Émile Zola – El paraíso de los gatos

S’han convertit en els reis d’Internet. Qualsevol usuari de xarxa social que existisca, comptarà amb ells per a augmentar el número de m’agrades o de ressò entre els seus contactes. No hi ha memes que se’ls resistisquen. Són ells, els reis d’algunes cases: els gats. També els protagonistes, o parts importants, d’algunes novel·les. Émile Zola es va avançar a tot açò fa més de 130 anys, i va plantejar una bonica faula sobre la llibertat a través del pelut i gros protagonista de hui.

Necessites 5 minuts de la teua vida per a llegir-te-la. No exagere. Està expressament dissenyada per a aquells que posen d’excusa que no tenen temps per a llegir: eixa conversa estúpida per whatsapp, o eixes actualitzacions de Facebook que no interessen a ningú, podrien ser elidides de les nostres activitats nocturnes abans de dormir per a aprofitar un poc millor el temps.

Què és la llibertat? Realment la desitgem? Quan la tenim, és tan bonica com sembla des de fora? Aquesta reflexió ja la recull uns quants anys després l’autor de La vida de Pi, Yann Martel, en boca d’algun dels seus personatges, no recorde quin. Si llegiu aquest xicotet relat, esteu disposats a revisar la vostra opinió sobre el lliure albir?

Franz Kafka – La metamorfosis

Supose que més d’una vegada s’heu topetat amb una d’aquelles llistes que resen “els 10 llibres que has de llegir abans de morir”, o els “10 relats curts que hauries d’haver llegit”. Aquesta obra, un clàssic de principis del segle XX, apareixerà, de ben segur, en ambdues. És una novel·leta arxiconeguda, citada, i metareferenciada en moltes ocasions (ara mateix recorde un relat de Haruki Murakami a Hombres sin mujeres en el qual s’al·ludia a la protagonista de hui).

Pense que l’èxit i el fet de de que hui, més de 100 anys després de la seua publicació, continue llegint-se i tenint-se en compte està més que justificat. No sols per la seua extensió - no anem a enganyar-nos: en la societat del tuit, de la lectura ràpida per a prendre la major informació possible, la brevetat és un valor afegit -, sinó pel tema, actual a més no poder, i sobretot per la quantitat d’interpretacions sobre el seu significat, tantes com lectors.

Més o menys ens sabem com comença la desventura de Gregor Samsa. Jo reconec que en part l’he llegida buscant per què eixe matí es desperta convertit en un insecte immund. Crec que no revele res: l’interés de la lectura no rau en el motiu. Bé, almenys per a mi, perquè interpretacions metafòriques en aquest sentit en podeu trobar en la xarxa (la que més ressò té és que realment el senyor Samsa ja era un insecte abans d’aquell dia pel mateix ritme de no-vida que portava). Per a mi, el més interessant ha sigut veure com reacciona el seu entorn a la seua transformació.

I faig un parèntesi: el títol original de l’alemany es pot traduir com La transformació, però al final, pel que es veu, ja era massa coneguda com La metamorfosi per a que les editorials decidiren canviar-ho. Tanque parèntesi.

Efectivament, cada membre de la seua família enfronta el nou Gregor d’una manera diferent. El que més xoca és la falta d’empatia i la deixadesa que acaba imperant entorn la seua “persona”, cada cop més evident, fins al punt que la seua aliada major acaba per desitjar que tot acabe. Ni tansols espera que Gregor torne a ser el que era… La meua interpretació personal de tot el relat és que Kafka intenta reflectir a través d’una metàfora com tractem als malalts i als dèbils d’una societat. Recordem que açò, lleugerament modificat al que va dir Gandhi sobre els animals, és un termòmetre per a aquesta… I en definitiva, si la família de Gregor Samsa, violenta, excèntrica, histèrica, insolidària, mentidera, interessada, mandrosa i descurada és la representació de la nostra, estem més que perduts. 

