Ramón J. Sender – La tesis de Nancy

Aquesta és una altra de les novel·les que enganyen. Bé, el text en si no fa una declaració d’intencions de manera clara, però els que sí que enganyen són les editorials. Prometen rises i moments de distensió i divertiment, i així ho repeteixen fins a la sacietat la major part de lectors que circulen per la xarxa (ocorre el mateix amb llibres de best-seller, com el famós de l’Avi de 100 anys que es va escapar per la finestra). M’agradaria saber què és el que opinen els adolescents que estan obligats pels seus professors a passar més d’una setmana amb Nancy i damunt, després, fer un comentari de text o un examen. Vos ha agradat, xics? Perquè ja avance que jo, amb 14 anys, m’he de llegir açò, i deteste per a sempre la lectura i l’assignatura de llengua espanyola. Vaig per parts.

Ara compte amb l’avantatge de que ja no tinc eixa edat, i que a més a més no me l’he llegida per obligació, sinó a la recerca del moment off del dia. Això ja és un punt que en teoria va al seu favor. Hem d’afegir que la meua mínima formació en història (sobretot la protohistòria de la Península Ibèrica) em donen una base sobre la que podem dilucidar i formar-me una opinió més exacta, i això sí que reconec que és un aspecte que és impossible tindre als 14 anys. Vaja per davant que sé que cal entendre el llibre en el moment just en què va ser escrit i és precisament això el que vull fer. Ramón J. Sender, un escriptor molt conegut de l’època, es va veure forçat a exiliar-se als Estats Units després de la Guerra Civil espanyola. Va ser allí quan ja molts anys més tard, el 1962, va publicar aquest llibre que podríem dir que va d’una universitària de Pensilvania que ve a Sevilla per a agafar les notes necessàries per a fer una tesi. El llibre, en teoria tractat en un to d’humor (més que dubtós, deuria de dir jo) s’esplaia en contar les nombrosíssimes confusions i embolics mental que Nancy, la protagonista, té al voltant la llengua, la cultura i la història de la Península Ibèrica/Al-Àndalus/Espanya.

El relat en si és un destrellat, que tot siga dit, no comprenc com és digne d’un comentari de text o examen per a l’assignatura de llengua espanyola. El professor que recomane la seua lectura no és conscient del que està fent, per diversos i perillosos motius, tot i basant-me en el comentari del text i de l’autor que hi ha al principi, i pels models de comentaris de text que hi ha als annexes, tot de l’editorial Casals. La primera cosa que em crida molt l’atenció, és que de tota la vida els meus mestres d’escola i d’institut han insistit en que quan estiga escrivint un text i sàpiga que la paraula o l’expressió que vaja a gastar, té un error gramatical, tot això va o entrecomillat o en cursiva. Eixa màxima universal ací no es dóna: tenim múltiples i repetides frases escrites tal i com sonen en andalús, i el tipus de lletra no canvia. Hui en dia, que el que més llegim és a altra gent comentant per les xarxes socials i pegant-li totes les patades al diccionari que faça falta i més, cal ser molt sensible en aquestos aspectes, perquè només faltava que un llibre destinat als més joves que estan en procés de formació i d’aprenentatge continga faltes d’ortografia molt greus. 

