Vicent Usó – Els inconvenients de la felicitat

Diuen que una de les millors històries d’amor que hi ha al cine és la que els conta als primers 5 minuts de la pel·lícula d’animació Up. No els falta raó: és tendra, un punt trista i emotiva, on coneixem els protagonistes des dels seus inicis. És una història quasi perfecta. Això sí, tots sabem que és irreal. I una cosa que ens agrada a molts: és curta, està sintetitzada al màxim, fent que unes breus pinzellades ens donen una idea del que va ser la vida de l’enamorada parella durant moltes fases de la seua vida. Una cosa similar ens trobem amb aquest conte llarg de Vicent Usó, l’autor de La Caverna del Cau de la Lluna.

Aquesta, en canvi, és una altra història d’amor. Més crua, més descarnada. Un amor que naix de la casualitat i potser de la por d’estar a soles, encara que té la seua dosi de passió. Una història trista, resumida en 50 pàgines (a lletra gran) i on no li sobra una coma. Cada frase és certera, és un esbòs de la realitat de Batiste i Mercé, manta morellana mediant, on l’autor ens embolcalla amb les paraules, traslladant-nos fàcilment als anys de post-guerra o al present sense que ens n’adonem. Vicent Usó, domador de les paraules.

Narració versemblant (ben bé podria ser real), personatges que semblen trets del Cau de la Lluna, on cadascú té la seua història (o la seua creu). Final imprevisible, però que no ens extranya gens. Un tot quasi perfecte per a una gelada vesprada de diumenge.

Haruki Murakami – Los años de peregrinación del chico sin color

Si m’hagueren donat aquest llibre sense títol i sense autor, per tal que el llegira i identificara l’escriptor, sense dubtar haguera dit: “Murakami”. Aquest cognom s’està convertint per a mi en un sinònim de vareta màgica, en un gurú de la literatura contemporània universal. Murakami és per a l’escriptura el que és David Lynch per al cine i la televisió, i si en algun lloc ho deixa més clar que mai, és a Los años de peregrinación del chico sin color.

Sense adonar-nos-en, i des de la primera pàgina, ens veiem abocats a la major síntesi de l’univers murakamià: la música, els personatges solitaris i trencats, el sexe i el son. Això és Murakami, per ara no podem demanar-li més, però és que tampoc volem. És la marca de la casa, i ens agrada, molt.

Un llibre de Murakami deuria d’anar acompanyat d’un CD amb la seua banda sonora. La música és essencial per comprendre si no al 100%, alguna cosa aproximada, de què va realment el que estàs llegint. La música que acompanya les reflexions i passejos de Tsukuru no podria ser millor que la de Le mal du pays, de Liszt. Com diu a un dels passatges, sembla una obra senzilla, però no ho és. Només un bon intèrpret, com possiblement la seua amiga Shiro, seria capaç d’atorgar-li ànima a aquesta composició. Si fóra tocada aporrejant les tecles blanques i negres del piano, la peça es quedaria en una mena de melodia insulsa, buida, una execució amb certa tècnica i prou. Açò és Los años de peregrinación del chico sin color, i només es pot entendre escoltant Liszt mentre es rellisquen els dits per les seues pàgines. Digueu-li sinestèsia.

Els colors (ai, com m’encanten aquestes coses) tenen un protagonisme quasi absolut. Per a començar, el nom de quatre dels protagonistes tenen referències a tonalitats cromàtiques (blanc, negre, roig, blau), més un secundari que parla d’un riu llunyà (gris i verd, respectivament). Els únics personatges amb certa connotació a la història, Tsukuru i Sara, no tenen res a veure amb aquest món. Tsukuru significa construir en japonés, i Sara és l’únic nom més occidental. Crida l’atenció aquest detall, perquè és la dona per la que Tsukuru intenta redimir-se.

