Étienne Davodeau – Los ignorantes

Vaig a la biblioteca a recollir aquesta novel·la (gràfica), trobada per pura casualitat però que des del primer moment deduisc que és més que afortunada. Arribe a casa amb el volum, de quasi 300 pàgines i de gran grandària. L’obric per fullejar-lo, fer-me una idea de l’estil del dibuix, de l’ambient que em vaig a trobar… i cau un paper doblat per la meitat. És una partitura. Malgrat el títol en ciríl·lic, aconseguisc averiguar (no sense un poc d’ajuda) que es tracta del Rondo en A Menor, de Mozart.

No sé si aquesta melodia tindrà alguna relació o no amb el contingut de la novel·la. En tot cas, decidisc ajornar-ho per a més tard, ja ho comprovaré quan comence a llegir-la. Alguna cosa m’ha dit que és millor que m’espere a estar tranquil·la, quan la jungla del dia haja arribat, quasi, a la seua fi.

No anava desencaminada. Los ignorantes. En un primer moment, el títol em semblà una elecció infeliç. En la cultura valenciana, quan es diu que u és ignorant s’agafa per la pitjor acepció, quasi, o sense el quasi, com un insult. Així i tot, cal parar-se a pensar en què significa realment ser un ignorant: pel poc que recorde de les meues classes de llatí (i potser clave la pota) gnoscere vol dir conéixer, mentre que la i nega l’afirmació posterior. Per tant, qui és ignorant és aquell que no sap alguna cosa. I ara em pregunte jo: què té de mal, no saber? Així que, pensant-ho millor, aquest títol no està mal del tot, no? Tots som ignorants en moltes coses, i no passa res. Ja ho deia Albert Einstein, tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Té la seua guasa que un personatge com aquest ens amolle aquesta màxima. En fi. D’aquesta manera, en aquesta novel·la (gràfica) ens trobem a dos personatges que són una eminència en el seu camp, però que per altre costat, són uns complets igorants en altres. Eixos són Étienne, l’autor del volum, dibuixant, i Richard Leroy, un viticultor de Montbenault (Anjou, França) prou particular i amb molt d’èxit.

L’idea parteix d’una col·laboració. Si es vol, d’una complementació. De fet, el subtítol és Relato de una iniciación cruzada. Durant un any, Richard i Étienne descobreixen que els seus respectius àmbits tenen més en comú del que a priori pot semblar. 

I ho dic ja perquè no m’aguante més: l’obra en si és una pura delícia. Acompanyar aquestos dos artistes pels camins que deixen les seues vinyes i els seus traços ha significat per a mi la desconnexió total a peu de coixí, quan estava a punt d’anar-me’n a dormir. És una obra vibrant, però també relaxant i reflexiva, rica en matissos, de diàlegs espumosos i traç senzill, però definitori. Jo, que sóc una ignorant també, em sent molt atreta per aquestos dos universos pels que els dos personatges ens passegen. Étienne se sent fascinat pels colors dels camps, per les seues línies horitzontals, eternes, i verticals. Richard acaba per caure a les xarxes de la imatge relatada, de les històries en blanc i negre, o a color, que Étienne li presta o li regala. No falten referències a la genial Watchmen o Maus, per exemple; no ens oblidem de tastar les diferents variants de raïm (merlot, cabernet sauvignon). Toquem la terra, aprenem de roques i de textures. Ens fan un curs introductori a la biodinàmica, a la història de les vinyes, a la utilitat del sofre per a la fermentació del raïm; visitem impremptes, comparem colors, anem a convencions, coneguem els autors de primera mà. També estan com a contrapunt els subtils tocs d’humor que hi ha dispersos al llarg de les pàgines. Al final, ens acabem d’un glop el llibre, abans del que pensàvem (o del que ens haguera agradat). Ens deixa un bon sabor de boca, lleugerament astringent, però agradable. Volem més.

