Esperança Camps i Empar Marco – Vertigen

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix “vertigen” com alteració del sentit de l'equilibri caracteritzada per la sensació que el cap pega voltes i torbament del juí que fa que algú es moga per impuls, sense domini de si mateix. El vertigen pot vindre per moltes coses: per la incomprensió, la ràbia, la injustícia, la traïció, la impotència, el sentiment d’indefensió, l’incredulitat, la frustració, per ser testimonis muts de les decisions preses amb nocturnitat, covardia i vergonya. Vertigen, en definitiva, pel que mai es pensava que anava a passar, que era el tancament d’una ràdio i una televisió valencianes que començaren la seua activitat fa 24 anys, però que èticament feia temps que es donaven per mortes. La mataren els xanxullos, el clientelisme, els interessos polítics i ideològics. El voler clavar mà a la caixa, perquè açò, com diuen els andalusos, és el nostre cortijo, i fem i desfem com volem. La nefasta gestió econòmica està ara en procés de jutjar-se, nou mesos després.

Tots sentirem aquell vertigen durant el mes de novembre de 2013, uns més que altres, i cadascú pels seus motius. Perquè a l’igual que el que passà amb les Torres Bessones o l’11-M, o l’accident de metro de València, tots recordem el que estàvem fent mentre els fets s’anaven precipitant al nostre davant. Assistírem com a espectadors al mai vist de la televisió valenciana, a una programació i uns presentadors que es notaven com peix fora de l’aigua perquè per fi tingueren el valor de dir paraules prohibides (Gürtel, suborn, corrupció, manipulació, assetjament sexual): Nou (o Canal Nou) estava, ara sí, a totes hores del dia a casa; tots restàvem incrèduls davant eixa Maribel Vilaplana (“Ai, Serafín, o siga, senyor Castellano”) que volia alçar-se com l’estendard de víctima d’una injustícia divina. Més valia tard que mai, no és això el que diuen? Fins que finalment, després de milers de veus escoltades i sempre silenciades, amb sentència de la jutgessa blogger NuriChica10 en mà i milers i milers de piulades circulant per la xarxa, en una escena més pròpia d’una pel·lícula de Berlanga, Jorge no tingué temps de contar-li al presentador que estaven desconnectant l’endoll. La imatge es quedà congelada per a la posteritat, i així, qual final de The Sopranos per evitar a l’espectador el pitjor, tot es quedà en negre i en silenci. Ho havien fet.

Aquesta és la meua visió particular d’aquells dies de novembre, el que em va arribar des de la pantalla. Però si voleu saber què va haver darrere de tot açò, si encara teniu al cap aquell mes angoixant, l’intríngulis dels despatxos de presidència, del que els sindicats deien i feien darrere i davant les càmeres, no vos podeu perdre la crònica periodística que és Vertigen. Jo almenys l’he vista més que una novel·la, que també ho és perquè a més tenim el valor afegit de la història a peu de carrer gràcies als ulls privilegiats d’Andreas (el periodista grec, com un dels que entrà en antena per demostrar el recolzament i la visió del que passà a l’ERT), Nora, la secretària de l’Associació Valenciana de Professionals de la Informació i Jonlenon, el fotògraf oficial de Presidència. 

El llibre es llig d’una tirada i s’acaba ràpid: el ritme és més que frenètic, i enganxa, al que sens dubte contribueix el format en capítols curts, i que la història en si és d’interés públic. Però no vos enganyeu: com a contingut, dir que és dens és quedar-se curt. De vegades m’he preguntant si els causants d’aquest sainet (des d’alguns dels treballadors fins les més altes esferes) han tingut l’interés de llegir Vertigen. Si algun dels defensors de la gestió del govern ara, hui, dia 3 de setembre de 2014, li ve al cap el patètic discurs del Molt Honorable apretant les dents, quan deia que no anava a sacrificar cap col·legi ni cap hospital per un servei públic d’informació. Precisament hui, el dia en que una vegada més al mes es reuneixen les acallades víctimes del metro, hui quan la policia ha entrat en un col·legi per desallotjar uns voluntaris que volien donar classe a uns xiquets de 3 anys (curs prèviament suprimit), quan centenars d’escolars hauran vist que han de tornar a donar les classes als barracons del curs passat, o que la línia (en valencià, s’entén) ha desaparegut de l’oferta educativa del seu centre; quan a l’Hospital Clínic han estat sense aire condicionat en plens mesos de juliol i agost, o quan a La Nova Fe han tancat plantes; per no parlar de la vergonya del que està passant amb l’Arxiu del Regne de València. Continuaran pensant que Fabra no els estava enganyant?

