Jonas Jonasson – L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra

Estem en estiu, i com a tal, hi ha certs productes que en aquesta època de l’any se’ns presenten com els més adequats per llegir a la vora de la mar. És el moment ideal per a no pensar, per a desconnectar dels desvarats que emeteixen les televisions a totes hores, per passar hores seguts a una terrassa amb bona companyia i una cervesa ben freda. I com a tal, els llibres publicitats com a “frescos”, “divertits”, “desenfadats”, fan el seu agost ara, i mai millor dit. Jo he caigut en la temptació, ho reconec: l’error i el seu autor està escrit al títol del post.

Tenia curiositat per llegir aquesta novel·la, perquè allà on mires, se’ns parla del seu humor i de les carcallades que provoca. Necessitava riure, sí. Però si algun gest similar al somriure ha passat per la meua cara al llarg de la seua (eterna) lectura ha sigut per pura casualitat. Avorrit, lent, pesat, i damunt, mal escrit. I és que no aprenc: ja fa qüestió d’un any i poc em vaig llegir una de les estreles de la literatura sueca, sorgida arran l’èxit dels autors nòrdics per La chica que soñaba con un bidón de gasolina, que es deia Delicioso suicidio en grupo, d’Arto Paasilinna. També prometia rialles eternes, situacions surreals i personatges sorgits d’una pel·lícula de Berlanga, però ja vaig comprovar que res més lluny de la realitat.

Títols llargs, guions fàcils amb situacions sense trellat, protagonistes estranys un poc desventats, periodistes que es passen a escriure novel·les... No critique en si l’idea original de l’argument, que en ambdós casos em sembla interessant, inclús a priori prometien alguna reflexió més profunda; però per la manera que tenen els escriptors de desenvolupar les trames, el resultat es queda en un burde intent d’entretindre al personal. Potser l’estil periodístic i simple, sense massa pretensions o sense ganes de jugar amb el llenguatge. O és possible que el tipus d’humor suec i finés és diferent a l’humor mediterrani. Però el que no acabe d’entendre és que a casa nostra es venga el producte com a tal, i que damunt, a la xarxa, els bloggers o a les pàgines dels periòdics on es parla de llibres, es reproduisca aquesta línia publicitària. En conclusió: a banda de no tornar-me a fiar massa dels comentaris que pul·lulen per Internet, posaré els autors nòrdics en quarentena, almenys els que prometen amb vehemència una reacció tan seriosa com ho és el riure.

Mo Yan – La república del vino

Si navegues pel web buscant opinions sobre La república del vino és molt fàcil que en trobes més bé poques, ja que la majoria s’amaguen darrere de resums més o menys encertats sobre la seua trama. No és un llibre fàcil de localitzar, ni tampoc fàcil de llegir. En el meu cas, uns dos mesos, això sí, amb dues lectures entremig. Però crec que em costa més explicar de què va i quin és el suc que li he tret. Des de la primera pàgina fins l’última, Mo Yan ens porta de la mà, o dels peus, o dels cabells a un món surreal i totalment boig, un món que pertany a una part imaginària d’una Xina del s.XX, la Terra dels Vins i dels Licors.

És habitual allà on he trobat alguna informació general comparar la seua prosa, i sobretot la d’aquesta novel·la, amb el gran Gabriel García Márquez, però el que molts no diuen, o almenys jo no ho recorde així, les obres de l’autor colombià no són tan malignes, crues o descarnades com les del xinés. I tant que el creador de Macondo ens relata històries tremendes, però pense que Mo Yan el supera pel que a peripècies macabres es refereix.

El lirisme que vaig trobar a Las baladas del ajo ací no existeix com a tal: el llenguatge pren una forma distinta per a adaptar-se a històries que es troben en dos plànols aparentment diferents, el real i l’imaginari, però que al final es mesclen; històries sobre nans intel·ligents i malèvols, camioneres tot-terrenys i malparlades, un investigador policial un poc esperpèntic i incompetent, un líder del partit regional que pot beure el que li tiren sense immutar-se, un doctorand en vins i licors amb aires d’escriptor, un Mo Yan desdoblat i autoridiculitzat i una sogra amb gran sex-appeal, excel·lent cuinera, i artífex d’un dels fils del llibre: que es cuinen i es mengen nens d’edat tendra en determinats àpats de l’alta esfera política.

