Sergi Pàmies – Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Hi ha gent que va al bany amb un llibre sota el braç. Aquest és un tema del que no es parla massa, però em sembla prou interessant. Recorde que quan era menuda va vindre l’escriptor Enric Lluch a fer-nos una visita i parlar del seu últim llibre del moment, Potosnàguel. A la seua xerrada va dir una frase que encara em persegueix, alguna cosa així que un bon lector és aquell que llig fins i tot al vàter. I jo, que no em considere una bona lectora en excès, i menys encara en aquella època, em vaig mosquejar un poc perquè jo ho havia intentat fer alguna vegada i ma mare mai m’havia deixat. Millor concentrar-se en fer les coses d’una en una, em va dir. Des d’aleshores, sempre m’ha fet gràcia quan he anat a casa d’algú i he descobert una revista o un llibre en algun lloc estratègic d’aquell racó de la casa. Fins i tot, m’he arribat a trobar una Divina Comèdia de Dant, cosa que encara no m’explique: com és possible que algú en aquell moment li pegue per llegir les aventures i desventures de l’Alighieri per l’infern, el purgatori o el cel? Perquè, hi ha llibres aptes per a llegir mentre es fa una altra cosa?

No estic dient que aquest siga un llibre candidat a convertir-se en el primer de la meua llista particular. Sobretot el que pot jugar al seu favor, és que aquest recull de contes es llig en un bufit; sempre i quan partim de la base que els lectors de bany busquen aquest requisit per a triar la seua lectura, clar. Però una advertència: que no vos enganye el llibre de la llimona i la ganyota. Tal i com circula pel web, puc dir que no es tracta de llegir-lo tot de colp: si es vol disfrutar, millor un relat cada dia. Per pensar, per aprofondir en els detalls... De tota manera, reconec que jo sóc de les que gaudeixen de manera àvida, no sóc d’aguantar-me massa les ganes de llegir un llibre (o de veure una pel·lícula, o una sèrie) si detecte que m’agrada. No tinc mesura. Així que Sergi Pàmies va caure en una hora i poc. Això sí, vaig haver de rellegir les primeres històries per culpa de la meua memòria de peix.

D’aquest autor vaig llegir fa un temps L’instint, una obra també breu i curiosa. La recomane. Així que a la de la llimona li tenia ganes. No he quedat decebuda: 20 històries curtes, amb diversos registres, però sense dubte, el que predomina és el tema de la mort, encara que hi ha molts d’altres, com les relacions familiars, la mentalitat masculina, o el procés d’escriptura. Reconec que m’he emocionat fins a l’extrem amb L’altra vida o Una fotografia, m’he rist amb ironia amb Destinataris, Monovolum o La vida dolça, i he visualitzat els detalls de Com dues gotes d’aigua.

Si necessiteu una lectura d’urgència, si és que existeix aquesta noció, aquesta ha de ser la vostra elecció. Això sí, s’aconsella tornar a ella per a refrescar els primers pensaments.

PD: Hui no vaig a parlar de la desconcertant coberta de Quaderns crema. Per a veure una opinió que no fa més que reafirmar-se, apreta ací.

Fred Vargas – Els tres evangelistes (trilogia)

Quan vaig acabar de llegir El hombre de los círculos azules, em vaig assabentar per casualitat que aquesta autora tenia una sèrie dedicada a tres historiadors que ressolien misteris. Em vaig llançar com a boja a la recerca d’aquesta sèrie. Com a resultat, vaig obtindre tres títols que fins aleshores (sense ebook a la mà) no vaig ser capaç de trobar. Una vegada va arribar el preciat regal el dia de Reis, aquests tres volums van ser objecte d’un segon googlejat, aquesta vegada amb un èxit absolut, això sí, en francés. Sé que estan en castellà, però si es pot llegir en la llengua original, millor que millor.

