Giuseppe Tomasi di Lampedusa – El Gattopardo

Parlar sobre El Gattopardo dóna vertigen. No sé què més puc aportar jo a tot l’elenc d’opinions, crítiques, ressenyes, descripcions, que s’hagen fet d’aquest clàssic de la literatura. Dir que es tracta d’una obra complexa, densa, però al mateix temps fàcil d’entendre per la claredat del llenguatge seria dir poc: els temes que es tracten, el rerefons històric, el caràcter ben definit dels personatges… no són propis d’un moment i de Sicília, sinó de tota la societat, canviant per definició. 

Sembla, per l’estil, que El Gattopardo va ser escrit a la segona meitat del s.XIX, que és quan es desenvolupa la trama, però no: realment fou als anys 50 del segle passat. És com Sinuhé, l’egipci de Mika Waltari. Són autors que enganyen: si t’abstens de fer una recerca sobre ells, penses que és una obra fruit del moment en el què té lloc l’acció. Així i tot, en aquest cas, Tomasi di Lampedusa no pot evitar deixar entreveure el seu desencant amb la Sicília que vindrà després de la unificació italiana, i en la figura de don Fabrizio Salina (figura basada en el seu propi besavi), la frustració i el final d’una classe social i d’un ordre que es veu forçat a mutar i a integrar-se en tot allò que sempre ha detestat, si és que vol seguir existint. L’obra segueix la tònica marcada per Tancredi, el benvolgut nebot de don Fabrizio, a les primeres pàgines: per a que tot continue com està, es precís que canvie tot. D’aquesta manera, Tancredi se’ns és dibuixat com un personatge astut i interessat, un visionari que és capaç d’obrir-li els ulls al seu vell tio i obligar-lo a tindre una actitud resilient. L’èxit, o el fracàs, de l’operació es podrà mesurar des de diferents punts de vista (econòmics, morals, socials).

Altre encert de la novel·la són les metàfores de la decadència que es van presentant al llarg del relat, i que sempre envolten la família del príncep de Salina: la pols, l’oblit, fins i tot les caguerades de mosca o de ratolí per un palau que ni tansols es viu sencer, la fusta podrida, els armaris plens de teles groguenques que han viscut millors moments… Tot contribueix a crear una fotografia completa de l’ocàs que viu aristocràcia siciliana del moment, tema principal d’El Gattopardo. I com no, molt interessant llegir entre línies la gènesi del que serà coneguda la Sicília de finals del s.XIX i principis del s.XX: la màfia. Almenys així interprete alguns passatges que fan referència als inicis de don Calogero Sedàra, nou ric, alcalde de Donnafugata, poble on tenen la residència d’estiu els Salina.

No puc acabar d’escriure aquest post sense fer una breu referència de l’adaptació de la novel·la a pel·lícula: a mans de Luchino Visconti, don Fabrizio i tot el seu entorn prenen vida d’una manera més que ben aconseguida, tenint en compte en primer lloc, la complexitat de la novel·la, agafant-hi frases i escenes al peu de la lletra, i com no, el moment i els recursos de quan va ser filmada, a finals dels anys 60. Molt recomanable i complement perfecte per a la lectura d’aquesta bestialitat de llibre. Comencem bé l’any lector.

Almudena Grandes – El lector de Julio Verne

Llegir Almudena Grandes és una garantia de gran qualitat literària i narrativa, amb obres sempre complexes, que emocionen, enlluernen i que deixen una gran petjada. Llegir Almudena Grandes, en definitiva, és una meravella. La riquesa del vocabulari i dels valors tomben, la interconnexió dels fils, la relevància dels xicotets detalls, donar en la clau del sentiment just, del clima adequat. 

El lector de Julio Verne posseeix la màgia que només destil·len les obres narrades per xiquets. I si ja afegim a la recepta un misteriós veí que viu a un antic molí, al costat d’un riu, apartat del poble, i els camps d’infinites oliveres, en un temps i un lloc on (sobre)viure era una autèntica aventura (i un miracle), ja tenim el llibre quasi fet. Perquè al cap i a la fi, com deia Gabriel García Márquez, de vegades la mateixa realitat és més surreal que la ficció; per a mostra, la història de Nino, que malgrat contenir algunes dades falses, són històricament verídiques. Si dic serra de Jaén i postguerra les peces del puzzle quadren en la ment de tot aquell que no sàpiga de què va el llibre, veritat?

Val la pena passar tres estones comptades amb aquest llibre, de més de 400 pàgines, però que es fa curt, a l’igual que imagine que passarà amb el primer i el tercer de la saga Episodios de una guerra interminable, la més recent dels quals, Las tres bodas de Manolita, va eixir a la llum fa menys d’un any. Diuen les males llengües que és magnífic. Quina novetat.

