Neil Gaiman – El libro del cementerio

La literatura fantàstica: eixe gran gènere majoritàriament dirigit a abastir el mercat infantil i juvenil. Ocorre el mateix amb les pel·lícules i les sèries d’animació. Per què? Segons el meu parer, perquè avui en dia es veu estrany que un adult puga tenir necessitat d’accedir a un món existent sols en l’imaginació (pròpia o d’algú altre), on ocórreguen coses inexplicables des d’un punt de vista realista. 

Siga com siga, de tant en tant el subconscient m’encamina per a llegir coses d’aquest gènere. I Neil Gaiman, ja que vaig, sempre és garantia d’èxit i de passar una estona torbadorament agradable. Tot perquè estem parlant del creador d’un dels grans personatges literaris del segle passat, Morfeu, dintre d’una vastíssima saga literària, The Sandman. Val la pena llegir-la amb deteniment.

Però hui ens centrem en Nad Owens, i les seues terrorífiques peripècies en el món d’ultratomba, i com, de vegades, els que fan més por són els vius. Neil Gaiman, que es va basar en l’arxiconegut El llibre de la selva, vessa tota la seua imaginació en contar com pot ser la vida envoltat de ghouls i esperits, bruixes, fantasmes, la Dama Grisa, homes-llop, i un personatge misteriós i fascinant, el savi Silas. La lectura és fàcil i amena, amb un vocabulari senzill i amb un format a base de capítols curts i que es poden llegir quasi de manera independent. L’ambient humit a la llum de la lluna, ple de xiuxiuejos o de risotades que fan se’t gele la sang, amb algun tros de tela lleugera i vapososa, com una llengua de boira, crea una atmosfera molt gòtica, apta per a tots els públics, però amb un rerefons que crispa els dits. Per internet podeu trobar dibuixos meravellosos que acompanyen la lectura d’algunes edicions, que jo no he tingut la sort de llegir.

Per altra banda, sé que l’autor ha venut els drets per a una futura pel·lícula. Esperem que no tarden massa en treure-la a la llum… o deuríem de dir a l’ombra?

Juan José Millás – El orden alfabético

No hi ha res com trobar el llibre adequat en el moment adequat. En el cas que hui ens ocupa, per desgràcia, no puc dir que haja sigut així, i això que a mesura que anava avançant, sabia que en altra ocasió l’haguera disfrutat i no hauria desitjat quaranta vegades que s’acabara.

El orden alfabético és la història de Julio, un xiquet primer, un adult després, que viu atrapat en el seu propi malson d’ortografia i gramàtica. En si, he copsat que en definitiva, el que l’autor volia era fer un assaig sobre un present immediat, de ciència ficció si volem (o de lletres-ficció?), sobre el que passaria si de sobte desaparegueren els llibres de la nostra vida i fins i tot algunes lletres. Malgrat haver-me trobat amb una premissa suggeridora i interessant a més no poder, no he pogut trobar la poesia i el paral·lelisme amb les imatges que Julio ens detallava, en eixe món intestinal, humit i simiesc, oníric i sense sentit. És a dir: m’ha paregut molt desequilibrada metafòricament parlant la situació d’escenes i pensaments molt bonics i encertats sobre el món dels llibre, front a altres, més oscurs i críptics, poc creïbles, al meu parer (per exemple, fins a quin punt la mancança de paraules o de lletres, afecta al canvi físic de l’Homo sapiens sapiens actual?).

La segona part de la novel·la no he sabut massa bé com afrontar-la. En un primer moment, com les conseqüències d’una obsessió (una infermetat?), un cercle que es retroalimentava. No he trobat massa sentit a la nova vida de Julio, estancada, excessivament repetitiva, ara ja sí un adult que no ha sigut capaç d’aprendre dels errors familiars, una vida real encara més oscura que la que es plantejava a la primera meitat de la novel·la, però per a mi, amb un menor sentit poètic, amb una atmosfera de malson continu.

El final, en canvi, m’ha semblat coherent amb la història, i fins i tot bonic. Però, no ha sigut capaç de llevar-me el mal sabor de boca que he tingut durant tot el temps que li he dedicat. Potser, com ja he dit més amunt, no era el moment.