També m’ha agradat com l’autor retracta la paulatina pèrdua d’humanitat en Gregor: deixa de menjar el que menjava abans (arriba un moment que ni això), deixa de dormir on dormia, l’habitació comença a plenar-se de deixalles, els mobles comencen a estorbar, escolta la música, l’únic a què pareix que reacciona, amb certa melàngia fins el final… I tot fins al punt que arribem a empatitzar amb el pobre insecte Gregor. Ups! Empatitzar amb un míser insecte! El pitjor de les nostres ciutats, junt les rates!

De tota manera, malgrat que durant les escasses pàgines de La metamorfosi regna el caos, la foscor i la pudor (pot eixir pudor d’un llibre, veritat? No de manera real, sinó imaginària), el final és obert i diria que quasi optimista. No perquè si el temps humit i gris ha canviat quan decideixen eixir de casa i trepitjar, per primera vegada relatat, el carrer. Ens quedarem amb això, no? Amb els rajos de llum, brillants, que ens donen esperança. Perquè mai tot està perdut.

Lucia Berlin – Manual para mujeres de la limpieza

He batut el meu rècord personal: crec que menys els llibres que mai he arribat a acabar i que vull fer-ho (Gomorra, de Roberto Saviano i Les 1001 nits) és la lectura que més temps m’ha costat de digerir. Supose que s’han mesclat qüestions de tot tipus: un allau de feina des de fa quatre mesos, vida personal difícil de compaginar, i a més, aquestos 43 relats que qui es pense que són la millor opció abans d’apagar la llum de la tauleta de nit, està més que equivocat.

Vaig llegir més que bones crítiques d’aquest manual. De veritat que el vaig començar amb més ganes que uns quants que havia llegit fins el moment. Però el meu llibre electrònic marcava un 48% quan vaig decidir, allà a finals del segon mes de l’any, que jo ja no podia més. Havia de deixar-lo, no sé si per salut mental, perquè era massa per a la carabassa, o perquè no m’agradava la manera d’escriure de l’autora. Així, amb l’ebook agafant pols (literal) vaig estar més d’un mes. Unes sis setmanes sense llegir una línia. El mirava de reüll. No sé si el destí em volia dir alguna cosa, però quan el càrrec de consciència era massa gran, l’agafava i sempre se m’oblidava que la bateria s’havia descarregat durant eixe temps. Des de fa un mes, aproximadament, m’he sentit amb forces. I menys mal, perquè l’altre 52% que em quedava l’he gaudit al màxim.

A Lucia Berlin cal llegir-la amb la ment serena. No se t’ocórrega tindre cap buit al cervell, si no, se’t cola i comences a pegar-li voltes al cap. Normalment sobre el mateix: com de difícil és la vida per a moltes dones, que han de fer-se les fortes quan no ho són, per a tirar endavant. De com d’injusta és, quan ho donem tot i el nostre entorn no ens paga amb la mateixa moneda. Les dones tenim cura dels nostres malalts, dels nostres fills, de la nostra casa i de la nostra parella. Treballem. Volem divertir-nos, tindre una bona aparença, compaginar la nostra vida professional amb la familiar. I per si això fóra poc, si no arribem a tot, ens sentim culpables. Les protagonistes dels relats de Lucia Berlin (o hauríem de dir la protagonista?) tiren pel costat de la botella per veure la seua trista realitat des d’un altre punt de vista. Altres arriben a solucions més dràstiques, fruit de la desesperació. És un llibre dur, molt dur, si estàs en un moment receptiu de la teua vida. Reconec que en algun relat vaig haver de parar de llegir per a assimilar-ho tot i agafar aire. Tal és el grau d'identificació amb les dones heroïnes de cada relat. El món no està fet per a persones amb altra sensibilitat i intel·ligència, persones de frontera com les que ella ens presenta, a mig camí entre ací i allí, amb dobles identitats, i no només per la geografia. Crec que era el cas de Lucia Berlin.

