Patrick Dennis – La tía Mame

Parlar de la tia Mame és parlar de la Holly Golightly del s.XX, amb aquell toc independent, frívol i canalla, però amb un interés cultural (fins i tot, contracultural), d’avantguarda, de coneixement lliure i alternatiu. La tia Mame és la que tots voldríem haver tingut de menuts, aquell adult que ens instiga a seguir el mal camí, el que dóna la cara per nosaltres quan hem fet alguna entremaliadura. Però que al mateix temps és un poc infantil, ens entén, ens sentim compenetrats, malgrat que les seues idees  desbaratades ens porten problemes.

Parlar de la tia Mame és parlar de l’alta societat americana dels anys centrals del s.XX. És fer referències a altes marques, alta costura, hotels selectes, actors i actrius famosos. És parlar d’excentricitat i de luxe ingenu, de despreocupació. És fer hipòtesis sobre el que seria capaç de fer una dona amb un punt d’excentricitat, amb una muntanya de diners, que no s’acaba mai.

De sobte, aquesta dona, més interessada en muntar festes memorables a sa casa, rep l’encàrrec de tindre cura del seu nebot, que s’ha quedat orfe. A la vista del que ocorre després, no sembla que la vida de Mame canvie massa, però sí la de Patrick, el jovenet, que es queda totalment enlluernat pel magnetisme de la germana de son pare, la qual fins aleshores era pràcticament una desconeguda. No cal dir-ho, però les peripècies en les què entrarà el pobre Patrick seran moltes i variades, sempre per culpa de (o a causa de) la personalitat i les idees de sa tia.

És memorable com aquesta dona persegueix els seus ideals, com és reticent a abandonar la seua manera de viure i sobretot de pensar, com va a contracorrent, avançant-se sempre a la societat de l’època en la què es troba. Una dona compromesa, amb caràcter, però també amb una extranya tendresa, i de vegades, amb una intel·ligència que ratlla la mala bava.

Una lectura entretinguda, a mode de xicotets contes no lligats entre si, ràpida i lleugera. M’ha resultat agradable, encara que haguera trobat a faltar alguna mena de continuïtat entre aventura i aventura, que els gags hagueren estat més interrelacionats. Així i tot, si aneu a emprendre un viatge en algun transport públic ara que ve Nadal, no se m’ocorre una companyia més adequada. A partir d’ahí, només vos quedarà compadir-vos del pobre Patrick i envejar (un poc!) a la tia Mame i la seua alegria de viure.

PD: Sé que hi ha una pel·lícula de finals dels 50. Supose que serà massa pretensiós esperar que tots i cadascun dels desgavells apareguen a la cinta, però tinc certa curiositat per veure com han representat a la protagonista en cada moment de la seua vida. La tinc ja preparada per donar-li al play!

Jaume Cabré – Señoría

De vegades he definit un clàssic com un llibre que no passa de moda. Que estiga narrat en l’època que siga, dóna igual, perquè les problemàtiques, i les crítiques socials o polítiques van a ser les mateixes. Doncs bé: si seguim aquesta definició d’anar per casa, Senyoria, de Jaume Cabré, podria ser considerat d’ací uns anys com un clàssic de la literatura catalana i universal. No només pels temes que tracta, sinó també per la manera magistral en què està escrit: el control del llenguatge és absolut, els nivells dels registres més que controlats i definits. I els personatges, malgrat estar massa estereotipats, també estan molt ben construïts. Jo diria que ocorre el mateix que amb el de Sinuhé l’egipci: el llibre en conjunt està tan ben fet, que fins i tot dubtes que la persona que escriu se situe en un moment i en un lloc diferent al que s’està contant al relat.