Mozart també s’acaba. L’he posat desenes de vegades mentre passava les planes. Feia un bon maridatge, en definitiva, amb Étienne i Richard, i això que de música a penes se’n parla. Ni tansols citen aquesta obra, per tant, no sé d’on ha eixit la partitura. Com a senyal d’agraïment, la torne dins del volum. El proper que l’agafe prestat de la biblioteca, sabrà que se’n farà d’ella. Jo, almenys, li he donat un bon ús i espere que els altres també ho facen. I me’n vaig no sense recordar una altra frase d’un altre científic eminent, Isaac Newton: el que sabem, és una gota d’aigua; el que ignorem, l’oceà. I sabeu què? Per a mi, l’ignorància no és mala, el mal és no voler bucejar. Llegiu Los ignorantes, feu el favor. I després, si voleu, veniu ací i m’ho conteu.

Manuel Baixauli – La cinquena planta

Fa tres o quatre anys, en un club de lectura, vaig tindre l’ocasió de conéixer Manuel Baixauli. A propòsit de L’home manuscrit, ens avançà que ja estava immers en l’elaboració d’una nova novel·la, i quan ens contà el tema i per què estava treballant en eixa direcció, ens deixà a tots ben embruixats amb les seues paraules. Sap guanyar-se el públic, el de Sueca. El motiu central anava a ser la seua pròpia experiència patint una rara enfermetat i com estava sent la seua recuperació.

La cinquena planta va eixir editada fa un parell de mesos, així que no m’ho vaig pensar. Tenia ganes, i moltes, per saber amb tot detall com havia sigut eixa vivència tan crucial, pel desconeixement de la síndrome i per veure com se n’havia sortit. Clar! Jo havia sigut una de les primeres persones privilegiades en saber en què estava enfrascat el geni de la Ribera Baixa!

Estic encara un poc bocabadada, perquè la lectura ha sigut dura i intensa, de vegades arribant, des del punt de vista personal, a tocar massa aspectes de la meua intimitat; així, com a lectora, aquest llibre ha exigit massa de mi mateixa i per tant ha suposat un desgast. Estic esgotada. Sobretot la primera part ha sigut una pallissa mental, pàgina rere pàgina, per contar, en primera persona, el que suposa estar irreversiblement malalt, a la vora del penya-segat. Però bé, deixem les qüestions particulars a banda.

Plantejament, nus i desenllaç. Les parts clàssiques d’una narració i que a tots ens han ensenyat fins a la sacietat a classe de literatura. No es pot dir que Baixauli no les complisca, però ho fa a la seua manera. Al ser una obra autobiogràfica, tot comença amb una enfermetat (la de B, l’autor) i la posterior estada a un Sanatori; segueix amb les seues obsessions (no només la cinquena planta); i no vaig a donar ni una pista de com acaba. Si és que acaba. Amb la recurrència de certes imatges metafòriques (el bosc, la casa d’Albalat - com m’agrada eixa casa! -, els éssers deformes, els personatges rars, el sabó de pastilla, la cervesa fresca), la soledat del personatge principal, el sexe i el límit permeable entre realitat i ficció, m’ha recordat a Murakami (sí, al final jo mateixa tindré les meues obsessions). La diferència bàsica és el llenguatge: el control del vocabulari i la pulcritud en l’estil és absolut per part del nostre veí. 

L’obra en si m’ha agradat; m'esperava altra cosa, encara que així i tot l’he llegit amb certa curiositat i un punt de gust. No obstant, crec que en ocasions Baixauli divaga massa i resulta difícil de seguir, fins al punt de desitjar arribar a la fi, perquè no acabes d’albirar quin és el sentit de tot plegat. Potser simplement ser escriptura, i punt. Ser contenidor, suport i teràpia, conforme feia Orofila amb els seus dissenys, o Fix amb la música. No havia prou, amb descarnar les parets d’una casa? No, calia anar més enllà, i veure com és la vida després del Guillain-Barré, veure com es materialitzava L’home manoscrit, com es complien els desitjos al bosc dels possibles.

També m’ha “sobrat” algun xicotet relat sobretot a l’últim quart del llibre, que en principi no tenia res a veure amb els personatges principals (que en són molts, i variats). M’han semblat bonics, però per què no deixar-los per a altra publicació?

En canvi, incloure algunes frases per a subratllar (sobretot les de l’inquietant Timoteu), i per què no, els personatges apartats de la seua novel·la més coneguda, m’ha semblat del més original, així com fer de la seua mateixa experiència un relat que fluctua entre la poesia i la filosofia, la narrativa i l’autobiografia. 

