Silvestre Vilaplana Barnés – La mirada d’Al-Azraq

Com no fixar-se en la meravellosa il·lustració de Miguel Calatayud que ocupa tota la coberta? Com poden els ulls defugir un títol tan cridaner com el de La mirada d’Al-Azraq? Com no somriure al descobrir que Silvestre Vilaplana està al darrere de tot? Una vegada més, i aquesta, per casualitat, l’autor de l’addictiva Les cendres del cavaller em prometia una història apassionant i perfectament emmarcada en el temps. No ho vaig dubtar, allà que em vaig submergir.

El resultat sigut dissimuladament desigual. Es nota que és la primera novel·la del d’Alcoi: he trobat a faltar un major desenvolupament i introducció dels personatges, sobretot els principals, a l’igual que les trames, ja que el lector es veu clavat en ella de manera massa abrupta. A banda, un aspecte que no ha resultat certer ha sigut la demonització de la figura d’Al-Azraq (el d’ulls blaus), i explicar el misteri en clau de l’eterna lluita entre el bé i el mal. Cal tindre molt de compte amb aquestos discursos, i més quan aquestos llibres estan majoritàriament dirigits a un públic jove, ja que portats a l’extrem, o fins i tot en el subconscient, poden romandre idees que toquen la xenofòbia. No oblidem que també van ser valencians, només que van viure fa 800 anys, amb unes circumstàncies totalment diferents a les actuals!

Malgrat tots aquestos xicotets contres, i deixant-los al marge, no deixa de cridar-me l’atenció l’ús, una vegada més, de la història medieval per a parlar-nos d’un misteri referent sobretot als nostres orígens com a poble. Ja vam parlar de l'inconstant Crònica negra de Juli Alandes (amb una molt bona idea principal però amb un desenvolupament que va perdent ritme a poc a poc), encara que aquesta és molt posterior a La mirada d’Al-Azraq i no és considerada juvenil per les editorials, o per exemple, L’anell del Papa Luna, de Joan Pla. Estic més que segura que hi ha moltes més, però no les conec. En definitiva, el que observe és que hi ha una tendència als anys 90 a utilitzar aquestos personatges carismàtics de la història valenciana en la literatura (sobretot juvenil) i precisament enquadrats tots ells en l’època medieval.

(Per la part que em toca, i disculpareu el llarg parèntesi, cada vegada note més un canvi de tendència amb la proliferació de novel·les valencianes que transcorren en temps més remots, en època ibèrica i algunes d’elles amb el conflicte romano-cartaginés de fons. Tenim, per parlar-ne d’algunes, Les nàufores (Joaquim Borrell), Si la gran deessa ho vol (Enric Lluch), Un riu d’espigues (Manel Ballart), o Edecon, príncipe de Edeta (Alfred Mondría), totes elles publicades al llarg de la primera dècada del s.XXI. Observem d'aquesta manera que els nostres orígens es van fent més antics; hem passat de la història medieval a la història antiga, però mai, que jo sàpiga, ens remetem als romans, poble imperialista per excel·lència. Atenció: estic parlant només de literatura juvenil valenciana. Sé que en novel·les per a adults el panorama és totalment diferent. Però això, un altre dia. Fi del parèntesi)

Recuperant el tema del misteri, aquesta obra n’està ben plena. Misteri, però també màgia. De fet, els passatges en els què parla Al-Azraq com a ombra han sigut els que més m’han agradat. Això sí, els capítols m’han resultat massa curts, el que per a mi ha sigut un inconvenient: la novel·la m’ha resultat molt ràpida de llegir!

Una altra qüestió que apareix més bé poc a aquest gènere és la realitat que es viu a les universitats en general, i al món de la investigació en particular. No sé jo si desitjar que totes les recerques foren tan apassionants com aquesta: el que es viu en el dia a dia és sense dubte avorrit si ho comparem amb el que viuen Roger i Anna (els protagonistes), però és veritat que les majors troballes es fan a la biblioteca o a l’arxiu, envoltats de llibres i de documents, i moltes vegades il·luminats només per la pantalla de l’ordinador i un flexo que ha tingut millors moments. També té la seua part romàntica, ben mirat.

