José Saramago – Ensayo sobre la ceguera

Se’n recordeu d’aquella pel·lícula dels 90, Algo pasa con Mary? “És súper divertida”, “no pares de riure en els X minuts que dura”, “no has vist mai res igual”, o almenys era el que deien els que ja l’havien vista. Supose que deu ser el mateix que ha passat amb totes les de la família de Ocho apellidos vascos, però no puc opinar d’ella encara perquè no he tingut ocasió.

Bé, tot aquest circumloqui per a confessar que durant la lectura de Ensayo sobre la ceguera he tingut exactament la mateixa sensació. Pensava a ser un dels llibres que no m’anara a canviar la vida, però sí que no anava a voler que s’acabara. No ha sigut així. Les expectatives eren massa elevades. 

Reconec la originalitat del tema (un grup de gent primer, la humanitat sencera després, es queda cega súbitament i ha de sobreviure), així com, efectivament, el domini absolut del lèxic i la novetat en el format de la narració. M’ha agradat molt que el personatge més destacat fóra una dona i que després del virus blanc que afectava la vista, tot ho coneguérem gràcies als seus ulls, com també el recurs a l’anonimat de tots els personatges i les seues someres pinzellades per caracteritzar-los, o la tècnica d’emprar voluntàriament l’atemporalitat i la geografia on es desenvolupa l’acció. També m’han semblat interessants les conseqüències que pot tindre per al gènere humà la desaparició d’aquest important sentit, més enllà de les incomoditats quotidianes, com les implicacions empàtiques, l’animalització dels comportaments, l’egoïsme, l’organització social i familiar, etc. En aquest sentit, és un llibre molt similar al que ja vam comentar per a El orden alfabético, de Juan José Millás. Ací, el vocabulari ens fan més humans, allà, la vista. Un altre pro ha sigut el joc amb les paraules, en concret amb les relacionades amb la vista i les seues expressions, que poblen la nostra parla més del que puguem pensar.

No obstant tot el que acabe de dir, m’ha resultat un llibre pesat, sobretot a partir de l’última cinquena part. És un llibre realment dens, on no hi ha treva (a escepció de quan els mateixos cecs fan broma amb les expressions relacionades amb el sentit de la vista), i de vegades resulta tan agobiant com la visió blanca, que ho plena tot. Amb tot açò, amb la quantitat de situacions angoixants, és un llibre que definiria com trist, amb poca esperança de salvació moral per a l’espècie humana. Així i tot, reconec que si en algun futur molt llunyà arribara a ocórrer el que Sampedro proposa al seu assaig, la realitat seria molt fidel al que es narra. El final, per a acabar-ho de relatar, per a mi careix de lògica i fa que em pregunte el sentit de tot plegat.

La versió cinematrogràfica està prou ben aconseguida fins els seus últims 20 minuts i segueix relativament bé el fil del llibre, encara que com és habitual, posa més èmfasi en les relacions interpersonals. No seria una pel·lícula que recomanara (tampoc el llibre), però malgrat tot el que he comentat, m’ha agradat saber de què va la història per l’originalitat que he mencionat, i no per l’aparent crítica social, per a mi, encara poc ferotge i tot. Potser el secret està en que estem en Nadal i aquestes dates requerisquen lectures més amables… Per a la pròxima ja veurem!

Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi – El gourmet solitario

Si algú pensa que Japó i València estan mínimament emparentades a nivell gastronòmic per tenir en comú dos ingredients (l’arròs i els caquis), no pot estar més equivocat. Bé, per a no ser tan taxativa, diré que si alguna vegada les hi va haver (coses més rares s’han vist, si no, llegiu Seda, d’Alessandro Baricco) a aquestes alçades els seus plats es pareixen com un ou i una castanya, seguint amb els símils nutricionals.

Bona mostra d’això és la novel·la gràfica El gourmet solitario, a la qual, i mai millor dit, li tenia moltes ganes (sempre al marge de les nombrosa literatura que hem llegit i que ens ha fet la boca aigua, ací i ací tenim alguns exemples de diferents autores nipones, més el cas de Murakami, que malgrat no parlar de manera temàtica de la gastronomia, sí que fa contínues referències als plats que cuinen els seus protagonistes). He dit novel·la gràfica, però en el fons, si em preguntàreu pel fil argumental, poc podria dir perquè no en té com a tal. Tampoc sabem massa coses del protagonista, però pense que l’objectiu principal no és parlar d’ell a nivell personal. Sí, sabem que és comerciant, abstemi, de complexió atlètica, que de tant en tant troba a faltar a una dona, o que arran la seua feina, treballa molt i de vegades a deshores. Com que les reunions que manté sovint es retarden, sol eixir amb molta gana i a la recerca i captura del millor restaurant de la contornada. Açò a priori no pot semblar massa complicat al País del Sol Naixent, i en efecte, no ho és.