B s’autodenomina a si mateix “l’home pedra”. No estic en absolut d’acord amb aquesta definició (motivada pels símptomes de la dolència), ja que les pedres per ara no tenen cervell i per tant ni pensen ni pateixen. A més, podria apostar que la vida interna de Baixauli és molt més intensa que la majoria de mortals. El que sí em queda clar és que qui s’aventure amb aquest volum, que s’ho pense dues vegades (no és una lectura fàcil) i sobretot, que s’ho sàpiga dosificar. 

Pasqual Alapont – El racó de Penèlope

Tots necessitem tindre un lloc al qual tornar. Saber que, quan s’ha acabat la batalla del dia a dia, salpem amb el nostre vaixell rumb a Ítaca, on està la nostra llar, on es troba la nostra gent i el nostre confort. Una vegada allí, et desfàs dels teus Polifems i Circes particulars, allí ja no arriba el cant de les sirenes. 

Es nota per aquestes línies que l’Odissea d’Homer és una de les meues obres preferides? Si bé fa temps que no li done un ull (maleïda de mi: a més amb l’edició de luxe que em van regalar fa un parell d’aniversaris, traduïda ni més ni menys per Joan Francesc Mira), i que tampoc me l’he llegida més de 10 vegades, com Àlex del Racó, és una obra que de certa manera m’ha marcat. Sí, té raó aquest mariner desvergonyit i amb fama de gran cuiner: cada vegada que li poses un ull al damunt, n’aprens una diferent, i sobre els més variats temes. Amor, amistat, traïció, dolor, esperança…

Tot això, i una miqueta més, és el que aprén Zinc, l’adolescent nouvingut al Perelló, una vegada que els seus pares es decideixen obrir aquest restaurant amb tota una representació de països de la Mediterrània en forma de noms de taules. Bé, el restaurant és només l’excusa. Arran de la recerca d’un cuiner que faça les delícies dels comensals, coneix Alexandre, un mariner que se les sap totes, d’aquells que tenen els cabells torrats pel sol, ulls blaus, mig somriure a la boca i una arracada de pirata a l’orella. Gràcies a ell i a la seua particular manera de ser, Zinc (sí, com l’element) descobrirà la seua passió per la cuina i desenvoluparà la seua traça a l’hora de fer amics… i amigues.

Però com quasi sempre passat, els secrets del que som o vam ser, ixen a la llum el dia menys pensat i arramblen amb tot. Ahí és quan Zinc demostrarà si aquell llibre que Àlex li va prestar, l’Odissea, ha fet la seua funció i li ha ensenyat alguna cosa de bé. I ja pare de contar, que aquest no és el meu estil.

Res, que la novel·la de Pasqual Alapont m’ha entusiasmat (només coneixia d’ell No sigues bajoca! i Estàs com una moto!). Té tots els ingredients: mar al costat, cuina mediterrània (fora d’aquest mar no saben menjar!), i l’Odissea, impregnant absolutament totes les pàgines de la novel·la, molt fresca i divertida, tot s’ha de dir, i amb lleugers tots de paral·lelisme amb les desventures d’Ulisses i tota la seua troupe. Fins i tot teníem jocs de noms, com amb Penèlope, Nèstor, Alexandre i Helena!

Només em queda dir que l’aposta del de Catarroja em sembla del més intel·ligent: quina millor manera de provocar-li la curiositat a qualsevol per aquest gran poema universal? De segur que qui no l’ha llegit, després d’El racó de Penèlope s’ho pensarà dues vegades. I qui ja ho ha fet, provarà sort una altra vegada (la quarta, la cinquena), a veure què troba. Què tal si posem direcció Ítaca?

Pere Calders – L’ombra de l’atzavara

Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)

L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.

Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.

No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.

Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.

Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes. 

La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.

Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.

Haruki Murakami – Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Sabeu què és un tangram? És un joc de lògica al qual li tinc certa estima. Mon pare en tenia un, i de menuts, quan volia passar una estoneta amb el meu germà i amb mi i deixar-nos desconcertats durant un moment, el treia i feia figures en un tres-i-no-res, només emprant aquelles set peces del puzzle xinés per antonomàsia.