Sóc conscient del colp mortal que tingueren l’objectiu d’assestar des del principi i de com ens van intentar tractar a tots els ciutadans com ignorants, amb una bola darrere d’una altra; per això, si ha sigut dur per a mi com a telespectadora sense cap vincle personal ni familiar, ni econòmic ni ideològic (anar a A la babalà quan tenia 10 o 11 anys no compta), crec que haurà sigut encara més dur d’escriure per a les seues autores, treballadores de l’empresa de feia temps. Eixe vertigen que resa el títol es nota a cada línia. Tots ens hem sentit un poc com eixe trencadís del Cabanyal que es fa miquetes a la bonica coberta de l’edició. Supose que ha sigut la crònica que mai haguéren volgut contar, el llibre que mai voldrien haver escrit. En ocasions, passant les pàgines, més que vertigen he sentit agonia i vergonya: no s’escatima en detalls dels múltiples i molt greus problemes polítics, urbanístics i econòmics que ens estan fent passar com a valencians. Tenim processos judicials a manta, imputats, amics de l'ànima, presumptes subornadors, manetes llargues, micros massa oberts, projectes constructius-destructius, gentoleta que se sent a recolzada malgrat delinquir pel carrer o des de casa… tot! Ho tenim a cabassaes! I ací, a Vertigen, també es conta. Perquè forma part del conjunt.

El relat transmet ràbia. És impossible no tancar l’última pàgina sense estar un poc més enfadat amb el món i amb nosaltres mateixos. I excusem alguns xicotets errors d’estil (l’abús de l’expressió “etcètera” de vegades sense massa sentit -pàgines 70, 100, 103, 173 o 201 per posar-ne algunes-, o això “d’enviar un whats” -pàgina 46 i altres- que queda un poc rar) perquè sabem que la visceralitat i la primera persona s’haurà imposat més d’una, de dos i tres vegades a l’hora d’escriure, perquè és normal per a qualsevol que tinga ulls a la cara i dos dits de trellat. 

Això sí. I sé que m’estenc però si no ho dic, rebente. A l’altra, si en el futur hi ha la possibilitat de fer novel·les a la carta, jo me’n demanaria una que anara un pas més enllà: voldria que algú de dins em contara quins van ser els mecanismes que els periodistes van sofrir per ser extorsionats i obligar a desinformar. Voldria veure el llistat de paraules prohibides. Voldria llegir trascripcions de conversacions telefòniques i llegir les línies editorials dels màxims responsables. És a dir: voldria saber de veritat quines eren les ordres directes de Conselleria i de Presidència en els moments daurats de manipulació de l’ens. Com a ciutadana, vull saber què eren capaços de fer alguns per a que la moneda els eixira sempre per la mateixa cara. Sabem molt de les ombres del tancament però ens falta una part.

