Màxim Huerta – La noche soñada

Últimament va de nits, sí. Ha sigut casual. Ja feia temps que volia submergir-me entre les pàgines escrites per Màxim Huerta, vaig llegir una ressenya i em va semblar atractiva. L’ingredient principal és que els esdeveniments tenen lloc una nit de Sant Joan de 1980. L’altre ja era secundari.

Impressions: sorpresa sobretot. No me l’esperava així. No sé per què, pensava que la narració seria més de l’estil de la saga de Cançó de Gel i Foc de George R. R. Martin, on cada personatge té el seu capítol, que li dóna el seu punt de vista particular al mateix esdeveniment. Però no. Ací, la culpa va ser meua. En alguns trams la sorpresa va en aument, ja que la història en si no està malament. Fins i tot pot arribar a estar ben escrita, menys en els casos en els que el narrador es passa de la primera a la tercera persona del singular sense criteri aparent. 

No obstant, reconec que m’ha costat molt enganxar-me: la meua lectura no tirava, la veia repetitiva i fins el final, massa ensucrada i amb lliçons forçades de moral i felicitat. Crec que l’autor peca del que critica en algun punt, i és que planteja les relacions humanes (entre sa mare i entre sa tia, sobretot) d’una manera idealitzada en excés, com si la vida fóra una sèrie de televisió. Tant de bo tinguérem mares tan comprensives, pacients, bones i amb el suficient temps com per a deixar-nos notes al coixí totes les nits, dient-nos que som els millors i que tot anirà bé. Per a acabar-ho d’adobar, el mètode de no contar fins el final el que realment va passar eixa nit per a mantindre l’interés del lector, a mi no m’ha funcionat, perquè l’identificava d’immediat: els rodejos per a no arribar fins els fets són massa evidents, i en la major part dels casos li afegeixen palla a algunes situacions o definicions de personatges que ja estan superades.

Per ser sincera, la lectura d’aquesta novel·la en conjunt m’ha deixat indiferent. És una història on l’infància i l’edat adulta es mesclen, on la realitat sempre és més difícil del que li sembla a un xiquet de 12 anys que viu en un poble coster (inventat) de la Costa Brava, Calabella. També es tracten temes escabrosos i que li posen els pèl de punta a qualsevol (mals tractes, homicidi, Alzheimer, alcoholisme), però he trobat a faltar un poc més de profunditat. Però bé, la novel·la es deixa llegir, i no se li demana més. Al transcórrer el desencadenant del conflicte de Justo Brightman, el protagonista, una nit de Sant Joan, pensava que la màgia anava a estar més present, però al final, el que passa al voltant de la seua família no és més que casualitats que es van entrellaçant.

Això sí, he de donar-li el merescut reconeixement a Màxim Huerta, un dels habitants d’Utiel més coneguts que té a l’actualitat, perquè temia que el resultat anara a ser pitjor. Supose que per a determinades coses la fama té els seus inconvenients. Màxim, el que sí que et demane, si em lliges, és que reivindiques més el teu nom. Ens grinyola als valencianoparlants que se’ns canvie el nom, com per a que sone més anglés: les vegades que m’he quedat davant de la tele preguntant-me per què et posen la síl·laba tònica en l’última del teu nom. Si fins i tot porta accent! En fi… 

Una novel·la agradable, de bonica coberta (sí, sabeu com m’agraden), però de casualitats un tant forçades. No li demaneu massa màgia si la llegiu per Sant Joan. És el que és, i amb això ja té prou. I per si no arribe per a la setmana que ve, que passeu una bona nit al costat d’una foguera! Serà veritat que els desitjos que es demanen eixa nit s’acaben complint?

Manel Joan i Arinyó – Les nits perfumades

Quan busques informació sobre aquest autor cullerenc, tots solen apuntar a la mateixa direcció: un escriptor molt particular que té un sentit de l’humor a cabassaes. De veritat que als videos d’ell que hi ha penjats a la xarxa és això el que trasmet, deu ser un espectacle veure’l i parlar amb ell en directe! 