Aquest mes de setembre, i aprofitant que la meua última lectura m’havia portat als carrers de Nova Orleans sota la guia de l’historiador del pensament medieval Ignatius Reilly a La conjura de los necios, li vaig treure pols a la trilogia de l’arqueozoòloga medievalista francesa contadora d’enigmes, i vaig començar pel principi, ansiosa per veure com reflectia aquesta professional els seus col·legues de penes. Que s’alcen els morts (Debout les morts en francés) és el que enceta la saga: ací coneguem a Marc, Mathias i Lucien, medievalista, prehistoriador i contemporaneïsa respectivament. Fa molta gràcia com al llarg dels tres llibres es posen de manifest els clixés que entre els companys circulen sobre cada especialitat, com per exemple l’oscurantisme dels medievalistes, la vida naturista, lliure i salvatge dels prehistoriadors i el “marisabidisme” dels contemporaneïstes. A més, aquestos viuen a una casa un poc caòtica, amb quatre alçades: cadascuna pertany a un d’ells i al seu àmbit de treball, matenint sempre l’ordre cronològic: Mathias té la seua “caserna” al primer, Marc al segon i Lucien al tercer; el quart es queda per a l’oncle de Marc, Vandoosler el Vell, una mena de Déu omnisapient.

A banda també trobem algunes situacions més o menys esteses a la professió: per exemple, que són historiadors joves (entorn els 35 anys), motivats, però sols, sense família, i quasi en la misèria, amb treballs eventuals i com amb Ignatius, gens relacionats amb els seus estudis (menys Lucien). Per exemple, Mathias treballa de cambrer de manera eventual, o Marc, al tercer llibre, després de 12 anys d’atur però investigant el seu àmbit d’Història Medieval, decideix fer d’assistenta, netejant cases o planxant. De tota manera, per part dels policies enretirats que els insten a furgar en les morts i les desaparicions que els envolten, sempre se’ls reconeix una capacitat mental fora del comú, relacionada amb la seua facilitat de concentració i la familiaritat que tenen amb els documents escrits.

Deixant a banda aquesta deformació professional (com ja vos vaig dir, permeteu-me que cadascú agrane cap a casa), el contingut dels llibres i la qualitat dels mateixos és un desigual. Com ja he comentat més amunt, el primer és Que s’alcen els morts, el segueix un avorrit (per a mi) Un poc més lluny a la dreta (Un peu plus loin sur la droite), per a acabar amb el que més m’ha agradat perquè crec que manté la tensió quasi fins el final, Sense casa i sense lloc (Sans feu ni lieu). En el primer, els tres evangelistes (nom que els dóna Vandoosler el Vell per Marc, Mateu i Lluc) intenten averiguar què s’ha fet de la seua veïna Sophia Siméonidis, prestigiosa cantant d’òpera, desapareguda després de que li plantaren un arbre al jardí de sa casa; en el segon, sobretot Marc (el més protagonista dels tres) es veu arrossegat al cas d’una falange del peu arrancada d’una dona a les platges de Bretanya; i en el tercer, un assassí en sèrie va passejant-se pels carrers de Paris matant dones solteres com una venjança per un antic assumpte fosc.

En definitiva, no em semblen gran literatura, però tenen la capacitat (de vegades justa) per entretindre’ns, que és això del que es tracta. Personalment, amb aquesta autora tinc grans pics, moments de pujada en els què m’enganxa la història i altres de baixada on m’avorrisc amb els diàlegs, de vegades no sé massa bé per què es parlen de determinats assumptes. El primer no està malament, encara que al final se’m va fer pesat; el segon crec que falta haver acabat de filar totes les trames; per últim, el tercer està més acabat i més cuidat, amb la referència freak d’un poema que és el que dóna la pista, amb el que m’agraden a mi aquestes coses. No està mal passar els ulls per aquestes pàgines, no és massa habitual que els historiadors es moguen pel present per tal de desvetllar misteris quotidians, no? Perquè una cosa que fan és sense dubte recórrer al passat per explicar l’avui. Per a que altres diguen després que saber història no serveix per a res... i això sí que no és un tòpic!

John Kennedy Toole – La conjura de los necios

El bo dels clàssics és que no passen mai de moda. Poden haver estat escrits fa més de 3000 anys, com el cas de la Ilíada o l’Odissea d’Homer, i sentir-nos totalment identificats amb els sentiments, amb els personatges, amb les problemàtiques que es tracten. Ja ni vos dic el que passa si el que llegeixes està estretament relacionat amb tu, amb el teu cercle de companys i amics, amb la teua professió i per tant les teues frustracions i alegries. Quina sorpresa que em vaig endur des del moment en el que vaig encetar aquest llibre, La conjura de los necios, que feia tant de temps que esperava el seu torn a la meua prestatgeria.

