Carles Miret – Belleses arbitràries

Arqueologia i literatura, dues passions que separades m’agraden i que malgrat l’inverseblant de la seua combinació, juntes resulten perfectes. I si l’activitat es dóna al costat de la mar una nit d’estiu, degustant unes tapes romanes, ja la vetllada pot ser redona. A banda de les més comuns visites guiades als jaciments arqueològics, en altres llocs hi ha tradició de fer concerts de tot tipus de música (com a Empúries, Girona) o de posar en escena obres de teatre i dansa (com a Sagunt). En canvi, els recitals poètics, si existeixen, no proliferen massa entre les activitats, on aquestos enclaus són escenaris d’excepció, amb un indubtable valor evocador.

Aquest cap de setmana passat he tingut l’ocasió d’assistir a una presentació molt especial a un lloc de luxe: el jaciment romà de l’Almadrava, als Poblets, al costat de Dènia. El motiu d’aquesta presentació era la lectura d’uns versos eixits de la ment de Carles Miret, guanyador del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, l’any 2012. Crec que puc dir que tots els assistents vam gaudir del parell d’hores que vam passar fent quelcom que no se sol fer un dissabte per la nit, on les  paraules que no rimen i l’arqueologia varen ser les protagonistes.

Belleses arbritràries és el títol d’aquest poemari dividit en dos parts. Tal i com es va dir a l’Almadrava, la visió del món de l’autor està plenament influenciada per la seua professió, l’arqueologia, ja que un dels grans temes que es tracten és el pas del temps; però no ens quedem ací, ja que és fàcil trobar pensaments relacionats amb els records, els somnis i l’adéu, també la importància de la paraula o els paisatges evocadors, també la mar, o la fragilitat dels cossos, de la pell. Emocionant i contingut és el record a les víctimes de guerres no tan llunyanes, que encara romanen sota terra. Llegir Miret és quedar-se amb la sensació de tenir pols als llavis, terra sota els peus i veure un lleuger centelleig del sol sobre un antic mirall de bronze.

Per a acomiadar-me del post de hui, deixe ací el primer poema que vaig descobrir sobre arqueologia, de José Hierro (Libro de las alucinaciones), ideal per a vesprades plujoses com aquesta. A disfrutar-la!

Estatua Mutilada

Mujer de un funcionario romano,

recorriste la tierra

-sombra suya- de Gades a Palmira.

Soles distintos te adoraron,

maduraron tu piel, fueron dejando

seco tu corazón.

Cómo sería tu cabeza, tu mano,

lo que fue carne tibia, vestidura del alma

y luego piedra silenciosa...

Ahora la mano ya no está en la piedra.

Y la cabeza fue limada, desfigurada y corroída

por el agua que la albergó durante siglos.

¿Cómo serías? Imagino que el escultor,

sumiso a los clientes, las rutinas,

los tópicos vigentes en la Roma de los Césares,

copió de ti la apariencia banal.

¿Serías verdaderamente

-no quedan rasgos que dejen comprobarlo-

matrona dura que mandaba sus hijos a la guerra,

que prefería muertos valerosos,

soledad y desolación,

antes que amor, calor y compañía de cobardes?

¿O tu rostro impasible

revelaría otra verdad?

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra,

para que en ellos se refleje y cante el mar,

el mismo que rompía en tus ojos humanos

y te vestía de llamas azules.

(A la orilla del mar ocurriría aquel amor).

Un legionario, un soñador, un triste,

a la orilla del mar... Y le decías:

“Ráptame, llévame contigo, da a mi vida

sentido y esperanza, olvido y horizonte,

dale vida a mi vida”. (Él fingiría indiferencia

cuando subías con ofrendas al templo.

Y te abrazaba, enloquecía, te daba vida y muerte

cuando estaba con él a solas.)
El día que marchaste, dócil al lado de tu esposo,

a otro sol y otra tierra del Imperio,

lloró desconsolado el que era fuerza tuya.