Però les faltes al cap i a la fi és el de menys quan comences a llegir algunes de les notes al peu de pàgina. I parle del que sé, perquè del món gitano andalús de Triana no tinc ni idea, per tant això no ho vaig a mencionar. Parle dels continuats errors històrics que podem llegir a eixes notes en teoria serioses, i que ens van a orientar en la lectura. Recordem, estem forjant ments joves, entrenant-les per al que es van a trobar a la vida. I el que no podem permetre és que es diga als llibres que Espanya ja existia en temps dels romans o en temps de Tartessos, als que tant li agrada recordar a Nancy (ho podem veure a les notes de les pàgines 88 o 122). O utilitzar eixe terme que històricament està desterrat, com el de “prerromano” (p. 159), o les mentides que hi ha entorn l’esclavitud en qualsevol època històrica (p. 230), una ocasió genial per als editors per a tirar per terra els mites sobre el tema i que desperdicien sense mirament (si vos interessa el tema, podeu aprendre millor llegint el que li passa a la Daenerys Targaryen a la saga Cançó de gel i foc una vegada allibera els esclaus d’Astapor, Yunkai i Mereen). Per no parlar del mínim comentari al vici de Nancy a la continuïtat històrica entre l’Edat del Bronze/Almeria-Tartessos-ibers-romans-vàndals-àrabs, que a banda de ser recurrent pàgina a pàgina, cansa i deixa de tindre gràcia. Una altra oportunitat malgastada per a dir que és un error més que greu i del que passen impunement, i de tots els que he citat per ara, em sembla el més perillós. A veure si ho explique millor: es poden fer milers de bromes amb la història, però amb coneixement i sempre deixant més que clar que el que s’està contant és incorrecte. I ja seria òptim si s’aprén història llegint llibres d’humor que estiguen ben fets, com els còmics d’Astèrix. Perquè sabeu què passa? Que al final, el que més cala és el discurs que més es repeteix, encara que siga mentida, i no hi ha res en el que hi haja que anar més en compte com és el tema de la manipulació de l’identitat. A l’igual que el que més cala és que és un llibre per a no parar de riure. Per què si no ho repeteixen tots fins a la sacietat? 

Perquè la novel·la en si és un cant al poc trellat, un relat sense connexió ninguna, on no hi ha un argument, només contar anècdotes per sistema, anècdotes que ja he dit que es repeteixen en la forma i en el contingut. Això de plantejament-nus-desenllaç es difumina en un rumb surreal. Que no es tracta de que no m’haja agradat perquè siga trasgressor, és perquè no veus un sentit més que contar el que la ment distorsionada d’una americana pot pensar. Perquè Nancy és de tot menys una persona apta per a fer una tesi, almenys sobre el tema que vol tractar. No diré jo que tots els americans que venen ací a fer tesis són iguals, que no, però reconec que l’autor ha sabut trobar el rerefons, i és el dels prejudicis que té el de fora sobre el de dins. Però és una llàstima que eixe únic punt positiu que jo li trobe a l’escrit, salte pels aires per culpa del caràcter que ha volgut imprimir a la seua narradora i protagonista principal: una persona frívola a més no poder, ingènua fins a l’exasperació, i amb poca comprensió del món que l’envolta. Per no contar al nivell que deixa als andalusos, clar: eixits, aprofitosos, curts, alcavots i seductors, bregadors… Tot siga dit, justificant-ho per la base tartessa. El peix que es mossega la cua, el súmmum del sense sentit.

Si voleu llegir novel·les anecdòtiques sense argument i amb un sentit de l’humor i una otrografia més cuidada, millor la de Les nits perfumades de Manel Joan i Arinyó (on va a parar); si el que vos agrada és el tema dels tòpics i les confusions que generen, a mi em va agradar més La felicidad es un té contigo, de Mamen Sánchez, o fins i tot podria arribar a acceptar (però per comparació només amb La tesis de Nancy, no perquè m’agradara, que no ho va fer massa), la de Chris Stewart, Entre limones, tòpic entre els tòpics, però almenys l’autor és britànic i sabem per on poden anar els tirs.

Com heu pogut comprovar, ha sigut una novel·la que m’ha donat més disgustos que altra cosa. Sé que he de llegir més tranquil·la, però no em fa gràcia que es toquen aquestos temes d’una manera tan insensible, dels que crec que tenen un passe però fins a cert punt. Errors greus de l’editorial, de l’autor, dels professors que segueixen obligant a llegir i de la gent que no fa més que repetir com un lloro el que ha vist a la coberta o a les xarxes. Per favor, siguem un poc més crítics davant aquesta classe de llibres.

Xavi Sarrià – Totes les cançons parlen de tu

Tenia moltes ganes de pegar-li mos a una de les novetats valencianes del moment. Novetat per partida doble: perquè amb aquest volum s’enceta una de les editorials més prometedores del moment, i amb un nom més que suggerent, Sembra Llibres. En segon lloc, perquè el cantant d’una de les bandes de major èxit del panorama valencià, Obrint Pas, s’estrena com a novel·lista, que no com a escriptor.