Ha sigut complicat per a mi escriure aquest post. Resulta impossible deixar a banda les emocions quan es passen els ulls per aquestes pàgines i centrar-se en contar el que has llegit. Hui, em disculpareu, vos he contat més bé com m’he sentit. Com ja he dit, no tinc cap tipus de vinculació familiar o personal amb l’ens. Ni tansols veia o escoltava les seues emissions perquè em donaven vergonya aliena. He cridat a moltes manifestacions allò de “On estàs Canal 9?”, a l’igual que m’he mostrat en públic a concentracions en contra de la seua fragrant manipulació. Em donava molta ràbia quan alguns opinadors mediàtics reien amb suficiència al dir que els que abans criticàvem la nostra televisió per ser un instrument de manipulació constant erem els mateixos que ara eixíem a manifestar-nos en contra del seu tancament, i que això era un acte contradictori. Eixa gent amb corbata no entenia absolutament res. Què te a veure una cosa amb l’altra? Deixant al marge allò tan repetit dels dibuixos en valencià (cosa que és certa al 100% i que sí, és digne de menció), reconec el paper essencial per a la difusió de les senyes d’identitat valencianes i la normalitat del meu idioma. Perquè després de totes les desfetes que ens estan fent patir amb tantes coses innombrables, els valencians ens devem meréixer alguna cosa digna i de qualitat, però està clar que alguns no ho veuen així. Sempre els mateixos. Continue mantenint l’esperança de que si arriba el dia de que les cadires que hi ha a dintre del Palau de Benicarló canvien d’amo (sóc de les escèptiques) el nouvingut, siga quin siga, entre moooooltes altres coses, espere, repetisc, que siga capaç d’engegar el botó de l’ON d’una nova etapa radiotelevisiva amb il·lusió, dignitat i on tots ens sentim representats. D’ací un any i poc parlarem.

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.

Jean-Jacques Sempé i René Goscinny – Les vacances del petit Nicolas

Quan van nàixer les aventures de Nicolas allà pels anys 50, ho feren a mode d’historietes curtes en els diaris, com es publicava en temps d’Alexandre Dumas. L’èxit va ser quasi immediat, cosa que no és d’extranyar. Llegir Nicolas és garantia de divertiment i de simpatia, de tindre ganes d’agafar a tots i cadascun dels xiquets que dibuixa J.-J. Sempé i donar-los un gran abraç. Ingenuïtat i tendresa són els altres ingredients.

Era altra època, que poc se sembla, o gens, a l’actual. Els xiquets de 5 o 6 anys hui ja no són així: no poden estar massa estona jugant entre ells, es diuen paraules grosses, s’amenacen de valent, i les tecnologies se solen posar pel mig. Per això ha estat bé recordar aquella infantesa que si bé jo no la vaig viure en aquells moments, sí que va ser als 80, que es pareixen més a la de Nicolas i tota la seua colla que a la dels menuts de hui.

Jocs amb un guix a la mà o una simple corda o pedra, estar al carrer tot el sant dia, fer gamberrades sense maldat als pares… I ja imagineu-se el que pot ser si te’n vas de vacances al lloc de descans de tots els anys, lluny de la ciutat i amb els teus pares, o més encara, si aquestos decideixen portar-te de campament. Això és el que ens conten en aquesta entrega, tot amenitzat amb la tinta de Sempé, on cada vegada resulta més difús reconéixer a Nicolas sense el seu jersei roig. Parlant de Sempé, l’autor gràfic de Lucky Luck, Astèrix i Obèlix, entre moltíssims altres, va complir anys fa un parell de dies. Valga aquest post com a reconeixement a la seua ampla carrera!

Sempre n’estarem agraïts per la seua tasca, junt el seu company René Goscinny, per eixe elogi al companyerisme, la frescor de la ingenuïtat i la diferència, al guiny a la història i geografia de França utilitzada amb discreció i intel·ligència, com és el cas de Nicolas amb els noms dels seus amics d’escola.

Per cert, sé que hi ha pel·lícules basades en Le petit Nicolas i Les vacances du petit Nicolas. Jo només he vist la primera i ja vos dic que si no l’heu vista és una de les imprescindibles per al que vuiga passar una estona de carcallada neta. Supose que la de les vacances serà igual! I si teniu ànsia d’anar-vos-en de colònies des de casa, també vos recomane Nos jours heureux (2006), una altra francesa, amb una mica més de protagonisme per als adults, però amb un bon toc de frescor i simpatia. Almenys si no moguem físicament de casa, ho farem amb la imaginació!