Te hizo un collar de lágrimas.

(Esto debió de suceder en la Imperial Tarraco.)

Ahora no tienes ojos,

ni siquiera de piedra.

El mar y el tiempo los borraron.

(Dentro del mar se pudriría aquel amor.)

Sólo te queda la impasibilidad con que te imaginaron

para edificación y pasmo de los hombres.

Jamás podrá la piedra

albergar un soplo de vida.

Y entonces, dónde ha ido tanta vida,

dónde está tanta vida que la piedra no puede contener,

no puede imaginar y transmitir.

Tanta vida que fue la salvadora

del olvido y la nada, ¿habrá muerto contigo?
Cómo puede morir lo que fue vida.

Quién puede asesinar la vida.

Quién puede congelar en estatua una vida.

Qué hay en común entre este bulto

-pliegues rígidos y elegantes,

rostro esfumado, manos mutiladas-

y aquella estatua de ola tibia,

aquel pequeño sol poniente,

aquel viento de carne pálida,

aquella arena palpitante,

aquel prodigio de rumores:

lo que tú fuiste un día,

lo que eres para siempre en un punto del tiempo y del

espacio,

en el que escarbo inútilmente

con el afán de un perro hambriento.

Mo Yan – Sorgo rojo

Fa un temps vaig estar llegint molt per damunt alguna coseta sobre una percepció sensorial denominada sinestèsia. D’alguna manera, les persones sinestèsiques poden olorar els colors, tastar un so o tocar una aroma. Si vos dic que el verd és el símbol de l’esperança, una habitació pintada amb tons ocres i grocs aporta calidesa, o que el roig és el color de la passió, a que ja no resulta tan poc familiar? Una dona vestida de roig pot estar dient que se sent segura de si mateixa i que té ganes de marxa. Inclús ja fa temps vaig sentir que arran un estudi, s’havia arribat a la conclusió de que els cotxes de color roig tenen tendència a tindre més sinistres que els dels altres colors. Açò no pot ser perquè sí.

Per tant, no és casual que Mo Yan haja triat el color roig per al títol d’una de les novel·les que més conegut el va fer al món sencer. La tonalitat explota a cada pàgina d’aquest llibre, no tant delirant com el de La república del vino, però el segueix de prop. El roig és el color del sorgo fet vi (elaborat a la destil·leria d’una de les protagonistes), però ho és també de la sang; és el color relacionat amb l’energia, la passió i l’amor, encara que també l’ira i la violència; del foc, de l’inici del nou dia, i del final, qual el sol es pon; és el color per excel·lència de la vida, i com no, de la mort. Mirant-ho així, crec que cap color és capaç d’aglutinar tants significats (oposats o no) com aquest.

Així, amb tantes connotacions com té, no és d’estranyar que tots els sentiments i actes vitals que hem mencionat apareguen a aquesta obra, la tercera que cau a les meues mans d’aquest autor que, com tots sabeu, m’apassiona. Així i tot, crec que les expectatives eren massa altes, pel que el resultat ha sigut desigual. La vaig disfrutar molt al principi, però després, quan les escenes bèl·liques es van fent més habituals, se’m va anar fent més i més pesada.

Sorgo rojo arrenca com una història d’amor particular, mesclada amb un episodi cruel i sense sentit d’una guerra, com ho són totes, terrible i arrassadora. A mesura que la trama va avançant, la història d’amor i de la destil·leria de vi d’aquesta gramínia es va fent secundària, per centrar-se sobretot en la contesa motivada per la invasió japonesa a la Xina dels anys 30 i 40, en concret entorn el municipi de Gaomi Nordest i Grieta Salada. Mitjançant els bots en l’espai i en el temps, el nét de la família protagonista ens conta històries mesquines on tant els gossos, els humans o una rabosa poden tindre veu.

