Esperança Camps – Col·lecció particular

La curiosa novel·la de la menorquina va caure a les meues mans quasi per casualitat, per una suggerència de la meua biblioteca més propera. No la coneixia, fins i tot dubtava de que fóra una novel·la, no sé si pel format en si del llibret, sense resum (per cert, molt difícil de trobar per internet), de grandària més bé prima i menuda, i el que més em cridava l’atenció: un sol paràgraf que semblava durar 137 pàgines (les de la publicació). Així que d’interés n’havia prou, i d’expectatives, ninguna, només el factor sorpresa i la mínima garantia de que l’autora era Esperança Camps.

I allà que em vaig posar, un poc asustada de perdre’m en els pensaments de Xavier, amb les seues argumentacions pro i contra les estatuetes de Lladró, herència de la seua mare, i que tant abominava. Però no. Una vegada acabada (quasi sense adonar-me’n), la sensació que et queda és de que el format, aquell que et plantejava tantes incerteses, no podia ser el més adient; que el paràgraf en bloc, escrit d’una manera impecable, és l’únic que et permet botar de pensament en pensament, fluint de manera natural. A l’igual que ens anem movent de Dénia a València o Alzira, i en un salt a Ciutadella. En definitiva, no sé com ho ha fet, però el resultat no podia ser més coherent, però atrevit i innovador, immillorable. 

Pel que respecta a l’argument, sabeu que poques coses solc dir. Hui em mulle un pèl: sabeu que Esperança Camps és una periodista molt activa a les xarxes socials, i que per les desafortunades circumstàncies que ens estan fent viure uns quants desaprensius, es troba al centre d’un dels temes que més mal ens estan fent com a valencians, i és la destrucció de la ràdio i la televisió valencianes. Junt Empar Marco, recentment ha publicat Vertigen, una novel·la que parla de tot el procés de desestructuració dels canals d’informació públics. Doncs bé, si tenim en compte el que acabe de dir, no ens vindrà de nou que a Col·lecció particular res sembla el que pareix a priori, i el que amaguen les obres d’art de Xavier Moran, amb la seua vida aparentment perfecta (amb dona, amant, exdona i filla incloses) és la trama política més pudenta i corrossiva que ha colpit la terreta des de la implantació de la democràcia. Cal pronunciar la paraula maleïda, tot siga dit, en alemany? A bon entenedor…

Una novel·la densa, que ens deixa moltes coses amb les que pensar, i més si tenim en compte que hui és dia de ressaca post-electoral, però al mateix temps fresca per la seua estructura, a la que val la pena dedicar-li unes horetes. Només una pega minúscula: la variant balear ha pesat sobretot en algunes formes verbals i paraules concretes (al·lota, moix), el que està molt bé per a apropar-nos a les illes, però si els protagonistes són valencians, resta un xic de credibilitat. Com ja dic, un detall, però que no resta interés a aquesta col·lecció, no sé si particular de la vessant mediterrània de la Península Ibèrica.

Isabel-Clara Simó – El caníbal

Em vaig deixar portar per la foto de coberta i per la meua intuïció: un cuiner de renom que acaba esdevenint antropòfag… Que les delícies culinàries a l’abast de qualsevol mercat ja no eren prou per a ell? Què el va moure a donar eixe pas tan esfereïdor i definitiu? Va notar que ho havia provat tot en aquest món i que els tabús i l’ètica deixaven de tenier importància?

A mesura que lliges aquesta novel·leta de la d’Alcoi, veus que tot és més simple. O més complicat. Històries sobre cuiners amb un gran ego i poca humiltat en coneguem unes quantes del món del cinema (l’alemanya Bella Martha, o Fuera de carta, de Javier Cámara), o fins i  tot a la narrativa (l’infumable Sal de vainilla). Què té de diferent la història d’en Blai, el gran xef de Lloret de Mar i educat a Barcelona? Que conta el que altres no, i és el procés d’aprenentatge en aquest laberint que poden ser els restaurants de renom, a la recerca d’estrelles de guies que jo només pensava que eren de marques de pneumàtics. Posteriorment, l’èxit, la configuració de la personalitat definitiva. La solitud. Però sempre en aquestes històries, un tema en comú: a la vida li manca alguna cosa, eixa sal, eixe rerefons de passió, d’amor per les persones. Perquè deu ser que quan algú té èxit a la vida, en qualsevol camp que siga on destaque, ha de deixar enrere amics, família, parella. Quan deixar-ho per a després ja pot significar “massa  tard”.

