Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.

Niccolò Ammaniti – Jo no tinc por

Crec que l’èxit de la novel·la Peter Pan, de James Matthew Barrie, es basa en un desig que si no tots, alguns, hem tingut de romandre sempre xiquets. La infància és o ha de ser alegre, despreocupada, innocent, plena de descobriments i experiments, amb aventures amb els amics, tornar a casa amb els genolls pelats, a poder ser, xorrant sang. Eixes, les de la infància, són les ferides que recordem amb més heroïsme i orgull.

Michele Amitrano encaixa perfectament amb la descripció que acabem de fer. A més, si li afegim un pessic fantasia (o un grapat), amb grans dosis de coneixement d’històries populars, els valents dels còmics de finals dels 70 com Tarzan o Tiger Jack, contes plens de bruixes, trols, nans i animals màgics, i l’avantatge de que estem en estiu, al taló de la bota italiana, amb tot el temps lliure del món, i en un poble de mala mort amb quatre cases comptades, envoltades de daurats caps de blat, plens de racons desconeguts... ja tenim una novel·la campestre, ingènua i un tant, permeteu-me l’expressió, màgica. I això que no tenim bruixots, ni efectes especials. Només una història que sembla senzilla, contada des dels ulls d’un xiquet de 9 anys, però que en realitat és aspra, descarnada, trista i angoixosa. És com El noi del pijama de ratlles. Potser John Boyne coneixia Acqua Traverse, els Amitrano i el pobre Filippo Carducci?

Perquè aquest, Filippo, un altre xiquet de 9 anys, es viu abocat a viure en un malson per culpa del món dels adults. Un malson que escapa a l’enteniment del seu nou amic, Michele. Per què viu dins d’un clot? Per què està tan prim, malcarat, mig cec i està nugat en una cadena? Què ha fet per a meréixer-se això? Michele només sap que li agrada estar amb ell, i que cada vegada suporta menys les discussions nocturnes al menjador de sa casa, on es reuneixen tots els veïns i un nouvingut, Sergio Materia, un conegut lladre de Roma. Tot canvia de sobte una nit, quan d’amagades el protagonista comença a nugar caps.

En resum, una història plena de dualitats: amistat i traïció, realitat i fantasia, calor ofegant dels camps propers i frescor de l’interior d’un pou amagat, pobresa i riquesa. Només podràs saber com es conjuga tot llegint aquestes pàgines, això sí, agafant el ritme dels esdeveniments de manera valenta, sense tindre por.

Ah! I una última observació: per entendre millor el final del relat, millor començar una segona relectura.

PD: Hi ha versió en pel·lícula del llibre, amb el mateix nom en italià (Io non ho paura). La fotografia és preciosa, i és fidel a la novel·la en gran part de coses. Sap reflectir la tendresa que emana del personatge de Michele i la vida lenta que dóna la calor sufocant de l’estiu. A mi, almenys, m’ha paregut una bona manera d’encetar l’any.

Arturo Pérez-Reverte – El francotirador paciente

Em resulta difícil escriure aquest post. Sempre em passa quan el tema m’apassiona, perquè tem no poder expressar el meu entusiasme i coneixements, no ser capaç de trobar les paraules adequades en el moment precís. I em passa amb l’últim llibre de l’autor de La tabla de Flandes o La reina del sur, perquè qui em coneix, sap la meua atracció quasi magnètica cap al món de l’art urbà. Així, no és d’extranyar que m’haja apresurat tant a l’intentar agafar de la biblioteca aquest exemplar acabat de sortir de l’imprempta (he sigut un poc impacient, a diferència del títol) i que a més, tinguera la sensació de que l’autor ja em tenia guanyada abans de començar a llegir. Perdoneu la meua següent subjectivitat.

M’he hagut de dosificar per gaudir-lo, per imaginar-me de manera prou viva els escenaris i els colors, les textures i les olors. Perquè si he de posar algun però (bé, n’he de posar un altre més) és que es fa massa curt. L’altre es queda prou dissimulat a mesura que avança la trama, ja que sobretot al principi, l’ofici de Pérez-Reverte queda massa clar per al lector, i sembla més bé que estigues llegint una entrevista a un magazine dominical. Més avant la cosa ja millora i es torna més interessant i perillosa, i junt Lex i la seua travessia per Lisboa, Verona i Nàpols anem desvetllant la personalitat misteriosa i egoïsta (¿?) d’aquest guerriller que s’amaga sota una caputxa als carrerons bruts i humits de qualsevol ciutat.