No hem d’oblidar les espurnes de “realisme màgic”, encara que jo més bé en ocasions les definiria de surrealisme. Difícilment oblidaré les possessions de Passió, la segona iaia, o també l’asfixiant escena de la mare del protagonista dintre del pou, assetjada per una granota que semblava que tenia conjuntivitis.

Sempre em passa amb aquest autor: la crueldat dels arguments se’m claven sota la pell, però per damunt de tot està la bellesa. Pot haver lirisme en un camió japonés que explota, ple de cadàvers desventrats; també en la mort d’una mare, assassinada davant del seu fill a sang freda, enmig d’una carretera. Els colors exploten: els rojos de la sang, que de vegades esdevé negra i pudenta; els verds del jade, però també el de les mosques famolenques.

Nota: per als qui vos agrade comparar, hi ha pel·lícula de l’any 1987, del director xinés Zhang Yimou. Ja avise que no és una versió fidedigna del llibre, ja que en primer lloc, la història és narrada de manera linial, i es bota molts passatges bèl·lics (per no dir tots, menys el del principi), a l’igual que els de la vida dels personatges, així que molts conflictes queden reduïts al no-res. És recomanable veure-la sobretot per la fotografia, inclús si consulteu per internet veureu la quantitat de premis que ha rebut la cinta, encara que això per a mi no té una vertadera importància. Sincerament, malgrat que he trobat a faltar que desenvoluparen alguna coseta per a que l’espectador arribe a comprendre millor als personatges principals i el marc històric i de les mentalitats, he agraït que no formaren part de la trama principal els episodis militars. Com sempre, per a gustos, colors.

Lleó Tolstoi – La mort d’Ivan Ilitx

Amb aquest títol, era més que evident que Ivan Ilitx anava a morir. De fet, al primer capítol, i sense conéixer-lo de res, assistim a la vetlla del seu cos, i al relat de les seues últimes terribles hores en boca dels seus companys de feina, més interessats en qui ocuparà el seu lloc ara que ell ja no està, i qui anirà a jugar la partida de vint que tenien pendent.

Malgrat això, la tensió es manté perfectament fins el final, a l’espera de la dama de la dalla. Perquè realment el més important per a nosaltres (no per al pobre Ivan, és clar) no és l’enfermetat i la degeneració física en si, que també, sinó més bé tot el procés mental del seu protagonista a l’hora d’enfrontar-se a la vida i a la mort. Ivan Ilitx és un burgés rus decimonònic de manual, amb aspiracions materialistes, que pensa que a través d’una bona posició (i el que ell considera una bona feina) pot aconseguir alguna cosa similar a la felicitat: lluita per tindre la plaça que ell pensa que es mereix al jutjat, lluita per tindre la casa perfecta. I després, què li queda? Una dona amb la què s’ha casat perquè en el seu moment la va considerar el suficientment bonica, però del que no està enamorat en absolut; una filla que està més preocupada per anar al teatre i vestir les millors teles; un fill que ni tansols pot arrimar-se a son pare. Uns companys de feina que anhelen ascendir en el treball, i que la seua desaparició suposa més avantatges a l’hora d’aconseguir els seus objectius. Però, malgrat això, Ivan era feliç, perquè tenia una vida dintre dels paràmetres del desitjable, del socialment ben vist.

Realment no sabem quin és el detonant de l’enfermetat d’Ivan. Ell pensa que una caiguda col·locant una fabulosa cortina. Jo pense que com quasi sempre, la seua falta de plenitud vital va ser el que li va provocar la decadència. La seua ment, en el fons, no estava contenta amb la vida que en teoria havia d’aportar-li tot, i el seu cos es va fer ressò. A partir d’ací comença el més interessant d’aquestes escasses 100 pàgines: la manera que té Ivan per fer-li front a l’enfermetat. I no és una fugida cap avant, conforme fa Walter White a la primera temporada de Breaking Bad, més bé tot el contrari. S’obsessiona amb el que ocorre en el seu cos, en cada símptoma, en cada dolor, fins al punt d’acabar tancat a sa casa i dintre de si mateix, fent insuportable la visió de la seua pròpia família, que només espera que arribe el fatal dia (i no vaig a continuar amb els paral·lelismes de la més que genial sèrie eixida del cap de Vince Gilligan).