El menjar amb els seus principals ingredients (no rebutgen, a banda dels xiquets, la carn d’ase), la beguda i els llocs on es produeix, la literatura entrecreuada amb el gènere epistolar es confonen en aquesta epopeia de malson amb escenes de banquet pintades de roig que toquen l’embriaguesa; aquestes recorden vagament una escena de la pel·lícula de Bruce Lee Karate a muerte en Bangkok, on l’amo de l’empresa pretén emportar-se al treballador al seu terreny a través d’abundant alcohol, dones estupendes i lleugeres de roba i sobretot, amb un menjar suculent, en el cas de Mo Yan èticament prohibit. Però clar: com sempre, només uns pocs es poden botar la llei i de pas degustar viandes exquisides sense cap càrrec de consciència.

No voldria deixar de mencionar que tornem a trobar un canvi de títol, ja que, malgrat la dificultat que va tindre Mo Yan a l’hora de publicar aquest viatge als inferns de Ding Gou’er, l’original es diu El país dels licors, que, com sempre, em sembla més apropiat perquè no només es parla de vi, sinó que també fa menció al licor del mono i molts altres que sóc totalment incapaç de recordar.

No sé si amb aquest post aconseguiré que algú vullga llegir aquest llibre. A més, no és que es puga recomanar a tots. Llegir Mo Yan és amarg, és realista, és viure en un estat de borratxera, és fer anàlisi del que està passant a casa teua. Així, no és d’extranyar que afirme que passar els ulls per les seues lletres valga molt la pena. El següent: Sorgo rojo, del que es fan múltiples referències a La república del vino. No vaig a parar de llegir aquest autor, una vegada t’enganxa, ja no pots escapar.

Josep Lozano – El mut de la campana

Fa escassament 15 minuts que he llegit fins l’última lletra d’aquesta novel·la del considerat millor autor valencià viu de la literatura contemporània. El sabor: un poc agredolç. No puc dir que m’haja agradat al 100%, ja que en alguns paratges, sobretot cap el final, m’ha resultat una lectura sense massa interés per al desenvolupament de la història en si. Això pel que fa al gust agre; el dolç ha vingut pel seu riquíssim i vastíssim control del llenguatge. Recorde que quan vaig llegir ja fa la tira d’anys Sinuhé el Egipcio, de Mika Waltari, pensava que era una obra de l’època, transcrita, de com de bé havia adaptat l’autor el vocabulari i les expressions de l’època. Amb el Lozano m’ha passat tres quarts del mateix.

A través de les paraules, es recupera la València barroca, densa, amb l’horror vacui típic del segle XVII. Les expressions repescades per a l’ocasió, els mots hui quasi perduts, les frases i els refranys que deien les àvies de les nostres àvies, atenció, estan ací, i Josep Lozano les coneix i les controla a la perfecció. Les paraules del Cap i Casal també ens serveixen per ensumar l’ambient de l’època, amb un control ferm de l’esglèsia, la por a Déu i a l’Infern, la pesta com a amenaça fantasma, amb la crisi econòmica i social, per no dir la desgràcia humana, que va suposar l’expulsió dels moriscos per al Regne. Amb la pobresa que era el plat nostre de cada dia per a moltes famílies tant del camp com de la ciutat, i també la picaresca.

El Frare Bernat, a l’igual que la gent d’aquella València siscentista, viu totalment determinat des del moment en el què sa mare descobreix la gran capacitat memorística del seu fill; per altra banda, la ciutat pudenta està contínuament amenaçada per les prediccions d’alguns orats de gran fama, que es deixen veure pels carrers en qualsevol ocasió, això sí, sempre presents en la vida pública i religiosa de la capital. I això és el que no m’ha agradat de la novel·la: si llegeixes entre línies, saps perfectament com va a acabar tot. No m’ha agradat que els personatges, sobretot el protagonista, el Pare Bernat, no siga capaç de fer res per fugir del seu destí, versat de tant en tant per la Monya, o pel futur Mut de la Campana, quan encara tenia llengua, dos personatges del més sinistre que ha soltat la ploma de l’autor d’Alginet. Tan sinistres, que quasi quan apareixien, per l’evident de les seues paraules, no em podia creure que realment anara a passar el que ells pronosticaven. I encara no he acabat d’entendre com és possible que estiguen presents en un dels moments claus de la novel·la, com sabien que Bernat anava a estar allí, per descobrir-lo.

