Cristina López Barrio – La casa de los amores imposibles

No m’agraden els acomiadaments, i si és d’una persona de les grans, encara menys. Davant de notícies com la d’avui, el món s’hauria de parar. Però un d’eixos móns s’ha parat segur: Macondo. No li queda més remei. Està de dol. Un món en el que només hem tingut la sort de viure-hi uns quants: un món de sagues familiars, de passions i d’exhuberància. De caràcters marcats, de circumstàncies extremes i de supervivència difícil. A Macondo podem trobar generals que viuen immersos en un laberint personal, nàufrags que s’enfronten amb taurons i la fúria de la mar de la millor manera possible, pobles sencers que oculten secrets, amors més que prohibits, incestuosos, morts sabudes per tots menys pel directament afectat o coronels que esperen una carta que mai arriba. A Macondo ja li falta el seu fundador, el seu pare.

Per això especialment el dia de hui, 18 d’abril, em dóna certa malícsia llegir algunes opinions a blocs on comparen Cristina López Barrio i aquest relat amb Cien años de soledad, encara que també algunes altres novel·les exponents del realisme màgic, com La casa de los espíritus, d’Isabel Allende (a algú li recorda el títol amb el de hui?) o Como agua para chocolate, de Laura Esquivel. Però ho sent, amics, amigues. La casa de los amores imposibles no s’arrima ni de lluny a Macondo ni a les seues poblacions veïnes. Realisme màgic perquè apareguen esperits, rises o flors als llocs més inhòspits? 

Ho vaig a dir clar: l’estil embafa, avorreix i ofega, i això és el que fa que gran part del relat es caiga. Mai en la vida haguera imaginat que anava a llegir una novel·la en la qual a cada frase anava a haver una metàfora o una comparació. Es fa molt pesada i empalagosa. La història té arrancades de rossí i parades de burro, així explicat, com li agradaria a l’autora. De sobte la història avança uns anys en dos línies (cosa per la que no li lleve mèrit, és difícil aconseguir-ho) però es deté paràgrafs sencers en descriure el color dels ulls d’un personatge, o el frec d’una tela, o la proliferació de plantes al jardí. I el vocabulari? Què me’n dieu? Algú podria dir que per la quantitat de paraules diferents que es troben entre les seues pàgines, l’autora és que domina el llenguatge. Però no: una cosa és agafar el diccionari i apuntar-se un llistat de paraules boniques que t’agradaria que plenaren les pàgines i altra dominar el llenguatge: dominar el llenguatge és saber quan una descripció és prescindible, o un diàleg essencial. És posar la paraula justa al lloc adequat. I això, López Barrio no ho fa. De fet, sobren pàgines, més de 50 i més de 100: el relat s’alleugeria i el lector que espera trobar el realisme màgic promés ho agraïria. Per això deduïu que m’ha semblat un relat més que desigual i prefabricat, més semblant a un catàleg de mots que una narració on és necessari que A vaja davant de B. Tenia ganes d’acabar-lo per passar a una altra cosa més important o altra lectura que m’enriquira més a nivell personal. 

No vaig a detindre’m més en ell, ni a fer una mínima sinopsi, perquè pense que ja ho he dit, clar i senzill, i perquè teniu centenars de blocs que copien el resum de la contraportada. I si li pose un 1/5* és perquè la història de l’últim personatge me l’he llegida ràpid, no sé si perquè veia que faltava poc per a acabar o perquè està més sintetitzada. Ha sigut una setmana i mitja que se m’ha fet llarga. Ara a altra cosa. 

I perdone’m, Gabo, per mesclar-lo a vosté en este post. Anit la sorpresa de la seua desaparició ja em pillava al llit a punt d’anar-me’n a dormir, i promet que ha sigut casualitat que hui acabara el llibre. Servisquen aquestes línies per donar-li eternes gràcies per haver-me acompanyat en cent hores de soledat, quan no tenia a ningú a qui escriure. Vosté m’ha fet plorar i riure, tremolar i quedar-me bocabadada, i sempre tindre ganes de posar un llibre amb el seu nom entre les meues mans. Bon viatge allà on vaja. Afortunadament, ens ha deixat senyalitzat el camí que ens portarà a Macondo. DEP.