Murakami fa exactament el mateix. Ell disposa d’una sèrie de punxegudes peces fixes, les mou, et desconcerta, però el resultat final no pot ser més impactant. Fins al punt de pensar: “Impossible”, però sí, ho tens ahí, ho veus i saps que és real. El mateix autor diu que aquesta és l’obra de la que està més satisfet, ja que considera que és la que millor acabada està. No m’extranya: no només per les seues abundants pàgines (crec que menys 1Q84, cap d’altra ha sigut tan voluminosa), sinó per la densitat del conjunt final.

Que jo recorde, crec que de les que almenys jo he tingut el plaer de llegir, en ninguna hi ha un pes tan important dels esdeveniments històrics (uns anys abans i després de la Segona Guerra Mundial) i en cap, Murakami, o els seus personatges, han viatjat a altres països propers on de manera concreta s’haja relatat el que el protagonista ha anat a fer allí (ací, ens hem traslladat a Mongòlia, Xina, Corea, i també al Mediterrani, a les illes de Malta i Creta). Bé, sí, a Los años de peregrinación del chico sin color, Tsukuru es queda un temps a Finlàndia, i para de contar.

A banda, l’abundant simbolisme que acompanya la recerca intrapersonal de Tooru: l’aigua i les seues corrents, els pous, el cant de l’ocell que no és vist mai per ningú, els bat de beisbol, la taca blava de la galta, sense oblidar el fet que ho desencadena tot: la desaparició del seu animal de companyia, el gat Noboru Wataya.

Indubtablement, altre fet que contribueix a que l’ambient de la novel·la vaja esdevenint més i més dens és la quantitat d’històries paral·leles a les del matrimoni, tant familiars (el cunyat Noboru Wataya, els problemes amb els pares de Kumiko), com les de veïns (May Kashara), amics (Ooshi Honda) i extranys nouvinguts: Malta i Creta Kanoo, Tokutaroo Mamiya, Nutmeg, Cinnamon o Ushikawa. I com no, altra marca de la casa, no saber on es trobava en molts paratges el límit entre la realitat i el somni, o fins i tot una segona dimensió.

Tot plegat, llegir Crónica del pájaro que da cuerda al mundo requereix una ment oberta i molt desperta, i això sí, haver llegir abans alguna cosa de l’autor, perquè copsar mínimament el seu significat no és tasca fàcil. Fins i tot a mi m’ha costat mantindre el ritme, i no sé si dir la cordura, en determinats moments.

En resum, sempre que llegim Murakami anem a trobar-nos amb: sexe, mort, violència extrema, personatge principal buit, secundaris intrigants, música, bogeria, son i somni. Altres peces que complementen el mosaic: els pianos i els intèrprets amb sis dits, els hotels, els telèfons, els gats, els trens i les piscines. I malgrat saber-ho d’abans d’obrir el llibre, estem expectants, amb els ulls ben oberts, per a veure com les combina el mestre Murakami i quin dibuix ens plasma. No sabem com ho ha fet, potser no entenem del tot el resultat final ni què està representant, però així i tot, ens agrada i ens sorprén, una vegada més.

Ja porte un full sense haver contat res de la novel·la. No sé si és un mèrit o no, però és que sabeu que tampoc solc fer ressenyes a l’ús. En aquest tipus de literatura, pense que el més important és centrar-se en les sensacions, a l’igual que en la història, i això és pel que he optat; resums en trobareu milers a la xarxa. El mateix per a la descripció dels personatges. Del que no estic tan segura és si en algun bloc vos faran un llistat de la música que sona, de la que parlen, que recorden els personatges dels l’univers de Murakami. No estaran totes les que són... però són totes les que estan. Amb elles vos deixe fins la següent lectura!

La gazza ladra - Abbado

Sands of Malta – Herb Alpert

Tara – Percy Faith Orchestra

Andy Williams – Hawaiian Wedding Song

Sergio Mendes

Ben Kaempfert

101 Strings

Canadian Sunset – Hugo Winterhalter

Billy Jean – Michael Jackson

Johnny Angel – Shelley Fabares

Sonata per a violí sol – Bach

Ebb Tide – Robert Maxwell

Eight Days a Week – Beatles

Serenata per a corda – Tchaikovsky

The prophet bird – Schumann

Do you know the way to San José – Burt Bacharach

Dream – Frank Sinatra

Little girl blue – Frank Sinatra

Quartet de Haydn

Bruce Springsteen

Solo de piano – Keith Jarrett

La flauta Màgica – Mozart

Béla Bartók

Francis Poulenc

Rossini (música sacra)