Crec que l’objectiu de Josep Lozano és fer-nos una fotografia de la València moderna (en el sentit estrictament de divisió historiogràfica del terme), pegar-nos un volt per les muralles o per les portes de la ciutat, pujar per Cavallers fins la Valldigna (com dirien els Obrint Pas), de manera que l’història del frare està posada com excusa per ensenyar-nos com parlaven, pensaven i vivien, però també morien, els integrants d’una de les ciutats més vigoroses de la Mediterrània. Així, la ciutat m’ha semblat la vertadera protagonista, perquè a pesar de que és el mateix religiós el que ens conta els fets de la seua vida, no he arribat a sentir cap proximitat ni identificació cap a ell. Podem dir que m’ha semblat un personatge massa marcat i de vegades pla.

No obstant, crec que hi ha altre missatge més discret, i és una crítica a aquelles persones que es deixen portar pel que s’espera d’elles, sense pensar què esperen elles d’elles mateixes. No ho oblidem: Bernat es veu abocat a eixa vida perquè sa mare així va voler, i de fet, va moure cel i terra per que el seu fill fóra inquisidor. Aquella decisió de sa mare, feta segurament amb tota la bona voluntat del món, és la que porta al seu fill a la ruïna (i no revel·le res, perquè això està al principi del llibre), i al que nosaltres assistim com a lectors és al principi de la seua trista existència. En definitiva, en un món en el que les coses estan tan mal per a tots, estudiem el que volem, fem el que ens plene, perquè si no, ja s’encarregaran algunes Monyes del s.XXI en fer-nos-ho passar realment malament.

No descarte seguir llegint Lozano. Fa uns anys va caure Laodamia i altres contes en les meues mans i em va deixar millor sabor de boca. El proper d’ell segurament serà Crim de Germania, que augure que serà molt millor que aquest. Bona lectura!

Jane Austen – Emma

Després de Tokio Blues i Las baladas del ajo, llegir Emma pot portar-nos al límit del suïcidi. No hi ha absolutament res que aproxime en temàtica aquestes novel·les, ni tansols l’estil és similar. Les dues primeres són relats d’històries tristes i desgarradores, mentre que la tercera és un cant a l’avorriment. I no només perquè Emma s’avorrisca, i molt, sino perquè jo personalment també m’he avorrit. Amb Tokio Blues i Mo Yan estava sempre en tensió, esperant la següent jugada i canvi de registre. Amb Emma, si m’haguera botat paràgrafs i paràgrafs m’haguera pogut enganxar fàcilment a la història. I sé que és injust que les compare perquè se semblen conforme se sembla un ou a una castanya, però aquest blog és el meu espai, són les meues experiències, i al cap i a la fi el que determina les nostres lectures és el nostre curriculum de lector, el que portem al darrere, immediatament o no. Això afecta, i tant que afecta!

No puc dir que Emma m’haja agradat. Comprenc perfectament que és una novel·la de principis del s.XIX, i el que es pretén és fer un retrat irònic de l’alta societat anglesa d’aquesta època. Deu ser que jo no copse el fi humor anglés, potser necessite alguna cosa més bèstia com els Monty Python o Mr. Bean (?). Potser les subtilitats no van en mi, i preferisc la crítica cruel, en carn viva i sense vaselina. Algú em dirà que per al moment en el que estem, dir que una senyora de l’alta societat xarra massa, o que altra senyora és completament inculta però que fa el possible per amagar-ho amb comentaris fora de lloc, ratllant l’impertinència, ja era molt. Potser sí, i sóc jo la que ha tingut un gran problema per a llegir-la, per ser dura de mollera. Ho assumisc. Però no comprenc com és una obra que es pot considerar millor que Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, segons alguna llista que corre per Internet: sincerament, em sembla injust. A banda, que com sempre en aquestes llistes, es peca d’un anglosaxocentrisme despiadat.