Per a mi, Sniper era un grup de rap francés. Pensava, oh, il·lusa de mi, que potser l’autor de Cartagena havia sentit aquell Du rire aux larmes i fent un clin d’oeil li havia posat aquest nom a l’enigmàtic grafiter que Lex Varela va perseguint per mitja Europa. Res més lluny de la realitat: m’encanta llegir perquè pots estirar del fil. Amb un poc de curiositat, i si el tema t’atreu però també si el llibre té una mínima qualitat, pots aprendre coses que mai hagueres imaginat. Resulta que googlejant “sniper” vaig comprovar, estupefacta, que sniper vol dir franctirador en anglés. Tan senzill com això.

No recorde si així apareixia plasmat a La tabla de Flandes, però en aquest cas sí que ho he vist molt palés: és l’interés que té Sniper, o Lex, o no sé si el mateix autor en plantejar l’etern debat de si les pintades poden ser considerades art, qui decideix què és art, què es fa amb ell, com es gestiona, i qui es beneficia de tot aquest mode de vida, a l’igual que s’humanitza més i es posa de manifest la complexitat de les relacions entre aquestos soldats de l’il·legal o del “mal vist”. També posa sobre la taula qüestions per a reflexionar (represes per Banksy i altres grafiters) sobre l’espai de la ciutat, qui és el propietari, què és bonic i què pretenen els artistes quan actuen.

Deia que li havia trobat dos punts negres. N’afegiré un més: no sóc experta en el tema, però sí que és cert que he llegit i vist algunes cosetes sobre aquesta subcultura (¿?). He tingut la sensació llegint algun paràgraf de que alguna resposta de Sniper quan Lex, una doctora en Història de l’Art, especialitzada en art urbà, quan parla amb ell i l’incita al debat, de que, repetisc, Pérez-Reverte ha estat prenent bona nota sobre el que es diu al documental Exit through the gift shop, sobre el que es diu a Banksy. Wall and piece, o fins i tot, sobre el poc que se sap de les accions i la filosofia d’aquest writer.

Mentre reflexionem amb un altre llibre a la mà, amb un muntó de notes sobre pel·lícules (jo ja tinc a punt Thirty seconds over Tokyo), llibres, pintures, geografia, menjar i vins, escenaris (que m’han fet les dents molt i molt llargues) vos deixe per a que gaudiu d’aquesta xicoteta mostra sobre el que es pot fer al carrer, amb molta imaginació i uns quants recursos. Qualsevol dia açò pega un boom!

Patrick Dennis – La tía Mame

Parlar de la tia Mame és parlar de la Holly Golightly del s.XX, amb aquell toc independent, frívol i canalla, però amb un interés cultural (fins i tot, contracultural), d’avantguarda, de coneixement lliure i alternatiu. La tia Mame és la que tots voldríem haver tingut de menuts, aquell adult que ens instiga a seguir el mal camí, el que dóna la cara per nosaltres quan hem fet alguna entremaliadura. Però que al mateix temps és un poc infantil, ens entén, ens sentim compenetrats, malgrat que les seues idees  desbaratades ens porten problemes.

Parlar de la tia Mame és parlar de l’alta societat americana dels anys centrals del s.XX. És fer referències a altes marques, alta costura, hotels selectes, actors i actrius famosos. És parlar d’excentricitat i de luxe ingenu, de despreocupació. És fer hipòtesis sobre el que seria capaç de fer una dona amb un punt d’excentricitat, amb una muntanya de diners, que no s’acaba mai.

De sobte, aquesta dona, més interessada en muntar festes memorables a sa casa, rep l’encàrrec de tindre cura del seu nebot, que s’ha quedat orfe. A la vista del que ocorre després, no sembla que la vida de Mame canvie massa, però sí la de Patrick, el jovenet, que es queda totalment enlluernat pel magnetisme de la germana de son pare, la qual fins aleshores era pràcticament una desconeguda. No cal dir-ho, però les peripècies en les què entrarà el pobre Patrick seran moltes i variades, sempre per culpa de (o a causa de) la personalitat i les idees de sa tia.

És memorable com aquesta dona persegueix els seus ideals, com és reticent a abandonar la seua manera de viure i sobretot de pensar, com va a contracorrent, avançant-se sempre a la societat de l’època en la què es troba. Una dona compromesa, amb caràcter, però també amb una extranya tendresa, i de vegades, amb una intel·ligència que ratlla la mala bava.