L’estructura del relat, per tant, és la ideal per tal que acompanyem el senyor Inokashira en eixa recerca de LA taverna, que descobrim els seus criteris per a decantar-se per una o per altra, i que finalment, una vegada segut, participem amb ell amb la tria del menú. Menja amb golafreria, sabem els seus pensaments i poc més (els que podríem tindre qualsevol: quina relació tindran eixos dos? A què es dedicarà aquesta persona?), escoltem retalls de conversacions alienes (en algun moment puntual fins i tot s’hi immisceix, fent una al·legació sorprenent a favor de l’hora de l’àpat), i ix dels establiments amb la sensació d’haver menjat massa (una vegada més). El veiem gaudir de la tria del menjar en nombroses situacions i escenaris (trens, hospitals, estadis, caravanes ambulants), i sempre ens desperta eixa passió pel(s) plat(s) que té al davant i per la combinació d’ingredients escollida. En definitiva, el senyor Inokashira humanitza els menús i els llocs als que va, amb pensaments i actituds que podrien ser les pròpies.

El traç és net i detallat a l’extrem, amb capítols breus que porten el nom del barri o la ciutat que visita i el plat protagonista, el que converteix l’hora de dinar en una mena de viatge; al mateix temps, reflexionem sobre les mutacions que sobrevenen als centres urbans, amb l’homogeneïtzació, en part degudes a les franquícies de menjar ràpid i de baixa qualitat; no obstant, açò no lleva que al Japó no existisca el sincretisme de certs ingredients procedents de cultures diferents, com ocorre a casa nostra. Podem dir que la filosofia del protagonista és oposada a aquesta tendència, ja que sovint vol recuperar els sabors dels barris tradicionals, més enllà del sushi, makis o sashimis als que nosaltres, els occidentals, estem acostumats.

En definitiva, no sé si s’haureu adonat, però aquest viatge introductori a la gastronomia nipona m’ha resultat del tot saciant i deliciós. L’únic inconvenient que li he de posar és el format dels marcs on s’escriu el text, massa estret, que comporta que les paraules es tallen contínuament en síl·labes d’una o dues lletres. A mi m’ha molestat un tant la lectura. Entenc que és com a conseqüència del format original, per a respectar al màxim la visió de la vinyeta tal i com va ser concebuda. De tota manera, sé que és un gènere específic que té molt d’èxit allà, però ací arriba el que arriba i encara dóna gràcies! Estarem atents per si a les prestatgeries de les llibreries aterra alguna novetat de l’estil!

Eduardo Mendoza – Sin noticias de Gurb

Vos vaig a demanar un xicotet exercici: no s’asusteu, és tracta només de fer memòria. Recordeu on estàveu a finals dels 80 o principis dels 90? Recordeu quina roba portàveu? O quina música escoltàveu? Sí, heu encertat! És el moment de Madonna, la movida amb Ana Torroja i Mecano, els cabells encrespats o els complements multicolors i extragrans. Però també eren els inicis de les polítiques dels grans esdeveniments a prop de casa nostra: a un tir de pedra quedaven L’Expo de Sevilla o les Olimpíades de Barcelona, ambdues durant l’any 1992. Per si açò no fóra poc, a la televisió començaven a fer-se populars uns personatges extraterrestres que amb major o menor fortuna s’integraven (o no) a la vida humana. Tots recordem amb certa nostàlgia Los mundos de Yupi, Alf, ET, V, Starman, o ja més tard, Cosas de marcianos. Efectivament, la televisió d’ara no és la que era. Algunes d’aquelles sèries, les còmiques, tenien en comú que els nous habitants del planeta Terra intentaven passar inadvertits assimilant els costums locals, amb divertides confusions i amb episodis independents entre si, però que a poc a poc mostraven la seua integració.

Tota aquesta llarga introducció només serveix per a donar-li la raó a don Eduardo Mendoza quan a una nota al final de Sin noticias de Gurb, reconeix la sorpresa que té arran de l’èxit de la novel·la, donat que la trama no és gens original. Jo, ara que l’he llegida, continue pensant que els gustos de la comunitat lectora són insondables. 