A Les nits perfumades, un recull de records autobiogràfics, es perceben els origes d’aquest caràcter pla, amb una gran dosi d’ironia que, damunt, ve recolzada per eixa foto de l’autor que han triat els de l’editorial. No pots deixar d’imaginar-te eixa cara amb eixos tirants blancs i eixa cadena d’or, pèl al pit, a la manera de Tony Soprano, però amb uns quants anys menys, fent maldats pels carrers de Cullera, al peu de la muntanya o a la vora de la mar encara verge, o sent ell la víctima de la crueldat d’altres xiquets. 

El llibre no està mal: és divertit, amb capítols agrupats per temàtiques, amb l’únic contra que en ocasions dintre del mateix la introducció d’una nova anècdota està un pèl forçada. Però bé, que es llig relativament ràpid, malgrat no haver-me acabat d’atrapar per veure com s’acabava, ja que com és normal aquesta història no podia tindre fi: és un recull de la memòria. Un segon inconvenient és que el nivell del llenguatge no està del tot definit: mentre que s’intenten combinar expressions molt col·loquials i molt pròpies de la Ribera Baixa (és com si els sentires parlar), per altra banda hi ha passatges d’un nivell molt més formal i elevat, d’un català massa oriental, i que fa que a mi em resulten poc creïbles algunes de les entremaliadures de què ens fa còmplices. A mi, com a lectora, m’haguera agradat un major equilibri entre els dos registres, però vaja, és una opinió personal.

Els pros, són sobretot eixe recull de frases típicament valencianes, l’enyor d’una Cullera (i per extensió, d’una costa valenciana) sense pressió turística, amb eixa màgia dels barracons fets amb materials peribles, d’allò d’acabar de treballar al camp i arrimar-se a l’arena per a prendre un bany refrescant i relaxant, i d’ahí a casa, a descansar, d’eixos camins de terra entre dunes i horts que portaven a la mar, i que de sobte s’obrien amb tot el seu esplendor. Si jo fóra de Cullera, valoraria aquest trosset d’història dels seus habitants que ens relata Manel Joan i Arinyó, i com a valenciana m’agrada aquest retall d’història tan tendra, entre la realitat cruel i els misteris que envolten el món dels grans, quasi contat des d’un punt de vista etnogràfic. Jo diria que podríem comparar-lo amb el xiquet francés, Nicolas, les aventures del qual foren narrades de manera més que entranyable per René Goscinny, i il·lustrades pel genial Jean-Paul Sempé, i que començaren amb Le petit Nicolas, que tant m’agrada. Manel, val a dir, és menys ingenu que Nicolas i els seus, això també és veritat. No sé si és que el fet de ser de Cullera és un grau. 

Manel, sé que dius que escriure per a tu és una mena de psicoanàlisi. No sé si ho hauràs aconseguit, però sense voler que et sente mal el que et vaig a dir, pense que t’has quedat ben a gust, cosa que t’agraïsc perquè m’has fet somriure més d’una vegada, i m’has fet enyorar aquella Cullera que no vaig arribar a conéixer, però que la tinc en gran estima. Animeu-se a llegir Les nits perfumades, aquest llibre amb una coberta tan encertada, amb una lluna enorme i un taronger que exhala la seua aroma entre els camps de la Ribera, als peus d’una muntanya de lletres pintades. La flor blanca és la segon part, com no podria ser d’altra manera. Fins la pròxima!

Elisabetta Flumeri i Gabriella Giacometti – El amor es un bocado de nata

De vegades llegir ressenyes de llibres per Internet pot ser bo, sobretot en els casos en els què t’esperes caos i una sensació enorme d’haver perdut el temps. Les prediccions que havia llegit sobre aquesta novel·leta, o almenys amb les que m’havia quedat, eren del més terrible. Però aixì i tot, qual kamikaze japonés, vaig decidir armar-me de valor i paciència i enfrontar-me a la seua coberta (encantadora) i veure què s’amagava darrere de tot.