Vivaldi (concerts per a instruments de vent)

Ofrena Musical – Bach

Barry Manilow

Air Supply

(Un estudi) Liszt

Sonates – Mozart

Sonates – Haydn

Concerto Grosso – Händel

Banana Yoshimoto – Kitchen

Després de Sal de vainilla, pensava llegir alguna cosa minimalista i breu, si era sobre cuina millor, i fresca a poder ser. Kitchen, de la japonesa Banana Yoshimoto, semblava que ho tenia tot per a que fóra el que en aquells moments anava buscant. No obstant, he de dir que la novel·la m’ha enganyat, i molt. A penes havia fet cas als resums que circulen per la xarxa, i menys encara, després de les terribles experiències amb altres llibres, als posts i comentaris d’altres usuaris (i tu, si em lleiges pensaràs per què diantre m’has de fer cas a mi, que estic opinant sobre ell).

Tornant a per què m’he sentit enganyada, sempre que comences a llegir, de manera conscient o inconscient, et crees unes expectatives, que no ho neguem, venen marcades també per les teues circumstàncies (ambientals, laborals, personals). Jo pensava que anava a llegir un altre llibre en el que la cuina era el tema central, però açò és veritat fins a cert punt. Si bé sí que podem dir que cuina hi ha (i de la japonesa, amb el que m’agrada) també podem afirmar sense cap mena de dubte que el llibre no va especialment sobre això. Avís per a navegants. D’aquesta manera, per ser quelcom que no esperava, la temàtica m’ha pillat del tot desprevinguda i m’ha arribat fins al moll de l’os. En definitiva, el tema principal no és altre que el de la mort d’una persona propera i estimada.

A través dels dos contes que conformen el volum (Kitchen i Moonlight shadow) dues protagonistes femenines, amb el comú d’haver perdut recentment a algú molt important a la seua vida, reflexionen entorn el que suposa estar viu, en com és el dia a dia després de que una part de tu se n’haja anat, i quins són els mecanismes naturals que ens serveixen per evadir-nos i afrontar el dolor. Per a Mikage, la solució està en fer-se cuinera professional; Satsuki, en canvi, només vol que fer jogging a la matinada. Les dues tenen en comú que estreten la relació amb les figures que més els recorden a la seua àvia i una amiga en el primer cas, i a la seua parella, en el segon. Les dues viuen amb amargor eixe trauma, deixant frases per cert molt negatives sobre l’existència humana, impregnant les seues hores amb una eterna malenconia, diria jo que arriba a ser asfixiant. En aquest sentit, crec que aquest és l’únic defecte, i és que el pesimisme acaba carregant una mica, sent manifest sobretot en el primer dels contes. De tota manera, i ja quasi al final d’ambdós relats, sembla imperar un gir en el punt de vista de les protagonistes, i el discurs es fa més alegre, així que no tot està perdut.

Com a bona fan de Murakami (les comparacions són odioses però inevitables), però també com a lectora que recentment ha perdut a un èsser molt estimat, he d’admetre que la història que m’ha guanyat el cor i s’ha clavat sota la meua pell ha estat la segona, Moonlight shadow. El ritme en aquestes pàgines és ben diferent que el que dóna nom al volum: és més curt i directe, amb un toc de surrealisme que li dóna un aire eteri i màgic, que acarona els sentiments de pèrdua encara tendres, amb unes línies finals de lluny més esperançadores i belles que Kitchen, que es queda amb un desenllaç esperable i un poc més simple.

Moonlight Shadow s’ha convertit en una més que agradable sorpresa, amb la justa dosi d’introspecció, capaç d’emocionar i deixar-te contenta i amarga al mateix temps. I pensar que tot va començar quan l’autora va sentir aquesta cançó... 

Ada Parellada – Sal de vainilla

Estarem tots d’acord en que és preferible una lectura d’una qualitat acceptable que una coberta encantadora. Quan la segona deixa un poc que desitjar (com ací o ací) però en canvi la trama et transporta i les hores volen, perdonem més el conjunt, perquè ens ha valgut la pena. Però quan és a l’inversa... ai, mare! Pel nostre cap passen llamps i trons, i maleïm el moment que vam decidir dedicar una estoneta a eixa companyia.