Tornant a Al-Azraq i el seu pare en la ficció, una novel·leta totalment recomanable, que recupera una de les figures elementals per a la vertebració de l'actual territori valencià, però al mateix temps senzilla, ràpida de llegir i molt amena, on podem trobar carrers d'Alcoi que ens sonen o que directament coneguem.

No voldria anar-me’n sense fer un últim homenatge (també podeu dir-li reivindicació) a propòsit de les tímides referències que he escrit uns paràgrafs més amunt: tenim un ventall d’autors valencians espectacular. Hi ha molts, hi ha on triar. Aprofitem que els tenim ben a prop, així amb un poc de sort fins i tot els podem arribar a conéixer. Viuen a Alcoi, Castelló, València, Alginet, Vila-real, Sueca, Xàtiva, Algemesí, Gandia. Parlen i escriuen en la teua llengua, en la meua. Fem ús i abús d’ells, de segur que n’estaran ben contents: Manuel Vicent, Urbà Lozano, Toni Cucarella, Esperança Camps (menorquina d’origen però valenciana d’adopció), Joan Francesc Mira, Vicent Usó, Ferran Torrent, Enric Lluch, Manuel Baixauli, Josep Lozano, Silvestre Vilaplana, Ferran Garcia-Oliver. I molts més que em deixe. Gràcies per inundar les nostres ciutats i pobles de realitats paral·leles! Que puguem llegir-vos cent anys més!

David Safier – ¡Muuu!

No sé si recordeu una sèrie de finals dels 80, molt bona, que es deia LosTrotamúsicos, basada en el conte dels germans Grimm, Els músics de Bremen: en ella, un burro, un gos, un gat i un gall que tenen veu pròpia, pensaments i sobretot molta música inicien un boig viatge cap a la ciutat alemanya buscant, per damunt de tot, fugir de sa casa per a no ser sacrificats pels seus respectius amos.

Supose que als lectors de ¡Muuu! vos sona aquesta història. No és casual que el seu autor siga de Bremen, així que alguna cosa haurà empapat les aventures i desventures de la vaca Lolle i les seues amigues. Però paral·lelismes a banda, el llibre podria ser considerat com una divertida metàfora de la recerca de la felicitat: en aquesta recerca, al final, el missatge que ens queda, és que cal conéixer-nos i acceptar-nos a nosaltres i als altres tal i com som. Després hi ha altres temes que es toquen de manera tímida, com són l’homosexualitat i la religió, que són els que donen el contrapunt a la trama inicial, que és l’infidelitat, amb un cert to filosòfic. No voldria oblidar el guiny simpàtic per a motivar al lector a una vida més vegetariana.

És cert que Safier no ha superat la fòrmula que ja va emprar a Maldito Karma (el gat iniciador del viatge, els gags i les conversacions absurdes), però segons la meua opinió hi ha un fet diferencial molt important: mentre que a aquest últim podem dir que l’argument s’esgota quasi al principi, on el desenvolupament està buscat i clavat amb calçador d’una manera un poc ridícula, a ¡Muuu! el nivell de la història es manté, a l’igual que el seu humor, que continua igual o més fresc.

A mi m’ha semblat una novel·la bona i fa la funció que ha de fer: tots sabem que no pot ser considerada literatura, però així i tot fa que el lector passe una estona divertida, oblidant-se del seu dia a dia almenys per unes hores. I això, per als temps que corren, ja és prou!

Per a acomiadar-me, ací vos deixe una frase del llibre que almenys ens porta a una xicoteta-gran reflexió: “La felicidad les llega a quienes cogen la vida por los cuernos”. Amén.

Vicent Usó – Els inconvenients de la felicitat

Diuen que una de les millors històries d’amor que hi ha al cine és la que els conta als primers 5 minuts de la pel·lícula d’animació Up. No els falta raó: és tendra, un punt trista i emotiva, on coneixem els protagonistes des dels seus inicis. És una història quasi perfecta. Això sí, tots sabem que és irreal. I una cosa que ens agrada a molts: és curta, està sintetitzada al màxim, fent que unes breus pinzellades ens donen una idea del que va ser la vida de l’enamorada parella durant moltes fases de la seua vida. Una cosa similar ens trobem amb aquest conte llarg de Vicent Usó, l’autor de La Caverna del Cau de la Lluna.