Al final ha resultat ser un relat romàntic, que no ha estat tan malament per al que és. Efectivament, no és literatura, però fa la seua funció de fer passar una estona agradable, amb una lectura molt plana i senzilla, que se segueix bé, i que malgrat que no enganxe per ser molt predictible, no acaba de molestar el fet d’haver de seguir endavant per finiquitar-la. És més, vaig a afegir que m’he endut una grata sorpresa, perquè he vist elements que estan molt ben desenvolupats.

Per exemple, una de les millors coses que té el llibre és la plasmació dels sentiments, i fins i tot la descripció del caràcter dels personatges a través del menjar, els processos d’elaboració i els instruments de cuina. De veres que estan ben encertats. Com no, el nom d’algunes de les mascotes que té la protagonista, Margherita, no podrien fer referència a altra cosa que no fóra la cuina (Asparagio i Ratatouille, és a dir, espàrrec i una mena de pisto). Com que a més, és una novel·la romàntica, les autores aprofiten l’eterna aproximació, si no relació, entre el desig sexual i el desig de menjar, que es produeix entre la mateixa Margherita i el xic del llibre, Nicola, relació que ja es posa de manifest al treball de Paladear con el cerebro, de Francisco Javier Cudeiro Mazaira, o si m’apureu, amb El caníbal, d’Isabel-Clara Simó.

No són les úniques metareferències, en aquest cas casuals, que he trobat al llarg de les seues pàgines. D’altres, en canvi, són més que buscades i inserides a la novel·la: per exemple, la música italiana, o les pel·lícules de Sliding Doors o Allò que el vent s’endugué, o Como agua para chocolate, de Laura Esquivel, de la que les autores fan una referència clara. També he vist reminiscències d’Under the tuscan sun (tots hem pensat en ella), o fins i tot Come, reza, ama, on les dues protagonistes es refugien al país de la bota, a poder ser en un poblet perdut (no per al segon, que va a Roma) per ofegar les seues penes entre l’onejant daurat del seu paisatge.

Això sí, el que m’ha semblat el més cantat, potser perquè no solc llegir massa novel·les d’aquest tipus i és la primera que m’ha vingut al cap, ha sigut la semblança del personatge de Nicola amb el famós Christian Grey. Sí, el de les 50 ombres, i això que només m’he llegit el primer de la trilogia. Però eixa descripció, el seu caràcter tan fred, que oculta un xiquet traumatitzat en el seu interior, un home més que atractiu, ric, sense pietat, perfecte, i que utilitza les dones, amb certa sensibilitat artística, perdoneu, però és un calc del personatge sorgit de la ment d’E. L. James.

Però no han sigut tot roselles el que han acompanyat els paisatges de la Maremma Grossetana (que conec un poc… Cosa, quins bons records i quins bons amics!). També ens hem trobat algun que altre card que ens ha punxat la mà, com per exemple la resolució màgica i quasi infantil dels problemes greus dels personatges (la ludopatia del pare, que al final posa la solució al conflicte) o la relació entre Nicola i Margherita, que es transforma repentinament de la repulsió a l’atracció física (i amor) sense haver-ho desenvolupat massa a l’argument. Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció és el recurs fàcil que han tingut les autores a emprar la violència física, ja que en tres ocasions que jo haja contat algun dels personatges es planteja donar una bufetada a la persona amb la que està parlant. Aquestes coses són moralment reprovables i s’ha de tenir molta, molta cura, perquè poden ferir sensibilitats i induir a certes actituds, malgrat semblar gracioses i ingènues. Sempre es comença per alguna cosa innocent. La conclusió fàcil de tot, que fa veritat el dit de amb diners, torrons, m’ha semblat poc treballada. Sense comptar amb aquell “no podía mentirla” que se’ls ha colat cap al final, i que no m’ha passat en absolut desapercebuda. Quin horror! I un altre xicotet detall: què se’n fa, de l’amic i soci de Nicola? Semblava que era un personatge que anava a donar-li un poc de pebre a la novel·la, però de sobte, es volatilitza i desapareix sense deixar rastre.