El llibre m’ha recordat un poc a Jesús Moncada o fins i tot a Sagarra. Té eixe regust a novel·la coral en blanc i negre, sòrdida i complexa, molt complexa; i com no, l’escenari principal d’una terra catalanoparlant, amb eixa burgesia rica i poderosa, sense títols però amb molts diners. Una burgesia amb secrets i aspiracions, corrupta, amb una vida més ociosa que altra cosa. Sa Senyoria, Rafel Massó, personifica tots els vicis d’aquella Barcelona del 1799, un any de canvis, però que una vegada trascorreguts els anys, sembla que res haja canviat.  Les passions físiques són les que manen i les que porten al principal protagonista a actuar. De fet, són les que posen l’espurna a tot un seguit d’esdeveniments que, a pesar de que durant les primeres planes no ho parega, estan tots relacionats amb ell i les seues activitats il·lícites i immorals. Per això al principi jo mateixa anava un poc perduda en la seua lectura, però al final arriba un punt on tot convergeix i adquireix sentit.

La novel·la m’ha agradat molt, encara que m’ha deixat un sabor agredolç: potser pel tema, potser per l’eterna i omnipresent pluja que cobria Barcelona durant el moment en el què passa tot. Potser perquè hi ha un assumpte crucial que es deixa per aclarir i això m’ha creat cert desassossec (i no dic quin); potser perquè per qüestions logístiques no vaig ser capaç de trobar el llibre en versió original, i crec que llegint-lo en castellà he perdut part de l’essència de l’argument. Però llevat d’açò, crec que és una novel·la molt recomanable per a paladars exigents, i que no deixarà ningú indiferent.

DD. AA. – Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados

No m’he pogut resisistir a un post com el de hui. Si tinc una debilitat (bé, en tinc moltes) aquesta és Breaking Bad, la sèrie de Vince Gilligan que més val tard que mai, vaig descobrir aquest estiu passat, i que me la vaig enxufar en vena fins arribar a temps per ser una més dels milions de seguidors que setmana a setmana vam patir fins el desenllaç el passat 29 de Setembre. Ja no hi ha més de la meua droga favorita, ara només queda revisionar-la i gaudir del poc de merchandisig que pugam adquirir.

La meua obsessió no passa d’indagar alguna cosa més per Internet, en els fòrums, i ja no participe en molt més; si de cas, compartisc amb algun freaky-amic algun detall per sentir-me compresa i escoltada, i para de contar. No em passà això, no obstant, amb The Sopranos o amb Twin Peaks, on amb el meu desig d’anar més enllà es quedà en alguna còpia clandestina d’algun diari (el de Laura Palmer, pobra) o la lectura de filosofies diverses gràcies a una biblioteca pública (La filosofía de Los Soprano, ara només adquirible en segona mà i per un preu desorbitat). Però en aquest cas, el fet de saber alguna cosa més especialitzada sobre la que per ara crec que és la millor sèrie de la història (a falta de veure The Wire) era més que necessària. El revisionat no és suficient, llegir opinions a blocs i reviews amb parers d’altres persones com jo es quedava massa curt.

Fer aquest post alhora és dels més fàcils però també dels més difícils dels més de 30 que porte ja. Perquè parlar de Breaking Bad és parlar de quelcom que abarca massa camps del coneixement. D’això tracta precisament aquest llibre amb aquest títol més que apropiat: des de la mitologia que es desprén de la figura de Walter White (ni més ni menys, el Faust de Goethe, o inclús el grec antic Èdip), fins els diversos recursos cinematogràfics (per exemple, el recordatori dels westerns més clàssics), passant per la fotografia i els filtres de colors, junt a la simbologia de la paleta cromàtica, o la manera estratègica de col·locar la càmera, sense mencionar els brillants diàlegs, amb frases que difícilment oblidarem, com la senteciant “Say my name”, “Keep out of my territory”, “I am the danger”, o “I won”. Paraules que resonen al nostre cervell per la majestuositat de la interpretació del seu protagonista, Bryan Cranston, acompanyades d’un to de veu que glaça la sang, i que denoten l’egoisme, l’omnipresència del “jo” i l’imperialisme d’un punt de vista centrat en un mateix. Aquest és Walt, o millor dit, Heisenberg.