Guillaume Sorel i Laurent Seksik – Els últims dies de Stefan Zweig

La casualitat ha volgut que ahir descobrira la pel·lícula La llegenda de 1900. I dic casualitat, perquè just ahir també vaig trobar Les derniers jours de Stefan Zweig: ambdues comenen exactament igual, o almenys amb les mateixes vistes de Nova York, en el cas dels primers, apropant-se; en el cas dels últims, allunyant-se’n. Trenta-sis anys separen una imatge de l’altra, precisament unes dècades essencials per comprendre la història d’Europa i del món.

Parèntesi: per a qui no ho sàpia, The legend of 1900 és l'adaptació al cine de la novel·la Novecento, d'Alessandro Baricco, les dues recomanadíssimes. Tanque parèntesi.

Però bé, tornem a Stefan Zweig i a la novel·la gràfica que se n’ocupa dels últims sis mesos de vida d’aquest autor austríac. O jueu. Tal i com diu a la pàgina 26, “jueu a Alemanya, alemany a Anglaterra. Estranger a tots els llocs. Ja en tinc prou, d’ésser l’enemic del gènere humà”. Aquesta idea l’aturmenta: és una persona massa sensible, ja cansada, potser idealista. Ell es coneix molt bé, però la resta del món sempre està a punt per a jutjar-lo, i això el fatiga. És un bon exemple del que conta Amin Maalouf a Les identitats que maten.

Al llarg del relat de Seksik i els dibuixos de Sorel, donem una ullada a l’angoixa de viure per part de Stefan Zweig i la seua dona, Lotte. La malenconia dóna pas en ocasions a alguns reflexos d’il·lusió i d’optimisme. Això sí, ben pocs al llarg de les menys de 90 pàgines. La nostàlgia sempre es troba per damunt de tot, les ganes de tornar a casa, a Viena, a abraçar els seus éssers estimats, a passejar per les avingudes que ja coneixen. La solució final és una mostra de la poca fe del gran autor en l’espècie humana, és una denúncia de la guerra i la crueltat humana. I el que és pitjor, és l’evidència de que aquest món, cada vegada més salvatge i cruel, no està fet per a les sensibilitats, per a l’humanisme que ell tan bé representa. Per a Zweig, ja s’ha acabat la bellesa, la literatura, la filosofia, l’art… i se les han emportades les persones que ell va conéixer i que per culpa d’una guerra atroç, ja no estan. Per això, no val la pena seguir lluitant, el món s’ha convertit en un lloc massa desagraït. No li falta raó.

El traç de Sorel és fluid i càlid. Amb poques línies retracta el personatge. El guió és fresc, clar i directe. Encerta a l’hora de definir una personalitat tan complicada i erudita com la que degué de ser Stefan Zweig. Es tracta l’autor com una eminència, com un ésser molt conegut i influent. Però al mateix temps jo em quede sorpresa pel desconegut de la seua figura i del seu llegat hui en dia. Jo mateixa reconec haver llegit només dues obres d’ell, Carta de una desconocida i Novela de ajedrez. La segona em va entusiasmar per la febrilitat (existeix aquesta paraula?) que emana, la bogeria en estat pur. No sé per què no he seguit amb aquest autor, m’ho pose com a deures no sé si d’estiu ja a estes alçades de l’any. En aquest sentit, em sembla genial un comentari fet a un post dels blocs de El País, on diu que els best-sellers ja no són el que eren. I açò em ve al fil del mediocre Harry Quebert, que per a contar una història (també mediocre i poc profunda) es tira més de 650 pàgines. Amb la novel·la dels escacs de Zweig tens claríssima la personalitat del personatge i la trama, rica, brillant, demencialment ben escrita en menys de 100 pàgines. 