He llegit poc de Murakami, tenint en compte que està en actiu des de l’any 1979 i que és relativament prolífic. Així i tot, he pogut detectar un poc de cada novel·la que ja coneixia d’ell en aquesta. Però possiblement, la que més se li parega és la de Norwegian Wood (Tokio Blues per a molts): de fet, podria tractar-se d’alguna versió millorada d’aquesta, com una segona part amb personatges i moments diferents. Malgrat les moltíssimes similituds (un “trio” amorós inversemblant, personatge principal que sembla anar nadant segons vaja la corrent, sexe, mort-suïcidi, tragèdia grega, per dir-ne només unes poques) la diferència bàsica i principal, i fa que se li done al llibre un altre to, és que aquest personatge principal, solitari i buit, és aterradorament conscient de la càrrega que arrossega i impulsat per un sentiment superior (l’amor) vol tirar endavant i superar el seu passat, solucionant finalment un enigma que el va marcar per sempre. Al final no saps mai si el que t’ocorre a la vida és per a un bé major... Potser siga el cas de Tsukuru.

Si la música és una metareferència en si mateixa, i en el cas de Murakami, d’una manera totalment explícita i mostrada sense vergonya, hi ha altres idees i paisatges que si tenim un cert vagatge ens recorden a altres manifestacions artístiques actuals. Jo no és que en tiga massa, però no volia abstindre’m de mencionar les que he identificat. Segur que em quede curta, i més si tenim en compte el biaix que suposa la distància cultural i geogràfica que em separen del japonés, però així i tot em mulle. Per una banda, ha sigut inevitable enrecordar-me de la poesia que emanava de les pàgines turquesa de l’exquisida novel·la gràfica Le goût du chlore, de Bastien Vives, amb la història que viu el protagonista a aquella concorreguda piscina francesa i els pensaments que se li emboliquen al cap. M’imaginava Tsukuru perseguint els peus de Haida d’aquella manera, veia aquells colors i el moviment de l’aigua.

Per altra banda, i el que per a mi ha sigut més evident, l’atmosfera lynchaniana pesava en els trams més oscurs de la trama: Shiro-Yuzu podria ser una versió innocent de la Laura Palmer que va viure fa 25 anys a Twin Peaks, posseïda per un Bob enigmàtic (Haida?), capaç això sí de les majors atrocitats mentre s’oculta als somnis i a l’oscuritat de les habitacions dels protagonistes.

No m’agraden els posts massa llargs, i aquest ja se n’està passant del límit. Només una última cosa: m’ha agradat molt la última de Murakami, però pense que en algun moment la narració ha perdut un poc de ritme, encara que no la màgia de la què parlàvem a l’inici. Crec que sobretot amb els llargs diàlegs, sobretot amb Sara i Eri. Així i tot, no deixa de ser Murakami, i per tant, a no ser que la pifiada siga molt gran, sempre és un plaer escoltar-lo i llegir-lo. Alguna suggerència sobre amb quin continuar? Mentre, em quede amb Liszt.

Mamen Sánchez – La felicidad es un té contigo

La necessitava després de Stendhal. Volia alguna cosa light, i com a tal, crec que la meua decisió no ha pogut estar més que encertada. Des de que la vaig veure a un centre comercial, amb eixa preciosa coberta i aquest títol tan atractiu, no veia el moment de començar-la, però qui m’anava a dir que s’anava a convertir en la meua cura. No és que llegir-la m’haja canviat la vida, però sí que m’ha entretingut i li ha llevat ferro després de la càrrega de Julien Sorel, per tant, ha fet la seua funció. Sé que hi haurà d’altres millors, amb humor i amb un toc més intel·lectual, un estil novel·la hindú com la de Tigre blanc, de Aravind Adiga (una de les millors novel·les d’humor que he llegit), però bé, aquesta la tenia a la mà i m’ha bastat.