Emma s’avorreix. I fruit de les seues hores mortes, es dedica, qual Celestina, a apanyar-los la vida a altres dones que tampoc tenen res a fer en les seues vides, més que pintar, cantar i supervisar tasques domèstiques o socials. El llenguatge és carregant, amb una cortesia exagerada, d’un monotematisme exacerbant: la posició social, les formes i el xiuxiueig a l’enèsima potència. Total, per a que tot s’acabe conforme s’havia d’acabar sense la mediació d’aquesta alcahueta decimonònica. Per no parlar de la falta de discreció (una classe que se les donava de tant) a l’hora d’anar ensenyant en reunió  les cartes privades que s’escrivien els uns amb els altres.

Tot açò, que entenc que és producte d’una època i d’una societat, no m’haguera molestat tant si s’haguera relatat d’altra manera. Com quasi sempre, no és el que es conta, és com es conta. També m’imagine que el discurs linial és producte del moment, val; doncs per això no em sembla una obra per a res transgressora tenint en compte l’any de la publicació. És més, m’ha paregut, i perdó per l’expressió, una completa pèrdua de temps, i que em disculpen els amics filòlegs anglesos; el que sé és el que m’ha aportat (no massa, per no dir res), i la sensació que tenia mentre llegia: no veia el moment d’acabar-la i seguir amb el següent. Continuaré amb Mo Yan i La república del vino, crec que focalitzaré millor les meues frustracions socials, polítiques i personals. Com sempre, el problema és del lector, de quan tria llegir el que llig, i de com interpreta la lectura. Me’n faig càrrec. Per ara, deixaré a banda les novel·les roses de costat (que no romàntiques en l'estricte sentit de la paraula), i crec que serà durant prou de temps.

Nota: D’Emma s’han fet múltiples versions televisades. En concret vaig començar a veure ahir una de 1996, on apareixen Gwyneth Palthrow, Ewan McGregor i Polly Walker, entre altres. Pel que porte vist, sembla que com sempre el McGregor salvarà la pel·lícula, aquest actor que m’encanta, que serveix per a tot: fer una volta al món en moto, cantar-te una de les cançons d’Elton John més boniques que hi ha, iniciar un viatge ple de meravelles, o vomitar a un vàter immund; i amb una Polly Walker que no me la crec, tan modoseta ella, després d’haver vist el genial paper que interpreta de filla de Saturn (per no dir Satanàs) a la sèrie Roma, l’inoblidable i l’odiosa Àtia. Deixant a banda açò, sembla que la cinta és prou fidel al llibre, pel que vaig haver de parar-la, per reprendre-la quan tinga el sucre baix.

Haruki Murakami – Tokio blues

Ja feia temps que anava al darrere d’aquest títol, sobretot per les males opinions que vaig sentir després de llegir Kafka a la platja. Tenia ganes de poder parlar per mi mateixa, i que ningú entelara la bona estona que vaig passar llegint Kafka, així que quan he pogut, li he pegat un bon mos. I ja puc dir que menys mal, perquè m’ha agradat prou; de fet, després d’haver-lo llegit, no entenc a sant de què aquelles crítiques.

En primer lloc, i abans d’entrar en matèria, tenim al davant altre cas de canvi de títol per interés editorial. L’original és, com sol passar, més coherent: Norwegian wood. Aquesta fusta és la que s’utilitzava per a construir algunes cases de poca qualitat del centre de Londres. La cançó relata una vetlada d’un xic i una xica a la casa d’aquesta última; si llegim la lletra, podem pensar que Murakami, amb el seu complet coneixement de la cultura occidental, es va inspirar en ella per escriure la seua novel·la. Vos convidem a que l’escolteu. El que no tinc clar és per què utilitzar el terme blues per al títol rebatejat, ja que el que llegim res té a veure amb aquest estil musical, pel que una vegada més es confundeix al lector i se’l manipula. I per supost, se li atorga al títol un toc exòtic a l’incloure la ciutat de Tòquio, per a que ens cridara més l’atenció. Com sempre, el resultat és un desastre.