D’ací un mes comença la tercera temporada de la sèrie televisiva American Horror Story: Coven. Al poc d’acabar la segona, els productors ja enunciaren que per a aquest any les aventures terrorífiques de Sarah Paulson, Lily Rabe, Jessica Lange i Evan Peters anaven a transcórrer a Nova Orleans, escenari vampíric per antonomàsia (Confessions d’un vampir o la saga de True Blood donen fe). Així que, per a anar preparant-me per a aquest esdeveniment, vaig pensar que llegir alguna cosa que succeïra en aquell ambient podia ser una bona idea. I encara molt millor si les rises promeses es convertien en una realitat!

El resultat de tot plegat no ha pogut ser més positiu: la ciutat és escenari de les peripècies d’Ignatius J. Reilly, un historiador del pensament medieval, el qual es veu llençat per obligació de la seua histèrica i patidora mare, Irene, a la recerca d’una feina per pagar un deute. Enmig, altra fauna local que es va creuant per la seua trajectòria professional o personal, sempre el millor de la casa: un policia patós que s’ha de disfressar per tal de captar delinqüents, una propietària d’un local de mala mort que es fa retractar nua, un treballador d’aquest bar, explotat, que l’únic pecat que ha comés és ser negre, una pobra dona octogenària que ansia la jubilació de la decadent empresa on treballa, un proxeneta, l’amiga i el pretendent de sa mare, una ex nòvia nimfòmana i reaccionària, un homosexual induït a canviar el món no sense abans pegar-se una bona festa... Tot aquest mosaic de personalitats tan dispars i dels baixos fons de la ciutat més mestissa i europea de totes les estadounidenques convergeixen en l’immensa figura d’Ignatius; la vida d’aquest homenot un tant prepotent es limita a escriure un treball que no acaba mai, a criticar el món que l’envolta i a passar el seu temps entre les quatre parets de la seua habitació. No és, per tant, difícil d’imaginar el que suposa per a ell el requeriment de la seua mare de que s’atrevisca a sortir al món a buscar-se una feina.

I és precisament això el que més m’ha agradat del llibre. Però m’ha agradat no d’entusiasmar, sinó perquè he vist que si el nom d’Ignatius el canviàrem, per exemple, per Vicent, Nova Orleans per València, i els principis dels anys 60 per 2013, la història, mai millor dit, no ens haguera grinyolat massa. La situació laboral de molts Ignatius del món, per tant, ja la mig denunciava John Kennedy Toole en el seu moment. Ignatius és una persona sobrequalificada, medievalista, amb uns estudis superiors, però que als seus més de trenta anys no treballa, viu amb sa mare, i quan es veu abocat al món laboral, l’eixida universitària ni tansols és una opció, i es veu dintre d’una voràgine de feines per a les què, almenys acadèmicament, ell està més que preparat, i de sobra (després està el seu bel·ligerant talant que no posa les coses fàcils, ho reconec). Ignatius podria ser hui una de les víctimes de la famosa crisi i de les més que sentides retallades en cultura, educació, i en I+D+i que estem vivint a la nostra terra, que obliga a molts científics i col·legues a fugir d’ací per trobar la vida que es mereixen en un lloc on els valoren. I això és un drama. A banda està, és clar, la incomprensió i el menyspreu que viu per part del seu entorn (per no dir criminalització, que també), començant per la seua pròpia mare i les seues amistats, però també els veïns o la gent que es va creuant pel seu camí.

La conjura de los necios és un títol que encara ara, després d'haver-me acabat el llibre, no podria ben bé dir a què faria referència des del punt de vista de l'argument. Possiblement rememore la reunió frustrada i secreta que pretén mantenir Ignatius amb George, el gai amb el qual vol canviar les bases de la nostra societat per fer-la més pacífica, i que al final se li'n va totalment de les mans adquirint tinys rocambolescos. Ací, els enzes podrien ser George i tota la tribu reunida a sa casa. Però, una altra possibilitat és que les que conspiren siguen Irene i Santa, la seua incondicional i conservadora amiga, per tal de posar recte i treure del comunisme Ignatius, i per tant les ximples siguen només elles. Tornant als paral·lelismes del segle XXI a València, la meua teoria seria que els ineptes que confabulen no són altres que els que ideen, signen i voten les lleis per les quals volen que ens regim, ja que les dades no fan més que confirmar-nos el dany que ens estan inflingint amb l'únic objectiu de menjar-se ells el tros més gran del pastís.