Pel que al títol respecta, la narració pot semblar un punt avorrida arribat un cert moment. Et preguntes quan comencen a menjar-se ací a la gent. I quan t’ho planteges, quasi te’n penedeixes. No revele massa, només dir que una cosa pot ser veure-ho a alguna sèrie de televisió (no vaig poder acabar l’Hannibal de la NBC) però altra cosa és llegir-ho. I crec que açò últim és molt pitjor, i de bon tros.

El que més m’ha agradat: l’estil i la fina ironia de l’autora. També el procés, el naixement del geni, les experiències i les persones que el fan ser com és. Com no, el ben documentat que es nota que està cada tall, si m’ho permeteu dir així. La sensació de rebuig a l’hora de llegir, de voler parar però al mateix temps tindre ganes de veure què serà el següent. Una bona lectura de cap de setmana, amb l’extensió justa per a que no embafe ni enganye. Al cap i a la fi, deixa un sabor agredolç, però de rerefons agradable. I això asusta un poc.

Silvestre Vilaplana – El quadern de les vides perdudes

Hi ha obres que no et donen ni una treva com a lector, i aquesta és una d’elles. Ja feia temps que buscava l’ocasió per llegir aquest quadern, clavar-me en una nova trama ordida per la ment de Silvestre Vilaplana, i el resultat ha sigut desigual. I no perquè estiga mal escrita o mal estructurada, més bé al contrari. Els motius crec que van més cap al moll de l’os, i mai millor dit.

La història és de les més angoixants que he llegit en els últims mesos: els temes tractats no són per a menys. L’alcoià mescla la ment malalta d’un assassí pedòfil, amb altra amb una enfermetat tan cruel com és la de l’Alzheimer, desnonaments, tan actuals, prostitució, assetjament immobiliari, la pèrdua dramàtica de la família i de la feina, i el despreniment de llibres, els quals li donen la vida al protagonista, el vell Lluís Oliver.

Crec que com a lectora necessitava que la novel·la acabara quant abans. Massa temes plantejats, tots insoportables per a tot el dolor que pot suportar una vida, de manera que m’he arribat a sentir tan ofegada capítol rere capítol, que havia de fer una pausa d’uns minuts per interioritzar els esdeveniments, processar els sentiments que em provocava tot plegat, i continuar amb el següent. Menys mal que eren breus, dues, tres, quatre pàgines com a molt.

Ni tansols quan el senyor Oliver es parava a llegir per veure la seua pròpia vida als llibres , la ment podia parar de maquinar. La selecció, que plasme baix, és més bé angoixosa. Almenys els fragments elegits per a donar veu a un home que perd constantment la memòria. Per això, els passatges són més que perfectes, perquè estan dintre del to dels esdeveniments. Eixos llibres, que són els que li donaren alé tant de temps enrere, que al mateix temps són el seu manteniment però també la causa de tot.

Els fets es van entrellaçant hàbilment a mesura que trascorren els capítols: passem de la primera persona del present, narrat pel protagonista, amb les seues conversacions amb l’hoste, Anna, el llibreter, la policia, els metges, a la tercera persona del singular, en passat, dels pensaments de l’assassí de xiquetes, la seua estratègia, la seua distorsió. Tot regat amb una bona dosi de literatura universal, però també de moments en blanc, de confusió, de dubtes, d’angúnia. Els moments més tristos sense dubte són els que l’hoste, és a dir, la pèrdua de memòria i de consciència, s’apodera de les pàgines de la novel·la i per tant, del senyor Oliver, que sap que quan es recupere estarà en algun lloc indeterminat de la ciutat, brut, sense diners a les butxaques, perseguit per la culpabilitat i els remordiments, enrecordant-se de les xiquetes desaparegudes, de la seua dona, de la qual amb prou feines recorda el nom, i de la seua filla.