És una novel·la fresca i desenfadada, que fa que tingues ganes de seguir avançant per descobrir el “misteri” que envolta la desaparició d’Atticus Craftsman. Però sí, és previsible; també li sobren algunes pàgines del final. De vegades, l’ús i abús dels tòpics cansen; els personatges estan tan estereotipats que el saps de memòria quin va a ser l’adjectiu qualificatiu que els va a seguir. També planteja de refiló temes recurrents i amb una reflexió mínima (infidelitats, violència de gènere, atur); i la qüestió racial i cañí tractat amb una frivolitat que pot asustar a no ser que sàpigues el que tens entre mans; el contrast cultural (anglesos estirats versus gitanos familiars i escandalosos) massa tipificat, fins a l’extrem. Són molts els elements que feien que la novel·la tinguera els suficients bitllets en aquesta loteria dels gustos com per a que no m’agradara. Però sí m’ha agradat.

Elements fàcils com la metaliteratura (vaig botar al llegir que una de les protagonistes estava llegint El roig i el negre), tant de manera directa a través de mencions (Nabokov, Sade, Stendhal, García Lorca, Hemingway, Tolkien), com indirecta: a qui no li han recordat vagament, alguns passatges, a (l’infumable) Entre limones o sobretot, el realisme màgic de Como agua para chocolate? Sí, com ho sabeu: el recurs al menjar, com m’agrada. Però en aquest cas, ha sigut més bé el té, el famós Earl Grey de Twinigs, que alguns diuen que és el millor té del món, el que ha sigut el fòssil director de l’argument. El té que ho cura tot, seure tranquil·lament amb una tassa calenteta entre les mans per desgranar la vida, buscar la felicitat, estar amb bona companyia i una excel·lent banda sonora.

En definitiva, m’ha entretingut, fins i tot puc dir que m’ha arribat a agradar. Com he dit altres vegades, potser en altre moment de la meua vida, en altres circumstàncies, l’haguera descartat sense dubtar. Ara, si em permeteu, vaig a preparar-me una tassa de té verd (el preferisc), mentre escolte una música apropiada per a l’ocasió, i em prepare per a la següent lectura. 

Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.

Niccolò Ammaniti – Jo no tinc por

Crec que l’èxit de la novel·la Peter Pan, de James Matthew Barrie, es basa en un desig que si no tots, alguns, hem tingut de romandre sempre xiquets. La infància és o ha de ser alegre, despreocupada, innocent, plena de descobriments i experiments, amb aventures amb els amics, tornar a casa amb els genolls pelats, a poder ser, xorrant sang. Eixes, les de la infància, són les ferides que recordem amb més heroïsme i orgull.

Michele Amitrano encaixa perfectament amb la descripció que acabem de fer. A més, si li afegim un pessic fantasia (o un grapat), amb grans dosis de coneixement d’històries populars, els valents dels còmics de finals dels 70 com Tarzan o Tiger Jack, contes plens de bruixes, trols, nans i animals màgics, i l’avantatge de que estem en estiu, al taló de la bota italiana, amb tot el temps lliure del món, i en un poble de mala mort amb quatre cases comptades, envoltades de daurats caps de blat, plens de racons desconeguts... ja tenim una novel·la campestre, ingènua i un tant, permeteu-me l’expressió, màgica. I això que no tenim bruixots, ni efectes especials. Només una història que sembla senzilla, contada des dels ulls d’un xiquet de 9 anys, però que en realitat és aspra, descarnada, trista i angoixosa. És com El noi del pijama de ratlles. Potser John Boyne coneixia Acqua Traverse, els Amitrano i el pobre Filippo Carducci?

Perquè aquest, Filippo, un altre xiquet de 9 anys, es viu abocat a viure en un malson per culpa del món dels adults. Un malson que escapa a l’enteniment del seu nou amic, Michele. Per què viu dins d’un clot? Per què està tan prim, malcarat, mig cec i està nugat en una cadena? Què ha fet per a meréixer-se això? Michele només sap que li agrada estar amb ell, i que cada vegada suporta menys les discussions nocturnes al menjador de sa casa, on es reuneixen tots els veïns i un nouvingut, Sergio Materia, un conegut lladre de Roma. Tot canvia de sobte una nit, quan d’amagades el protagonista comença a nugar caps.