I és que vaig començar a veure la sèrie en un moment molt concret de la meua vida (un familiar proper malalt), i m’era realment atractiva la idea de veure quines alternatives podria tindre una persona en una situació límit per tirar endavant i trobar una il·lusió per viure. Després d’empassar-me les aventures i desventures del maleït Walt, i veure per quins tràngols fa passar a tota la gent que l’envolta, des de la seua família a amics, col·legues i coneguts, no cal ni mencionar que no recomanaria al meu familiar que seguira els passos d’aquest personatge tan complex. A no ser que fabricar metamfetamina haja esdevingut legal a aquestes hores del matí en un territori com el nostre, clar.

Després de deixar-me literalment (i és de veres) amb la boca oberta, amb les mans al cap, amb la pell de gallina, amb llàgrimes en els ulls, amb un somriure pels tocs d’humor negre, meravellada per eixes mai vistes transicions entre escena i escena, o el joc amb l’espectador pel recurs a la música, puc afirmar i afirme, amb un poc de dolor al meu cor (perquè l’ombra de Twin Peaks i The Sopranos, inclús Six Feet Under és molt allargada) que Breaking Bad és el millor que a dia de hui una persona amb ànsia de veure alguna cosa diferent a la tele pot triar. Amb la lectura d’aquest llibre, que en alguns casos és massa especialitzat per a una profana com jo en qüestions tècniques i en ocasions filosòfiques, em fan vindre ganes de veure altra vegada aquesta sèrie, de gaudir dels xicotets detalls en els què Vince Gilligan i el seu equip s’esplaien. I també se’m queda clar, cosa que realment no entenc per què m’ha sorprés, la quantitat d’articles a revistes especialitzades en comunicació audiovisual i cine, a l’igual que de llibres, hi ha disponibles al mercat i on-line, sobre les aventures i desventures del White, Pinkman, Skyler, el gran Goodman i tota la tribu. Llarga vida a Breaking Bad.

PD1: En aquest punt, no sé si donar-li les gràcies als seus creadors per les poques ganes que ara mateix tinc de començar una nova sèrie. Seria rar donar-li al play i no veure’ls a la pantalla.

PD2: La valoració la pose en funció de l’excessiva complexitat de desenvolupament dels aspectes tècnics. Crec que és un llibre que si bé està a l’abast de la lectura de qualsevol serieaddicte, en ocasions peca de llenguatge enrevesat que dificulta el seguiment de la idea principal, segurament per la meua formació personal i professional, però un apte per a tots els públics no haguera vingut malament.

Haruki Murakami – After Dark

Podria passar-me més hores de les que ja porte llegint opinions sobre After Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que han pensat el mateix en el precís moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè After Dark és una novel·la màgica i especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que aquesta és una xicoteta joia.

No sé què t’atrapa primer, si el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi ha molt, a aquestes escasses pàgines.

Ja vaig massa accelerada: anem a començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat Murakami en aquesta novel·la?

A mesura que ens anem endinsant en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses, borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps. Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família sense escrúpols.

Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a la novel·la gràfica de The Sandman, de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos, amb eixes mitges realitats.

És un llibre que m’ha deixat amb molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme, de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els nostres assumptes més turbis.

Valerià Pujol i Bosch – Els conys saborosos

Reconec que no sóc una lectora massa escrupulosa: crec que m’agrada pràcticament tot el que cau a les meues mans. Però per altre costat, és cert que intente mesclar una mena d'intuïció amb una selecció prèvia del que cau a les meues mans. Entre totes les possibilitats, per cada moment trie el que el cos més em demana. Em guie sobretot per opinions de coneguts i internautes, mal fet, per cert, però també per la curiositat personal i per llibres als que els tinc ganes des de fa un temps. Raons que, tot siga dit, no són excloents entre elles.

Els conys saborosos estava a la llista sobretot per les referències positives d’un conegut, aficionat als relats eròtics. És més: solc tindre en bona consideració tot el que opina. Per això les meues expectatives eren prou altes. Així les coses, ja avance que no sé el que ha fallat. Admet que està magistralment escrit, amb un ús impecable del llenguatge. I la temàtica en si no em molesta: sí, jo sóc una de tantes de les que ha caigut amb 50 ombres de Grey (per poder participar de les conversacions més que res, eh?) o el divertit Sexualment de Núria Roca.