Ramón J. Sender – La tesis de Nancy

Aquesta és una altra de les novel·les que enganyen. Bé, el text en si no fa una declaració d’intencions de manera clara, però els que sí que enganyen són les editorials. Prometen rises i moments de distensió i divertiment, i així ho repeteixen fins a la sacietat la major part de lectors que circulen per la xarxa (ocorre el mateix amb llibres de best-seller, com el famós de l’Avi de 100 anys que es va escapar per la finestra). M’agradaria saber què és el que opinen els adolescents que estan obligats pels seus professors a passar més d’una setmana amb Nancy i damunt, després, fer un comentari de text o un examen. Vos ha agradat, xics? Perquè ja avance que jo, amb 14 anys, m’he de llegir açò, i deteste per a sempre la lectura i l’assignatura de llengua espanyola. Vaig per parts.

Ara compte amb l’avantatge de que ja no tinc eixa edat, i que a més a més no me l’he llegida per obligació, sinó a la recerca del moment off del dia. Això ja és un punt que en teoria va al seu favor. Hem d’afegir que la meua mínima formació en història (sobretot la protohistòria de la Península Ibèrica) em donen una base sobre la que podem dilucidar i formar-me una opinió més exacta, i això sí que reconec que és un aspecte que és impossible tindre als 14 anys. Vaja per davant que sé que cal entendre el llibre en el moment just en què va ser escrit i és precisament això el que vull fer. Ramón J. Sender, un escriptor molt conegut de l’època, es va veure forçat a exiliar-se als Estats Units després de la Guerra Civil espanyola. Va ser allí quan ja molts anys més tard, el 1962, va publicar aquest llibre que podríem dir que va d’una universitària de Pensilvania que ve a Sevilla per a agafar les notes necessàries per a fer una tesi. El llibre, en teoria tractat en un to d’humor (més que dubtós, deuria de dir jo) s’esplaia en contar les nombrosíssimes confusions i embolics mental que Nancy, la protagonista, té al voltant la llengua, la cultura i la història de la Península Ibèrica/Al-Àndalus/Espanya.

El relat en si és un destrellat, que tot siga dit, no comprenc com és digne d’un comentari de text o examen per a l’assignatura de llengua espanyola. El professor que recomane la seua lectura no és conscient del que està fent, per diversos i perillosos motius, tot i basant-me en el comentari del text i de l’autor que hi ha al principi, i pels models de comentaris de text que hi ha als annexes, tot de l’editorial Casals. La primera cosa que em crida molt l’atenció, és que de tota la vida els meus mestres d’escola i d’institut han insistit en que quan estiga escrivint un text i sàpiga que la paraula o l’expressió que vaja a gastar, té un error gramatical, tot això va o entrecomillat o en cursiva. Eixa màxima universal ací no es dóna: tenim múltiples i repetides frases escrites tal i com sonen en andalús, i el tipus de lletra no canvia. Hui en dia, que el que més llegim és a altra gent comentant per les xarxes socials i pegant-li totes les patades al diccionari que faça falta i més, cal ser molt sensible en aquestos aspectes, perquè només faltava que un llibre destinat als més joves que estan en procés de formació i d’aprenentatge continga faltes d’ortografia molt greus. 