Jo no aconsellaria la seua lectura a tot el món, perquè no és fàcil de llegir. L’estil vol ser irònic, fins i tot amb eixe títol que t’enganya i t’atrapa, però amb aquest humor el que s’aconsegueix és que tot sone més ridícul, angoixant i tràgic. Tampoc pense que siga bo llegir-lo d’un tiró. Potser aquesta va ser la meua errada del principi, que em vaig saturar d’històries negres. Així i tot, pense que ha valgut la pena descobrir aquesta vida (vides) descarriada, perquè malgrat que se’ns mostre la realitat en carn viva, en algun lloc, en algun relat, ens espera la bellesa i l’esperança. I aquesta és una lliçó que sí que cal aprendre.

Cristina Petit – Algo parecido al verdadero amor

Només la literatura és capaç de fer que peguem bots desmesurats en l’espai i en el temps en qüestió de segons. Bé, també el cine, el teatre o la música. En el meu cas, el salt literari ha sigut com del cel a la terra. Si en l’anterior post parlàvem de les aparences familiars, dels secrets i les imperfeccions domèstiques, de sobte em capbusse en aquesta novel·la i alguna cosa em pega a la cara. Potser la sensació de que absolutament tot el que conta és irreal, i de que l’autora ens està amollant una mentida camuflada de quotidianitat i fantasia. 

M’ha ofés un poc a la intel·ligència aquest intent funest d’engany. Però comencem pel principi: tots sabem que avui en dia el fet d’heretar és més una maledicció que una alegria, i ja no vos dic res si es tracta d’un pis enorme al ple centre de París. Clémentine, la protagonista, ni maleeix Hisenda pels tributs que haurà d’abonar a la propera declaració de la renda. Què bé que aquella tia llunyana que ni tansols coneixia s’enrecordara d’ella. El segon que em crida poderosament l’atenció és el personatge del porter, Hector, un encant i que poc se sembla a l’interés que tenen els de la seua professió per les vides alienes. Però la sort de Clémentine no s’acaba ací, i és que té uns veïns encantadors, simpàtics i agradables, gens sorollosos o bruts, que compten amb ella per al té dels dimecres. La mare és pianista, però sembla que les melodies que assaja no passen a les parets de la nouvinguda. Però la bona de Clémentine ha nascut amb una estrella, i és que un escriptor famosíssim i jove s’ha enamorat platònicament d’ella i la busca per la ciutat. Per cert, la resolució d’aquesta trama és del més poc creïble que hom puga concebir. Podria continuar amb els desgavells de l'argument, però crec que amb els exemples que he posat ja es veu clar el que vull dir: que tant de sucre, tanta felicitat, tanta perfecció personificada i tant benevolència per part del narrador acaba irritant. Els despropòsits es rematen amb uns diàlegs mal escrits i que no tenen trellat, o pels moments que sona el telèfon o la porta de casa. Sé que aquestes novel·les no tenen molta més pretensió que la d’entretindre sense més, i de tant en tant a mi m’agrada topetar-me en alguna similar, però demanem un mínim, no?

D’aquest pastís em quede amb la professió de Clémentine, psicòloga, que utilitza la llibreteràpia per a ajudar a xiquets amb algun tipus de problema. Una llàstima que l’autora no haja estirat més d’aquest fil per a escriure la novel·la, que de fet, va ser el motiu pel qual em vaig decidir per llegir-la. 

Per últim, no voldria deixar de mencionar la casualitat de que algunes de les escenes pareguen tretes de la meua pel·lícula favorita (Amélie) i un dels llibres que més m’han agradat els últims anys, La elegancia del erizo. La mateixa autora ho menciona al final, als agraïments. Però si hi ha alguna diferència, que per a mi és abismal, entre aquesta novel·la i les altres és sobretot la crítica subtil a la burgesia parisina i la fina ironia emprada, sense deixar al marge que en cap d’elles es camuflen les misèries i les desgràcies del ventall de personatges que les solquen. Per tant, sota el meu punt de vista, qualsevol comparació afavoreix Algo parecido al verdadero amor, títol que no he dit que no li escau massa al contingut.

En fi, esperem que la propera lectura tinga un desenvolupament més agradable! Ja vos contaré!