Silvestre Vilaplana té el mèrit d’haver aconseguit trasbalsar-me l’interior. És més complicat del que sembla que un autor cree aquest efecte sobre les seues víctimes. Així i tot ha sigut massa per a mi, emocionalment parlant. Ho he arribat a passar realment mal. El final, no obstant, ajuda a relaxar el ritme, és totalment inesperat i original. De fet, moltes vegades em preguntava com podria acabar tota aquesta ansietat per al senyor Oliver, i en absolut aquesta resolució havia passat pel meu cap, el que ha fet que per un microsegon se m’haja ocorregut tornar-me a llegir la novel·la. Però per ara no.

Mentrestant, em quedaré amb la completa selecció feta per la ment lúcida del senyor Oliver. Vistes així, aquestes xicotetes feres semblen tan innocents…

Huxley

Orwell

Asimov

Clark

Ray Bradbury - Fahrenheit 451

Honoré de Balzac - El pare Goriot

Joyce - Ulisses

Poe - Poemes (Lenora)

Virginia Woolf - Al far

Gustave Flaubert - Madame Bovary

Kurt Vonnegut - Escorxador 5

Bertol Brecht - La croada dels nens

Henry Miller - Tròpic de Càncer

Mitologia clàssica, amb Caront i l’Hades, i el mite de Sísif

Shakespeare

Fiodor Dostoievski - Els germans Karamàzov

Joe Bonham - Johnny va agafar el seu fusell

Oscar Wilde - El retrat de Dorian Grey

Albert Camus - L’estranger

Honoré de Balzac - Les il·lusions perdudes

Jack Kerouac - A la carretera

Goethe - Faust

Jorge Luis Borges - L’Aleph, contes del mite de Teseu i el Minotaure (“La casa d’Asterió”) i “Abenjacan el Bojarí”

Lewis Carroll - Alícia al país de les meravelles

José Saramago - El año de la muerte de Ricardo Reis

Fernando Pessoa 

Karl Marx - El capital

Vicent Blasco Ibáñez - La república

Manuel Azaña - La velada de Benicarló

Vladimir Nabokov - Lolita

Ernest Hemingway - Per qui toquen les campanes?

Henri Barbusse - El foc

Benigno Bejarano - Conspiradores

Jean-Paul Sartre - La nàusea

Victor Hugo - Els miserables

J.D. Salinger - El vigilant en el camp de sègol

Franz Kafka - El procés

Mercè Rodoreda - La plaça del Diamant

Tsitsi Dangarembga – Condiciones nerviosas

Avís per a navegants: hi ha segona part del llibre. Ho dic perquè estupefacta pel final, totalment obert i on l’autora ens emplaça per a més avant, he estat buscant a les xarxes el motiu, més que res perquè semblava raríssim que un llibre puguera acabar així. Crec que el segon volum, on ens acaba de contar l’educació de la protagonista, Tambu, i la vida de la seua cosina Nyasha, sa mare i les seues dos ties, es diu Las cuatro mujeres que amé. No estic del tot segura, ja que he sigut incapaç de trobar un mínim resum.

Una vegada feta la advertència, ja puc dir que és un llibre que m’ha agradat molt. Ha sigut una lectura ràpida, lleugera, addictiva i malgrat les tristeses, molt fresca. Tambu, una de les filles d’una família camperola molt pobra de l’antiga Rodèsia (estem en els anys 60), ens relata el procés pel qual accedeix a una educació i a una transformació personal. De retruc, la xiqueta és testimoni de primera mà de tots els esdeveniments que viu el seu entorn personal, sobretot centrant-se amb les dones (negres), els conflictes amb els seus marits per qüestió de la divisió sexual del treball, i el que suposa estar escolaritzat, a grans trets. 