Els millors còmics sempre ens fan plorar un poc: amb les seues actuacions treuen el pitjor de nosaltres mateixos per fer-nos riure dels drames quotidians. Amb tota l’estima i respecte a eixos pallassos, pense que Ignatius és un poc com ells. Crec que tu, lector, si no estàs familiaritzat amb el tema, difícilment podràs comprendre el dolor i la tristesa que he sentit mentre Ignatius treballava de venedor ambulant de salsitxes (un treball molt digne, tot siga dit!). No he pogut evitar pensar mentre llegia les seues desventures un tant montyppythonesques en molts amics i companys que estem en situació precària, veient com trontollen les nostres professions i els nostres somnis. I per supost que en aquest llibre es parla de moltes altres coses, però això ho teniu a altres blocs que vos convide a visitar. Mentrestant, em permetreu que jo agrane cap a casa i que faça el meu particular homenatge a la investigació i els estudis en Història i Humanitats, que molta falta ens fan en els temps que corren.

Per últim, ací copie alguns fragments que si més no, m'han cridat l'atenció:

Por fin, poco después de la una, bajó del tranvía un enorme ropón blanco que avanzó camino del garaje. Unos minutos después, el estrafalario vendedor salía empujando el carro a la acera. Aún llevaba el pendiente, el pañuelo y el sable, según pudo ver George. Si se los ponía en el garaje, era porque debían formar parte del montaje de ventas. Sin embargo, por la forma que tenía de hablar, era evidente que había ido mucho tiempo a la escuela. Probablemente ése fuera el origen de su problema. George había sido lo bastante listo para largarse de la escuela lo antes posible. No quería acabar como aquel tipo. (pàg. 268)

– Tengo una ocupación muy agradable – contestó gélidamente Ignatius –. Trabajo al aire libre, sin supervisión. Lo único malo son los pies.
– Si yo hubiera ido a la universidá no estaría luego arrastrando un carro de salchichas y vendiendo por ahí mierda y basura a la gente. (pàg. 279)

Carles Miret – Belleses arbitràries

Arqueologia i literatura, dues passions que separades m’agraden i que malgrat l’inverseblant de la seua combinació, juntes resulten perfectes. I si l’activitat es dóna al costat de la mar una nit d’estiu, degustant unes tapes romanes, ja la vetllada pot ser redona. A banda de les més comuns visites guiades als jaciments arqueològics, en altres llocs hi ha tradició de fer concerts de tot tipus de música (com a Empúries, Girona) o de posar en escena obres de teatre i dansa (com a Sagunt). En canvi, els recitals poètics, si existeixen, no proliferen massa entre les activitats, on aquestos enclaus són escenaris d’excepció, amb un indubtable valor evocador.

Aquest cap de setmana passat he tingut l’ocasió d’assistir a una presentació molt especial a un lloc de luxe: el jaciment romà de l’Almadrava, als Poblets, al costat de Dènia. El motiu d’aquesta presentació era la lectura d’uns versos eixits de la ment de Carles Miret, guanyador del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, l’any 2012. Crec que puc dir que tots els assistents vam gaudir del parell d’hores que vam passar fent quelcom que no se sol fer un dissabte per la nit, on les  paraules que no rimen i l’arqueologia varen ser les protagonistes.

Belleses arbritràries és el títol d’aquest poemari dividit en dos parts. Tal i com es va dir a l’Almadrava, la visió del món de l’autor està plenament influenciada per la seua professió, l’arqueologia, ja que un dels grans temes que es tracten és el pas del temps; però no ens quedem ací, ja que és fàcil trobar pensaments relacionats amb els records, els somnis i l’adéu, també la importància de la paraula o els paisatges evocadors, també la mar, o la fragilitat dels cossos, de la pell. Emocionant i contingut és el record a les víctimes de guerres no tan llunyanes, que encara romanen sota terra. Llegir Miret és quedar-se amb la sensació de tenir pols als llavis, terra sota els peus i veure un lleuger centelleig del sol sobre un antic mirall de bronze.

Per a acomiadar-me del post de hui, deixe ací el primer poema que vaig descobrir sobre arqueologia, de José Hierro (Libro de las alucinaciones), ideal per a vesprades plujoses com aquesta. A disfrutar-la!

Estatua Mutilada

Mujer de un funcionario romano,

recorriste la tierra

-sombra suya- de Gades a Palmira.

Soles distintos te adoraron,

maduraron tu piel, fueron dejando

seco tu corazón.

Cómo sería tu cabeza, tu mano,

lo que fue carne tibia, vestidura del alma

y luego piedra silenciosa...

Ahora la mano ya no está en la piedra.

Y la cabeza fue limada, desfigurada y corroída

por el agua que la albergó durante siglos.