No voldria anar-me’n sense fer una xicoteta referència al títol. Crec que si haguera de definir aquesta novel·la, diria que és purament toscana. I com a tal, el títol original en italià, L’amore è un bacio di dama, és més que encertat perquè recull la temàtica central de la novel·la, la cuina i l’amor, i la gastronomia d’eixa preciosa regió d’Itàlia, ja que els baci di dama és un dolç típic, que es mencionen al llibre. De tota manera, no em sembla del tot destrellatat el canvi de títol, perquè ací no s’haguera acabat de copsar el sentit primigeni. Així que per una vegada, podem dir que atinat.

Deixeu-me que en aquest punt pose fi el meu post (ja massa extens, ho sé). Vaig a pegar-li una ullada a les receptes de Margherita, que venen al final del llibre, delicioses totes, que fan que siga millor que hages acabat de pegar un mos quan reprens la lectura. I ja sabeu… a la pròxima que esteu fent cua al supermercat, potser hi haja algú mirant-vos la cistella de la compra (jo ho faig). Som el que mengem, i ho demostra Margherita amb aquesta frase que li dirigeix al seu cap, abans de conéixer-lo millor: ¿Qué se puede esperar de alguien que se alimenta de congelados? ¡Usted también es un congelado! Per si de cas, jo tinc el congelador ben buit. Fins la propera lectura!

Esperança Camps – Col·lecció particular

La curiosa novel·la de la menorquina va caure a les meues mans quasi per casualitat, per una suggerència de la meua biblioteca més propera. No la coneixia, fins i tot dubtava de que fóra una novel·la, no sé si pel format en si del llibret, sense resum (per cert, molt difícil de trobar per internet), de grandària més bé prima i menuda, i el que més em cridava l’atenció: un sol paràgraf que semblava durar 137 pàgines (les de la publicació). Així que d’interés n’havia prou, i d’expectatives, ninguna, només el factor sorpresa i la mínima garantia de que l’autora era Esperança Camps.

I allà que em vaig posar, un poc asustada de perdre’m en els pensaments de Xavier, amb les seues argumentacions pro i contra les estatuetes de Lladró, herència de la seua mare, i que tant abominava. Però no. Una vegada acabada (quasi sense adonar-me’n), la sensació que et queda és de que el format, aquell que et plantejava tantes incerteses, no podia ser el més adient; que el paràgraf en bloc, escrit d’una manera impecable, és l’únic que et permet botar de pensament en pensament, fluint de manera natural. A l’igual que ens anem movent de Dénia a València o Alzira, i en un salt a Ciutadella. En definitiva, no sé com ho ha fet, però el resultat no podia ser més coherent, però atrevit i innovador, immillorable. 

Pel que respecta a l’argument, sabeu que poques coses solc dir. Hui em mulle un pèl: sabeu que Esperança Camps és una periodista molt activa a les xarxes socials, i que per les desafortunades circumstàncies que ens estan fent viure uns quants desaprensius, es troba al centre d’un dels temes que més mal ens estan fent com a valencians, i és la destrucció de la ràdio i la televisió valencianes. Junt Empar Marco, recentment ha publicat Vertigen, una novel·la que parla de tot el procés de desestructuració dels canals d’informació públics. Doncs bé, si tenim en compte el que acabe de dir, no ens vindrà de nou que a Col·lecció particular res sembla el que pareix a priori, i el que amaguen les obres d’art de Xavier Moran, amb la seua vida aparentment perfecta (amb dona, amant, exdona i filla incloses) és la trama política més pudenta i corrossiva que ha colpit la terreta des de la implantació de la democràcia. Cal pronunciar la paraula maleïda, tot siga dit, en alemany? A bon entenedor…

Una novel·la densa, que ens deixa moltes coses amb les que pensar, i més si tenim en compte que hui és dia de ressaca post-electoral, però al mateix temps fresca per la seua estructura, a la que val la pena dedicar-li unes horetes. Només una pega minúscula: la variant balear ha pesat sobretot en algunes formes verbals i paraules concretes (al·lota, moix), el que està molt bé per a apropar-nos a les illes, però si els protagonistes són valencians, resta un xic de credibilitat. Com ja dic, un detall, però que no resta interés a aquesta col·lecció, no sé si particular de la vessant mediterrània de la Península Ibèrica.