Fa un parell de dies o tres que me’l vaig acabar i continue analitzant els motius que han fet que la seua lectura m’arribara fins i tot a incomodar en alguns moments puntuals. Afortunadament, després de pegar-li algunes voltes al cap, he tret alguna conclusió. La més important de les raons per les quals he arribat a rebutjar alguns dels contes és perquè el punt de vista que en el què es narren és en el 90% dels casos, és masculí. Amb aquest recurs, sabem què pensa el protagonista en cada moment, els seus impulsos per fer el que fa i pensar com pensa, i això té com a conseqüència que li agafem simpatia o almenys l’arribem a comprendre. I açò no seria cap problema, ni diferiria massa de la resta de novel·les on l’home és l’heroi principal, si la situació que es descriu és, almenys per al meu parer, desagradable, censurable i totalment il·lícita. No m’ha agradat llegir el divertiment que pot obtenir un voyeur o un pederasta. Tampoc un professor per la seua alumna, o un assassí de prostitutes transexuals. En tots els casos que he descrit, la dona apareix com una viciosa, gaudint del seu cos o almenys mostrant-lo al protagonista de cada relat, en actituds i circumstàncies, com ja he dit, totalment anòmales i de vegades penades o èticament reprotxables. Per tant, no arribem a conéixer mai el que pensa la dona (o la xiqueta), només la veiem abocada al plaer, sense importar res més. I això quan no hi ha episodis de zoofília (també amb una dona, motivada pel seu propi home). O siga: en aquestos casos, el que fa la “mala acció”, o indueix a la mateixa, és l’home, però sabem el que passa pel seu cap i podem arribar a simpatitzar amb ell, deixant-lo a ell eixir-se’n de rosetes, mentre la dona es presenta com un ent depravat que li tira a tot. Des d'aquesta perspectiva, podria dir-se que és una percepció un tant masclista i possessiva de les relacions.

Un altre aspecte que m’ha desconcertat, i açò sé que és una opinió molt personal, és que l’acte purament sexual (o de vegades el seu arrenc) apareix sense transició, de sobte el narrador o la narradora et fa partícep del que està tocant, del que li proporciona plaer en eixos precisos moments. I de vegades, en concret recorde el cas de Ratlles, es recorre a un circumloqui descriptiu un poc marejador, en aquest cas d’una casa, sense que les característiques d’aquesta siguen determinants en la història.

Sé que fa més de 25 anys que es va publicar el llibre, i que la mentalitat d’aleshores era diferent a la d’ara, i que podia ser un recull transgressor per a eixos temps, però així i tot, no cola. Almenys per a mi. Per a dir-ho d'una manera més clara, vol ser tan transgressor que se'n passa. Eixa sensació de malestar que tenia mentre passava pàgines i pàgines ja no me la lleva ningú. I per ser justos, hi ha alguns (molt pocs) en els què la veu en primera persona és femenina, i ahí, bé, ja sí, un poc millor, encara que peca de l’etern fal·locentrisme, però bé, ho passem i inclús ho acceptem com a natural.

Per a mi, ha estat una lectura estimulant només pel que fa a l’ús de l’idioma, de les paraules, d’una manera exquisida, ho reconec. O siga, el com ha estat bé, i m’ha agradat. Però el què és el que m’ha fallat de totes totes, o de quasi totes totes. En fi, una lectura per oblidar, i que em farà reconsiderar des del respecte i el sentit de l’humor les opinions literàries de certes veus de confiança.

Bertrand Russell – La conquista de la felicidad

Fa uns dies, deixàvem a la nostra tauleta de nit Guadalajara. Ara La conquista de la felicidad serà l’elegit per fer-li companyia al de Quim Monzó. Sota aquest títol un tant pretensiós (com són d’importants, els títols!), s’amaga una gran veritat, i és que qui vol la felicitat, com qualsevol altra cosa a la vida, un se l’ha de treballar.