Harper Lee – Matar un rossinyol

Sí, ja ho sé. Em repetisc més que l’all. Viure a un poble és màgic. I la màgia de vegades arriba de situacions comunes, que mirades de prop, són magnífiques i escepcionals. La solidaritat, comprendre i mantindre la ingenuïtat infantil, saber el nom dels teus veïns, les seues contradiccions, els seus xicotets secrets o conéixer tots i cadascun dels racons i les ombres que suposen cada arbre, cada cantó no il·luminat per una farola.

Tot açò és Matar un rossinyol, i més. La novel·la m’ha encantat: més enllà de contar escenes que poden semblar costumbristes i anecdòtiques, el que l’autora, Harper Lee, fa és relatar-nos el dia a dia d’una xicoteta comunitat rural al sud dels Estats Units de meitat dels anys 30 des de múltiples prismes. Aquesta se’ns presenta complexa i rica, immersa en la corrent del moment, on encara hi ha un equilibri, això sí, cada vegada més fràgil, entre la tradició i el qüestionament de tabús i prejudicis cada vegada més absurdes. Aquestos ens posicionen com a individus, i fan que per una vegada, estar-se quet no servisca per a res.

El protagonista principal, el per a mi potser massa perfecte Atticus Finch, és el que encarna aquesta valentia i qüestionament, adelantat per als seus temps. Els altres dos actors principals són la narradora dels fets, una xiqueta de 6 o 7 anys, Scout Finch, i el seu germà, de 10 o 11, Jem. Els dos viuen en un estat de llibertat (la tieta Alexandra diria de salvatgisme), que els facilita la interacció amb el seu entorn i els veïns del carrer, tot des d’un punt de vista incisiu però sense maldat, demostrant que en ocasions els xiquets entenen més de la vida que els mateixos adults.

Amb el conflicte racial de fons, es posen sobre la taula altres temes, com la pobresa rural i les relacions de germanor i amistat, també les d’enemistat, així com l’alcoholisme, les relacions paterno-filials, les convencions de gènere de l’època, l’ús d’armes, però sobretot, crec que el tema en comú, el que impera per damunt de tots, és el de que no tot és el que pareix. Novel·la per a mi redona, on cada escena té el seu significat, i que explica a la perfecció el títol escollit. Perquè de ben segur que tots alguna vegada ens havíem preguntat això a sant de què venia. 

Per a acabar, dir-vos que hi ha una pel·lícula basada en el llibre protagonitzada per Gregory Peck. Com que supose que era impossible portar-ho tot a la gran pantalla, és una síntesi pense que ben encertada, encara que a mi m’ha agradat més el llibre, perquè desenvolupa més profundament els temes, a banda que el llibre té un toc de misteri que li falta a la versió filmada. Però bé, no està gens malament per a passar un dissabte per la nit amb una manteta. 

I ara sí amb el cant de la ingenuïtat infantil per excel·lència i el seu final, Boomerang, de Manel, m’acomiade fins el proper post!

Jesús Moncada – El Cafè de la Granota

Arribats a aquest punt, estarem tots d’acord en que als pobles poden arribar a passar coses fantàstiques: d’això ja havíem parlat ací, però amb el títol de hui, aquesta sensació no fa més que confirmar-se. 

El Cafè de la Granota és un recull de contes portat de la mà de l’autor de la grandíssima Camí de Sirga, pel que d’ací tot el que podia sorgir només podia ser bo. I ha sigut més que això: és una novel·la (novel·la?) plena de situacions serioses (la mort, l’estafa, l’adulteri, la traïció, l’assassinat) però que si les llegim i les analitzem des del punt de vista de Moncada, no podem fer més que riure. A més a més, totes elles formen un conjunt coherent que retraten la vida d’un poble, la Mequinensa dels anys 50, amb les seues misèries, els seus costums, la seua economia, els seus personatges, tot portat a l’absurde o a la sàtira.

En total tenim un marge de 14 relats curtíssims per posar noms, sons, olors i cares a aquest xicotet poble d’Aragó, encara que ja amb el primer ens serveix com a introducció del que va a tractar. Els 14 contes són coherents dintre d’un estil i d’un moment, amb noms que es repeteixen, a l’igual que els llocs (el Cafè de la Granota és un d’ells), però sobretot, si hem d’elegir un tret en comú és el sentit de l’humor, a l’igual que el final sorprenent, on, amb l’última frase, i de vegades fins i tot l’última paraula, comprengues el sentit últim de la narració. Aquesta tècnica el que suposa és que vullgues tornar a rellegir el conte aquesta vegada sí amb el total comprés.