Deixant per fi a banda aquestos despropòsits editorials, Norwegian wood és una història de trios solitaris, si se’m permet l’expressió, amb el denominador comú del protagonista, Watanabe, un jove estudiant universitari, especialitzat en teatre, que viu els convulsos finals dels anys 60 a Tokio. La novel·la ens conta les diferents relacions que estableix amb persones del seu passat i del seu present, amb una constant que és la mort i la bogeria, amb alguns signes de vida, com experiències sexuals (prou abundants al llarg del llibre) i culturals, amb les nombroses referències a la cultura anglosaxona i europea, com la música, omnipresent (no només els Beatles) o la literatura, de la que destaca sense cap dubte el teatre grec clàssic, i les seues grans tragèdies. Murakami sap del que parla, perquè ell mateix va estudiar aquesta carrera a la Universitat. Les coincidències no acaben ací, ja que a l’igual que Watanabe, també va estar treballant a una tenda de discos per pagar-se les despeses. També se’ns menciona constantment La montaña mágica de Thomas Mann, llibre autobiogràfic (que encara no he llegit) i que diuen que el de Murakami té abundants paral·lelismes amb aquest.

El protagonista de Norwegian Wood – Tokio Blues és un personatge prou complex, del que realment sabem ben poc del seu passat, ni tansols menciona en cap moment els seus pares ni la seua vida anterior, només la seua forta amistat amb Kizuki i la seua xica, Naoko. Així, Watanabe és un personatge desarrelat, sense passat, amb un present confús i indiferent, i amb un futur incert, del que només sabem al principi de la novel·la que té 37 anys i que està a Hamburg. La galeria de personatges restants és prou variada, però amb un denominador comú: el sexe. El fet de que el practiquen o no marca el seu status mental i la seua personalitat. Si fem cas a aquesta premissa, Watanabe es mou entre dos aigües segons el moment el que es trobe i en companyia de qui estiga. En això, sembla una persona realment influenciable.

A pesar de que siga un llibre sense massa reflexions profundes, és agradable de llegir i trobar-se amb aquesta gamma de personalitats de vegades estrambòtiques, com la simpàtica i desllenguada Midori. Però no ens enganyem, perquè en definitiva, és una novel·la trista, quasi grisa, en un escenari ple de mort i de mentalitats en ocasions molt perturbades, que volen gaudir de la vida però que una força desconeguda els vol portar a l’abisme. Però si m’he de quedar en alguna conclusió, sense dubte és amb una frase que Naoko li diu a Watanabe en un moment puntual, mentre passegen per un bosc: al final, el que hem de fer després d’una tragèdia, és viure. I què millor si ho fem a ritme dels Beatles.

Com amb en Lluís Llach, acabem el post amb música.

I once had a girl, or should I say, she once had me...
She showed me her room, isn't it good, norwegian wood?

She asked me to stay and she told me to sit anywhere,
So I looked around and I noticed there wasn't a chair.

I sat on a rug, biding my time, drinking her wine
We talked until two and then she said, "It's time for bed"

She told me she worked in the morning and started to laugh.
I told her I didn't and crawled off to sleep in the bath

And when I awoke, I was alone, this bird had flown
So I lit a fire, isn't it good, norwegian wood.

Nota: També hi ha adaptació cinematogràfica. El director Tran Anh Hung va estrenar el 2010 una versió prou fidedigna de la novel·la. Magrat deixar-se alguns xicotets detalls que ens portarien a entendre millor les accions dels personatges, puc dir que reflexa molt bé el caràcter dels protagonistes i els paisatges. Per als lectors, val la pena veure-la.