¿Cómo serías? Imagino que el escultor,

sumiso a los clientes, las rutinas,

los tópicos vigentes en la Roma de los Césares,

copió de ti la apariencia banal.

¿Serías verdaderamente

-no quedan rasgos que dejen comprobarlo-

matrona dura que mandaba sus hijos a la guerra,

que prefería muertos valerosos,

soledad y desolación,

antes que amor, calor y compañía de cobardes?

¿O tu rostro impasible

revelaría otra verdad?

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra,

para que en ellos se refleje y cante el mar,

el mismo que rompía en tus ojos humanos

y te vestía de llamas azules.

(A la orilla del mar ocurriría aquel amor).

Un legionario, un soñador, un triste,

a la orilla del mar... Y le decías:

“Ráptame, llévame contigo, da a mi vida

sentido y esperanza, olvido y horizonte,

dale vida a mi vida”. (Él fingiría indiferencia

cuando subías con ofrendas al templo.

Y te abrazaba, enloquecía, te daba vida y muerte

cuando estaba con él a solas.)
El día que marchaste, dócil al lado de tu esposo,

a otro sol y otra tierra del Imperio,

lloró desconsolado el que era fuerza tuya.

Te hizo un collar de lágrimas.

(Esto debió de suceder en la Imperial Tarraco.)

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra.

El mar y el tiempo los borraron.

(Dentro del mar se pudriría aquel amor.)

Sólo te queda la impasibilidad con que te imaginaron

para edificación y pasmo de los hombres.

Jamás podrá la piedra

albergar un soplo de vida.

Y entonces, dónde ha ido tanta vida,

dónde está tanta vida que la piedra no puede contener,

no puede imaginar y transmitir.

Tanta vida que fue la salvadora

del olvido y la nada, ¿habrá muerto contigo?
Cómo puede morir lo que fue vida.

Quién puede asesinar la vida.

Quién puede congelar en estatua una vida.

Qué hay en común entre este bulto

-pliegues rígidos y elegantes,

rostro esfumado, manos mutiladas-

y aquella estatua de ola tibia,

aquel pequeño sol poniente,

aquel viento de carne pálida,

aquella arena palpitante,

aquel prodigio de rumores:

lo que tú fuiste un día,

lo que eres para siempre en un punto del tiempo y del

espacio,

en el que escarbo inútilmente

con el afán de un perro hambriento.

Mo Yan – Sorgo rojo

Fa un temps vaig estar llegint molt per damunt alguna coseta sobre una percepció sensorial denominada sinestèsia. D’alguna manera, les persones sinestèsiques poden olorar els colors, tastar un so o tocar una aroma. Si vos dic que el verd és el símbol de l’esperança, una habitació pintada amb tons ocres i grocs aporta calidesa, o que el roig és el color de la passió, a que ja no resulta tan poc familiar? Una dona vestida de roig pot estar dient que se sent segura de si mateixa i que té ganes de marxa. Inclús ja fa temps vaig sentir que arran un estudi, s’havia arribat a la conclusió de que els cotxes de color roig tenen tendència a tindre més sinistres que els dels altres colors. Açò no pot ser perquè sí.

Per tant, no és casual que Mo Yan haja triat el color roig per al títol d’una de les novel·les que més conegut el va fer al món sencer. La tonalitat explota a cada pàgina d’aquest llibre, no tant delirant com el de La república del vino, però el segueix de prop. El roig és el color del sorgo fet vi (elaborat a la destil·leria d’una de les protagonistes), però ho és també de la sang; és el color relacionat amb l’energia, la passió i l’amor, encara que també l’ira i la violència; del foc, de l’inici del nou dia, i del final, qual el sol es pon; és el color per excel·lència de la vida, i com no, de la mort. Mirant-ho així, crec que cap color és capaç d’aglutinar tants significats (oposats o no) com aquest.

Així, amb tantes connotacions com té, no és d’estranyar que tots els sentiments i actes vitals que hem mencionat apareguen a aquesta obra, la tercera que cau a les meues mans d’aquest autor que, com tots sabeu, m’apassiona. Així i tot, crec que les expectatives eren massa altes, pel que el resultat ha sigut desigual. La vaig disfrutar molt al principi, però després, quan les escenes bèl·liques es van fent més habituals, se’m va anar fent més i més pesada.