Ivan veu passar les hores, compta els minuts. S’aferra a un dels homes del servei, Gueràssim, pensant que és un dels pocs que li pot alleujar el sofriment. I qual últims segons de vida, veu passar la seua existència com a una pel·lícula, però detenint-se en els detalls, pensant que potser tot allò que va fer no va ser el més correcte. Se’n penedeix potser d’haver escollit aquella feina, sense analitzar que era el que s’esperava que ell elegira. Potser també haguera volgut no casar-se en la primera que va passar, voldria haver tingut un poc més de paciència per haver trobat alguna dona que li moguera alguna cosa per dins, encara que entenc que l’amor romàntic, tal i com entenem hui en dia, és una cosa relativament recent. I finalment arriba a la conclusió de que la mort li donarà la solució i el desitjat descans. Encara que li té por, i de vegades al·lucina que la veu en algun racó de la casa, esperant-lo, pacient.

Tolstoi ens presenta una obra molt dura i plena de tocs d’atenció, cosa que és memorable si tenim en compte la seua brevetat, el que encara fa més gran la seua lectura. I com tots els clàssics, no fa més que confirmar que els temes que tracta no tenen data de caducitat. No només les reflexions entorn la mort i que hem de gaudir de cada dia de la nostra existència, sinó també el que ja he deixat caure un parell de vegades, i és plantejar-nos si val la pena fer el que la societat o el nostre entorn espera de nosaltres: hem de lluitar per allunyar-nos dels convencionalismes, del que està ben vist. Educa’t, troba una feina respectable (que et va a esclavitzar), coneix la dona o l’home perfecte, hipoteca’t, casa’t amb la major pompa possible en una cerimònia de 300 convidats, tin criatures, ves a casa després de treballar, tin un cotxe i un gos. En definitiva: queda bé davant del personal i aparta les teues il·lusions i manera de fer les coses, així els demés parlaran en teoria bé de tu, perquè has portat les teues coses conforme s’han de portar hui en dia. I al final, què et quedarà? El teu pensament, assetjant-te i requerint-te si el que has fet ha servit per a alguna cosa, si en resum has pogut riure tots els dies de la teua vida. I si no, en els últims moments sempre ens quedarà el consol de que la mort ens està esperant al final del camí.

A més, voldria fer una observació. En el meu cas l’edició de Quaderns crema és la que em va caure a les mans, i ja no és la primera vegada que advertesc que aquesta il·lustre editorial no tria la millor de les portades per a un dels seus volums. No entenc quina relació té col·locar un llapis a la cara visible de la novel·la. Per a això, millor deixar la portada en blanc, no? Perquè admitim-ho: com a quasi tot a la vida, la primera impressió és el que compta, i més d’un (jo la primera) s’ha vist atreta a agafar un llibre pel seu disseny. Pense que és una de les claus per què un llibre a dia de hui arribe al lector. Està clar que això a Tolstoi actualment li té igual i que a més al tractar-se d’un clàssic una bona portada no és necessària, però hem de tenir  en compte que encara que no ens agrade, un llibre és un objecte car i que el lector es mereix que es tinga cura de tots els detalls, començant per la qualitat del que va a llegir, passant pel format de lletra, tacte del paper i de la tinta, i com no, disseny d’edició, on la portada juga un rol essencial. No sé si aquesta nota arribarà a algú de l’editorial, però no sóc ni l’única ni la primera en advertir aquest aspecte tan incomprensible. Els més puristes diran que com altres coses a la vida l’important és l’interior i què més dóna, però jo conteste que ja que estem, demanem, no? Fem ús dels bons artistes i il·lustradors que tenim a la nostra terreta! La lectura d’un bon llibre d’aquesta manera podria convertir-se així en un acte perfecte, no penseu?