Ho sent per Ada Parellada, però és exactament el que m’ha passat. Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, amb aquell títol tan suggerent i aquella coberta de núvols de sucre: ja sabeu, per a mi, la combinació novel·la + cuina em sol proporcionar certa alegria (ací teniu un exemple, ací i ací un altre). Fins i tot, aquest sentiment es trasllada quan veig pel·lícules del mateix estil, com la de Fuera de carta, Dieta mediterránea,  Como agua para chocolate, Un toque de canela o La joven de las especias (les que recorde de primeres). Poden ser més o menys males, però et deixen un bon sabor de boca, i mai millor dit. No obstant, les aventures i desventures d’Annette i Àlex se m’han fet quasi eternes, i l’únic al que podia aspirar era tindre una capacitat lectora més ràpida per què s’acabara quant abans millor.

Els personatges no m’han conquerit (la dualitat d’Àlex, la passivitat d’Annette), i el que és pitjor, no he notat una elaboració en la seua escriptura (la lectura es feia densa i molt repetitiva – el cocinero, el bloguero, la quebequesa a tota hora), l’estil, utilitzant el present d’indicatiu, m’ha resultat estrany (això és una opinió personal meua), el narrador era el més omniscient que jo m’haja trobat fins ara, fins al punt de deixar constància per escrit de les reflexions més supèrflues que creuaven el cap de tot aquell que estava present a la cuina. Vaja, que més de 50 pàgines li sobren a la novel·la, sent molt generosos. I després, les explicacions d’Annette sobre la història dels aliments: si bé a priori per deformació professional les explicacions podien enganxar-me, l’únic que han aconseguit és que tinguera ganes de passar-les ràpidament: el context no era l’adequat, els raonaments eren tan llargs que ningú es pot creure que això fóra un diàleg, i a més el menys creïble de tot és que malgrat els problemes que tenia la primera Annette amb l’idioma, emprant expressions en anglés i francés, no s’equivocava mai quan divagaba sobre tot açò. Em resulta interessant llegir aquestes anècdotes fora, en una altra situació, però crec que a la novel·la s’haurien d’haver limitat un poc més.

Encara que ho pugueu pensar, tot no ha sigut roïn! A banda de la coberta, m’han agradat i molt els fragments que van introduïnt cada capítol, frases tretes d’eminències en la literatura gastronòmica o dites que m’eren del tot desconegudes, referides al món de la cuina i del menjar en companyia. Després, encara que sembla mentida, la certa lògica que havia en l’elecció d’Àlex de no consumir res que no vinguera del continent europeu, ja que com demostren alguns estudis de medicina alternativa, menjar tomaques, pebres, creïlles o albergínies pot ser moderadament nociu per a la salut (són aliments molt alcalins, que embruten la sang). Així, podem dir que l’odi visceral d’Àlex tenia el seu punt de raó. Un altre aspecte atractiu ha sigut l’ús que un parell de personatges fan de les xarxes socials, sobretot Facebook, cosa que ha fet que el relat agafara un poc de frescor i realisme.

Després de tot plegat, una qüestió em ve a la ment: vaig decidir agafar aquest llibre pel tema i perquè vaig llegir bones referències de diferents blocs, i no vaig aprofondir més. Quan estava acabant-me’l vaig indagar millor i després de passar les dues primeres planes de resultats de Google, ja vaig veure alguna cosa més, però no a posts, sinó a comentaris a Goodreads, més dissimulats. Què succeeix, que quan no ens agrada un llibre no ens parem a escriure sobre ell? O és que som pocs els que tenim altre tipus de gustos (no diré ni millor ni pitjor)? És un fenomen curiós...

En un web vaig poder veure que l’autora estava preparant altra novel·la. No dubte de la seua qualitat com a cuinera (no ho he dit, però Ada Parellada és una imminent xef catalana, de la qual he vist algunes receptes i me n’he anotat més d’una) però pense que no deuria dedicar-li molt més temps a la literatura. Sé que tot és millorable però crec que una panxa agraïda és millor que una lectura travessada a la gola, no?