Sorgo rojo arrenca com una història d’amor particular, mesclada amb un episodi cruel i sense sentit d’una guerra, com ho són totes, terrible i arrassadora. A mesura que la trama va avançant, la història d’amor i de la destil·leria de vi d’aquesta gramínia es va fent secundària, per centrar-se sobretot en la contesa motivada per la invasió japonesa a la Xina dels anys 30 i 40, en concret entorn el municipi de Gaomi Nordest i Grieta Salada. Mitjançant els bots en l’espai i en el temps, el nét de la família protagonista ens conta històries mesquines on tant els gossos, els humans o una rabosa poden tindre veu.

No hem d’oblidar les espurnes de “realisme màgic”, encara que jo més bé en ocasions les definiria de surrealisme. Difícilment oblidaré les possessions de Passió, la segona iaia, o també l’asfixiant escena de la mare del protagonista dintre del pou, assetjada per una granota que semblava que tenia conjuntivitis.

Sempre em passa amb aquest autor: la crueldat dels arguments se’m claven sota la pell, però per damunt de tot està la bellesa. Pot haver lirisme en un camió japonés que explota, ple de cadàvers desventrats; també en la mort d’una mare, assassinada davant del seu fill a sang freda, enmig d’una carretera. Els colors exploten: els rojos de la sang, que de vegades esdevé negra i pudenta; els verds del jade, però també el de les mosques famolenques.

Nota: per als qui vos agrade comparar, hi ha pel·lícula de l’any 1987, del director xinés Zhang Yimou. Ja avise que no és una versió fidedigna del llibre, ja que en primer lloc, la història és narrada de manera linial, i es bota molts passatges bèl·lics (per no dir tots, menys el del principi), a l’igual que els de la vida dels personatges, així que molts conflictes queden reduïts al no-res. És recomanable veure-la sobretot per la fotografia, inclús si consulteu per internet veureu la quantitat de premis que ha rebut la cinta, encara que això per a mi no té una vertadera importància. Sincerament, malgrat que he trobat a faltar que desenvoluparen alguna coseta per a que l’espectador arribe a comprendre millor als personatges principals i el marc històric i de les mentalitats, he agraït que no formaren part de la trama principal els episodis militars. Com sempre, per a gustos, colors.

Lleó Tolstoi – La mort d’Ivan Ilitx

Amb aquest títol, era més que evident que Ivan Ilitx anava a morir. De fet, al primer capítol, i sense conéixer-lo de res, assistim a la vetlla del seu cos, i al relat de les seues últimes terribles hores en boca dels seus companys de feina, més interessats en qui ocuparà el seu lloc ara que ell ja no està, i qui anirà a jugar la partida de vint que tenien pendent.

Malgrat això, la tensió es manté perfectament fins el final, a l’espera de la dama de la dalla. Perquè realment el més important per a nosaltres (no per al pobre Ivan, és clar) no és l’enfermetat i la degeneració física en si, que també, sinó més bé tot el procés mental del seu protagonista a l’hora d’enfrontar-se a la vida i a la mort. Ivan Ilitx és un burgés rus decimonònic de manual, amb aspiracions materialistes, que pensa que a través d’una bona posició (i el que ell considera una bona feina) pot aconseguir alguna cosa similar a la felicitat: lluita per tindre la plaça que ell pensa que es mereix al jutjat, lluita per tindre la casa perfecta. I després, què li queda? Una dona amb la què s’ha casat perquè en el seu moment la va considerar el suficientment bonica, però del que no està enamorat en absolut; una filla que està més preocupada per anar al teatre i vestir les millors teles; un fill que ni tansols pot arrimar-se a son pare. Uns companys de feina que anhelen ascendir en el treball, i que la seua desaparició suposa més avantatges a l’hora d’aconseguir els seus objectius. Però, malgrat això, Ivan era feliç, perquè tenia una vida dintre dels paràmetres del desitjable, del socialment ben vist.

Realment no sabem quin és el detonant de l’enfermetat d’Ivan. Ell pensa que una caiguda col·locant una fabulosa cortina. Jo pense que com quasi sempre, la seua falta de plenitud vital va ser el que li va provocar la decadència. La seua ment, en el fons, no estava contenta amb la vida que en teoria havia d’aportar-li tot, i el seu cos es va fer ressò. A partir d’ací comença el més interessant d’aquestes escasses 100 pàgines: la manera que té Ivan per fer-li front a l’enfermetat. I no és una fugida cap avant, conforme fa Walter White a la primera temporada de Breaking Bad, més bé tot el contrari. S’obsessiona amb el que ocorre en el seu cos, en cada símptoma, en cada dolor, fins al punt d’acabar tancat a sa casa i dintre de si mateix, fent insuportable la visió de la seua pròpia família, que només espera que arribe el fatal dia (i no vaig a continuar amb els paral·lelismes de la més que genial sèrie eixida del cap de Vince Gilligan).