Lluís Llach – Memòria d’uns ulls pintats

Aquesta és la primera novel·la d’un cantautor que ens ha emocionat tantes i tantes vegades, també per sort, en un parell d’ocasions en viu i en directe. Per això, fer un post d’ell, o millor dit, d’una altra producció seua, em dóna un poc de respecte. Malgrat que ell ha volgut que es jutge la seua obra amb una certa distància, és inevitable pensar que darrere d’aquestes línies està ell, l’autor de l’Estaca, I si canto trist,  A la taverna del mar, o Ítaca, per posar només quatre títols.

Intentaré ser imparcial i mirar més enllà d’un símbol de tota una època. En si, el llibre m’ha enganxat molt; crec que en part per la seua estructura, configurada entorn uns capítols, o gravacions, prou assequibles que feien una lectura fàcil i ràpida. També m’ha agradat molt el llenguatge i el seu domini, sobretot per a la primera part de la història. I també per l’argument, és clar: veure com es movien els quatre joves, amb una total llibertat per la Barceloneta dels anys 20, sentint-se els amos del barri i de la ciutat sencera, amb aquell parèntesi dintre del món que era la Sarita, la barca varada a l’arena del pare de David, m’ha transmés una aura de felicitat i ingenuïtat pròpia d’aquelles edats. Després, l’angoixa: forçats per uns esdeveniments que ni ells mateixos van ser  capaços de controlar (ni més ni menys una guerra civil) la seua infantesa, els seus somnis i expectatives es trenquen en mil trossets. I aleshores, amb ja 16 anys, sobreviure serà més complicat.

Tot el món que els protagonistes van conéixer sembla ensorrar-se al seu voltant: la cultura, imperant fins aquells moments amb la Nausica i l’Escola del Mar o la llibreria Ocaso del capitalismo, s’oposa al salvatgisme i al llenguatge de les bales; canviem l’escenari de la Barceloneta pel Montjuïc, l’Ebre i Sète; també els cabarets i els lluentons dels vestits mínims de les dones més desitjades del moment pels soldats i les monges, per la paret d’afusellament i l’hospital psiquiàtric.

Assistim, per tant, al precipitament de la Història, però també de les vides dels protagonistes, sobretot les de Germinal i David, que es veuen abocats al món adult de manera repentina i irreversible. Precisament això és l’únic però que jo li pose a la novel·la: el final ve massa ràpid, sense quasi temps per a interioritzar els fets de les gravacions anteriors. I aquest mínim defecte no tindria massa importància si no fóra rellevant per a entendre el títol del llibre, perquè crec que no s’acaba d’explicar del tot. Hauré de rellegir millor el final. Pel demés, una història bonica, dramàtica i injusta, com les moltes que segur que en degué d’haver en aquells angoixosos moments. De fet, moltes vegades llegint la novel·la m’he preguntat què haguera passat si els vençuts hagueren sigut els altres.

Supose que és una pregunta que ara mateix, quasi 75 anys després del desenllaç de la contenda, no tindrà massa sentit. Moltes són les cicatrius que encara a dia de hui estan marcades a foc en les consciències dels nostres avis i pares, i això realment és el que importa. Mentrestant, jo em quede amb la lletra de Cançó d’amor, escrita pel mateix autor de la novel·la de hui, perquè crec que és la que podria haver tingut en ment a l’hora de delectar-nos i fer-nos patir amb aquesta història d’Amic e Amat. 

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s'amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.

Philip K. Dick – ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?

Vaja. Sembla ser que vaig de lectura intensa a lectura intensa, sense plantejar-m’ho. I això està molt bé. Però a l’hora de descriure els sentiments que se m’han passat pel cap quan he estat llegint aquesta novel·la la cosa es complica. Jo comptava amb un avantatge, o un inconvenient segons es mire, i és que feia relativament poc que vaig revisionar Blade Runner, i això em permetia ubicar-me. Però buscant els paral·lelismes inevitables entre llibre i pel·lícula la cosa se’m va complicar, perquè si bé és cert que hi ha moltes coses que passen, moltes altres, per no dir la majoria, no. I això ha sigut una vertadera sorpresa, en positiu, clar. Crec que diuen que sempre és millor la versió escrita que la televisada, i en aquest cas és difícil d’establir. La pel·lícula de Harrison Ford és molt bona i profunda, i permet albirar el que es planteja de manera escrita (no ho oblidem, la novel·la és del 1968), que a molt grans trets és el dubte de què ens fa humans.