Així i tot, i torne (altra vegada) a l’obra que ens ocupa m’ha paregut que li falta alguna cosa. No sé si és que els personatges ens resulten massa distants, jo almenys no he aconseguit simpatitzar del tot amb el matrimoni Zweig. Potser és la tristesa, que ho impregna tot, malgrat estar visquent en eixos moments en un país tan viu i colorit com Brasil. Crec que els tons marrons ho han envait tot massa. És una opinió personal, perquè en si, m’ha agradat la història, i m’ha servit per a aproximar-me una mica a la figura d’aquest autor. 

No vull anar-me’n sense deixar una mínima constància, sense revelar res, de les últimes pàgines. M’ha agradat molt la delicadesa i el bon gust en el tracte d’una seqüència tan difícil, d’un moment tan íntim i únic. Quasi quasi com una melodia de piano tocada amb sentiment en el primer terç del s.XX…

Joël Dicker – La verdad sobre el caso Harry Quebert

Segurament seré jo, però des de ja fa uns quants anys, tinc la literatura francesa entrevessada. No suporte a Katherine Pancol, ni a Marc Levy, ni a Anna Gavalda, ni  a Françoise Sagan. Novel·letes fàcils malgrat la seua llarga extensió (en la seua majoria), d’arguments puerils, amb personatges sense cap complexitat o prenent el clitxé de més a la mà, i èxits de súpervendes. Per això em vaig prometre ja fa temps no tindre res a veure amb ella. I és més que probable que cometa algun error i em deixe de costat algun autor que valga la pena: ben mirat, Fred Vargas m’agrada, però l’últim que he anat llegint d’ella tampoc m’ha acabat de convéncer, però per altres motius diferents.

Joël Dicker no és francés, així que no podria incloure’l estrictament parlant en aquesta llista negra. Però, aquest totxaco (i perdoneu l’expressió) ha estat premiat per acadèmies franceses i/o francòfones. Així que… em permetré aquesta llicència. Aleshores, per què perdre el temps amb ell? Pel simple fet de poder opinar del llibre del moment. I allà que vaig.

Crec que de tots els trets que he nomenat en el primer paràgraf es donen en major o menor mesura en aquest llibre. És més, i qui m’ho anava a dir: el que tenen Els ulls grocs dels cocodrils, I si fóra cert, Voldria que algú m’esperara en algun lloc o Li agrada Brahms? i que La verdad sobre el caso Harry Quebert no té (i això és un punt al seu favor, i això que em costa admetre-ho)  és l’O-R-I-G-I-N-A-L-I-T-A-T de l’argument. I ho deletrege fent un joc amb el llibre, i qui l’haja llegit ho entendrà. Sí, Harry Quebert no és, en absolut, original.

Imagineu-se el funcionament d’una liquadora: agafes un poc de Nabokov per ací (només una mica, com si li posàrem gingebre, que amb poc és suficient), després li poses la ració grossa de David Lynch per allà (una gran pera, que li donarà el sabor i la textura), i si vols, com a complement li poses a Truman Capote, només per completar (com les carlotes, que li donen el contrapunt), et voilà! Tens una mescla d’un conjunt de coses que no tenen per què desentonar massa. Açò és La verdad sobre el caso Harry Quebert. I quasi que m’atreviria a dir que el pes del que hem dit pera, o siga, David Lynch a Twin Peaks, és el que s’emporta la palma. Nabokov pel nom de la criatura, Nola de Lola, però a més per l’absurditat de deletrejar el seu nom en moments més inoportuns i fer algun paral·lelisme amb l’inici de Lolita en un punt de la novel·la. El de Twin Peaks ja és de traca: no sols tenim un bosc, un llac i un assassinat d’una adolescent, amb una persecució fantasmagòrica a través d’ell; després tenim una caseta apartada de tot i relacions clandestines, amb una xiqueta, aparentment perfecta, rossa ella i tot un encant, que amagava un terrible secret; la frontera amb Canadà, a un tir de pedra; noms de personatges que també trobem a la sèrie (he de reconéixer que alguns són secundaris, però ahí estan), com Donna, Bobby, Cooper i Harry. A la cambrera jove li diuen Jenny, nom amb cert paregut amb la guapa Shelly de les muntanyes bessones. I tampoc podia faltar un pobre diable deforme, i una gran moto de l’estil de (l’infumable) James. Ah! I el restaurant, el “diner” que serveix hamburgueses, pastissos i café aiguat des de primera hora del matí. L’element capotià ve amb el silenci: comunitats on es coneixen tots, tots saben el que ocorre dintre de les quatre parets de cada família, però ningú parla. Per supost, poseu la vostra dosi de La niña del exorcista, també, perquè mai se sap.