Isabel-Clara Simó – El caníbal

Em vaig deixar portar per la foto de coberta i per la meua intuïció: un cuiner de renom que acaba esdevenint antropòfag… Que les delícies culinàries a l’abast de qualsevol mercat ja no eren prou per a ell? Què el va moure a donar eixe pas tan esfereïdor i definitiu? Va notar que ho havia provat tot en aquest món i que els tabús i l’ètica deixaven de tenier importància?

A mesura que lliges aquesta novel·leta de la d’Alcoi, veus que tot és més simple. O més complicat. Històries sobre cuiners amb un gran ego i poca humiltat en coneguem unes quantes del món del cinema (l’alemanya Bella Martha, o Fuera de carta, de Javier Cámara), o fins i  tot a la narrativa (l’infumable Sal de vainilla). Què té de diferent la història d’en Blai, el gran xef de Lloret de Mar i educat a Barcelona? Que conta el que altres no, i és el procés d’aprenentatge en aquest laberint que poden ser els restaurants de renom, a la recerca d’estrelles de guies que jo només pensava que eren de marques de pneumàtics. Posteriorment, l’èxit, la configuració de la personalitat definitiva. La solitud. Però sempre en aquestes històries, un tema en comú: a la vida li manca alguna cosa, eixa sal, eixe rerefons de passió, d’amor per les persones. Perquè deu ser que quan algú té èxit a la vida, en qualsevol camp que siga on destaque, ha de deixar enrere amics, família, parella. Quan deixar-ho per a després ja pot significar “massa  tard”.

Pel que al títol respecta, la narració pot semblar un punt avorrida arribat un cert moment. Et preguntes quan comencen a menjar-se ací a la gent. I quan t’ho planteges, quasi te’n penedeixes. No revele massa, només dir que una cosa pot ser veure-ho a alguna sèrie de televisió (no vaig poder acabar l’Hannibal de la NBC) però altra cosa és llegir-ho. I crec que açò últim és molt pitjor, i de bon tros.

El que més m’ha agradat: l’estil i la fina ironia de l’autora. També el procés, el naixement del geni, les experiències i les persones que el fan ser com és. Com no, el ben documentat que es nota que està cada tall, si m’ho permeteu dir així. La sensació de rebuig a l’hora de llegir, de voler parar però al mateix temps tindre ganes de veure què serà el següent. Una bona lectura de cap de setmana, amb l’extensió justa per a que no embafe ni enganye. Al cap i a la fi, deixa un sabor agredolç, però de rerefons agradable. I això asusta un poc.

Silvestre Vilaplana – El quadern de les vides perdudes

Hi ha obres que no et donen ni una treva com a lector, i aquesta és una d’elles. Ja feia temps que buscava l’ocasió per llegir aquest quadern, clavar-me en una nova trama ordida per la ment de Silvestre Vilaplana, i el resultat ha sigut desigual. I no perquè estiga mal escrita o mal estructurada, més bé al contrari. Els motius crec que van més cap al moll de l’os, i mai millor dit.

La història és de les més angoixants que he llegit en els últims mesos: els temes tractats no són per a menys. L’alcoià mescla la ment malalta d’un assassí pedòfil, amb altra amb una enfermetat tan cruel com és la de l’Alzheimer, desnonaments, tan actuals, prostitució, assetjament immobiliari, la pèrdua dramàtica de la família i de la feina, i el despreniment de llibres, els quals li donen la vida al protagonista, el vell Lluís Oliver.

Crec que com a lectora necessitava que la novel·la acabara quant abans. Massa temes plantejats, tots insoportables per a tot el dolor que pot suportar una vida, de manera que m’he arribat a sentir tan ofegada capítol rere capítol, que havia de fer una pausa d’uns minuts per interioritzar els esdeveniments, processar els sentiments que em provocava tot plegat, i continuar amb el següent. Menys mal que eren breus, dues, tres, quatre pàgines com a molt.