M’han agradat pràcticament tots, perquè m’han fet riure; si he de descatar-ne algun, potser serien el de L’assassinat del Roger Ackroyd pel poder de la lectura i les contínues referències a Agatha Christie, així com el de Un enigma i set tricornis, per ser una típica història, d’eixes mítiques, que només poden passar als millors pobles. En canvi, no m’ha acabat de convéncer la lleugera misogínia que traspuen els relats (és una opinió personal) i la falta de visió femenina en la vida del poble, però sobretot el conte elegit per a posar fi al recull, que pense que no pega al sentit finat, pel sabor agre que et deixa, totalment injust.

En definitiva, una bona elecció si el que teniu és ganes de disfrutar amb el vocabulari de Moncada, les històries amb rerefons, i l’humor fi i intel·ligent d’un dels grans autors del segle XX.

Haruki Murakami – De què parlo quan parlo de córrer

Qualsevol que seguisca aquest bloc amb una menor assiduïtat (Hola? Hi ha algú per ahí?) sabrà que per a mi llegir Murakami és sempre especial. És un dels autors més tot-terrenys que conec, i a més, crec que pràcticament tot el que he llegit d’ell m’ha agradat: dintre d’aquesta versatilitat hem vist que ha escrit novel·les (això sí, amb una temàtica sempre molt recurrent) així com llibres d’entrevistes (per exemple, el d’Underground, i sé que existeix el testimoni de Després del terratrèmol, que segurament en breu llegiré), així com dietaris de viatges (crec que ací encara no han arribat), però també aquestes memòries, diria insòlites, sobre el fet del que per a ell, de manera molt personal, li suposa córrer. Fer footing, o jogging o running, com vullgueu dir-li.

Reconec que si no haguera sigut ell l’autor, jo no m’haguera decantat per aquesta lectura a una setmana escassa de la marató de València. De fet, per a acabar de ser honesta, pense que la mateixa editorial l’ha publicat precisament per aquesta raó. No és un llibre que puga agradar a tots (bé, tampoc és un secret que Murakami és dels autors amb les opinions més polaritzades que he llegit: o t’agrada molt, o no t’agrada gens): en qualsevol cas, pense que dintre de la simplicitat i originalitat del que ha escrit, no haurà sigut un llibre fàcil de redactar. 

No és un manual per a corredors de cap nivell. És un llibre que va més enllà de l’acte de córrer en si, ja que amb l’estil senzill que el caracteritza, descriu el canvi mental que sofreixen les persones que fan aquest esport sobretot amb les curses més dures i exigents, com una marató, una ultra-man o un triatló. Jo, que des de fa uns anys vaig deixar de córrer i ho trobe a faltar, he arribat a entendre molt bé el que pretenia dir l’autor, i m’he sentit especialment identificada amb el procés que suposa lligar el fet de calçar-se unes esportives amb el d’estar moltes hores seguda i concentrada davant una pantalla d’ordinador. A més a més, m'ha servit per a conéixer un poc millor la personalitat d'aquest autor i saber d'on neixen aquestos tangrams a ritme d'un jazz de vellut de color blau oscur i roig que ens planteja a cada novel·la.

Per a aquells que no correu i ni tansols vos atrau aquest món, i heu pensat: bah, aquest no és per a mi, vos el recomane perquè parla de superació personal, del desafiament físic i mental a un mateix. En definitiva, de motivació i creixement individual, que sempre va bé en aquestos temps.

Ferran Torrent – Penja els guants, Butxana

Al tuit on enunciava l’inici de la seua lectura vaig dir “edició velleta i pegada”. I és que l’estat del meu volum, junt el color de la coberta, no podia ser més premonitori, encara que continue sense entendre per què l’avió (aquestos de Quaderns Crema sempre sorprenen). Penja els guants, Butxana és una novel·la negra de veritat, que no té prejudicis en clavar-nos en els baixos fons de la societat, així com tampoc en els de les persones de tota classe i condició.