Una lectura entretinguda, a mode de xicotets contes no lligats entre si, ràpida i lleugera. M’ha resultat agradable, encara que haguera trobat a faltar alguna mena de continuïtat entre aventura i aventura, que els gags hagueren estat més interrelacionats. Així i tot, si aneu a emprendre un viatge en algun transport públic ara que ve Nadal, no se m’ocorre una companyia més adequada. A partir d’ahí, només vos quedarà compadir-vos del pobre Patrick i envejar (un poc!) a la tia Mame i la seua alegria de viure.

PD: Sé que hi ha una pel·lícula de finals dels 50. Supose que serà massa pretensiós esperar que tots i cadascun dels desgavells apareguen a la cinta, però tinc certa curiositat per veure com han representat a la protagonista en cada moment de la seua vida. La tinc ja preparada per donar-li al play!

Jaume Cabré – Señoría

De vegades he definit un clàssic com un llibre que no passa de moda. Que estiga narrat en l’època que siga, dóna igual, perquè les problemàtiques, i les crítiques socials o polítiques van a ser les mateixes. Doncs bé: si seguim aquesta definició d’anar per casa, Senyoria, de Jaume Cabré, podria ser considerat d’ací uns anys com un clàssic de la literatura catalana i universal. No només pels temes que tracta, sinó també per la manera magistral en què està escrit: el control del llenguatge és absolut, els nivells dels registres més que controlats i definits. I els personatges, malgrat estar massa estereotipats, també estan molt ben construïts. Jo diria que ocorre el mateix que amb el de Sinuhé l’egipci: el llibre en conjunt està tan ben fet, que fins i tot dubtes que la persona que escriu se situe en un moment i en un lloc diferent al que s’està contant al relat.

El llibre m’ha recordat un poc a Jesús Moncada o fins i tot a Sagarra. Té eixe regust a novel·la coral en blanc i negre, sòrdida i complexa, molt complexa; i com no, l’escenari principal d’una terra catalanoparlant, amb eixa burgesia rica i poderosa, sense títols però amb molts diners. Una burgesia amb secrets i aspiracions, corrupta, amb una vida més ociosa que altra cosa. Sa Senyoria, Rafel Massó, personifica tots els vicis d’aquella Barcelona del 1799, un any de canvis, però que una vegada trascorreguts els anys, sembla que res haja canviat.  Les passions físiques són les que manen i les que porten al principal protagonista a actuar. De fet, són les que posen l’espurna a tot un seguit d’esdeveniments que, a pesar de que durant les primeres planes no ho parega, estan tots relacionats amb ell i les seues activitats il·lícites i immorals. Per això al principi jo mateixa anava un poc perduda en la seua lectura, però al final arriba un punt on tot convergeix i adquireix sentit.

La novel·la m’ha agradat molt, encara que m’ha deixat un sabor agredolç: potser pel tema, potser per l’eterna i omnipresent pluja que cobria Barcelona durant el moment en el què passa tot. Potser perquè hi ha un assumpte crucial que es deixa per aclarir i això m’ha creat cert desassossec (i no dic quin); potser perquè per qüestions logístiques no vaig ser capaç de trobar el llibre en versió original, i crec que llegint-lo en castellà he perdut part de l’essència de l’argument. Però llevat d’açò, crec que és una novel·la molt recomanable per a paladars exigents, i que no deixarà ningú indiferent.

DD. AA. – Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados

No m’he pogut resisistir a un post com el de hui. Si tinc una debilitat (bé, en tinc moltes) aquesta és Breaking Bad, la sèrie de Vince Gilligan que més val tard que mai, vaig descobrir aquest estiu passat, i que me la vaig enxufar en vena fins arribar a temps per ser una més dels milions de seguidors que setmana a setmana vam patir fins el desenllaç el passat 29 de Setembre. Ja no hi ha més de la meua droga favorita, ara només queda revisionar-la i gaudir del poc de merchandisig que pugam adquirir.

La meua obsessió no passa d’indagar alguna cosa més per Internet, en els fòrums, i ja no participe en molt més; si de cas, compartisc amb algun freaky-amic algun detall per sentir-me compresa i escoltada, i para de contar. No em passà això, no obstant, amb The Sopranos o amb Twin Peaks, on amb el meu desig d’anar més enllà es quedà en alguna còpia clandestina d’algun diari (el de Laura Palmer, pobra) o la lectura de filosofies diverses gràcies a una biblioteca pública (La filosofía de Los Soprano, ara només adquirible en segona mà i per un preu desorbitat). Però en aquest cas, el fet de saber alguna cosa més especialitzada sobre la que per ara crec que és la millor sèrie de la història (a falta de veure The Wire) era més que necessària. El revisionat no és suficient, llegir opinions a blocs i reviews amb parers d’altres persones com jo es quedava massa curt.