Ja centrant-me en l’argument pròpiament dit, tenia els meus dubtes sobre si 661 pàgines anaven a valdre la pena. Normalment els llibres massa grossos tenen aquestes coses: i sí, ho he confirmat. La novel·la es fa tan repetitiva, torna tant sobre les mateixes coses i el més important, es deixa coses de banda que canten la Traviata, i que de fet, es reprenen al final, quan penses que ja està tot clar, que al final resulta cansat continuar llegint. Sobretot, les seues últimes 100-120 pàgines, on passem de tindre un sospitós inicial a tindre’n cinc, que van canviant a mesura que sorgeixen noves hipòtesis i noves preguntes (sense fi). Sense nomenar el llenguatge senzill, d’anar pel carrer, que s’empra al llarg de la novel·la, i també, oh! sorpresa! als fragments que es recullen a la "gran" novel·la de Harry Quebert, Los orígenes del mal, que fan que t’entre vergonya aliena. Això era una "gran novel·la", de veres? Al final, per una de les poques coses que li he tret trellat a aquesta història és per veure el procés de fabricació d’un best-seller, cosa que rares vegades et conten. S’estarà burlant l’autor de si mateix? O el que em toca més el nas… s’estarà burlant dels seus lectors?

I si amb açò no estava tot dit, falta la millor part, i és la falta de coherència no sé si del traductor, del corrector, o de qui siga que s’encarregue d’aquestes coses, a l’hora de posar en cursiva determinades expressions en anglés i no altres, i de traduir-ne unes sí, i altres no. Per què “brainstorming” (p. 533) no ha d’estar o traduit o en cursiva i “gardenparty” sí (en cursiva). O l’expressió llatina “motu proprio” (p. 630) , que en qualsevol manual, llibre, pàgina d’internet està en cursiva, ací, no ho està. Per no dir, i açò sí que m’ha semblat una errada de nivell B1 de francés, el que a la pàgina 600 tradueixen horriblement com “la sección de perros atropellados” (algú a la sala que conega aquesta secció a un diari, per favor? Ningú?) és, ni més ni menys, la secció de successos, el que en francés es diu des chiens écrasés. Més alguna que altra estructura que em sonava rara i que no he subratllat per no ser meu el llibre, però que en el seu moment no li vaig donar cap importància. En fi, en aquest sentit, una edició bastant pobra. I això que d’Alfaguara no m’ho esperava per a res.

En conjunt, puc arribar a entendre que aquesta novel·la per llegir al costat de la voreta de la mar, per desconnectar i de llenguatge fàcil haja funcionat entre el gran públic, com ho va fer El código da Vinci. Però no s’espereu molt més els qui aneu buscant la novel·la de l’any, conforme es va enunciant. És el que és: un producte amb una caducitat. Ja veureu qui s’enrecorda d’ella d’ací un temps. Afortunadament, jo ja l’he passada. Ara a altra cosa. 

Mentrestant, ací deixe per a fer un sentit homenatge a la rabiosa Laura Palmer i a tots els habitants del Twin Peaks de Lynch la bonica intro d’una de les millors sèries de la història. Per cert, Lynch, ja han passat els 25 anys que Laura li va enunciar a Dale Cooper que es produiria el seu següent encontre. Quan el presenciarem?

Nota: la casualitat ha vogut que precisament hui, el dia que escric aquest post, es cumplisquen 24 anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie. 