Però no anem cremant etapes tan prompte. En aquestos temps tan difícils que els de dalt ens estan fent passar, la felicitat personal és un tema més que seriós. Si et trobes feliç, eres capaç de tirar endavant qualsevol adversitat que es presente. Deu ser per això per què constantment ixen a la llum resultats d’enquestes sobre les possibles causes de la felicitat (per cert, alguna vegada s’heu preguntat a qui li fan eixes enquestes? Perquè a mi mai m’han demanat opinió!!). En l’última d’aquestes, elaborada per la beguda de l’espurna de la vida, se’ns revel·la una dada que ens podíem imaginar, i és que la feina es troba al primer lloc del pòdium. Com  no, no poden faltar la resta de components de la tríada: la salut i l’amor.

Tots recordem la famosa cançó Felicità d’Al Bano i Romina, els dos cantant a les xicotetes coses de la vida, o aquell inici de la pel·lícula Amélie, on se’ns resumeix quines coses fa la parisina de Montmartre per gaudir un poc més del dia a dia. I per els més “sisenters” està la versió made in Spain del tema, l’ingènua però encertada Tres cosas de Los Stop. Especialment els dos primers casos van ben encaminats segons les indicacions de Bertrand Russell pel que a la conquesta de la felicitat respecta: les xicotetes coses són els ingredients essencials per què la recepta de la Felicitat (en majúscula) es coga a poc a poc, i només un grapadet de cadascuna d’elles per què el resultat final siga més que apetitós.

Malgrat que el llibre fa més de 80 anys que es va publicar, i que alguns conceptes estiguen desfasats, és impressionant que l’autor retracte la condició humana passada i actual amb tal habilitat. Es nota que és un clàssic. Inclús jo diria que podria ser el precursor d’Emilio Duró o Eduardo Stamateas. A més, tots incideixen en el mateix (per tant, haurem de fer-los cas!): no som el centre del món, i en relació a l’Univers, els nostres problemes, la major part del temps, són més que insignificants. Cal aprendre a relativitzar-los. A partir d’ací, tot pot ser més fàcil.

A banda, estan els temes eterns i estretament lligats a la trilogia que hem esmentat amunt: la família, l’il·lusió, l’estima i les aficions. L’alegria és possible, segons aquest matemàtic, si tenim un poc de cadascun. I no passa res si hem d’enfrontar-nos amb optimisme a la competència, l’avorriment, el cansanment, l’enveja, el sentiment de “pecat”, la mania persecutòria o la por al que diguen els demés. Vaja, recopilant-los, sembla que hi ha més factors per ser desgraciats que dels primers.

Rellegint blocs, podeu trobar milers de frases que el filòsof (sí, també era filòsof) deixa caure com bombes. I més d’un ens hem sentit identificats amb comportaments, o coneixem algú del que hem pensat que segur que és infeliç perquè fa/diu exactament això que posa ací. Jo he optat per no copiar-ne cap, a pesar de que temptada he estat, ja que seria impossible triar-ne només unes quantes. A més, quasi que reproduïria el llibre sencer ací, i aquest no és l’objectiu.

Només un però, potser fruit de les circumstàncies actuals: les bases que posa l’autor que hem de presuposar per a tots no són del tot reals. No tot el món disposa d’una bona salut, una situació sentimental estable o menys encara, una feina! Per tant, hi ha molts dels aspectes que poden ser reciclats per al s. XXI, i altres que caldria adaptar, però així el llibre no tindria l’encant de ser una publicació d’entreguerres.

Altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que de vegades es posa èmfasi en què no és un llibre d’autoajuda, perquè és un assaig d’un filòsof. Què passa, que la filosofia no ens pot tirar una maneta per a eixir de l’adversitat quotidiana? Està més clar que mai que no són bons temps per a les Humanitats en general i per l’amor per la saviesa en particular. Potser no siga un llibre d’autoajuda a l’ús, però ja m’agradaria a mi que el promocionaren com a tal, per veure si l’etiqueta cola i acaba a les bosses de compra de més d’un. Per a acabar-ho d'adobar, és molt fi i molt barat, fàcilment vendible!