Si aquest llibre tinguera una banda sonora original, crec que Mort d’un heroi romàntic de Manel seria una de les melodies i de les lletres més adients per acompanyar l’estona que durara la companyia d’Ivan Ilitx a les nostres vides. Gaudiu-la també.

Un cosí de ma mare tenia un bufet pròsper a la ciutat.
Fa molt anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
i arribava que era nit tancada,
que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.

Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”

A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor.
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors.
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
un gran heroi romàntic mort al menjador.

I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.

Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.

Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador,
la senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!”

Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
uns soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els cavalls.

I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.

Plena de dones rient d’uns sanguinolents
de bellesa que no deixa espai per pensar.

Plena de muses ferides per sempre
per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.

Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,
per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.

Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se
en combat desigual amb els presos cristians.

Plena de nens espantats que miren
si arriben els pares sota la pluja constant.

Plena de joves erectes que arramben
pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.

Plena de braços que s’alcen i paren un taxi
sortint de sopars amb amics que se’n van.

Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
sospito, morena, que això no s’aturarà mai.”

Maria Gripe – Los escarabajos vuelan al atardecer

Després del repàs que li vaig pegar l’altre dia a les novel·les d’estiu i als best-sellers escrits per periodistes nòrdics volia llevar-me el mal sabor de boca amb una de les escriptores sueques que més m’agraden, Maria Gripe. I no d’ara: des de fa més de 15 anys. Los escarabajos vuelan al atardecer, junt Agnes Cecilia o Aquellas blancas sombras en el bosque  conformen tres de les meues lectures preferides d’adolescència.

Fa un temps vaig decidir adquirir les obres que més m’havien fet introduir-me a la literatura, sobretot les que m’acompanyaren agafant-me de la mà, arrossegant-me així a móns meravellosos i desconeguts, i a poder ser en edicions originals dels anys 80 o 90, ja que la majoria les prestava de l’escola o de la biblioteca municipal del meu poble. Com no, això em portà a anar darrere de les fires de llibre de segona mà, a la recerca de volums no massa maltractats pel pas de les estacions, que em portaren records que edicions noves difícilment podien fer-me rememorar. No podien faltar La historia interminable de Michael Ende, El pequeño vampiro, de Angela Sommer-Bodenburg, o l’entranyable Charlie y la fábrica de chocolate de Roald Dahl.

Los escarabajos vuelan al atardecer havia d’estar per necessitat. I quan el vaig trobar (en aquest cas, en una edició de l’any 2011!) no vaig poder resistir la temptació de tornar a llegir-lo. I ja vos dic que no ens hem de deixar portar per les etiquetes que ens marquen les cases editorials: literatura juvenil? Clar que sí! Però també per a adults. Vaig disfrutar com una enana. Què difícil que és per a un llibre suportar una segona (en aquest cas, tercera o quarta) relectura! Vaig gaudir quasi més que quan la vaig llegir les primeres vegades: les dades prenen una nova dimensió, ja que el nostre nivell de comprensió del món (i d’ubicació) és diferent, i veus com està tot perfectament tramat i pensat. Les aventures dels tres protagonistes, Jonás, Annika i David es creuen amb les vides encara molt presents d’Andreas i Emilie. El factor màgic (les plantes), el valor simbòlic (la partida d’escacs), la història en si (un exòtic viatge a Egipte, entre altres) i l’entorn, creen una atmosfera digna d’una novel·la negra de primera línia, amb alguns passatges d’un lirisme commovedor.