Podríem dir que és una novel·la de grans figures femenines. Mentre que el personatge masculí per excel·lència és Babamukuru, que és tractat com un déu, per la seua condició de cap de família però també de sustentador i del càrrec que ocupa (el director d’una missió propera, on va Tambu a estudiar), trobem tot un seguit de personatges femenins amb uns caràcters més que marcats, forts i valents (Nyasha i Lucia, dues genialitats), que defensen la tradició, sí, però amb una certa dignitat per a la dona, que ha d’ocupar un lloc a la societat, i que és necessari que siga escoltada i presa en consideració.

De rerefons, la supremacia blanca, la pobresa extrema, tradició versus modernitat, la pèrdua o la mescla d’identitats, el patriarcat absurde, la desnutrició o el cristianisme, són alguns dels temes que envolten la trama, tràgica en alguns punts, còmica en altres, i sempre regats amb els pensaments cada vegada menys infantils i ingenus de Tambu. La veu de la sensatesa sempre vindrà de la mà de dos personatges que m’han paregut tot un encert, tant Nyasha, la cosina, com Lucia, la tia, dues dones que són del tot menys pusil·lànimes, però que són de les més mal vistes per la família, pels seus comportaments masculins.

Tant Icaria com Intermon Oxfam són dues editorials molt arriscades a l’hora de posar a l’abast aquest títol, perquè no cal que ho diga, però el coneixement que tenim sobre literatura africana és més bé limitat (només alguns autors egipcis, i sempre homes, si m’apures), així que sense deixar de banda aquesta proesa, m’agradaria aportar dues crítiques que pense que podrien haver enriquit el text i la lectura. En primer lloc, al llibre li falten notes al peu de pàgina. Recorde per exemple els de Mo Yan, autor xinés guanyador del premi Nobel de literatura, que tenen a l’inici un capítol introductori amb un diccionari de termes i d’anotacions respecte als modes de vida i costums del país, molt útils per entendre alguns aspectes de rerefons que si no es coneix bé la cultura, queden despenjats per al lector forani. Pense que alguna cosa similar hauríen d’haver fet ací, o almenys, com ja he dit, haver traduit les paraules del shona (que no entenc per què unes estaven en cursiva i altres no). En segon lloc, més d’una vegada i més de dues he vist errors de tipografia (menjar-se lletres, afegir-ne d’altres), o fins i tot alguna falta accentuant algun “qué” que no tocava (p. 230). Aquestos detallets despisten un poc la lectura.

Però bé, al marge d’aquest últim detall, lectura recomanada per a aquells que vagen a la recerca de noms i escenaris diferents, sense massa ampul·lositats ni expressions pròpies de l'alta literatura, però amb problemàtiques, això sí, sempre comunes. 

Roberto Saviano – Escapa’t amb mi

Itàlia és un país que em fascina. Crec que sense dubte pot ser un dels llocs del món al què li pesen tant les seues llums com les seues ombres. La seua història, el seu patrimoni arqueològic i històric, el seu art i les seues ciutats, el seu menjar, els seus paisatges o les seues llengües no són més que atractius que es veuen lleugerament entelats pels milers de casos d’espectacles polítics (que deriven de la corrupció), masclisme, contaminació i organitzacions criminals clandestines, que de tant en tant salten a la primera plana de la secció d’internacional. 

Al llegir Saviano, el primer que fas és indignar-te, i després, pensar que bé, tal volta  Itàlia “no està tan lluny”. Demane un Saviano valencià (ja no diré a més alta escala): la nostra societat en necessita un per tindre l’oportunitat de convertir-se en un poble més sa. No sabem des de quina plataforma emitiria perquè no tenim televisió pública, però des d’Internet es poden fer miracles. Com a primer candidat a fer un paper similar, el primer que se m’ocorre és Xavi Castillo, amb els seus còmics Veriueu-ho; així i tot, no ens vindria mal un estil més sossegat, encara que el d’Alcoi fa un paper més que digne. Tornant a Itàlia, és possible que actualment no siga un país net, però després de les seues successives crisis polítiques s’està començant a sentir una veueta discordant. Molt fina i com si vinguera de molt lluny, però a poc a poc sembla que s’està fent més forta. Ben segur que el filòsof, periodista i escriptor i protagonista del post de hui n’és part activa del canvi.