Étienne Davodeau – Los ignorantes

Vaig a la biblioteca a recollir aquesta novel·la (gràfica), trobada per pura casualitat però que des del primer moment deduisc que és més que afortunada. Arribe a casa amb el volum, de quasi 300 pàgines i de gran grandària. L’obric per fullejar-lo, fer-me una idea de l’estil del dibuix, de l’ambient que em vaig a trobar… i cau un paper doblat per la meitat. És una partitura. Malgrat el títol en ciríl·lic, aconseguisc averiguar (no sense un poc d’ajuda) que es tracta del Rondo en A Menor, de Mozart.

No sé si aquesta melodia tindrà alguna relació o no amb el contingut de la novel·la. En tot cas, decidisc ajornar-ho per a més tard, ja ho comprovaré quan comence a llegir-la. Alguna cosa m’ha dit que és millor que m’espere a estar tranquil·la, quan la jungla del dia haja arribat, quasi, a la seua fi.

No anava desencaminada. Los ignorantes. En un primer moment, el títol em semblà una elecció infeliç. En la cultura valenciana, quan es diu que u és ignorant s’agafa per la pitjor acepció, quasi, o sense el quasi, com un insult. Així i tot, cal parar-se a pensar en què significa realment ser un ignorant: pel poc que recorde de les meues classes de llatí (i potser clave la pota) gnoscere vol dir conéixer, mentre que la i nega l’afirmació posterior. Per tant, qui és ignorant és aquell que no sap alguna cosa. I ara em pregunte jo: què té de mal, no saber? Així que, pensant-ho millor, aquest títol no està mal del tot, no? Tots som ignorants en moltes coses, i no passa res. Ja ho deia Albert Einstein, tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Té la seua guasa que un personatge com aquest ens amolle aquesta màxima. En fi. D’aquesta manera, en aquesta novel·la (gràfica) ens trobem a dos personatges que són una eminència en el seu camp, però que per altre costat, són uns complets igorants en altres. Eixos són Étienne, l’autor del volum, dibuixant, i Richard Leroy, un viticultor de Montbenault (Anjou, França) prou particular i amb molt d’èxit.

L’idea parteix d’una col·laboració. Si es vol, d’una complementació. De fet, el subtítol és Relato de una iniciación cruzada. Durant un any, Richard i Étienne descobreixen que els seus respectius àmbits tenen més en comú del que a priori pot semblar. 

I ho dic ja perquè no m’aguante més: l’obra en si és una pura delícia. Acompanyar aquestos dos artistes pels camins que deixen les seues vinyes i els seus traços ha significat per a mi la desconnexió total a peu de coixí, quan estava a punt d’anar-me’n a dormir. És una obra vibrant, però també relaxant i reflexiva, rica en matissos, de diàlegs espumosos i traç senzill, però definitori. Jo, que sóc una ignorant també, em sent molt atreta per aquestos dos universos pels que els dos personatges ens passegen. Étienne se sent fascinat pels colors dels camps, per les seues línies horitzontals, eternes, i verticals. Richard acaba per caure a les xarxes de la imatge relatada, de les històries en blanc i negre, o a color, que Étienne li presta o li regala. No falten referències a la genial Watchmen o Maus, per exemple; no ens oblidem de tastar les diferents variants de raïm (merlot, cabernet sauvignon). Toquem la terra, aprenem de roques i de textures. Ens fan un curs introductori a la biodinàmica, a la història de les vinyes, a la utilitat del sofre per a la fermentació del raïm; visitem impremptes, comparem colors, anem a convencions, coneguem els autors de primera mà. També estan com a contrapunt els subtils tocs d’humor que hi ha dispersos al llarg de les pàgines. Al final, ens acabem d’un glop el llibre, abans del que pensàvem (o del que ens haguera agradat). Ens deixa un bon sabor de boca, lleugerament astringent, però agradable. Volem més.