Però les faltes al cap i a la fi és el de menys quan comences a llegir algunes de les notes al peu de pàgina. I parle del que sé, perquè del món gitano andalús de Triana no tinc ni idea, per tant això no ho vaig a mencionar. Parle dels continuats errors històrics que podem llegir a eixes notes en teoria serioses, i que ens van a orientar en la lectura. Recordem, estem forjant ments joves, entrenant-les per al que es van a trobar a la vida. I el que no podem permetre és que es diga als llibres que Espanya ja existia en temps dels romans o en temps de Tartessos, als que tant li agrada recordar a Nancy (ho podem veure a les notes de les pàgines 88 o 122). O utilitzar eixe terme que històricament està desterrat, com el de “prerromano” (p. 159), o les mentides que hi ha entorn l’esclavitud en qualsevol època històrica (p. 230), una ocasió genial per als editors per a tirar per terra els mites sobre el tema i que desperdicien sense mirament (si vos interessa el tema, podeu aprendre millor llegint el que li passa a la Daenerys Targaryen a la saga Cançó de gel i foc una vegada allibera els esclaus d’Astapor, Yunkai i Mereen). Per no parlar del mínim comentari al vici de Nancy a la continuïtat històrica entre l’Edat del Bronze/Almeria-Tartessos-ibers-romans-vàndals-àrabs, que a banda de ser recurrent pàgina a pàgina, cansa i deixa de tindre gràcia. Una altra oportunitat malgastada per a dir que és un error més que greu i del que passen impunement, i de tots els que he citat per ara, em sembla el més perillós. A veure si ho explique millor: es poden fer milers de bromes amb la història, però amb coneixement i sempre deixant més que clar que el que s’està contant és incorrecte. I ja seria òptim si s’aprén història llegint llibres d’humor que estiguen ben fets, com els còmics d’Astèrix. Perquè sabeu què passa? Que al final, el que més cala és el discurs que més es repeteix, encara que siga mentida, i no hi ha res en el que hi haja que anar més en compte com és el tema de la manipulació de l’identitat. A l’igual que el que més cala és que és un llibre per a no parar de riure. Per què si no ho repeteixen tots fins a la sacietat? 

Perquè la novel·la en si és un cant al poc trellat, un relat sense connexió ninguna, on no hi ha un argument, només contar anècdotes per sistema, anècdotes que ja he dit que es repeteixen en la forma i en el contingut. Això de plantejament-nus-desenllaç es difumina en un rumb surreal. Que no es tracta de que no m’haja agradat perquè siga trasgressor, és perquè no veus un sentit més que contar el que la ment distorsionada d’una americana pot pensar. Perquè Nancy és de tot menys una persona apta per a fer una tesi, almenys sobre el tema que vol tractar. No diré jo que tots els americans que venen ací a fer tesis són iguals, que no, però reconec que l’autor ha sabut trobar el rerefons, i és el dels prejudicis que té el de fora sobre el de dins. Però és una llàstima que eixe únic punt positiu que jo li trobe a l’escrit, salte pels aires per culpa del caràcter que ha volgut imprimir a la seua narradora i protagonista principal: una persona frívola a més no poder, ingènua fins a l’exasperació, i amb poca comprensió del món que l’envolta. Per no contar al nivell que deixa als andalusos, clar: eixits, aprofitosos, curts, alcavots i seductors, bregadors… Tot siga dit, justificant-ho per la base tartessa. El peix que es mossega la cua, el súmmum del sense sentit.

Si voleu llegir novel·les anecdòtiques sense argument i amb un sentit de l’humor i una otrografia més cuidada, millor la de Les nits perfumades de Manel Joan i Arinyó (on va a parar); si el que vos agrada és el tema dels tòpics i les confusions que generen, a mi em va agradar més La felicidad es un té contigo, de Mamen Sánchez, o fins i tot podria arribar a acceptar (però per comparació només amb La tesis de Nancy, no perquè m’agradara, que no ho va fer massa), la de Chris Stewart, Entre limones, tòpic entre els tòpics, però almenys l’autor és britànic i sabem per on poden anar els tirs.

Com heu pogut comprovar, ha sigut una novel·la que m’ha donat més disgustos que altra cosa. Sé que he de llegir més tranquil·la, però no em fa gràcia que es toquen aquestos temes d’una manera tan insensible, dels que crec que tenen un passe però fins a cert punt. Errors greus de l’editorial, de l’autor, dels professors que segueixen obligant a llegir i de la gent que no fa més que repetir com un lloro el que ha vist a la coberta o a les xarxes. Per favor, siguem un poc més crítics davant aquesta classe de llibres.