Si hi ha dues conclusions que extrac de la seua rica lectura, és en primer lloc, que l’alegria i/o la falta d’ella és el que mou el món. I en segon lloc, que la felicitat humana és un tema que interessa, i molt. Felicitat vol dir salut, vol dir vida plena, és l’objectiu al que tots volem arribar. És el que tots volem ser quan siguem majors. Per què no comencem a guanyar-nos-la ja mateix?

Juli Alandes – Crònica negra

Llista negra, cine negre, màgia negra, mercat negre, ovella negra, humor negre, novel·la negra o pesta negra. Totes aquestes conegudes expressions tenen el denominador comú de la fatalitat, la mala sort, el misteri o fins i tot l’il·legalitat. Vaja, quelcom molt desagradable. Aquest toc, ni més ni menys, el proporciona el color negre. Ara haurem d’afegir al llistat una més, la del títol de Juli Alandes. I no és que Crònica negra puga ser qualificada de maleïda, o desgraciada, ja que com ja vaig dir, per a gustos, colors, però sí que és de veres que el relat no ha acabat de cobrir les meues expectatives.

El que em va fer decidir-me per aquest llibre era la temàtica del misteri per desvetlar, una lluita pel que pot semblar en un principi de blaveros contra catalanistes (sintetitzant-ho molt, eh?). També l’escenari: la València huitentera, la que havia abans de la Ciudad de las Artes y las Ciencias. I com no, els meus companys i professors de facultat. Açò, amb totes les cursives del món perquè al final del llibre l’autor adverteix que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Jo, que no sóc de la branca de medieval, he sigut capaç d’entreveure algun tret familiar. Això pel que fa als pros.

Els contres: una vegada llegit, no he sigut capaç de sentir-me identificada amb cap dels personatges, ni tansols amb Miquel O’Malley, que en teoria és el protagonista. Pense que és un poc pla, li falta madurar un poc encara. Per no parlar dels seus companys de pis, que prometien molt en un principi, i després s’esfumen en el no-res. Els col·legues de feina sí que tenen un caràcter més marcat, així i tot, em semblen uns membres del cos poc creïbles. Un dels aspectes que més m’han tombat enrere és que  la novel·la peca per l’ús i sobretot l’abús dels diàlegs, sobretot de la part policial, fins al punt en més d’una ocasió he arribat a perdre’m. I ja particularment, com a lectora, i interessada en ments criminals, m’haguera agradat més que la trama incidira més en el pensament de l’assassí, no relegant la seua figura en alguns paràgrafs comptats, ja que se m’ha fet complicat arribar a aclarir les raons que han portat al malfactor a actuar com ha actuat: perquè sí, al principi sembla que hi ha un element de casualitat, però com es munta el seu raonament posterior per a seguir fent-ho? M’ha faltat alguna cosa enmig més contundent.

No entre a valorar la vessant històrica; això, de segur, ja ho faran altres, però sí el rerefons del tema. Crec que no m’equivoque quan afirme que el conflicte inicial que es planteja (la unitat de la llengua i les primeres passes donades per Jaume I a l’hora d’encetar el seu projecte) ens afecta a tots, perquè ho vivim en les nostres carns dia a dia. Observe que hi ha un fenomen que afecta les Humanitats en general i la Història i la Llengua en particular, i és que són un àmbit amb massa opinions, on tots es creuen amb suficients coneixements per parlar-ne, i molt poques són les veus expertes que aconsegueixen fer-se un lloc entre tant de maremàgnum de paraules dites sense massa base científica i molt, molt de prejudici, desconeixement i odi. En aquest sentit, em sembla l’inici d’una bona aproximació a la reflexió de com s’utilitza la Història, per qui, i quan. I es posa de manifest el cas de que la Història, malgrat estar ningunejada per la societat o les institucions públiques, està sempre de moda, perquè si no, no es parlaria tant sobre ella. En aquesta direcció, ben fet per Juli Alandes. A nivell literari i d’entreteniment, permeteu-me que pose a l’O’Malley i a tota la seua troupe en quarentena.

Ja que estem, aprofite el post de hui per a desitjar una bona diada a tots els valencians i valencianes, i una millor mocaorà!