Ni tansols quan el senyor Oliver es parava a llegir per veure la seua pròpia vida als llibres , la ment podia parar de maquinar. La selecció, que plasme baix, és més bé angoixosa. Almenys els fragments elegits per a donar veu a un home que perd constantment la memòria. Per això, els passatges són més que perfectes, perquè estan dintre del to dels esdeveniments. Eixos llibres, que són els que li donaren alé tant de temps enrere, que al mateix temps són el seu manteniment però també la causa de tot.

Els fets es van entrellaçant hàbilment a mesura que trascorren els capítols: passem de la primera persona del present, narrat pel protagonista, amb les seues conversacions amb l’hoste, Anna, el llibreter, la policia, els metges, a la tercera persona del singular, en passat, dels pensaments de l’assassí de xiquetes, la seua estratègia, la seua distorsió. Tot regat amb una bona dosi de literatura universal, però també de moments en blanc, de confusió, de dubtes, d’angúnia. Els moments més tristos sense dubte són els que l’hoste, és a dir, la pèrdua de memòria i de consciència, s’apodera de les pàgines de la novel·la i per tant, del senyor Oliver, que sap que quan es recupere estarà en algun lloc indeterminat de la ciutat, brut, sense diners a les butxaques, perseguit per la culpabilitat i els remordiments, enrecordant-se de les xiquetes desaparegudes, de la seua dona, de la qual amb prou feines recorda el nom, i de la seua filla.

Silvestre Vilaplana té el mèrit d’haver aconseguit trasbalsar-me l’interior. És més complicat del que sembla que un autor cree aquest efecte sobre les seues víctimes. Així i tot ha sigut massa per a mi, emocionalment parlant. Ho he arribat a passar realment mal. El final, no obstant, ajuda a relaxar el ritme, és totalment inesperat i original. De fet, moltes vegades em preguntava com podria acabar tota aquesta ansietat per al senyor Oliver, i en absolut aquesta resolució havia passat pel meu cap, el que ha fet que per un microsegon se m’haja ocorregut tornar-me a llegir la novel·la. Però per ara no.

Mentrestant, em quedaré amb la completa selecció feta per la ment lúcida del senyor Oliver. Vistes així, aquestes xicotetes feres semblen tan innocents…

Huxley

Orwell

Asimov

Clark

Ray Bradbury - Fahrenheit 451

Honoré de Balzac - El pare Goriot

Joyce - Ulisses

Poe - Poemes (Lenora)

Virginia Woolf - Al far

Gustave Flaubert - Madame Bovary

Kurt Vonnegut - Escorxador 5

Bertol Brecht - La croada dels nens

Henry Miller - Tròpic de Càncer

Mitologia clàssica, amb Caront i l’Hades, i el mite de Sísif

Shakespeare

Fiodor Dostoievski - Els germans Karamàzov

Joe Bonham - Johnny va agafar el seu fusell

Oscar Wilde - El retrat de Dorian Grey

Albert Camus - L’estranger

Honoré de Balzac - Les il·lusions perdudes

Jack Kerouac - A la carretera

Goethe - Faust

Jorge Luis Borges - L’Aleph, contes del mite de Teseu i el Minotaure (“La casa d’Asterió”) i “Abenjacan el Bojarí”

Lewis Carroll - Alícia al país de les meravelles

José Saramago - El año de la muerte de Ricardo Reis

Fernando Pessoa 

Karl Marx - El capital

Vicent Blasco Ibáñez - La república

Manuel Azaña - La velada de Benicarló

Vladimir Nabokov - Lolita

Ernest Hemingway - Per qui toquen les campanes?