Xavi Sarrià – Totes les cançons parlen de tu

Tenia moltes ganes de pegar-li mos a una de les novetats valencianes del moment. Novetat per partida doble: perquè amb aquest volum s’enceta una de les editorials més prometedores del moment, i amb un nom més que suggerent, Sembra Llibres. En segon lloc, perquè el cantant d’una de les bandes de major èxit del panorama valencià, Obrint Pas, s’estrena com a novel·lista, que no com a escriptor.

M’agrada Xavi Sarrià i el seu grup, i els escolte amb freqüència. Per això ha estat bé trobar-se amb alguns guinys al lector en forma de versos de la seua música. No els vaig a citar per a no estropejar la recerca del futur lector. En sintonia, la coberta del volum no pot ser més encertada, ja que als 90 tots teníem cassettes i tots els avançàvem amb un boli. Mal assumpte era quan se n’eixia la cinta de dins i es feia algun nus, i de nusos hi ha uns quants en aquesta història. 

En definitiva, el llibre de Sarrià va d’això, de música, encara que no és el tema principal. No sé si a més hi ha quelcom d’autobiogràfic: l’any 92, que és quan es desenvolupa tot, l’autor era adolescent, i no és rar pensar que alguna de les que conta al llibre és vertadera. No parle de fets concrets ni de noms, però sí de l’ambient que es vivia al barri de Benimaclet. El marc històric ja s’encarrega ell de recordar-nos-el al principi dels primers capítols, que tot siga dit, està prou ben enfocat. La mescla de descontent social, inci de la deriva urbanística i crisi econòmica van ser la llavor que va germinar en coses que hem pogut llegir a Totes les cançons parlen de tu. 

Quan tenim 14 o 15 anys la música és un dels nostres referents: a banda de que tots pensem que totes les cançons parlen de nosaltres i de les nostres frustracions, és un dels aspectes més importants per a una vida que està despegant, ja que configura la personalitat, i va lligada als cercles socials que es comencen a freqüentar. Crec que això, el grup d’Ivan ho manifesta a la perfecció: l’anàlisi socio-política va acompanyada d’una banda sonora refrescant i d’un manual per a principiants de l’estètica de les bandes urbanes del moment: skinheads, nazis, hardcoretos, hippies… No obstant, en aquest sentit, he trobat les personalitats massa extremes i definides. A l’igual que he trobat massa fàcil el recurs dels altres fils argumentals, com el de xic s’enamora de xica, el millor amic graciós, el final tràgic i que podem pronosticar. 

De tota manera, crec que és un llibre de lectura obligatòria si volem entendre quin és l’origen del que podem trobar hui en dia als nostres carrers, ja que és una temàtica nova dintre de la nostra literatura; però també lectura necessària com a homenatge a una València contradictòria, una ciutat amb molt de potencial i moltes ganes, però que li costa arrencar. No espereu una gran història, d’estes èpiques que marquen un abans i un després en la vostra vida: espereu una revolta quotidiana i senzilla, de les que comencen al sofà de casa.

Michela Murgia – L’acabadora

Estic temptada a fer un post més llarg que d’habitual. El llibre s’ho mereix. Però si em deixe portar per la verborrea, a més d’un espantaré. Per anar resumint, crec que és la millor novel·la que he llegit en temps, i si dic novel·la, dubte, perquè no sé si és una definició que es queda curta. També podria ser un crit autobiogràfic o un relat antropològic.

Michela Murgia es val d’un poble imaginat, perdut dintre de la Sardenya més tradicional, Soreni, en un context molt clar, anys 50, per a parlar-nos d’una figura que, tractada d’una altra manera, podria ser macabra i morbosa: així i tot, amb una gran finura i un llenguatge exquisit, se’ns presenta com una dona digna i sensible, convençuda del valor que aporta a la seua menuda comunitat. I és que no és fàcil per a Bonaria Urrai explicar-li a la seua fill’e anima Maria Listru, que es dedica a l’art d’ajudar a ben morir. Tots ho saben a Soreni, però ningú osa dir-ho en veu alta.