Llegir Saviano és com veure a la vegada The Wire, Breaking Bad i The Sopranos. A les meues notes tinc un munt de referències que comencen “igual que va fer Stringer Bell”, o “com quan Walter White x” o “vaja, però si açò jo ho he vist a amb Tony i els seus”. Però si amb aquestes sèries de televisió t’enfadaves, et sorprenies, acte seguit apagaves l’ordinador quan acabaves, i pensaves que potser estiguera tot un poc exagerat. El pitjor de tot és que la realitat no fa més que superar aquestes ficcions. Estem farts d’exemples.

Vos recomane tot aquest recull d’escrits que el mateix autor exposava al seu programa de Raitre Vieni via con me. Alguns es troben al Youtube. M’han agradat tots moltíssim, ja que cadascun d’ells et fan obrir els ulls sobre una realitat diferent, encara que tots tenen una mateixa base, i és la política mesclada amb els mitjans de comunicació (la màquina del fang) i els criminals organitzats en general. Trobem algunes de les vides fetes enderrocs al terratrèmol de L'Aquila i el que estava al darrere, el negoci del fem, o la lluita per la mort digna de Piero Welby, amb alguna referència a l'Esglèsia. Els capítols que parlen concretament de la camorra, la màfia i la ‘ndrangheta (una desconeguda per a mi fins ara) són els que més renom li han donat a l'autor: fa por saber com les jerarquies estan comprades,  com els diners en negre flueixen quasi al mateix ritme que la cocaïna, com el joc democràtic està dissenyat d’avant-mà, o com els polítics no són més que els titelles d’una realitat més pudenta i profunda del que puguem imaginar. I al final, la gent del comú viu amb por, a no ser que simpatitzen amb certes causes. Per cert, fins i tot en algun punt arriba a nomenar Sciascia. Era inevitable.

Llegiu Saviano, pareu-se a escoltar-lo uns minuts, obrim la perspectiva. Cite textualment  les seues paraules, extretes d’una entrevista que li va fer El País: “El poder enorme que té un lector a l’hora de triar un llibre, potser ell ni tansols se n’adona (…). Abans es creia que les paraules i els llibres no podien canviar les coses. Avui, açò ja no es pot afirmar més. Es pot dir que alguns escriuen paraules que no canvien les coses, i altres escriuen paraules que permeten a les persones, llegint-les, tenir instruments per canviar eixes coses”. No us deixeu impressionar per la seua veu melosa, la seua actitud educada i el seu posat tranquil. Quan òbriga la boca, retronanan coses terribles als vostres oïts…

Mentrestant, em permeteu un tema al qual no em puc resistir?

Ferran Garcia-Oliver – La melodia del desig

M’ha costat el meu temps poder desentranyar fins l’última nota de la partitura que Ferran Garcia-Oliver ens ha compost sobre la València medieval. Crec que l’autor de Beniopa ens ha mig enganyat a tots: segons el que es desprén del resum de la contraportada, pensava que l’argument principal anava a ser una història d’amor, i no és així, almenys, no del tot. 

Pense que Genís, l’orguener, i Magdalena, la monja cistercenca, no eren més que l’excusa. La història de la seua passió impossible podria haver sigut, a mans d’altre autor menys expert, un relat més limitat i simple. Però no. Perquè el que no pot evitar el que escriu, és que la seua professió passe desapercebuda, i és que a banda de novel·lista i assagista, Garcia-Oliver és medievalista.