Birgit Vanderbeke – Mejillones para cenar

Heu llegit El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon? O El niño con el pijama de rayas, de John Boyne? I Volevo i pantaloni, de Lara Cardella? Io non ho paura, de Niccolò Ammaniti? Cuando Hitler robó el conejo rosa, de Judith Kerr? Si vos dic que tenen alguna cosa en comú amb Mejillones para cenar, la novel·la de la què parle avui, què en digueu? En primer lloc, totes elles tenen títols particulars; després, la majoria d’elles estan contades en primera persona, de vegades en un to infantil i innocent (no és així per a la de John Boyne i no ho recorde per a la de Lara Cardella). Per tant, en tercer lloc, la veu principal, així com el punt de vista, és el d’un xiquet, o un jove (amb una malaltia en la primera novel·la, una xica d’edat indefinida, però ja post-adolescent en la de Mejillones para cenar). Per últim, i no per això menys important, darrere d’aquestos títols tan cridaners s’amaguen històries terribles, que, potser, si no s’hagueren contat des d’aquesta perspectiva ingènua, hagueren sigut massa cruels per a supotar la seua lectura. Els xiquets tenen una sensibilitat diferent per a percebre els moments més complicats de les circumstàncies que els envolten: són més sensitius i es poden veure més afectats, per això cal protegir-los de manera especial.

Amb eixe títol, per tant, jo m’esperava una novel·la divertida, una xicoteta píndola familiar, algun tipus d’embolic fresc i ingeniós, amb desenvolupament i resolució feliç. Res més lluny de la realitat. El que l’autora alemanya ens planteja no és altra cosa que una mena de thriller psicològic domèstic magistral, i com a tal, la tensió no para de créixer fins el punt final. El desencadenant: la cocció d’unes clòtxines (diríem a València) per a sopar. Des del moment en el qual la filla comença a plantejar-se la crueldat de l’acció per al pobres mol·luscos, guisats vius, sabem que alguna cosa terrible ha passat, o està a punt de passar. Acte seguit, mare, filla i fill se senten en taula a esperar a un pare que no arriba. I les veritats comencen a aflorar entorn unes clòtxines que es gelen. Serà la família igual una vegada s’alcen de la cadira? Ho dubtem.

No és la meua idea fer un post igual d’extens que aquest relat llarg. Només vos dic que no vos perdeu aquesta xicoteta joia, que ens atrapa amb les seues contínues dualitats i aparences, que ens fa qüestionar-nos sobre el rol de cadascú al si d’eixe xicotet microcosmos que són les quatre parets d’una casa, i fins a quin punt som capaços d’aguantar els nostres secrets, del més banal al més greu, sempre en pro de la nostra família perfecta. Sempre i quan això existisca de veritat, clar. Sereu els mateixos una vegada acabeu de llegir aquesta centena de pàgines?

Agatha Christie – La venganza de Nofret

Per tots és conegut el gust de la dama del misteri pel passat i l’arqueologia. Ja vam mencionar els principals misteris protagonistes de les seues novel·les i la seua visió de l’estada a les diverses campanyes arqueològiques on va participar ací. La venganza de Nofret estava entre les properes que tenia apuntades de l’autora, i com que m’abellia una novel·la curta per evadir-me del mal oratge de fora, allà que em vaig posar.

Comencem pel principi? El títol. L’original anglés no té res a veure amb Nofret: Death comes as the end, “la mort ve com el final”, traducció més o menys literal, que ens sona un poc mal però que té més sentit, com quasi sempre, que la versió que ens dóna l’editorial. A banda de ser més coherent amb el contingut, juga amb eixa visió de l’antic Egipte de l’altra vida al Més Enllà. Perquè la novel·la, tal i com apunta el disseny de la coberta de qualsevol edició que agafeu, trascorre en aquest moment, i en algun punt del sud a les riberes del riu Nil, a l’Alt Egipte.