Amb un estil fresc, i una història construïda bàsicament mitjançant els delirants diàlegs entre tot el corol·lari de personatges (els dos principals, més uns secundaris de luxe), desgranem les ombres de les adjudicacions de les obres públiques a la València de principis dels 80 (quan l’actual llit del Túria no era conforme és ara), tot mesclat amb humor negre, sang, negocis il·lícits i els ambients dels locals del moment de més dubtosa reputació. Molt tarantinià tot, ben pensat. És inevitable a més, a les acaballes de 2015, llegir aquesta novel·la amb un toc de nostàlgia: el que podies comprar amb les pessetes, els personatges de l’època (les memòries de Marujita Díaz, la infanta Cristina se’ns casa!), els carrers del centre de la ciutat que estaven jalonats per bars i comerços dels de tota-la-vida i no per franquícies que deshumanitzen els nostres centres històrics. No obstant això, la novel·la ha envellit bé, i els temes que conta continuen sense ser-nos aliens, per desgràcia.

El final, totalment obert, convida a pensar, no ja amb una segona part de la trama (liderada per Sara, la femme fatale de torn, i seguida pel Nevera, Penjoll, Trilita o el periodista Hèctor Barrera), sinó en que almenys el personatge d’Antoni Butxana protagonitze alguna altra incursió en els assumptes més delicats de la metròpolis valentina, cosa que efectivament ha passat de manera periòdica des dels anys 80 fins fa relativament poc. Era impensable que un personatge com Butxana penjara els guants tan prompte. Com haurà envellit l’antic Copes Barrera? (la boxa, sempre present!) Seguiran tenint-li tanta mania els comissaris Tordera i García al detectiu privat? Potser en una propera entrega ho esbrine. Aquesta m’ha deixat amb ganes de més.

Manuel Vicent – Tranvía a la Malvarrosa

El primer que et ve al cap quan obris la primera pàgina de Tranvía a la Malvarrosa és el so d’un bolero antic, que sona a l’interior d’una habitació oscura i vellutada, on per un resquici de llum, es veu un polsim daurat que sura, etern, en l’espai. 

En definitiva, la novel·la és un cant a la recerca d’un mateix i al creixement personal, així com la persecució de la perfecció personificada en una xiqueta d’ulls clars i trena rossa, i que viatja en el tramvia que va a cap a la platja. L’acció, que no és altra que part de la vida del protagonista (el mateix autor), transcorre entre el Castelló-Vila-real-la Vilavella-Benicàssim i la València dels anys 50. Acompanyem el Manuel adolescent pels carrers coneguts del Cap i Casal, travessem el parterre, enfilem per l’Avinguda del Port, eixim de la plaça dels Patos i veiem de reüll el Mercat Central, així com coneguem de passada els camps de taronja i d’horta que envolten els pobles i la ciutat. En aquesta novel·la, i és una cosa que m’ha agradat molt, tots els sentits prenen part. El viatge és lluminós i divertit, encara que s’entreveuen entre els carrerons les misèries típiques d’una gran ciutat, de les quals Manuel és partícep, de tant en tant.

Història realment senzilla (realment passa alguna cosa?), ràpida de llegir, personatges en el fons entranyables (genial la imatge del vetlament del cos d’un amic de Manuel, no direm quin, entre sardines de bóta i altres “comestibles”), i escenari immillorable i pictòric, amb una de les descripcions més boniques que recorde de la ciutat. Si em preguntaren quina és la diferència entre  aquesta i novel·les similars que he llegit (Àmbit perdurable, Gràcies per la propina o Les nits perfumades), diria que aquesta és més sensorial, on l’autor et deixa a flor de pell l’oït i l’olfacte. Les úniques pegues: he trobat a faltar en Manuel una reflexió, més que una descripció de la seua vida, i de l’evident canvi que s’opera en ell. A més, he notat que sobretot al final tendia a repetir frases o situacions; per últim, que el seu acabament per al meu gust transcorre de manera abrupta. Així i tot, recomanable, amena, i dins del que cap, tendra. Per a passar una estona agradable.

PD: Sé que hi ha pel·lícula, però m’ha sigut impossible de localitzar!