Jo particularment ho agraïsc: fa uns anys, després del boom de la novel·là històrica arran l’èxit de Dan Brown i tots els que vingueren darrere, em vaig prometre a mi mateixa que ja no perdria més temps amb aquest gènere, que tantes alegries m’havia donat amb El nom de la rosa (Umberto Eco), Sinuhé, el egipcio (Mika Waltari) o fins i tot Los últimos días de Pompeya (Edward Buwler Lytton). Però retrobant-me tan gratament amb ell gràcies a aquesta novel·la i abans, amb la de Josep Lozano, he començat a pensar que el problema el tinc realment amb els best-seller etiquetats com a tal. Garcia-Oliver fa novel·la històrica, efectivament, però no és de la que estem acostumats a veure dia a dia a les llibreries: açò és quelcom més, no es nota un relat buit i prefabricat, ans al contrari.

Percibim que el que diu l’autor de la Safor, això que li ha dedicat els seus cinc bons anys per elaborar-la, és totalment cert. I no diré que se’n requereixen tants per llegir-la, ni molt menys, però sí que pense que el pas de les seues pàgines no ha de ser precisament apressurat: cal mirar la fotografia que tenim al davant, d’aquella València de primer quart del s. XV, i ensumar les olors que afloren dels carrers, fins i tot sentir pena per aquell gos amedrentat a pedregades per una colla de malfeiners, o si cal, notar-se la farina als dits d’aquell matí d’amagades al molí, quan desccobrires al mateix propietari gaudint de plaers no massa ben vistos encara a dia d’avui.

Sí, ben mirat la dolça i noble Magdalena i el formós Genís no són més que els acomodadors del teatre que sempre és València. Sense desvetllar massa, he de dir que la descripció que es fa a les últimes 20 o 30 pàgines d’aquell camí cap a la mar, i amb l’encontre del cavaller misteriós (que pense que no és altre que el mateix Ausiàs Marc, allà cadascun), m’han semblat d’un lirisme conmovedor, un homenatge a tots aquells paratges perduts, a aquell món rural que lluita per perviure, a una bellesa que tenim al davant i que moltes vegades cal que ens l’amenacen per comprendre el que tenim davant.

No podia acabar aquest post, que podria ser molt més llarg, sense fer menció a aquesta deformació professional de l’autor i que com ja he dit un poc més amunt, jo preferisc. Parlar amb aquesta naturalitat del justícia de la ciutat, de les càrregues fiscals com el delme, de la figura del notari, m’ha semblat un valor afegit que altres novel·les del gènere no tenen, i que a l’època devia de ser el pa de cada dia. No en va, l’autor coneix les fonts, i les domina a la perfecció, i ha fet que encaixe una a una les peces del puzzle que suposen les diverses figures reals del moment, a l’igual que els llocs (sí, el monestir de Magdalena, conegut com el monestir de la Saïdia o Santa Maria de Gratia Dei va existir). Com no, l’estil impecable, la sensació al llegir cada frase que totes les paraules elegides i emprades eren les més adequades per al context, les úniques que podien ocupar aquell precís lloc a la pàgina. 

No seria jo si no em reservara unes línies per a parlar de l’edició de Bromera, en aquest cas. La coberta m’ha semblat espectacular, amb un dels àngels renaixentistes de la volta de la Catedral de València, músics per a més inri, en concret l’encarregat de fer sonar la cítara. Les pàgines, la grandària de la lletra, i l’acabat de la tinta, es mereixen la més sincera enhorabona, que fa que els diners invertits hagen superat amb escreix el valor del volum. En definitiva, un conjunt immillorable.

Una obra, per tant, acuradíssima, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut, apta per als lectors àvids i exigents, amb temps i ganes per a assaborir-la a poc a poc, que és com crec que millor es pot fer. Un plaer per als sentits i per a la imaginació. Si estiguérem en un país normal diria: per a quan la pel·lícula?