Argument, com veieu, no gens fàcil, però que entronca amb una Sardenya de les tradicions orals, la pobresa, els conflictes rurals, la qüestió de l’identitat, o millor dit, la pertanyença a un poble, les llengües minoritàries i minoritzades, el menjar, el rol de les dones o fins i tot, el mal que va fer a Sardenya la Segona Guerra Mundial (passegeu-se per l’illa, acabareu farts de veure monolits als centres dels pobles). 

He dit al principi que la novel·la podria tindre part de crit autobiogràfic. Jo no sé si l’autora es va topar en el seu moment amb alguna accabadora (altre tema: a principis dels 70, quan va nàixer, encara n’havia?) però sí que ha dit en algunes entrevistes que ella mateixa és com la Maria, una fill’e anima: “és així com diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra” (p. 7). És a dir, una família sense recursos cedia la cura i l’educació d’un dels seus fills a una dona que sí que puguera fer-se’n càrrec, sense perdre en absolut el contacte amb els pares biològics. És la intel·ligència de les comunitats rurals, la solidaritat fet vincle, que tal i com veiem no es reprodueix a les grans ciutats: és el període que Maria passa a Torí on es fa més visible que mai, i dit siga de pas, és el passatge que menys interés m’ha despertat del relat, però que comprenc que era necessari. Així que sí, la Murgia va viure en les seues carns ser una fill’e anima, i no és gens destrellatat creure que alguns pensaments de la Maria són o van ser els propis.

L’epíleg de Stefano Puddu Crespellani és altra de les xicotetes joies d’aquest volum de Proa, de lectura obligatòria una vegada t’has desenganxat abruptament i per força de les pàgines que contenen part de la vida de la Bonaria i la Maria. L’autor ens aproxima a la novel·la des d’un altre punt de vista, i és que, com bé diu ell, aquesta és un relat de mirades més que de paraules, de pertanyences més que d’identitats, de pietats més que de delictes, d’autoritat de la comunitat més que poder fàctic. Tot conservat dintre d’una coberta en blanc i negre, d’una xiqueta que somriu a la propietària d’una mà desenfocada, mentre porta una gerra i un poal a la vora d’una mar un poc llunyana. No podria ser més apropiada. 

Sardenya sempre és una illa que sorprén. Pots anar una i altra vegada, i no cansar-te’n mai. És el que més m’ha agradat d’aquest llibre: té sabor a una Sardenya pura, a un viatge de tornada on una vegada més, descobreixes una faceta nova, que no pots ignorar. I si jo no vos convenç, mireu l’apartat número 34 de 101 cose da fare in Sardegna almeno una volta nella vita (p. 106-107). I ja de pas, fullegeu tot el llibret. Perquè això de recomanar-vos anar a explorar l’illa, tant l’interior com la costa, no cal, no?

Christopher Moore – El ángel más tonto del mundo

Sospite que aquest va a ser un dels posts més curts dels que porte fets per ara a aquest bloc, i és que el llibre no dóna molt més de si. Era la primera cosa que llegia d’aquest autor: sempre m’havien cridat l’atenció les seues cobertes a les llibreries, i feia que tinguera moltes ganes de fer-ne un tast. Després d’açò, conforme van dir els nostres amics gallecs després de certa tragèdia marítima a les seues costes, nunca mais.

Començant pel títol, que no pot ser més portador d’equívocs, l’argument és pueril, i la manera d’escriure’l, simplista. Darrere d’aquest àngel, que només ix en comptades ocasions, al final el que realment se’ns vol contar és una apotesi zombie a una xicoteta localitat californiana, Pine Cove, just la nit de Nadal. Al final trobarem unes quantes pàgines més que funcionen com un apèndix fora de lloc, i a mode de “un any després”.

Si sou amants de l’absurd elevat a l’enèsima potència, de llibres que no vos aporten més que expressions malsonants, i teniu ganes de desperdiciar una bonica vesprada de diumenge, aquest és el vostre llibre. Per als que no encaixeu en aquesta descripció, millor dedicar el temps a coses més productives.