És veritat que el text no ha envellit gens malament (han passat 24 anys des de la seua publicació!), pel que el que podia ser un handicap, no ho ha sigut en absolut. Puc comprendre, no obsant, per què agrada tant i continua sent un volum popular a les llibreries i les xarxes socials: la seua lectura és fàcil, senzilla, amb una argument que no aspira a massa coses (només a entretindre!). El to és alegre, optimista i desenfadat, com el seu protagonista, un extraterrestre que va a la recerca del seu company de nau (Gurb) desaparegut a la Barcelona pre-olímpica; i el format del text, ràpid, agrupat en franges de temps molt breus. A més a més, altre aspecte al seu favor és, sempre vist des de hui en dia, eixa nostàlgia dels personatges de l’època, els programes de ràdio o televisió del moment, o les pessetes (açò ja ho véiem a Penja els guants, Butxana!, de Ferran Torrent). I per a acabar-ho d’arrodonir, compta amb alguns tocs d’humor (per a mi, molt pocs, ja que eren un cabdal segons les ressenyes), entre els quals, destaca la transformació de Gurb al principi de la trama en la cantant Marta Sánchez, un personatge que a l’època la parangonaven amb la mateixa Marilyn Monroe. Tot siga dit, junt a aquesta, que pense que és la part que pot ser fins i tot hilarant, m’ha resultat agradable passejar pels carrers de Barcelona sense eixir de casa. 

Eixos són els aspectes que pense que a la gent més ha pogut valorar en la seua lectura. A mi, en canvi, m’han servit per a considerar que no serà una obra que vaja a recomanar en un futur. On molts han vist humor, jo he vist una successió de gags facilons, que es van repetint en diverses variants, i que arriben a un punt que quedes ben saciat d’ells, i vols que la trama, per favor, avance; on altres han vist llenguatge fresc i desenfadat, jo he vist poca elaboració i falta de rerefons, que podria haver donat un poc més de si. Sí, es parla de les obres a una ciutat i les seues molèsties per al veïnat, les relacions humanes (humà-extraterrestre en aquest cas més aprofundides), el transport públic, la feina, la gastronomia (els xurros són gastronomia?) o la festa, però passa de puntetes. Però bé, es tracta d’una opinió personal. Fins i tot podria dir que l’autor de El asombroso viaje de Pomponio Flato (la vaig disfrutar moltíssim) m’ha decebut un poc. De tota manera, no serà l’última que llegesca perquè m’han parlat molt bé de La verdad sobre el caso Savolta. Vos informaré en una futura entrada al bloc!

Tom Hillenbrand – Un cadáver entre plato y plato

Rares vegades em desagraden els llibres on la cuina i el menjar són els protagonistes de la trama, encara que alguna vegada m’ha passat. En aquest cas, no obstant, tinc la sensació que la lectura que he triat per ocupar les meues últimes hores d’oci ha estat la més adequada perquè m’ha entusiasmat. 

Un cadáver entre plato y plato, de Tom Hillenbrand, m’ha resultat tan addictiva com l’ingredient misteriós darrere del qual va el protagonista, Xavier Kieffer. Aquest ingredient, més altres qüestions de rerefons, seran l’origen d’una sèrie d’indagacions que el cuiner luxemburgués efectuarà entre el seu país, França i Suïssa, de manera que acabarà comprometent a més d’una gran multinacional o l’èxit de certs xefs amb una o dues estreles d’una arxiconeguda guia. Tot siga dit, i que servisca aquesta oració com a breu incís, la descripció de la ciutat i dels seus carrers fan vindre ganes de visitar la capital d’eixe xicotet país al cor d’Europa.

Com és de suposar, el resultat de les seues pesquises no agradaran a molts, entre ells, als lectors. Perquè si alguna cosa ha fet l’autor ha sigut documentar-se de manera acurada, pel que si bé ha pogut exagerar alguna de les afirmacions, tots reconeixem moltes dels descobriments als què Kieffer arriba, o fins i tot aprofundeix més el debat de l’ètica de la indústria alimentària i els grans interessos econòmics que l’envolten.

La sensació que et queda després de llegir certes barbaritats (que de ben segur són res a comparació del que realment passarà) és de tindre més por de certes estratègies comercials i econòmiques que dels ingredients mal emprats en si. Un thriller culinari, segons el que resa la coberta, potser. Al final, el que menys importa del relat és el pobre mort del principi; i que a pesar de que el desenllaç puga resultat un tant satisfactori, després de llegir la novel·la segur que més d’un s’ho pensarà més de quatre vegades la propera vegada que vaja al supermercat i tinga entre les mans una pizza precuinada.

Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?

Juan José Millás – El orden alfabético

No hi ha res com trobar el llibre adequat en el moment adequat. En el cas que hui ens ocupa, per desgràcia, no puc dir que haja sigut així, i això que a mesura que anava avançant, sabia que en altra ocasió l’haguera disfrutat i no hauria desitjat quaranta vegades que s’acabara.