Francesc Miralles i Care Santos – El mejor lugar del mundo es aquí mismo

La part frívola de mi va voler llegir aquest llibre pel títol i per la preciosa coberta. Realment no sabia què m’anava a trobar, volia que fóra sorpresa, encara el que sí que m’esperava era que el relat estiguera dirigit per una tassa de xocolate, o moltes. El xocolate calent és sinònim de comfort, tranquil·litat, d’estona agradable. I era això el que necessitava.

Efectivament, ha resultat una agradable sorpresa. El que menys podia esperar és que el llibre fóra un compendi de relat màgico-metafísic, amb pinzellades de psicologia i autoajuda. Açò reconec que pot asustar, i jo seria la primera en tirar-me enrere si llegira aquestes quatre paraules juntes, però el conjunt no queda malament del tot. És… bonic. No es fa pesat ni moralitzant del tot, perquè les idees resten en equilibri.

I d’idees, hi ha unes quantes. De primeres, he vist algunes que em sonaven i altres que directament es mencionen: els autors beuen de Haruki Murakami i la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry), Las Nueve Revelaciones (James Redfield), La inutilidad del sufrimiento (Mª Jesús Álava Reyes) i El Secreto (Rhonda Byrne). Hi ha frases, relats, experiències o pensaments tretes directament, i segurament d’altres que jo desconeixeré. 

També la música juga un paper importantíssim al llarg del viatge iniciàtic d’Iris, amb la banda sonora dels Beatles (The End), Leonard Cohen (I’m your man), Feist (Secret Heart), els Rolling Stones (As tears goes by) i una banda que deu ser amiga dels autors, Hotel Guru. Les notes d’aquestes melodies acompanyen Iris per un recorregut per si mateixa: fa poc més de tres mesos que els seus pares han mort en un accident de trànsit, es troba sola a la casa familiar, té una feina que no li agrada, es veu amb 36 anys i sense algú a qui estimar, només el passat i els seus records. Podem dir que Iris se sent fent equilibris enmig d’una corda fluixa. Però just en el moment en el què tot podia canviar, ho fa, però precisament no de la manera que ella anava a provocar.

La casualitat l’encamina a un bar, amb el mateix nom que el títol del llibre, on coneixerà una sèrie de personatges que l’aniran guiant a l’autoconeixement i a la resolució dels seus conflictes interns. Les etapes, separades per un dia de diferència cadascuna, estan simbolitzades per les sis taules del bar: la primera, la taula dels pensaments, que en si no són ni bons ni roïns, i a més, són totalment controlables; la segona, la taula del passat, la taula de les coses que t’han fet feliç i que no deuries d’haver oblidat; la tercera, la taula que ens demostra que fins i tot en els moments més crus, s’amaga la bellesa; la quarta, la taula del perdó, sobretot a nosaltres mateixos; la cinquena, la taula de la senzillesa, del despreniment d’allò més superflu, exemplificat amb els haikus; i per últim, la sisena, la taula dels acomiadaments.

No vaig a contar molt més de la trama, perquè ja ho he fet més que en altres ocasions. Només alguns apunts per remarcar: com no, una de les coses que més m’ha agradat i ha complert en les meues expectatives era la presència del xocolate calent en els moments en els què Isis es troba amb Luca, un dels seus xamans per a la recerca de la felicitat; però a més, Olivier suposa el contrapunt per a la protagonista, i ho fa amb el menjar japonés, que sabeu que adore, i també el que suposa beure té (verd) per a la cultura nipona. També m’ha agradat l’ambient màgic que ha envoltat tot el relacionat amb el bar, amb la figura del Mag al capdavant, i el missatge positiu que trasmet. Els contres: el refregit i la repetició d’idees dels llibres que vos he dit més amunt, i la falta de credibilitat que em donen tant el personatge d’Olivier i el fet de que en sis dies Iris siga capaç de trobar la clau per superar la seua depressió.

Però bé, està bé per al que és. No s’espereu una gran novel·la i una alta literatura. Només una lectura de diumenge o per a un dia especialment trist, quan no teniu ningú amb qui parlar i necessiteu un extra per a remuntar.