Fer aquest post alhora és dels més fàcils però també dels més difícils dels més de 30 que porte ja. Perquè parlar de Breaking Bad és parlar de quelcom que abarca massa camps del coneixement. D’això tracta precisament aquest llibre amb aquest títol més que apropiat: des de la mitologia que es desprén de la figura de Walter White (ni més ni menys, el Faust de Goethe, o inclús el grec antic Èdip), fins els diversos recursos cinematogràfics (per exemple, el recordatori dels westerns més clàssics), passant per la fotografia i els filtres de colors, junt a la simbologia de la paleta cromàtica, o la manera estratègica de col·locar la càmera, sense mencionar els brillants diàlegs, amb frases que difícilment oblidarem, com la senteciant “Say my name”, “Keep out of my territory”, “I am the danger”, o “I won”. Paraules que resonen al nostre cervell per la majestuositat de la interpretació del seu protagonista, Bryan Cranston, acompanyades d’un to de veu que glaça la sang, i que denoten l’egoisme, l’omnipresència del “jo” i l’imperialisme d’un punt de vista centrat en un mateix. Aquest és Walt, o millor dit, Heisenberg.

I és que vaig començar a veure la sèrie en un moment molt concret de la meua vida (un familiar proper malalt), i m’era realment atractiva la idea de veure quines alternatives podria tindre una persona en una situació límit per tirar endavant i trobar una il·lusió per viure. Després d’empassar-me les aventures i desventures del maleït Walt, i veure per quins tràngols fa passar a tota la gent que l’envolta, des de la seua família a amics, col·legues i coneguts, no cal ni mencionar que no recomanaria al meu familiar que seguira els passos d’aquest personatge tan complex. A no ser que fabricar metamfetamina haja esdevingut legal a aquestes hores del matí en un territori com el nostre, clar.

Després de deixar-me literalment (i és de veres) amb la boca oberta, amb les mans al cap, amb la pell de gallina, amb llàgrimes en els ulls, amb un somriure pels tocs d’humor negre, meravellada per eixes mai vistes transicions entre escena i escena, o el joc amb l’espectador pel recurs a la música, puc afirmar i afirme, amb un poc de dolor al meu cor (perquè l’ombra de Twin Peaks i The Sopranos, inclús Six Feet Under és molt allargada) que Breaking Bad és el millor que a dia de hui una persona amb ànsia de veure alguna cosa diferent a la tele pot triar. Amb la lectura d’aquest llibre, que en alguns casos és massa especialitzat per a una profana com jo en qüestions tècniques i en ocasions filosòfiques, em fan vindre ganes de veure altra vegada aquesta sèrie, de gaudir dels xicotets detalls en els què Vince Gilligan i el seu equip s’esplaien. I també se’m queda clar, cosa que realment no entenc per què m’ha sorprés, la quantitat d’articles a revistes especialitzades en comunicació audiovisual i cine, a l’igual que de llibres, hi ha disponibles al mercat i on-line, sobre les aventures i desventures del White, Pinkman, Skyler, el gran Goodman i tota la tribu. Llarga vida a Breaking Bad.

PD1: En aquest punt, no sé si donar-li les gràcies als seus creadors per les poques ganes que ara mateix tinc de començar una nova sèrie. Seria rar donar-li al play i no veure’ls a la pantalla.

PD2: La valoració la pose en funció de l’excessiva complexitat de desenvolupament dels aspectes tècnics. Crec que és un llibre que si bé està a l’abast de la lectura de qualsevol serieaddicte, en ocasions peca de llenguatge enrevesat que dificulta el seguiment de la idea principal, segurament per la meua formació personal i professional, però un apte per a tots els públics no haguera vingut malament.

Haruki Murakami – After Dark

Podria passar-me més hores de les que ja porte llegint opinions sobre After Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que han pensat el mateix en el precís moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè After Dark és una novel·la màgica i especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que aquesta és una xicoteta joia.

No sé què t’atrapa primer, si el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi ha molt, a aquestes escasses pàgines.

Ja vaig massa accelerada: anem a començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat Murakami en aquesta novel·la?

A mesura que ens anem endinsant en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses, borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps. Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família sense escrúpols.

Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a la novel·la gràfica de The Sandman, de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos, amb eixes mitges realitats.

És un llibre que m’ha deixat amb molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme, de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els nostres assumptes més turbis.