Mozart també s’acaba. L’he posat desenes de vegades mentre passava les planes. Feia un bon maridatge, en definitiva, amb Étienne i Richard, i això que de música a penes se’n parla. Ni tansols citen aquesta obra, per tant, no sé d’on ha eixit la partitura. Com a senyal d’agraïment, la torne dins del volum. El proper que l’agafe prestat de la biblioteca, sabrà que se’n farà d’ella. Jo, almenys, li he donat un bon ús i espere que els altres també ho facen. I me’n vaig no sense recordar una altra frase d’un altre científic eminent, Isaac Newton: el que sabem, és una gota d’aigua; el que ignorem, l’oceà. I sabeu què? Per a mi, l’ignorància no és mala, el mal és no voler bucejar. Llegiu Los ignorantes, feu el favor. I després, si voleu, veniu ací i m’ho conteu.

Manuel Baixauli – La cinquena planta

Fa tres o quatre anys, en un club de lectura, vaig tindre l’ocasió de conéixer Manuel Baixauli. A propòsit de L’home manuscrit, ens avançà que ja estava immers en l’elaboració d’una nova novel·la, i quan ens contà el tema i per què estava treballant en eixa direcció, ens deixà a tots ben embruixats amb les seues paraules. Sap guanyar-se el públic, el de Sueca. El motiu central anava a ser la seua pròpia experiència patint una rara enfermetat i com estava sent la seua recuperació.

La cinquena planta va eixir editada fa un parell de mesos, així que no m’ho vaig pensar. Tenia ganes, i moltes, per saber amb tot detall com havia sigut eixa vivència tan crucial, pel desconeixement de la síndrome i per veure com se n’havia sortit. Clar! Jo havia sigut una de les primeres persones privilegiades en saber en què estava enfrascat el geni de la Ribera Baixa!

Estic encara un poc bocabadada, perquè la lectura ha sigut dura i intensa, de vegades arribant, des del punt de vista personal, a tocar massa aspectes de la meua intimitat; així, com a lectora, aquest llibre ha exigit massa de mi mateixa i per tant ha suposat un desgast. Estic esgotada. Sobretot la primera part ha sigut una pallissa mental, pàgina rere pàgina, per contar, en primera persona, el que suposa estar irreversiblement malalt, a la vora del penya-segat. Però bé, deixem les qüestions particulars a banda.

Plantejament, nus i desenllaç. Les parts clàssiques d’una narració i que a tots ens han ensenyat fins a la sacietat a classe de literatura. No es pot dir que Baixauli no les complisca, però ho fa a la seua manera. Al ser una obra autobiogràfica, tot comença amb una enfermetat (la de B, l’autor) i la posterior estada a un Sanatori; segueix amb les seues obsessions (no només la cinquena planta); i no vaig a donar ni una pista de com acaba. Si és que acaba. Amb la recurrència de certes imatges metafòriques (el bosc, la casa d’Albalat - com m’agrada eixa casa! -, els éssers deformes, els personatges rars, el sabó de pastilla, la cervesa fresca), la soledat del personatge principal, el sexe i el límit permeable entre realitat i ficció, m’ha recordat a Murakami (sí, al final jo mateixa tindré les meues obsessions). La diferència bàsica és el llenguatge: el control del vocabulari i la pulcritud en l’estil és absolut per part del nostre veí. 

L’obra en si m’ha agradat; m'esperava altra cosa, encara que així i tot l’he llegit amb certa curiositat i un punt de gust. No obstant, crec que en ocasions Baixauli divaga massa i resulta difícil de seguir, fins al punt de desitjar arribar a la fi, perquè no acabes d’albirar quin és el sentit de tot plegat. Potser simplement ser escriptura, i punt. Ser contenidor, suport i teràpia, conforme feia Orofila amb els seus dissenys, o Fix amb la música. No havia prou, amb descarnar les parets d’una casa? No, calia anar més enllà, i veure com és la vida després del Guillain-Barré, veure com es materialitzava L’home manoscrit, com es complien els desitjos al bosc dels possibles.

També m’ha “sobrat” algun xicotet relat sobretot a l’últim quart del llibre, que en principi no tenia res a veure amb els personatges principals (que en són molts, i variats). M’han semblat bonics, però per què no deixar-los per a altra publicació?