El orden alfabético és la història de Julio, un xiquet primer, un adult després, que viu atrapat en el seu propi malson d’ortografia i gramàtica. En si, he copsat que en definitiva, el que l’autor volia era fer un assaig sobre un present immediat, de ciència ficció si volem (o de lletres-ficció?), sobre el que passaria si de sobte desaparegueren els llibres de la nostra vida i fins i tot algunes lletres. Malgrat haver-me trobat amb una premissa suggeridora i interessant a més no poder, no he pogut trobar la poesia i el paral·lelisme amb les imatges que Julio ens detallava, en eixe món intestinal, humit i simiesc, oníric i sense sentit. És a dir: m’ha paregut molt desequilibrada metafòricament parlant la situació d’escenes i pensaments molt bonics i encertats sobre el món dels llibre, front a altres, més oscurs i críptics, poc creïbles, al meu parer (per exemple, fins a quin punt la mancança de paraules o de lletres, afecta al canvi físic de l’Homo sapiens sapiens actual?).

La segona part de la novel·la no he sabut massa bé com afrontar-la. En un primer moment, com les conseqüències d’una obsessió (una infermetat?), un cercle que es retroalimentava. No he trobat massa sentit a la nova vida de Julio, estancada, excessivament repetitiva, ara ja sí un adult que no ha sigut capaç d’aprendre dels errors familiars, una vida real encara més oscura que la que es plantejava a la primera meitat de la novel·la, però per a mi, amb un menor sentit poètic, amb una atmosfera de malson continu.

El final, en canvi, m’ha semblat coherent amb la història, i fins i tot bonic. Però, no ha sigut capaç de llevar-me el mal sabor de boca que he tingut durant tot el temps que li he dedicat. Potser, com ja he dit més amunt, no era el moment.

Harper Lee – Matar un rossinyol

Sí, ja ho sé. Em repetisc més que l’all. Viure a un poble és màgic. I la màgia de vegades arriba de situacions comunes, que mirades de prop, són magnífiques i escepcionals. La solidaritat, comprendre i mantindre la ingenuïtat infantil, saber el nom dels teus veïns, les seues contradiccions, els seus xicotets secrets o conéixer tots i cadascun dels racons i les ombres que suposen cada arbre, cada cantó no il·luminat per una farola.

Tot açò és Matar un rossinyol, i més. La novel·la m’ha encantat: més enllà de contar escenes que poden semblar costumbristes i anecdòtiques, el que l’autora, Harper Lee, fa és relatar-nos el dia a dia d’una xicoteta comunitat rural al sud dels Estats Units de meitat dels anys 30 des de múltiples prismes. Aquesta se’ns presenta complexa i rica, immersa en la corrent del moment, on encara hi ha un equilibri, això sí, cada vegada més fràgil, entre la tradició i el qüestionament de tabús i prejudicis cada vegada més absurdes. Aquestos ens posicionen com a individus, i fan que per una vegada, estar-se quet no servisca per a res.

El protagonista principal, el per a mi potser massa perfecte Atticus Finch, és el que encarna aquesta valentia i qüestionament, adelantat per als seus temps. Els altres dos actors principals són la narradora dels fets, una xiqueta de 6 o 7 anys, Scout Finch, i el seu germà, de 10 o 11, Jem. Els dos viuen en un estat de llibertat (la tieta Alexandra diria de salvatgisme), que els facilita la interacció amb el seu entorn i els veïns del carrer, tot des d’un punt de vista incisiu però sense maldat, demostrant que en ocasions els xiquets entenen més de la vida que els mateixos adults.

Amb el conflicte racial de fons, es posen sobre la taula altres temes, com la pobresa rural i les relacions de germanor i amistat, també les d’enemistat, així com l’alcoholisme, les relacions paterno-filials, les convencions de gènere de l’època, l’ús d’armes, però sobretot, crec que el tema en comú, el que impera per damunt de tots, és el de que no tot és el que pareix. Novel·la per a mi redona, on cada escena té el seu significat, i que explica a la perfecció el títol escollit. Perquè de ben segur que tots alguna vegada ens havíem preguntat això a sant de què venia. 

Per a acabar, dir-vos que hi ha una pel·lícula basada en el llibre protagonitzada per Gregory Peck. Com que supose que era impossible portar-ho tot a la gran pantalla, és una síntesi pense que ben encertada, encara que a mi m’ha agradat més el llibre, perquè desenvolupa més profundament els temes, a banda que el llibre té un toc de misteri que li falta a la versió filmada. Però bé, no està gens malament per a passar un dissabte per la nit amb una manteta. 

I ara sí amb el cant de la ingenuïtat infantil per excel·lència i el seu final, Boomerang, de Manel, m’acomiade fins el proper post!