Haruki Murakami – Underground

Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!

Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després. 

Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.

No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…

PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.

James Salter – La última noche

Error número 1: considerar-lo llibre de transició. Error número 2: acabar-lo quant abans millor, el nou de Murakami m’espera. Solució: llegir-lo una vegada i mitja, aquesta vegada sí, amb atenció i cura. 

Aquestos deu relats curts, que segurament són els millors companys per a passar una bona tarda freda de diumenge amb una manta i una tassa de té, mereixen tota evasió del món. Ens traslladem als anys 50, a uns Estats Units en blanc i negre, amb famílies que compleixen el somni americà, homes de negocis amb camisa planxada i americana, dones envoltades amb sedes; persones que en el seu temps lliure gaudeixen de la vida rient al sol, que tenen una família perfecta, una casa, un gos. Els vint-i-pocs anys i els veneçolans (o colombians, en el seu defecte) converteixen aquest equilibri en quelcom fràgil i fals. També l’enfermetat, l’alcohol i la poesia (o eren els poetes?).

El nombre de pàgines i l’extensió de cada relat enganya. Aparentment, les històries són frívoles (“pobre niña rica”), però van més enllà. Són complexes. Parlen del desengany i de l’apatia, dels sentiments i les persones perdudes. Dels somnis que tenim por de complir. Sobretot es nota amb l’ús de les estructures i del relat, a través del diàleg, que va fluctuant tot plegat entre l’àmbit privat dels records i el present. He llegit en algun bloc que el lector de Salter ha d’estar atent, ja que si es despista en la línia que no toca, no comprendrà el que ve a continuació. Això és el que em va passar a mi. Menys mal que ho he compensat, perquè en la primera mitja lectura que vaig fer, la sensació que tenia era prou roïn. 

Ara comprenc que l’encant de Salter està en els detalls, en el ball de temps i espais, que poden oscil·lar en un mateix paràgraf. En la manera de descriure els personatges, en les frases recurrents (les cames llargues i nues, el sol, els amants sud-americans, els colls llargs, els pits solts sota una brusa, el record de la felicitat perduda). I per què no, és un plus confirmar que ells, els agraciats per la vida, també tenen problemes. Això sí, a la seua manera.

Antoni Serra – L’arqueòloga va somriure abans de morir

De vegades tinc la sensació de que em segueixen. Sí, sí. Hi ha novel·les que veig en algun lloc, decidesc no fer-los massa cas, i sota alguna circumstància, al cap del temps, tornen a mi. M’ha passat abans i m’ha passat de manera exagerada amb aquesta. Quan la vaig descobrir per primera vegada era a una fira del llibre antic. El títol em cridà poderosament l’atenció, però no la vaig comprar perquè el preu no corresponia amb l’estat (pèsim) en el qual es trobava l’exemplar. I ahí es va quedar. Vaig intentar trobar-la després per comprar-la de nova, obtenir alguna informació adicional, però va ser impossible. Fins dijous passat. Vaig anar a la biblioteca i allí estava, esperant-me, en la secció que el centre li dedica als llibres que ha expurgat i que dóna als seus usuaris. Aquell mateix dia havia acabat Els desorientats. La següent lectura, per tant, estava més que clara.

Ha sigut molt agradable recórrer de nou la Menorca arqueològica, aquesta vegada de la mà del detectiu privat Celso Monteiro. I és que les víctimes formen part de l’equip que està excavant a un jaciment talaiòtic a prop de Ferreries, al centre de l’illa: una és la particular directora, anglesa però assentada a Menorca des de fa molts anys, i l’altra un tècnic, aquesta sí, local. A aquestes dues dones les envolten un grup heterogeni de personatges de diverses procedències, el que li serveix al que segur que és l’atractiu i filosòf investigador per recórrer-se mitja Europa, des de Munic fins a Londres passant per Montpeller, amb l’objectiu de demostrar que ambdues van ser assassinades per ocultar una sòrdida informació.

No és la primera vegada que l’arqueologia és o serà l’argument d’una novel·la negra. Per tots és sabut que la reina del gènere, Agatha Christie, era amant fervorosa d’aquesta ciència (ho podem veure a Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo o Asesinato en Mesopotamia, però també al seu relat personal Ven y dime cómo vives). I, sense anar més lluny, però a segles de distància pel tema i per la disciplina (la història en general, la medieval en particular), ho trobem amb Juli Alandes i la seua Crònica negra. 

En definitva, una lectura lleugera i amena, sense pretensions, que qualsevol arqueòleg, només per plaer i simpatia, hauria de llegir.

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.

Laura Ballester – Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València.

El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.

La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc. 

El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.

M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.