La imaginació és molt poderosa. Quan llegia en el seu moment la descripció que es fa d’aquella magnífica casa, la quinta Selardeschen, em venia a la ment una casona immensa, abandonada i envoltada d’heura enmig del no-res que coneixia de vista per passar davant d’ella des del cotxe. Des d’aleshores, cada vegada que he tornat per allí, recorde amb estima el llibre i l’estona passada entre fulles grogues d’aquella història d’amor. De fet, quan m’he tornat a llegir el llibre tant de temps després, he tornat a associar aquella casa amb la de la novel·la, encara que el pas dels anys ha empitjorat l’estat en si de l’edifici, menjat més encara per l’heura i enderrocat en part, però també el seu paisatge, ara envoltat de centres comercials i anuncis horribles de carretera.

Jorge Manrique diu que cualquier tiempo pasado fue mejor; crec que és un error pensar així de manera sistemàtica. Però en aquest cas, no sé si per l’enyor o per l’idealització, em dóna llàstima veure en què s’ha convertit la meua quinta Selanderchen, o veure el tipus de llibres que ara llegeixen molts menuts i adolescents. Mentrestant, adquirint aquestos records en forma de literatura, intente posar remei, per a que, per què no, en un futur veure disfrutar en primera persona a altres que vindran, esperem que ben aviat.

Jonas Jonasson – L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra

Estem en estiu, i com a tal, hi ha certs productes que en aquesta època de l’any se’ns presenten com els més adequats per llegir a la vora de la mar. És el moment ideal per a no pensar, per a desconnectar dels desvarats que emeteixen les televisions a totes hores, per passar hores seguts a una terrassa amb bona companyia i una cervesa ben freda. I com a tal, els llibres publicitats com a “frescos”, “divertits”, “desenfadats”, fan el seu agost ara, i mai millor dit. Jo he caigut en la temptació, ho reconec: l’error i el seu autor està escrit al títol del post.

Tenia curiositat per llegir aquesta novel·la, perquè allà on mires, se’ns parla del seu humor i de les carcallades que provoca. Necessitava riure, sí. Però si algun gest similar al somriure ha passat per la meua cara al llarg de la seua (eterna) lectura ha sigut per pura casualitat. Avorrit, lent, pesat, i damunt, mal escrit. I és que no aprenc: ja fa qüestió d’un any i poc em vaig llegir una de les estreles de la literatura sueca, sorgida arran l’èxit dels autors nòrdics per La chica que soñaba con un bidón de gasolina, que es deia Delicioso suicidio en grupo, d’Arto Paasilinna. També prometia rialles eternes, situacions surreals i personatges sorgits d’una pel·lícula de Berlanga, però ja vaig comprovar que res més lluny de la realitat.

Títols llargs, guions fàcils amb situacions sense trellat, protagonistes estranys un poc desventats, periodistes que es passen a escriure novel·les... No critique en si l’idea original de l’argument, que en ambdós casos em sembla interessant, inclús a priori prometien alguna reflexió més profunda; però per la manera que tenen els escriptors de desenvolupar les trames, el resultat es queda en un burde intent d’entretindre al personal. Potser l’estil periodístic i simple, sense massa pretensions o sense ganes de jugar amb el llenguatge. O és possible que el tipus d’humor suec i finés és diferent a l’humor mediterrani. Però el que no acabe d’entendre és que a casa nostra es venga el producte com a tal, i que damunt, a la xarxa, els bloggers o a les pàgines dels periòdics on es parla de llibres, es reproduisca aquesta línia publicitària. En conclusió: a banda de no tornar-me a fiar massa dels comentaris que pul·lulen per Internet, posaré els autors nòrdics en quarentena, almenys els que prometen amb vehemència una reacció tan seriosa com ho és el riure.

Mo Yan – La república del vino

Si navegues pel web buscant opinions sobre La república del vino és molt fàcil que en trobes més bé poques, ja que la majoria s’amaguen darrere de resums més o menys encertats sobre la seua trama. No és un llibre fàcil de localitzar, ni tampoc fàcil de llegir. En el meu cas, uns dos mesos, això sí, amb dues lectures entremig. Però crec que em costa més explicar de què va i quin és el suc que li he tret. Des de la primera pàgina fins l’última, Mo Yan ens porta de la mà, o dels peus, o dels cabells a un món surreal i totalment boig, un món que pertany a una part imaginària d’una Xina del s.XX, la Terra dels Vins i dels Licors.