M’agrada Xavi Sarrià i el seu grup, i els escolte amb freqüència. Per això ha estat bé trobar-se amb alguns guinys al lector en forma de versos de la seua música. No els vaig a citar per a no estropejar la recerca del futur lector. En sintonia, la coberta del volum no pot ser més encertada, ja que als 90 tots teníem cassettes i tots els avançàvem amb un boli. Mal assumpte era quan se n’eixia la cinta de dins i es feia algun nus, i de nusos hi ha uns quants en aquesta història. 

En definitiva, el llibre de Sarrià va d’això, de música, encara que no és el tema principal. No sé si a més hi ha quelcom d’autobiogràfic: l’any 92, que és quan es desenvolupa tot, l’autor era adolescent, i no és rar pensar que alguna de les que conta al llibre és vertadera. No parle de fets concrets ni de noms, però sí de l’ambient que es vivia al barri de Benimaclet. El marc històric ja s’encarrega ell de recordar-nos-el al principi dels primers capítols, que tot siga dit, està prou ben enfocat. La mescla de descontent social, inci de la deriva urbanística i crisi econòmica van ser la llavor que va germinar en coses que hem pogut llegir a Totes les cançons parlen de tu. 

Quan tenim 14 o 15 anys la música és un dels nostres referents: a banda de que tots pensem que totes les cançons parlen de nosaltres i de les nostres frustracions, és un dels aspectes més importants per a una vida que està despegant, ja que configura la personalitat, i va lligada als cercles socials que es comencen a freqüentar. Crec que això, el grup d’Ivan ho manifesta a la perfecció: l’anàlisi socio-política va acompanyada d’una banda sonora refrescant i d’un manual per a principiants de l’estètica de les bandes urbanes del moment: skinheads, nazis, hardcoretos, hippies… No obstant, en aquest sentit, he trobat les personalitats massa extremes i definides. A l’igual que he trobat massa fàcil el recurs dels altres fils argumentals, com el de xic s’enamora de xica, el millor amic graciós, el final tràgic i que podem pronosticar. 

De tota manera, crec que és un llibre de lectura obligatòria si volem entendre quin és l’origen del que podem trobar hui en dia als nostres carrers, ja que és una temàtica nova dintre de la nostra literatura; però també lectura necessària com a homenatge a una València contradictòria, una ciutat amb molt de potencial i moltes ganes, però que li costa arrencar. No espereu una gran història, d’estes èpiques que marquen un abans i un després en la vostra vida: espereu una revolta quotidiana i senzilla, de les que comencen al sofà de casa.

Michela Murgia – L’acabadora

Estic temptada a fer un post més llarg que d’habitual. El llibre s’ho mereix. Però si em deixe portar per la verborrea, a més d’un espantaré. Per anar resumint, crec que és la millor novel·la que he llegit en temps, i si dic novel·la, dubte, perquè no sé si és una definició que es queda curta. També podria ser un crit autobiogràfic o un relat antropològic.

Michela Murgia es val d’un poble imaginat, perdut dintre de la Sardenya més tradicional, Soreni, en un context molt clar, anys 50, per a parlar-nos d’una figura que, tractada d’una altra manera, podria ser macabra i morbosa: així i tot, amb una gran finura i un llenguatge exquisit, se’ns presenta com una dona digna i sensible, convençuda del valor que aporta a la seua menuda comunitat. I és que no és fàcil per a Bonaria Urrai explicar-li a la seua fill’e anima Maria Listru, que es dedica a l’art d’ajudar a ben morir. Tots ho saben a Soreni, però ningú osa dir-ho en veu alta.

Argument, com veieu, no gens fàcil, però que entronca amb una Sardenya de les tradicions orals, la pobresa, els conflictes rurals, la qüestió de l’identitat, o millor dit, la pertanyença a un poble, les llengües minoritàries i minoritzades, el menjar, el rol de les dones o fins i tot, el mal que va fer a Sardenya la Segona Guerra Mundial (passegeu-se per l’illa, acabareu farts de veure monolits als centres dels pobles). 