Aquesta, en canvi, és una altra història d’amor. Més crua, més descarnada. Un amor que naix de la casualitat i potser de la por d’estar a soles, encara que té la seua dosi de passió. Una història trista, resumida en 50 pàgines (a lletra gran) i on no li sobra una coma. Cada frase és certera, és un esbòs de la realitat de Batiste i Mercé, manta morellana mediant, on l’autor ens embolcalla amb les paraules, traslladant-nos fàcilment als anys de post-guerra o al present sense que ens n’adonem. Vicent Usó, domador de les paraules.

Narració versemblant (ben bé podria ser real), personatges que semblen trets del Cau de la Lluna, on cadascú té la seua història (o la seua creu). Final imprevisible, però que no ens extranya gens. Un tot quasi perfecte per a una gelada vesprada de diumenge.

Haruki Murakami – Los años de peregrinación del chico sin color

Si m’hagueren donat aquest llibre sense títol i sense autor, per tal que el llegira i identificara l’escriptor, sense dubtar haguera dit: “Murakami”. Aquest cognom s’està convertint per a mi en un sinònim de vareta màgica, en un gurú de la literatura contemporània universal. Murakami és per a l’escriptura el que és David Lynch per al cine i la televisió, i si en algun lloc ho deixa més clar que mai, és a Los años de peregrinación del chico sin color.

Sense adonar-nos-en, i des de la primera pàgina, ens veiem abocats a la major síntesi de l’univers murakamià: la música, els personatges solitaris i trencats, el sexe i el son. Això és Murakami, per ara no podem demanar-li més, però és que tampoc volem. És la marca de la casa, i ens agrada, molt.

Un llibre de Murakami deuria d’anar acompanyat d’un CD amb la seua banda sonora. La música és essencial per comprendre si no al 100%, alguna cosa aproximada, de què va realment el que estàs llegint. La música que acompanya les reflexions i passejos de Tsukuru no podria ser millor que la de Le mal du pays, de Liszt. Com diu a un dels passatges, sembla una obra senzilla, però no ho és. Només un bon intèrpret, com possiblement la seua amiga Shiro, seria capaç d’atorgar-li ànima a aquesta composició. Si fóra tocada aporrejant les tecles blanques i negres del piano, la peça es quedaria en una mena de melodia insulsa, buida, una execució amb certa tècnica i prou. Açò és Los años de peregrinación del chico sin color, i només es pot entendre escoltant Liszt mentre es rellisquen els dits per les seues pàgines. Digueu-li sinestèsia.

Els colors (ai, com m’encanten aquestes coses) tenen un protagonisme quasi absolut. Per a començar, el nom de quatre dels protagonistes tenen referències a tonalitats cromàtiques (blanc, negre, roig, blau), més un secundari que parla d’un riu llunyà (gris i verd, respectivament). Els únics personatges amb certa connotació a la història, Tsukuru i Sara, no tenen res a veure amb aquest món. Tsukuru significa construir en japonés, i Sara és l’únic nom més occidental. Crida l’atenció aquest detall, perquè és la dona per la que Tsukuru intenta redimir-se.

He llegit poc de Murakami, tenint en compte que està en actiu des de l’any 1979 i que és relativament prolífic. Així i tot, he pogut detectar un poc de cada novel·la que ja coneixia d’ell en aquesta. Però possiblement, la que més se li parega és la de Norwegian Wood (Tokio Blues per a molts): de fet, podria tractar-se d’alguna versió millorada d’aquesta, com una segona part amb personatges i moments diferents. Malgrat les moltíssimes similituds (un “trio” amorós inversemblant, personatge principal que sembla anar nadant segons vaja la corrent, sexe, mort-suïcidi, tragèdia grega, per dir-ne només unes poques) la diferència bàsica i principal, i fa que se li done al llibre un altre to, és que aquest personatge principal, solitari i buit, és aterradorament conscient de la càrrega que arrossega i impulsat per un sentiment superior (l’amor) vol tirar endavant i superar el seu passat, solucionant finalment un enigma que el va marcar per sempre. Al final no saps mai si el que t’ocorre a la vida és per a un bé major... Potser siga el cas de Tsukuru.