Ivan veu passar les hores, compta els minuts. S’aferra a un dels homes del servei, Gueràssim, pensant que és un dels pocs que li pot alleujar el sofriment. I qual últims segons de vida, veu passar la seua existència com a una pel·lícula, però detenint-se en els detalls, pensant que potser tot allò que va fer no va ser el més correcte. Se’n penedeix potser d’haver escollit aquella feina, sense analitzar que era el que s’esperava que ell elegira. Potser també haguera volgut no casar-se en la primera que va passar, voldria haver tingut un poc més de paciència per haver trobat alguna dona que li moguera alguna cosa per dins, encara que entenc que l’amor romàntic, tal i com entenem hui en dia, és una cosa relativament recent. I finalment arriba a la conclusió de que la mort li donarà la solució i el desitjat descans. Encara que li té por, i de vegades al·lucina que la veu en algun racó de la casa, esperant-lo, pacient.

Tolstoi ens presenta una obra molt dura i plena de tocs d’atenció, cosa que és memorable si tenim en compte la seua brevetat, el que encara fa més gran la seua lectura. I com tots els clàssics, no fa més que confirmar que els temes que tracta no tenen data de caducitat. No només les reflexions entorn la mort i que hem de gaudir de cada dia de la nostra existència, sinó també el que ja he deixat caure un parell de vegades, i és plantejar-nos si val la pena fer el que la societat o el nostre entorn espera de nosaltres: hem de lluitar per allunyar-nos dels convencionalismes, del que està ben vist. Educa’t, troba una feina respectable (que et va a esclavitzar), coneix la dona o l’home perfecte, hipoteca’t, casa’t amb la major pompa possible en una cerimònia de 300 convidats, tin criatures, ves a casa després de treballar, tin un cotxe i un gos. En definitiva: queda bé davant del personal i aparta les teues il·lusions i manera de fer les coses, així els demés parlaran en teoria bé de tu, perquè has portat les teues coses conforme s’han de portar hui en dia. I al final, què et quedarà? El teu pensament, assetjant-te i requerint-te si el que has fet ha servit per a alguna cosa, si en resum has pogut riure tots els dies de la teua vida. I si no, en els últims moments sempre ens quedarà el consol de que la mort ens està esperant al final del camí.

A més, voldria fer una observació. En el meu cas l’edició de Quaderns crema és la que em va caure a les mans, i ja no és la primera vegada que advertesc que aquesta il·lustre editorial no tria la millor de les portades per a un dels seus volums. No entenc quina relació té col·locar un llapis a la cara visible de la novel·la. Per a això, millor deixar la portada en blanc, no? Perquè admitim-ho: com a quasi tot a la vida, la primera impressió és el que compta, i més d’un (jo la primera) s’ha vist atreta a agafar un llibre pel seu disseny. Pense que és una de les claus per què un llibre a dia de hui arribe al lector. Està clar que això a Tolstoi actualment li té igual i que a més al tractar-se d’un clàssic una bona portada no és necessària, però hem de tenir  en compte que encara que no ens agrade, un llibre és un objecte car i que el lector es mereix que es tinga cura de tots els detalls, començant per la qualitat del que va a llegir, passant pel format de lletra, tacte del paper i de la tinta, i com no, disseny d’edició, on la portada juga un rol essencial. No sé si aquesta nota arribarà a algú de l’editorial, però no sóc ni l’única ni la primera en advertir aquest aspecte tan incomprensible. Els més puristes diran que com altres coses a la vida l’important és l’interior i què més dóna, però jo conteste que ja que estem, demanem, no? Fem ús dels bons artistes i il·lustradors que tenim a la nostra terreta! La lectura d’un bon llibre d’aquesta manera podria convertir-se així en un acte perfecte, no penseu?

Si aquest llibre tinguera una banda sonora original, crec que Mort d’un heroi romàntic de Manel seria una de les melodies i de les lletres més adients per acompanyar l’estona que durara la companyia d’Ivan Ilitx a les nostres vides. Gaudiu-la també.

