De vegades llegir ressenyes de llibres per Internet pot ser bo, sobretot en els casos en els què t’esperes caos i una sensació enorme d’haver perdut el temps. Les prediccions que havia llegit sobre aquesta novel·leta, o almenys amb les que m’havia quedat, eren del més terrible. Però aixì i tot, qual kamikaze japonés, vaig decidir armar-me de valor i paciència i enfrontar-me a la seua coberta (encantadora) i veure què s’amagava darrere de tot.
Al final ha resultat ser un relat romàntic, que no ha estat tan malament per al que és. Efectivament, no és literatura, però fa la seua funció de fer passar una estona agradable, amb una lectura molt plana i senzilla, que se segueix bé, i que malgrat que no enganxe per ser molt predictible, no acaba de molestar el fet d’haver de seguir endavant per finiquitar-la. És més, vaig a afegir que m’he endut una grata sorpresa, perquè he vist elements que estan molt ben desenvolupats.
Per exemple, una de les millors coses que té el llibre és la plasmació dels sentiments, i fins i tot la descripció del caràcter dels personatges a través del menjar, els processos d’elaboració i els instruments de cuina. De veres que estan ben encertats. Com no, el nom d’algunes de les mascotes que té la protagonista, Margherita, no podrien fer referència a altra cosa que no fóra la cuina (Asparagio i Ratatouille, és a dir, espàrrec i una mena de pisto). Com que a més, és una novel·la romàntica, les autores aprofiten l’eterna aproximació, si no relació, entre el desig sexual i el desig de menjar, que es produeix entre la mateixa Margherita i el xic del llibre, Nicola, relació que ja es posa de manifest al treball de Paladear con el cerebro, de Francisco Javier Cudeiro Mazaira, o si m’apureu, amb El caníbal, d’Isabel-Clara Simó.
No són les úniques metareferències, en aquest cas casuals, que he trobat al llarg de les seues pàgines. D’altres, en canvi, són més que buscades i inserides a la novel·la: per exemple, la música italiana, o les pel·lícules de Sliding Doors o Allò que el vent s’endugué, o Como agua para chocolate, de Laura Esquivel, de la que les autores fan una referència clara. També he vist reminiscències d’Under the tuscan sun (tots hem pensat en ella), o fins i tot Come, reza, ama, on les dues protagonistes es refugien al país de la bota, a poder ser en un poblet perdut (no per al segon, que va a Roma) per ofegar les seues penes entre l’onejant daurat del seu paisatge.
Això sí, el que m’ha semblat el més cantat, potser perquè no solc llegir massa novel·les d’aquest tipus i és la primera que m’ha vingut al cap, ha sigut la semblança del personatge de Nicola amb el famós Christian Grey. Sí, el de les 50 ombres, i això que només m’he llegit el primer de la trilogia. Però eixa descripció, el seu caràcter tan fred, que oculta un xiquet traumatitzat en el seu interior, un home més que atractiu, ric, sense pietat, perfecte, i que utilitza les dones, amb certa sensibilitat artística, perdoneu, però és un calc del personatge sorgit de la ment d’E. L. James.
Però no han sigut tot roselles el que han acompanyat els paisatges de la Maremma Grossetana (que conec un poc… Cosa, quins bons records i quins bons amics!). També ens hem trobat algun que altre card que ens ha punxat la mà, com per exemple la resolució màgica i quasi infantil dels problemes greus dels personatges (la ludopatia del pare, que al final posa la solució al conflicte) o la relació entre Nicola i Margherita, que es transforma repentinament de la repulsió a l’atracció física (i amor) sense haver-ho desenvolupat massa a l’argument. Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció és el recurs fàcil que han tingut les autores a emprar la violència física, ja que en tres ocasions que jo haja contat algun dels personatges es planteja donar una bufetada a la persona amb la que està parlant. Aquestes coses són moralment reprovables i s’ha de tenir molta, molta cura, perquè poden ferir sensibilitats i induir a certes actituds, malgrat semblar gracioses i ingènues. Sempre es comença per alguna cosa innocent. La conclusió fàcil de tot, que fa veritat el dit de amb diners, torrons, m’ha semblat poc treballada. Sense comptar amb aquell “no podía mentirla” que se’ls ha colat cap al final, i que no m’ha passat en absolut desapercebuda. Quin horror! I un altre xicotet detall: què se’n fa, de l’amic i soci de Nicola? Semblava que era un personatge que anava a donar-li un poc de pebre a la novel·la, però de sobte, es volatilitza i desapareix sense deixar rastre.
No voldria anar-me’n sense fer una xicoteta referència al títol. Crec que si haguera de definir aquesta novel·la, diria que és purament toscana. I com a tal, el títol original en italià, L’amore è un bacio di dama, és més que encertat perquè recull la temàtica central de la novel·la, la cuina i l’amor, i la gastronomia d’eixa preciosa regió d’Itàlia, ja que els baci di dama és un dolç típic, que es mencionen al llibre. De tota manera, no em sembla del tot destrellatat el canvi de títol, perquè ací no s’haguera acabat de copsar el sentit primigeni. Així que per una vegada, podem dir que atinat.
Deixeu-me que en aquest punt pose fi el meu post (ja massa extens, ho sé). Vaig a pegar-li una ullada a les receptes de Margherita, que venen al final del llibre, delicioses totes, que fan que siga millor que hages acabat de pegar un mos quan reprens la lectura. I ja sabeu… a la pròxima que esteu fent cua al supermercat, potser hi haja algú mirant-vos la cistella de la compra (jo ho faig). Som el que mengem, i ho demostra Margherita amb aquesta frase que li dirigeix al seu cap, abans de conéixer-lo millor: ¿Qué se puede esperar de alguien que se alimenta de congelados? ¡Usted también es un congelado! Per si de cas, jo tinc el congelador ben buit. Fins la propera lectura!