La resposta no és del tot clara: a la novel·la es deixa caure que podria ser l’empatia, un sentiment sobretot religiós, promulgat pel profeta del moment, Mercer, que resulta ser una mena de Déu sense respostes, pel que deixa als humans més desemparats que altra cosa. Però a més hi ha humans als qui en ocasions els costa sentir empatia, o potser se senten més atrets pels animals (elèctrics o no) que per les persones. Però i els andrillos (a la pel·lícula, replicant)? He sigut l’única en veure’ls viure de manera més profunda, amb més ganes de semblar-se als humans que els mateixos humans? Els Nexus-6 que fugen de Mart ho fan pel dret que pensen que tenen de buscar-se una vida millor, i són farmacèutics o artistes. Aquesta vessant, i en concret la de l’andrillo Luba Luft, és la que m’ha resultat més atractiva i impactant: una cantant d’òpera que interpreta obres d’abans de la Guerra Mundial Terminal, i que a les seues estones lliures se’n va a museus, on, per exemple, es troba amb El crit, de Munch. Aquest passatge és dels més forts de la novel·la, segons la meua opinió, una meravellosa metàfora sobre el present d’aquestos personatges, que si ens despistem, pot ser perfectament el nostre.

Ells només volien ser humans. Viure entre nosaltres. Experimentar el que nosaltres experimentem (amb o sense caixes d’empatia), perquè allà on treballen com esclaus, el planeta Mart, ningú els vol ni els valora. I es troben que al vindre a la Terra de manera clandestina, per a l’únic que serveixen és per a ser enretirats per caçadors de bonificacions (o recompenses). Quan intueixen el seu final l’únic que poden fer és resignar-se i aplanar el camí, sense resistir-se massa. No sense cert regust a decepció amb la raça humana que habita aquest planeta. A més, ells només estaran dos anys en funcionament abans de que les seues cèl·lules ja no puguen regenerar-se més, quin mal poden fer a la societat?

En una ciutat caòtica i buida, on pel simple fet de respirar ja et poses en perill per la pols radioactiva, et preguntes qui té més ganes de viure, qui lluita més per la seua existència. Però també qui ha perdut les virtuts que en teoria el fan com el fan. I ho anem veien a través d’un d’aquestos caçadors de recompenses, Rick Deckard (pot ser l’alter ego de l’autor, per la semblança del nom?), un mercenari en plena crisi personal i professional, amb ganes de tindre un per què per a viure, però que no troba el com. Però no tots els humans són com ell.

Serà el món del futur un lloc on les emocions brillaran per la seua ausència? On ens avergonyirem del que ens fa ser com som i voldrem aniquilar qualsevol símptoma que aparega en éssers no humans? No sé si el futur serà així, però el que sí que sé és que la realitat cada vegada supera més la ficció: amb la premsa que tenim, amb el cine que hi ha, amb la música que trona per les ràdios, amb els polítics mediocres i deshumanitzats que ens governen, amb la manca de pensament crític, potser el futur no siga tan futur, potser ja el tenim ací, cada vegada més a prop. No és precís tindre cotxes que sobrevolen les ciutats ni espases làser per a veure el que ens espera: només cal posar-se els noticiaris i anar sense auriculars pel carrer, per escoltar el davallament humà. Per la meua banda, jo tremole igual, o més, davant d’una guerra inacabada i fratricida a Síria que un atemptat a Boston; o davant d’una persona sense feina amb depenents al seu càrrec que van a tirar de sa casa abans que les “pèrdues” que puga tindre un banc, per jugar les inversions. Afortunadament, també veig que cada vegada hi ha més gent que està farta i reacciona davant les injustícies: potser encara ens quede esperança.

La lectura de Philip D. Dick, malgrat haver passat 45 anys, és més actual que mai. Amb les novel·les de ciència ficció sempre em quede amb una sensació de lleuger desassossec, perquè veig que això de ficció és cada vegada una mentida més cruel. Deuríem pensar en canviar-li el nom al gènere. Propostes?