He dit al principi que la novel·la podria tindre part de crit autobiogràfic. Jo no sé si l’autora es va topar en el seu moment amb alguna accabadora (altre tema: a principis dels 70, quan va nàixer, encara n’havia?) però sí que ha dit en algunes entrevistes que ella mateixa és com la Maria, una fill’e anima: “és així com diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra” (p. 7). És a dir, una família sense recursos cedia la cura i l’educació d’un dels seus fills a una dona que sí que puguera fer-se’n càrrec, sense perdre en absolut el contacte amb els pares biològics. És la intel·ligència de les comunitats rurals, la solidaritat fet vincle, que tal i com veiem no es reprodueix a les grans ciutats: és el període que Maria passa a Torí on es fa més visible que mai, i dit siga de pas, és el passatge que menys interés m’ha despertat del relat, però que comprenc que era necessari. Així que sí, la Murgia va viure en les seues carns ser una fill’e anima, i no és gens destrellatat creure que alguns pensaments de la Maria són o van ser els propis.

L’epíleg de Stefano Puddu Crespellani és altra de les xicotetes joies d’aquest volum de Proa, de lectura obligatòria una vegada t’has desenganxat abruptament i per força de les pàgines que contenen part de la vida de la Bonaria i la Maria. L’autor ens aproxima a la novel·la des d’un altre punt de vista, i és que, com bé diu ell, aquesta és un relat de mirades més que de paraules, de pertanyences més que d’identitats, de pietats més que de delictes, d’autoritat de la comunitat més que poder fàctic. Tot conservat dintre d’una coberta en blanc i negre, d’una xiqueta que somriu a la propietària d’una mà desenfocada, mentre porta una gerra i un poal a la vora d’una mar un poc llunyana. No podria ser més apropiada. 

Sardenya sempre és una illa que sorprén. Pots anar una i altra vegada, i no cansar-te’n mai. És el que més m’ha agradat d’aquest llibre: té sabor a una Sardenya pura, a un viatge de tornada on una vegada més, descobreixes una faceta nova, que no pots ignorar. I si jo no vos convenç, mireu l’apartat número 34 de 101 cose da fare in Sardegna almeno una volta nella vita (p. 106-107). I ja de pas, fullegeu tot el llibret. Perquè això de recomanar-vos anar a explorar l’illa, tant l’interior com la costa, no cal, no?

Christopher Moore – El ángel más tonto del mundo

Sospite que aquest va a ser un dels posts més curts dels que porte fets per ara a aquest bloc, i és que el llibre no dóna molt més de si. Era la primera cosa que llegia d’aquest autor: sempre m’havien cridat l’atenció les seues cobertes a les llibreries, i feia que tinguera moltes ganes de fer-ne un tast. Després d’açò, conforme van dir els nostres amics gallecs després de certa tragèdia marítima a les seues costes, nunca mais.

Començant pel títol, que no pot ser més portador d’equívocs, l’argument és pueril, i la manera d’escriure’l, simplista. Darrere d’aquest àngel, que només ix en comptades ocasions, al final el que realment se’ns vol contar és una apotesi zombie a una xicoteta localitat californiana, Pine Cove, just la nit de Nadal. Al final trobarem unes quantes pàgines més que funcionen com un apèndix fora de lloc, i a mode de “un any després”.

Si sou amants de l’absurd elevat a l’enèsima potència, de llibres que no vos aporten més que expressions malsonants, i teniu ganes de desperdiciar una bonica vesprada de diumenge, aquest és el vostre llibre. Per als que no encaixeu en aquesta descripció, millor dedicar el temps a coses més productives.

Mo Yan – La vida y la muerte me están desgastando

Torne al bloc al cap de més d’un mes i amb aquest títol més que sorprenent o suggerent. Sol passar amb Mo Yan. Amb aquesta nova novel·la que llegisc de l’escriptor xinés m’esperava rialles desbordants i moments frescos abans de fer la migdiada. No sé si és per la propaganda que li han fet com a tal o si és un error que s’ha anat repetint al llarg dels comentaris que es lligen per Internet, com a fruit de la reiteració sense contrastar. I això només es fa d’una manera: llegint.

No és un llibre d’humor. Té tocs surreals i inesperats, això sí. Els animals parlen, pensen, tenen voluntat i comportaments més que raonats, però això no vol dir en absolut que ens trobem davant d’un relat on l’actitud més predominant del lector vaja a ser el riure. En absolut. Com a tots els escrits de Mo Yan, podem trobar algun moment puntual on el gag que es relata pot fer-nos treure un somriure. Poc més. Perquè ja s’encarrega Mo Yan, tant per activa com per passiva, de que no ens oblidem que estem davant d’una història de supervivències, de condicions de vida dures, de la tradició front la modernitat, d’enfermetat, de fam, d’injustícia, però també una èpica en la qual l’amor ho pot tot en el temps i en l’espai, on podem tremolar davant la bellesa d’una fàbrica, i, on per damunt de totes les coses, trascendint la vida i també la mort, es troba el Destí.