En canvi, incloure algunes frases per a subratllar (sobretot les de l’inquietant Timoteu), i per què no, els personatges apartats de la seua novel·la més coneguda, m’ha semblat del més original, així com fer de la seua mateixa experiència un relat que fluctua entre la poesia i la filosofia, la narrativa i l’autobiografia. 

B s’autodenomina a si mateix “l’home pedra”. No estic en absolut d’acord amb aquesta definició (motivada pels símptomes de la dolència), ja que les pedres per ara no tenen cervell i per tant ni pensen ni pateixen. A més, podria apostar que la vida interna de Baixauli és molt més intensa que la majoria de mortals. El que sí em queda clar és que qui s’aventure amb aquest volum, que s’ho pense dues vegades (no és una lectura fàcil) i sobretot, que s’ho sàpiga dosificar. 

Pasqual Alapont – El racó de Penèlope

Tots necessitem tindre un lloc al qual tornar. Saber que, quan s’ha acabat la batalla del dia a dia, salpem amb el nostre vaixell rumb a Ítaca, on està la nostra llar, on es troba la nostra gent i el nostre confort. Una vegada allí, et desfàs dels teus Polifems i Circes particulars, allí ja no arriba el cant de les sirenes. 

Es nota per aquestes línies que l’Odissea d’Homer és una de les meues obres preferides? Si bé fa temps que no li done un ull (maleïda de mi: a més amb l’edició de luxe que em van regalar fa un parell d’aniversaris, traduïda ni més ni menys per Joan Francesc Mira), i que tampoc me l’he llegida més de 10 vegades, com Àlex del Racó, és una obra que de certa manera m’ha marcat. Sí, té raó aquest mariner desvergonyit i amb fama de gran cuiner: cada vegada que li poses un ull al damunt, n’aprens una diferent, i sobre els més variats temes. Amor, amistat, traïció, dolor, esperança…

Tot això, i una miqueta més, és el que aprén Zinc, l’adolescent nouvingut al Perelló, una vegada que els seus pares es decideixen obrir aquest restaurant amb tota una representació de països de la Mediterrània en forma de noms de taules. Bé, el restaurant és només l’excusa. Arran de la recerca d’un cuiner que faça les delícies dels comensals, coneix Alexandre, un mariner que se les sap totes, d’aquells que tenen els cabells torrats pel sol, ulls blaus, mig somriure a la boca i una arracada de pirata a l’orella. Gràcies a ell i a la seua particular manera de ser, Zinc (sí, com l’element) descobrirà la seua passió per la cuina i desenvoluparà la seua traça a l’hora de fer amics… i amigues.

Però com quasi sempre passat, els secrets del que som o vam ser, ixen a la llum el dia menys pensat i arramblen amb tot. Ahí és quan Zinc demostrarà si aquell llibre que Àlex li va prestar, l’Odissea, ha fet la seua funció i li ha ensenyat alguna cosa de bé. I ja pare de contar, que aquest no és el meu estil.

Res, que la novel·la de Pasqual Alapont m’ha entusiasmat (només coneixia d’ell No sigues bajoca! i Estàs com una moto!). Té tots els ingredients: mar al costat, cuina mediterrània (fora d’aquest mar no saben menjar!), i l’Odissea, impregnant absolutament totes les pàgines de la novel·la, molt fresca i divertida, tot s’ha de dir, i amb lleugers tots de paral·lelisme amb les desventures d’Ulisses i tota la seua troupe. Fins i tot teníem jocs de noms, com amb Penèlope, Nèstor, Alexandre i Helena!

Només em queda dir que l’aposta del de Catarroja em sembla del més intel·ligent: quina millor manera de provocar-li la curiositat a qualsevol per aquest gran poema universal? De segur que qui no l’ha llegit, després d’El racó de Penèlope s’ho pensarà dues vegades. I qui ja ho ha fet, provarà sort una altra vegada (la quarta, la cinquena), a veure què troba. Què tal si posem direcció Ítaca?

Pere Calders – L’ombra de l’atzavara

Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)

L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.

Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.

No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.

Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.

Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes. 

La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.

Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.