Henri Barbusse - El foc

Benigno Bejarano - Conspiradores

Jean-Paul Sartre - La nàusea

Victor Hugo - Els miserables

J.D. Salinger - El vigilant en el camp de sègol

Franz Kafka - El procés

Mercè Rodoreda - La plaça del Diamant

Tsitsi Dangarembga – Condiciones nerviosas

Avís per a navegants: hi ha segona part del llibre. Ho dic perquè estupefacta pel final, totalment obert i on l’autora ens emplaça per a més avant, he estat buscant a les xarxes el motiu, més que res perquè semblava raríssim que un llibre puguera acabar així. Crec que el segon volum, on ens acaba de contar l’educació de la protagonista, Tambu, i la vida de la seua cosina Nyasha, sa mare i les seues dos ties, es diu Las cuatro mujeres que amé. No estic del tot segura, ja que he sigut incapaç de trobar un mínim resum.

Una vegada feta la advertència, ja puc dir que és un llibre que m’ha agradat molt. Ha sigut una lectura ràpida, lleugera, addictiva i malgrat les tristeses, molt fresca. Tambu, una de les filles d’una família camperola molt pobra de l’antiga Rodèsia (estem en els anys 60), ens relata el procés pel qual accedeix a una educació i a una transformació personal. De retruc, la xiqueta és testimoni de primera mà de tots els esdeveniments que viu el seu entorn personal, sobretot centrant-se amb les dones (negres), els conflictes amb els seus marits per qüestió de la divisió sexual del treball, i el que suposa estar escolaritzat, a grans trets. 

Podríem dir que és una novel·la de grans figures femenines. Mentre que el personatge masculí per excel·lència és Babamukuru, que és tractat com un déu, per la seua condició de cap de família però també de sustentador i del càrrec que ocupa (el director d’una missió propera, on va Tambu a estudiar), trobem tot un seguit de personatges femenins amb uns caràcters més que marcats, forts i valents (Nyasha i Lucia, dues genialitats), que defensen la tradició, sí, però amb una certa dignitat per a la dona, que ha d’ocupar un lloc a la societat, i que és necessari que siga escoltada i presa en consideració.

De rerefons, la supremacia blanca, la pobresa extrema, tradició versus modernitat, la pèrdua o la mescla d’identitats, el patriarcat absurde, la desnutrició o el cristianisme, són alguns dels temes que envolten la trama, tràgica en alguns punts, còmica en altres, i sempre regats amb els pensaments cada vegada menys infantils i ingenus de Tambu. La veu de la sensatesa sempre vindrà de la mà de dos personatges que m’han paregut tot un encert, tant Nyasha, la cosina, com Lucia, la tia, dues dones que són del tot menys pusil·lànimes, però que són de les més mal vistes per la família, pels seus comportaments masculins.

Tant Icaria com Intermon Oxfam són dues editorials molt arriscades a l’hora de posar a l’abast aquest títol, perquè no cal que ho diga, però el coneixement que tenim sobre literatura africana és més bé limitat (només alguns autors egipcis, i sempre homes, si m’apures), així que sense deixar de banda aquesta proesa, m’agradaria aportar dues crítiques que pense que podrien haver enriquit el text i la lectura. En primer lloc, al llibre li falten notes al peu de pàgina. Recorde per exemple els de Mo Yan, autor xinés guanyador del premi Nobel de literatura, que tenen a l’inici un capítol introductori amb un diccionari de termes i d’anotacions respecte als modes de vida i costums del país, molt útils per entendre alguns aspectes de rerefons que si no es coneix bé la cultura, queden despenjats per al lector forani. Pense que alguna cosa similar hauríen d’haver fet ací, o almenys, com ja he dit, haver traduit les paraules del shona (que no entenc per què unes estaven en cursiva i altres no). En segon lloc, més d’una vegada i més de dues he vist errors de tipografia (menjar-se lletres, afegir-ne d’altres), o fins i tot alguna falta accentuant algun “qué” que no tocava (p. 230). Aquestos detallets despisten un poc la lectura.

Però bé, al marge d’aquest últim detall, lectura recomanada per a aquells que vagen a la recerca de noms i escenaris diferents, sense massa ampul·lositats ni expressions pròpies de l'alta literatura, però amb problemàtiques, això sí, sempre comunes.