Llegir Mo Yan és com llegir Murakami. Tenim els mateixos elements, però combinats de manera diferent, i per tant, amb resultats diferents, i no per això menys colpidors. Amb Mo Yan, trobem la crueldat de la vida, la marcada vida camperola, el pes del comunisme en les xicotetes comunitats rurals; violència, tradició, injustícia. Però també paisatges evocadors, preciosos, colorits, que de tant en tant ens poden recordar als móns perduts de El Viaje de Chihiro de Miyazaki. Com no, l’ironia, el riure davant situacions més que despiadades (i sorprendre’t a tu mateix), la veu dels que normalment no tenen veu, com els animals, i en La vida y la muerte me están desgastando, la veu del mateix escriptor, que és un dels personatges secundaris més actius i amb una vessant còmica més marcada. Així, Mo Yan passa a ser real dintre de la província de Gaomi Nordest, contribuint a la complicitat amb el lector.

En definitiva, lectura no gens fàcil, densa, del transcurs de la història de Xina des de la Revolució Cultural fins els nostres dies. La història s’exemplifica a través de l’esdevenir de la família Ximen i narrada per les veus del patriarca. No és que aquest els sobrevisca a tots, no: és que després d’una mort violenta i inesperada, ressuscita com a ase, bou, porc, gos i mona, que sempre estarà en un lloc prominent de la família, i per tant, convertint-se en espectador de luxe. 

Al final, la conclusió que traurem, és que tot canvia. Tot, menys el pobre albercoquer, que sempre romandrà estàtic, benèvol, quan no immisericordiós amb les urpes esmolades de les seues branques primes.

Peter Mayle – Lliçons de la bona vida.

I continua el subtítol: Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Ja feia molt de temps que no llegia res igual: divertit, mordaç, fresc i diferent. És impossible no passar els ulls per aquest recull de fires i peripècies per França sense un somriure i unes ganes boges d’haver acompanyat l’autor als pobles, vinyes i esdeveniments més surreals que des del punt de vista del paladar existirà al país veí.

Maratons de gourmets, restaurants on el millor és presentar-se sense roba, fires per a avaluar i admirar les millors vaques, pollastres, granotes i caragols de la zona, sempre acompanyats amb concursos de bellesa femenins, sense comptar, clar, amb les degustacions dels crus més afamats de la Borgonya.

El punt de vista del narrador és sense dubte una de les coses més interessants d’aquest llibre: un anglés assentat a França (no diu on exactament), i amant del bon menjar, reconeix les mancances de la cuina anglesa, contagiat, això sí, per un pèl de xovinisme que se li haurà apegat de tant d’estar envoltat per très grands gourmands. Amb les seues descripcions i les seues experiències se’ns amplia la visió de que els francesos són gent simpàtica i oberta, amb un gust pel menjar per damunt de totes les coses i que ho regeix tot, qüestió aquesta segona que no posem en dubte.

M’ha agradat moltíssim, i l’he llegit àvidament. Oblideu-se de lectures que cataloguen de fresques, o per a l’estiu (encara recorde el desastre de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra). Hi ha alternatives a tot això, i aquest recull de peripècies n’és un bon exemple. Jo no sóc en absolut amant de la cuina francesa (si dic que està sobrevalorada potser se’m tira algú al damunt) però he gaudit desentranyant els secrets dels plats més sofisticats i els costums més arrelats a la gastronomia gal·la. 

Fins i tot he arribat a començar a comprendre, gràcies a la descripció del caràcter dels habitants d’aquest país en qüestions d’estòmac, alguns llibres com Une gourmandise, de Muriel Barbery, el programa del chef étoilé Guy Martin a TV5, Épicerie fine, o el sentit del Bocuse d’Or (que podeu veure des del punt de vista espanyol al documental El pollo, el pez y el cangrejo real). Sense oblidar, és clar, la divertidíssima pel·lícula de 1976 L’aile ou la cuisse, la novel·la gràfica que ja comentàvem ací, Les ignorants, o l’anunci per a no parar de riure del cassoulet. Vos el deixe baix, està en francés, però el sentit de tot plegat crec que s’entén perfectament.