Si la música és una metareferència en si mateixa, i en el cas de Murakami, d’una manera totalment explícita i mostrada sense vergonya, hi ha altres idees i paisatges que si tenim un cert vagatge ens recorden a altres manifestacions artístiques actuals. Jo no és que en tiga massa, però no volia abstindre’m de mencionar les que he identificat. Segur que em quede curta, i més si tenim en compte el biaix que suposa la distància cultural i geogràfica que em separen del japonés, però així i tot em mulle. Per una banda, ha sigut inevitable enrecordar-me de la poesia que emanava de les pàgines turquesa de l’exquisida novel·la gràfica Le goût du chlore, de Bastien Vives, amb la història que viu el protagonista a aquella concorreguda piscina francesa i els pensaments que se li emboliquen al cap. M’imaginava Tsukuru perseguint els peus de Haida d’aquella manera, veia aquells colors i el moviment de l’aigua.

Per altra banda, i el que per a mi ha sigut més evident, l’atmosfera lynchaniana pesava en els trams més oscurs de la trama: Shiro-Yuzu podria ser una versió innocent de la Laura Palmer que va viure fa 25 anys a Twin Peaks, posseïda per un Bob enigmàtic (Haida?), capaç això sí de les majors atrocitats mentre s’oculta als somnis i a l’oscuritat de les habitacions dels protagonistes.

No m’agraden els posts massa llargs, i aquest ja se n’està passant del límit. Només una última cosa: m’ha agradat molt la última de Murakami, però pense que en algun moment la narració ha perdut un poc de ritme, encara que no la màgia de la què parlàvem a l’inici. Crec que sobretot amb els llargs diàlegs, sobretot amb Sara i Eri. Així i tot, no deixa de ser Murakami, i per tant, a no ser que la pifiada siga molt gran, sempre és un plaer escoltar-lo i llegir-lo. Alguna suggerència sobre amb quin continuar? Mentre, em quede amb Liszt.

Mamen Sánchez – La felicidad es un té contigo

La necessitava després de Stendhal. Volia alguna cosa light, i com a tal, crec que la meua decisió no ha pogut estar més que encertada. Des de que la vaig veure a un centre comercial, amb eixa preciosa coberta i aquest títol tan atractiu, no veia el moment de començar-la, però qui m’anava a dir que s’anava a convertir en la meua cura. No és que llegir-la m’haja canviat la vida, però sí que m’ha entretingut i li ha llevat ferro després de la càrrega de Julien Sorel, per tant, ha fet la seua funció. Sé que hi haurà d’altres millors, amb humor i amb un toc més intel·lectual, un estil novel·la hindú com la de Tigre blanc, de Aravind Adiga (una de les millors novel·les d’humor que he llegit), però bé, aquesta la tenia a la mà i m’ha bastat.

És una novel·la fresca i desenfadada, que fa que tingues ganes de seguir avançant per descobrir el “misteri” que envolta la desaparició d’Atticus Craftsman. Però sí, és previsible; també li sobren algunes pàgines del final. De vegades, l’ús i abús dels tòpics cansen; els personatges estan tan estereotipats que el saps de memòria quin va a ser l’adjectiu qualificatiu que els va a seguir. També planteja de refiló temes recurrents i amb una reflexió mínima (infidelitats, violència de gènere, atur); i la qüestió racial i cañí tractat amb una frivolitat que pot asustar a no ser que sàpigues el que tens entre mans; el contrast cultural (anglesos estirats versus gitanos familiars i escandalosos) massa tipificat, fins a l’extrem. Són molts els elements que feien que la novel·la tinguera els suficients bitllets en aquesta loteria dels gustos com per a que no m’agradara. Però sí m’ha agradat.