En resum, una història plena de dualitats: amistat i traïció, realitat i fantasia, calor ofegant dels camps propers i frescor de l’interior d’un pou amagat, pobresa i riquesa. Només podràs saber com es conjuga tot llegint aquestes pàgines, això sí, agafant el ritme dels esdeveniments de manera valenta, sense tindre por.

Ah! I una última observació: per entendre millor el final del relat, millor començar una segona relectura.

PD: Hi ha versió en pel·lícula del llibre, amb el mateix nom en italià (Io non ho paura). La fotografia és preciosa, i és fidel a la novel·la en gran part de coses. Sap reflectir la tendresa que emana del personatge de Michele i la vida lenta que dóna la calor sufocant de l’estiu. A mi, almenys, m’ha paregut una bona manera d’encetar l’any.

Arturo Pérez-Reverte – El francotirador paciente

Em resulta difícil escriure aquest post. Sempre em passa quan el tema m’apassiona, perquè tem no poder expressar el meu entusiasme i coneixements, no ser capaç de trobar les paraules adequades en el moment precís. I em passa amb l’últim llibre de l’autor de La tabla de Flandes o La reina del sur, perquè qui em coneix, sap la meua atracció quasi magnètica cap al món de l’art urbà. Així, no és d’extranyar que m’haja apresurat tant a l’intentar agafar de la biblioteca aquest exemplar acabat de sortir de l’imprempta (he sigut un poc impacient, a diferència del títol) i que a més, tinguera la sensació de que l’autor ja em tenia guanyada abans de començar a llegir. Perdoneu la meua següent subjectivitat.

M’he hagut de dosificar per gaudir-lo, per imaginar-me de manera prou viva els escenaris i els colors, les textures i les olors. Perquè si he de posar algun però (bé, n’he de posar un altre més) és que es fa massa curt. L’altre es queda prou dissimulat a mesura que avança la trama, ja que sobretot al principi, l’ofici de Pérez-Reverte queda massa clar per al lector, i sembla més bé que estigues llegint una entrevista a un magazine dominical. Més avant la cosa ja millora i es torna més interessant i perillosa, i junt Lex i la seua travessia per Lisboa, Verona i Nàpols anem desvetllant la personalitat misteriosa i egoïsta (¿?) d’aquest guerriller que s’amaga sota una caputxa als carrerons bruts i humits de qualsevol ciutat.

Per a mi, Sniper era un grup de rap francés. Pensava, oh, il·lusa de mi, que potser l’autor de Cartagena havia sentit aquell Du rire aux larmes i fent un clin d’oeil li havia posat aquest nom a l’enigmàtic grafiter que Lex Varela va perseguint per mitja Europa. Res més lluny de la realitat: m’encanta llegir perquè pots estirar del fil. Amb un poc de curiositat, i si el tema t’atreu però també si el llibre té una mínima qualitat, pots aprendre coses que mai hagueres imaginat. Resulta que googlejant “sniper” vaig comprovar, estupefacta, que sniper vol dir franctirador en anglés. Tan senzill com això.

No recorde si així apareixia plasmat a La tabla de Flandes, però en aquest cas sí que ho he vist molt palés: és l’interés que té Sniper, o Lex, o no sé si el mateix autor en plantejar l’etern debat de si les pintades poden ser considerades art, qui decideix què és art, què es fa amb ell, com es gestiona, i qui es beneficia de tot aquest mode de vida, a l’igual que s’humanitza més i es posa de manifest la complexitat de les relacions entre aquestos soldats de l’il·legal o del “mal vist”. També posa sobre la taula qüestions per a reflexionar (represes per Banksy i altres grafiters) sobre l’espai de la ciutat, qui és el propietari, què és bonic i què pretenen els artistes quan actuen.