És habitual allà on he trobat alguna informació general comparar la seua prosa, i sobretot la d’aquesta novel·la, amb el gran Gabriel García Márquez, però el que molts no diuen, o almenys jo no ho recorde així, les obres de l’autor colombià no són tan malignes, crues o descarnades com les del xinés. I tant que el creador de Macondo ens relata històries tremendes, però pense que Mo Yan el supera pel que a peripècies macabres es refereix.

El lirisme que vaig trobar a Las baladas del ajo ací no existeix com a tal: el llenguatge pren una forma distinta per a adaptar-se a històries que es troben en dos plànols aparentment diferents, el real i l’imaginari, però que al final es mesclen; històries sobre nans intel·ligents i malèvols, camioneres tot-terrenys i malparlades, un investigador policial un poc esperpèntic i incompetent, un líder del partit regional que pot beure el que li tiren sense immutar-se, un doctorand en vins i licors amb aires d’escriptor, un Mo Yan desdoblat i autoridiculitzat i una sogra amb gran sex-appeal, excel·lent cuinera, i artífex d’un dels fils del llibre: que es cuinen i es mengen nens d’edat tendra en determinats àpats de l’alta esfera política.

El menjar amb els seus principals ingredients (no rebutgen, a banda dels xiquets, la carn d’ase), la beguda i els llocs on es produeix, la literatura entrecreuada amb el gènere epistolar es confonen en aquesta epopeia de malson amb escenes de banquet pintades de roig que toquen l’embriaguesa; aquestes recorden vagament una escena de la pel·lícula de Bruce Lee Karate a muerte en Bangkok, on l’amo de l’empresa pretén emportar-se al treballador al seu terreny a través d’abundant alcohol, dones estupendes i lleugeres de roba i sobretot, amb un menjar suculent, en el cas de Mo Yan èticament prohibit. Però clar: com sempre, només uns pocs es poden botar la llei i de pas degustar viandes exquisides sense cap càrrec de consciència.

No voldria deixar de mencionar que tornem a trobar un canvi de títol, ja que, malgrat la dificultat que va tindre Mo Yan a l’hora de publicar aquest viatge als inferns de Ding Gou’er, l’original es diu El país dels licors, que, com sempre, em sembla més apropiat perquè no només es parla de vi, sinó que també fa menció al licor del mono i molts altres que sóc totalment incapaç de recordar.

No sé si amb aquest post aconseguiré que algú vullga llegir aquest llibre. A més, no és que es puga recomanar a tots. Llegir Mo Yan és amarg, és realista, és viure en un estat de borratxera, és fer anàlisi del que està passant a casa teua. Així, no és d’extranyar que afirme que passar els ulls per les seues lletres valga molt la pena. El següent: Sorgo rojo, del que es fan múltiples referències a La república del vino. No vaig a parar de llegir aquest autor, una vegada t’enganxa, ja no pots escapar.

Josep Lozano – El mut de la campana

Fa escassament 15 minuts que he llegit fins l’última lletra d’aquesta novel·la del considerat millor autor valencià viu de la literatura contemporània. El sabor: un poc agredolç. No puc dir que m’haja agradat al 100%, ja que en alguns paratges, sobretot cap el final, m’ha resultat una lectura sense massa interés per al desenvolupament de la història en si. Això pel que fa al gust agre; el dolç ha vingut pel seu riquíssim i vastíssim control del llenguatge. Recorde que quan vaig llegir ja fa la tira d’anys Sinuhé el Egipcio, de Mika Waltari, pensava que era una obra de l’època, transcrita, de com de bé havia adaptat l’autor el vocabulari i les expressions de l’època. Amb el Lozano m’ha passat tres quarts del mateix.