Ben mirat, Peter Mayle té el seu punt de raó. No conec altra cultura que li haja dedicat tantes plataformes al fet de menjar, perdó, al bon menjar. I al cap i a la fi, aquest llibre va sobre açò. Perquè a que per a dir que algú viu bé és requisit indispensable considerar que sap disfrutar d’un bon plat i d’un bon got al davant?

Màxim Huerta – La noche soñada

Últimament va de nits, sí. Ha sigut casual. Ja feia temps que volia submergir-me entre les pàgines escrites per Màxim Huerta, vaig llegir una ressenya i em va semblar atractiva. L’ingredient principal és que els esdeveniments tenen lloc una nit de Sant Joan de 1980. L’altre ja era secundari.

Impressions: sorpresa sobretot. No me l’esperava així. No sé per què, pensava que la narració seria més de l’estil de la saga de Cançó de Gel i Foc de George R. R. Martin, on cada personatge té el seu capítol, que li dóna el seu punt de vista particular al mateix esdeveniment. Però no. Ací, la culpa va ser meua. En alguns trams la sorpresa va en aument, ja que la història en si no està malament. Fins i tot pot arribar a estar ben escrita, menys en els casos en els que el narrador es passa de la primera a la tercera persona del singular sense criteri aparent. 

No obstant, reconec que m’ha costat molt enganxar-me: la meua lectura no tirava, la veia repetitiva i fins el final, massa ensucrada i amb lliçons forçades de moral i felicitat. Crec que l’autor peca del que critica en algun punt, i és que planteja les relacions humanes (entre sa mare i entre sa tia, sobretot) d’una manera idealitzada en excés, com si la vida fóra una sèrie de televisió. Tant de bo tinguérem mares tan comprensives, pacients, bones i amb el suficient temps com per a deixar-nos notes al coixí totes les nits, dient-nos que som els millors i que tot anirà bé. Per a acabar-ho d’adobar, el mètode de no contar fins el final el que realment va passar eixa nit per a mantindre l’interés del lector, a mi no m’ha funcionat, perquè l’identificava d’immediat: els rodejos per a no arribar fins els fets són massa evidents, i en la major part dels casos li afegeixen palla a algunes situacions o definicions de personatges que ja estan superades.

Per ser sincera, la lectura d’aquesta novel·la en conjunt m’ha deixat indiferent. És una història on l’infància i l’edat adulta es mesclen, on la realitat sempre és més difícil del que li sembla a un xiquet de 12 anys que viu en un poble coster (inventat) de la Costa Brava, Calabella. També es tracten temes escabrosos i que li posen els pèl de punta a qualsevol (mals tractes, homicidi, Alzheimer, alcoholisme), però he trobat a faltar un poc més de profunditat. Però bé, la novel·la es deixa llegir, i no se li demana més. Al transcórrer el desencadenant del conflicte de Justo Brightman, el protagonista, una nit de Sant Joan, pensava que la màgia anava a estar més present, però al final, el que passa al voltant de la seua família no és més que casualitats que es van entrellaçant.

Això sí, he de donar-li el merescut reconeixement a Màxim Huerta, un dels habitants d’Utiel més coneguts que té a l’actualitat, perquè temia que el resultat anara a ser pitjor. Supose que per a determinades coses la fama té els seus inconvenients. Màxim, el que sí que et demane, si em lliges, és que reivindiques més el teu nom. Ens grinyola als valencianoparlants que se’ns canvie el nom, com per a que sone més anglés: les vegades que m’he quedat davant de la tele preguntant-me per què et posen la síl·laba tònica en l’última del teu nom. Si fins i tot porta accent! En fi… 

Una novel·la agradable, de bonica coberta (sí, sabeu com m’agraden), però de casualitats un tant forçades. No li demaneu massa màgia si la llegiu per Sant Joan. És el que és, i amb això ja té prou. I per si no arribe per a la setmana que ve, que passeu una bona nit al costat d’una foguera! Serà veritat que els desitjos que es demanen eixa nit s’acaben complint?