Deia que li havia trobat dos punts negres. N’afegiré un més: no sóc experta en el tema, però sí que és cert que he llegit i vist algunes cosetes sobre aquesta subcultura (¿?). He tingut la sensació llegint algun paràgraf de que alguna resposta de Sniper quan Lex, una doctora en Història de l’Art, especialitzada en art urbà, quan parla amb ell i l’incita al debat, de que, repetisc, Pérez-Reverte ha estat prenent bona nota sobre el que es diu al documental Exit through the gift shop, sobre el que es diu a Banksy. Wall and piece, o fins i tot, sobre el poc que se sap de les accions i la filosofia d’aquest writer.

Mentre reflexionem amb un altre llibre a la mà, amb un muntó de notes sobre pel·lícules (jo ja tinc a punt Thirty seconds over Tokyo), llibres, pintures, geografia, menjar i vins, escenaris (que m’han fet les dents molt i molt llargues) vos deixe per a que gaudiu d’aquesta xicoteta mostra sobre el que es pot fer al carrer, amb molta imaginació i uns quants recursos. Qualsevol dia açò pega un boom!

Patrick Dennis – La tía Mame

Parlar de la tia Mame és parlar de la Holly Golightly del s.XX, amb aquell toc independent, frívol i canalla, però amb un interés cultural (fins i tot, contracultural), d’avantguarda, de coneixement lliure i alternatiu. La tia Mame és la que tots voldríem haver tingut de menuts, aquell adult que ens instiga a seguir el mal camí, el que dóna la cara per nosaltres quan hem fet alguna entremaliadura. Però que al mateix temps és un poc infantil, ens entén, ens sentim compenetrats, malgrat que les seues idees  desbaratades ens porten problemes.

Parlar de la tia Mame és parlar de l’alta societat americana dels anys centrals del s.XX. És fer referències a altes marques, alta costura, hotels selectes, actors i actrius famosos. És parlar d’excentricitat i de luxe ingenu, de despreocupació. És fer hipòtesis sobre el que seria capaç de fer una dona amb un punt d’excentricitat, amb una muntanya de diners, que no s’acaba mai.

De sobte, aquesta dona, més interessada en muntar festes memorables a sa casa, rep l’encàrrec de tindre cura del seu nebot, que s’ha quedat orfe. A la vista del que ocorre després, no sembla que la vida de Mame canvie massa, però sí la de Patrick, el jovenet, que es queda totalment enlluernat pel magnetisme de la germana de son pare, la qual fins aleshores era pràcticament una desconeguda. No cal dir-ho, però les peripècies en les què entrarà el pobre Patrick seran moltes i variades, sempre per culpa de (o a causa de) la personalitat i les idees de sa tia.

És memorable com aquesta dona persegueix els seus ideals, com és reticent a abandonar la seua manera de viure i sobretot de pensar, com va a contracorrent, avançant-se sempre a la societat de l’època en la què es troba. Una dona compromesa, amb caràcter, però també amb una extranya tendresa, i de vegades, amb una intel·ligència que ratlla la mala bava.

Una lectura entretinguda, a mode de xicotets contes no lligats entre si, ràpida i lleugera. M’ha resultat agradable, encara que haguera trobat a faltar alguna mena de continuïtat entre aventura i aventura, que els gags hagueren estat més interrelacionats. Així i tot, si aneu a emprendre un viatge en algun transport públic ara que ve Nadal, no se m’ocorre una companyia més adequada. A partir d’ahí, només vos quedarà compadir-vos del pobre Patrick i envejar (un poc!) a la tia Mame i la seua alegria de viure.

PD: Sé que hi ha una pel·lícula de finals dels 50. Supose que serà massa pretensiós esperar que tots i cadascun dels desgavells apareguen a la cinta, però tinc certa curiositat per veure com han representat a la protagonista en cada moment de la seua vida. La tinc ja preparada per donar-li al play!