Elements fàcils com la metaliteratura (vaig botar al llegir que una de les protagonistes estava llegint El roig i el negre), tant de manera directa a través de mencions (Nabokov, Sade, Stendhal, García Lorca, Hemingway, Tolkien), com indirecta: a qui no li han recordat vagament, alguns passatges, a (l’infumable) Entre limones o sobretot, el realisme màgic de Como agua para chocolate? Sí, com ho sabeu: el recurs al menjar, com m’agrada. Però en aquest cas, ha sigut més bé el té, el famós Earl Grey de Twinigs, que alguns diuen que és el millor té del món, el que ha sigut el fòssil director de l’argument. El té que ho cura tot, seure tranquil·lament amb una tassa calenteta entre les mans per desgranar la vida, buscar la felicitat, estar amb bona companyia i una excel·lent banda sonora.

En definitiva, m’ha entretingut, fins i tot puc dir que m’ha arribat a agradar. Com he dit altres vegades, potser en altre moment de la meua vida, en altres circumstàncies, l’haguera descartat sense dubtar. Ara, si em permeteu, vaig a preparar-me una tassa de té verd (el preferisc), mentre escolte una música apropiada per a l’ocasió, i em prepare per a la següent lectura. 

Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.

Niccolò Ammaniti – Jo no tinc por

Crec que l’èxit de la novel·la Peter Pan, de James Matthew Barrie, es basa en un desig que si no tots, alguns, hem tingut de romandre sempre xiquets. La infància és o ha de ser alegre, despreocupada, innocent, plena de descobriments i experiments, amb aventures amb els amics, tornar a casa amb els genolls pelats, a poder ser, xorrant sang. Eixes, les de la infància, són les ferides que recordem amb més heroïsme i orgull.

Michele Amitrano encaixa perfectament amb la descripció que acabem de fer. A més, si li afegim un pessic fantasia (o un grapat), amb grans dosis de coneixement d’històries populars, els valents dels còmics de finals dels 70 com Tarzan o Tiger Jack, contes plens de bruixes, trols, nans i animals màgics, i l’avantatge de que estem en estiu, al taló de la bota italiana, amb tot el temps lliure del món, i en un poble de mala mort amb quatre cases comptades, envoltades de daurats caps de blat, plens de racons desconeguts... ja tenim una novel·la campestre, ingènua i un tant, permeteu-me l’expressió, màgica. I això que no tenim bruixots, ni efectes especials. Només una història que sembla senzilla, contada des dels ulls d’un xiquet de 9 anys, però que en realitat és aspra, descarnada, trista i angoixosa. És com El noi del pijama de ratlles. Potser John Boyne coneixia Acqua Traverse, els Amitrano i el pobre Filippo Carducci?

Perquè aquest, Filippo, un altre xiquet de 9 anys, es viu abocat a viure en un malson per culpa del món dels adults. Un malson que escapa a l’enteniment del seu nou amic, Michele. Per què viu dins d’un clot? Per què està tan prim, malcarat, mig cec i està nugat en una cadena? Què ha fet per a meréixer-se això? Michele només sap que li agrada estar amb ell, i que cada vegada suporta menys les discussions nocturnes al menjador de sa casa, on es reuneixen tots els veïns i un nouvingut, Sergio Materia, un conegut lladre de Roma. Tot canvia de sobte una nit, quan d’amagades el protagonista comença a nugar caps.

En resum, una història plena de dualitats: amistat i traïció, realitat i fantasia, calor ofegant dels camps propers i frescor de l’interior d’un pou amagat, pobresa i riquesa. Només podràs saber com es conjuga tot llegint aquestes pàgines, això sí, agafant el ritme dels esdeveniments de manera valenta, sense tindre por.

Ah! I una última observació: per entendre millor el final del relat, millor començar una segona relectura.

PD: Hi ha versió en pel·lícula del llibre, amb el mateix nom en italià (Io non ho paura). La fotografia és preciosa, i és fidel a la novel·la en gran part de coses. Sap reflectir la tendresa que emana del personatge de Michele i la vida lenta que dóna la calor sufocant de l’estiu. A mi, almenys, m’ha paregut una bona manera d’encetar l’any.