Un cosí de ma mare tenia un bufet pròsper a la ciutat.
Fa molt anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
i arribava que era nit tancada,
que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.

Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”

A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor.
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors.
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
un gran heroi romàntic mort al menjador.

I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.

Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.

Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador,
la senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!”

Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
uns soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els cavalls.

I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.

Plena de dones rient d’uns sanguinolents
de bellesa que no deixa espai per pensar.

Plena de muses ferides per sempre
per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.

Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,
per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.

Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se
en combat desigual amb els presos cristians.

Plena de nens espantats que miren
si arriben els pares sota la pluja constant.

Plena de joves erectes que arramben
pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.

Plena de braços que s’alcen i paren un taxi
sortint de sopars amb amics que se’n van.

Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
sospito, morena, que això no s’aturarà mai.”

Maria Gripe – Los escarabajos vuelan al atardecer

Després del repàs que li vaig pegar l’altre dia a les novel·les d’estiu i als best-sellers escrits per periodistes nòrdics volia llevar-me el mal sabor de boca amb una de les escriptores sueques que més m’agraden, Maria Gripe. I no d’ara: des de fa més de 15 anys. Los escarabajos vuelan al atardecer, junt Agnes Cecilia o Aquellas blancas sombras en el bosque  conformen tres de les meues lectures preferides d’adolescència.

Fa un temps vaig decidir adquirir les obres que més m’havien fet introduir-me a la literatura, sobretot les que m’acompanyaren agafant-me de la mà, arrossegant-me així a móns meravellosos i desconeguts, i a poder ser en edicions originals dels anys 80 o 90, ja que la majoria les prestava de l’escola o de la biblioteca municipal del meu poble. Com no, això em portà a anar darrere de les fires de llibre de segona mà, a la recerca de volums no massa maltractats pel pas de les estacions, que em portaren records que edicions noves difícilment podien fer-me rememorar. No podien faltar La historia interminable de Michael Ende, El pequeño vampiro, de Angela Sommer-Bodenburg, o l’entranyable Charlie y la fábrica de chocolate de Roald Dahl.

Los escarabajos vuelan al atardecer havia d’estar per necessitat. I quan el vaig trobar (en aquest cas, en una edició de l’any 2011!) no vaig poder resistir la temptació de tornar a llegir-lo. I ja vos dic que no ens hem de deixar portar per les etiquetes que ens marquen les cases editorials: literatura juvenil? Clar que sí! Però també per a adults. Vaig disfrutar com una enana. Què difícil que és per a un llibre suportar una segona (en aquest cas, tercera o quarta) relectura! Vaig gaudir quasi més que quan la vaig llegir les primeres vegades: les dades prenen una nova dimensió, ja que el nostre nivell de comprensió del món (i d’ubicació) és diferent, i veus com està tot perfectament tramat i pensat. Les aventures dels tres protagonistes, Jonás, Annika i David es creuen amb les vides encara molt presents d’Andreas i Emilie. El factor màgic (les plantes), el valor simbòlic (la partida d’escacs), la història en si (un exòtic viatge a Egipte, entre altres) i l’entorn, creen una atmosfera digna d’una novel·la negra de primera línia, amb alguns passatges d’un lirisme commovedor.

La imaginació és molt poderosa. Quan llegia en el seu moment la descripció que es fa d’aquella magnífica casa, la quinta Selardeschen, em venia a la ment una casona immensa, abandonada i envoltada d’heura enmig del no-res que coneixia de vista per passar davant d’ella des del cotxe. Des d’aleshores, cada vegada que he tornat per allí, recorde amb estima el llibre i l’estona passada entre fulles grogues d’aquella història d’amor. De fet, quan m’he tornat a llegir el llibre tant de temps després, he tornat a associar aquella casa amb la de la novel·la, encara que el pas dels anys ha empitjorat l’estat en si de l’edifici, menjat més encara per l’heura i enderrocat en part, però també el seu paisatge, ara envoltat de centres comercials i anuncis horribles de carretera.

Jorge Manrique diu que cualquier tiempo pasado fue mejor; crec que és un error pensar així de manera sistemàtica. Però en aquest cas, no sé si per l’enyor o per l’idealització, em dóna llàstima veure en què s’ha convertit la meua quinta Selanderchen, o veure el tipus de llibres que ara llegeixen molts menuts i adolescents. Mentrestant, adquirint aquestos records en forma de literatura, intente posar remei, per a que, per què no, en un futur veure disfrutar en primera persona a altres que vindran, esperem que ben aviat.