Nofret, la jove concubina del ric Imhotep, arriba a la casa familiar, no sense generar un cúmul de reaccions al seu entorn. Aquest moment suposa un greu punt d’inflexió per a tots, des de l’àvia Esa fins els quatre fills d’Imhotep i els seus treballadors més propers. Sent Agatha Christie, no vos sorprendrà que ben aviat un dels personatges muiga, però no serà l’únic. La psicosi de qui serà el següent, i sobretot, quines són les raons que mouen a tal ment tan macabra, envaeixen la pau de Renisenb, la principal protagonista de la trama. 

La història és senzilla i linial, fàcil de llegir, i a priori atractiva per l’escenari escollit i perl matís psicològic que adquireix, menys positivista. No obstant això, hi ha trams on es fa massa lenta i repetitiva, amb diàlegs que no aporten massa al descobriment de l’assassí. Per això mateix, jo consideraria aquesta novel·la com una obra menor dintre de la quasi centena d’enigmes que l’autora de Torquay ens va deixar per a la posteritat. 

Aquesta és la raó per la qual no desistim i ens proposem llegir-ne una altra el més aviat possible. Alguna suggerència? Fins la propera lectura!

Cristina Campos – Pan de limón con semillas de amapola

Feia molt de temps que no em queia en les mans una novel·la on el fil rector fóra el menjar i les receptes de cuina. Ací i ací trobareu les que he llegit des de que el meu blog va entrar en funcionament, ja fa quatre anys (quatre!). Comprovareu que la meua relació amb les diferents lectures, totes diferents en geografies, cronologies i tons, ha sigut variada i del tot desigual: des de les reaccions més entusiastes, amb recomanacions efusives, als laments i les malediccions al moment en què vaig començar a perdre el temps.

Amb tot aquest circumloqui pretenc raonar que, d’un altre no, però precisament novel·les entorn aquest tema n’he llegit unes quantes. I per això mateix, Pan de limón con semillas de amapola m’ha semblat una de tantes. Arran l’allau de crítiques més que positives per tot el món virtual (fòrums, xarxes socials, blogs) i televisiu, amb eixa coberta que et crida i et diu “Menja’m!”, era impensable per a mi no voler donar-li un tast i així comprovar si l’èxit era merescut o no. Sempre segons el meu humil parer, és clar.

Després d’haver devorat les seues 400 pàgines com un llamp en una setmana, repetisc el que ja he dit en alguna altra ocasió: el llibre està bé i es deixa llegir, el que vol dir un llenguatge i una trama assequible, fresca i realista, que no deixa de banda el misteri inicial ni tampoc el romanticisme, una pinzellada d’humor i un toc dramàtic, amb uns personatges entranyables i que empatitzen fàcilment amb el lector, sense pretensions de convertir-se en res trascendental ni alta literatura. En aquest sentit, la història i la manera en què es conta tenen tots els ingredients per a que agrade al públic en general. A mi m’ha agradat i m’ha enganxat. M’ha semblat més que atractiu l’escenari (l’illa de Mallorca i el poble de Valldemossa), però sobretot els temes relatius a la maternitat i la criança (reconec que m’han arribat al moll de l’os, sobretot els que envoltaven el naixement i la vida de Naomi), i en general, el reflex del que suposa ser dona en el segle XXI, ja que tenim un ventall de casos en la novel·la del més heterogeni. Crec que és el punt fort i direrent de la protagonista del blog d’avui. No obstant això, m’ha pesat molt el fet de recordar-me a altres lectures del gènere, amb dones fortes (però que encara no saben que ho són), que han d’encarar alguna circumstància inesperada de la seua vida, i la cuina les ajuda a renàixer. 

No vaig a repetir ací l’arxiconeguda sinopsi, ja que quan tenia al cap la idea del blog, el que pretenia era fer alguna cosa diferent a la resta. No sé si ho aconseguisc al llarg de les més de 150 lectures que vos he proposat. Però espere poder estar ací encara durant altres quatre anys més, llegint i pensant la vida a través de les línies que corren sota els meus ulls. Seguireu acompanyant-me? 

PD: L’autora, Cristina Campos, està més que familiaritzada amb el món del cinema. Esperem pel·lícula en breu, la veurem segur! Qui farà d’Anna? I qui de Marina?