A través de les paraules, es recupera la València barroca, densa, amb l’horror vacui típic del segle XVII. Les expressions repescades per a l’ocasió, els mots hui quasi perduts, les frases i els refranys que deien les àvies de les nostres àvies, atenció, estan ací, i Josep Lozano les coneix i les controla a la perfecció. Les paraules del Cap i Casal també ens serveixen per ensumar l’ambient de l’època, amb un control ferm de l’esglèsia, la por a Déu i a l’Infern, la pesta com a amenaça fantasma, amb la crisi econòmica i social, per no dir la desgràcia humana, que va suposar l’expulsió dels moriscos per al Regne. Amb la pobresa que era el plat nostre de cada dia per a moltes famílies tant del camp com de la ciutat, i també la picaresca.

El Frare Bernat, a l’igual que la gent d’aquella València siscentista, viu totalment determinat des del moment en el què sa mare descobreix la gran capacitat memorística del seu fill; per altra banda, la ciutat pudenta està contínuament amenaçada per les prediccions d’alguns orats de gran fama, que es deixen veure pels carrers en qualsevol ocasió, això sí, sempre presents en la vida pública i religiosa de la capital. I això és el que no m’ha agradat de la novel·la: si llegeixes entre línies, saps perfectament com va a acabar tot. No m’ha agradat que els personatges, sobretot el protagonista, el Pare Bernat, no siga capaç de fer res per fugir del seu destí, versat de tant en tant per la Monya, o pel futur Mut de la Campana, quan encara tenia llengua, dos personatges del més sinistre que ha soltat la ploma de l’autor d’Alginet. Tan sinistres, que quasi quan apareixien, per l’evident de les seues paraules, no em podia creure que realment anara a passar el que ells pronosticaven. I encara no he acabat d’entendre com és possible que estiguen presents en un dels moments claus de la novel·la, com sabien que Bernat anava a estar allí, per descobrir-lo.

Crec que l’objectiu de Josep Lozano és fer-nos una fotografia de la València moderna (en el sentit estrictament de divisió historiogràfica del terme), pegar-nos un volt per les muralles o per les portes de la ciutat, pujar per Cavallers fins la Valldigna (com dirien els Obrint Pas), de manera que l’història del frare està posada com excusa per ensenyar-nos com parlaven, pensaven i vivien, però també morien, els integrants d’una de les ciutats més vigoroses de la Mediterrània. Així, la ciutat m’ha semblat la vertadera protagonista, perquè a pesar de que és el mateix religiós el que ens conta els fets de la seua vida, no he arribat a sentir cap proximitat ni identificació cap a ell. Podem dir que m’ha semblat un personatge massa marcat i de vegades pla.

No obstant, crec que hi ha altre missatge més discret, i és una crítica a aquelles persones que es deixen portar pel que s’espera d’elles, sense pensar què esperen elles d’elles mateixes. No ho oblidem: Bernat es veu abocat a eixa vida perquè sa mare així va voler, i de fet, va moure cel i terra per que el seu fill fóra inquisidor. Aquella decisió de sa mare, feta segurament amb tota la bona voluntat del món, és la que porta al seu fill a la ruïna (i no revel·le res, perquè això està al principi del llibre), i al que nosaltres assistim com a lectors és al principi de la seua trista existència. En definitiva, en un món en el que les coses estan tan mal per a tots, estudiem el que volem, fem el que ens plene, perquè si no, ja s’encarregaran algunes Monyes del s.XXI en fer-nos-ho passar realment malament.

No descarte seguir llegint Lozano. Fa uns anys va caure Laodamia i altres contes en les meues mans i em va deixar millor sabor de boca. El proper d’ell segurament serà Crim de Germania, que augure que serà molt millor que aquest. Bona lectura!