Amélie Nothomb – Higiene de l’assassí

Al decidir-me per aquesta novel·la, la tercera que llegisc de la Nothomb, pensava que anava a trobar-me algun tipus de Dexter Morgan fet lletra. De fet, el meu criteri per triar precisament aquest títol va ser per això, perquè ara mateix estic capficada amb la sèrie televisiva més descarregada de la història, i que conta el procés “d’humanització” i assassinats amb certa dosi d’ètica d’un serial killer amb lleugers tocs de síndrome d’Asperger (i és una opinió personal).

Res més lluny de la realitat. De fet, la pista ja la va donant el títol. Tal i com va fer amb Cosmètica de l’enemic, l’autora recorre a l’etimologia, a l’orige de les paraules. Higiene deriva del grec, i sintetitzant molt, vol dir curació. O siga: va a haver un assassí que es va a sanar. De què? De qui? Com? I qui és l’assassí? Perquè l’obra despista, i molt. Sobretot al principi. De sobte i sense preàmbuls, mitjançant una sèrie d’entrevistes fetes per diversos periodistes més o menys mediocres a un premi Nobel del literatura moribund, el lector es troba amb una obra densíssima, que elucubra sobre la literatura i la lectura, entre moltes altres coses (sí, tots sabeu la meua predilecció pel menjar, i sí, també hi ha unes planes dedicades a això, però hui no és el tema). De pas he de dir que nosaltres, els lectors, no eixim massa ben parats de les paraules d’aquest octogenari. Per la temàtica i la complexitat en l’estructura, ningú diria que Higiene... va ser la primera publicació d’aquesta escriptora tan particular, perquè els diàlegs que mouen la trama (com va passar a la de Cosmètica...) són tota una declaració de principis. Inclús no és desgavellat pensar que és la mateixa Nothomb la que opina en boca de l’entrevistat.

Gros i deforme, lleig, satíric, maleducat i molest. Aquest és Prétextat Tach, el protagonista del llibre. L’héros, com diuen en francés. A ningú li crida l’atenció el nom? No recorda a aquell Textor Textel del que ja vam parlar? I Prétextat, no sona un poc a pretext, “excusa per a fer alguna cosa o no haver-la fet”? Si alguna cosa se’ns queda dins després d’haver acabat aquestes 130 pàgines és ràbia, la mateixa segurament que va utilitzar l’autora per a escriure, ja que ho va fer després d’haver presenciat l’assassinat d’un home borratxo a mans del seu germà.

I qui és l’assassí? Serà Nina, la periodista intrèpida, vertadera lectora dels llibres de Tach? O serà el mateix Tach, qui, a través de la seua literatura ens mostra una realitat repugnant, que a qui més o a qui menys li ha recordat a Lolita, de Vladimir Nabokov? En definitiva, diàlegs delirants, malícsia continguda, literatura i preguntes per contestar. Personalment, he pensat que l’Higiene de l’assassí que nosaltres tenim entre mans és l’obra original de Prétexte Tach, però refeta i ja acabada. Perquè tal i com ell diu, és una obra que necessita un final, el qual ha de ser proporcionat només per la periodista, segons els seus raonaments malaltissos.

Gràcies, Amélie, per proporcionar-nos lectures diferents, per plantejar-nos canvis de punts de vista, per remoure’ns, incòmodes, al nostre seient i per provocar-nos un lleuger mal de panxa. Com sempre, un plaer llegir-te.

Mo Yan – Las baladas del ajo

Hi ha moltes plantes i fruits que, consumits en excés, poden arribar a tenir conseqüències fatals. En canvi, si la dosi és la justa, els efectes resulten guaridors i bons per a l’organisme. L’all no és una excepció: és bo per al sistema circulatori i el millor antibiòtic natural que existeix (deixeu-vos de pastilles, açò funciona de veritat), però en sense moderació, provoca que la sang es faça massa líquida i que el nostre olor corporal varie sensiblement. El consum d’alls no sempre ha estat ben vist per les diverses societats, inclús alguns autors anglesos decimonònics posaven el crit en el cel quan venien als països mediterranis i veien que s’hi consumia all. És més: diria que aquesta visió no els ha abandonat, i en eixe context posaria jo les famoses paraules de Victoria Beckham quan se’n va anar de Madrid dient que Spain smells like garlic.

És encara més curiós que ella, sent un dels exemples més sonats de l’encefalograma pla que hi ha sobre la superfície terrestre, imatge viva de la frivolitat, tinguera més raó que un sant. I més m’adone després de llegir aquesta novel·la, tot siga dit, escrita per l’últim premi Nobel de literatura. Alguns diran que és el millor escriptor viu que hi ha a l’actualitat. No seré jo la que els contradiga, perquè no ho sé, però el que sí sé és que la novel·la m’ha agradat i molt. Tornant a la Beckham, i amb açò acabe aquest circumloqui, em queda més que clar després de llegir la novel·la de Mo Yan perquè amb la narració d’aquestos fets, imaginaris però totalment versemblants, i en un lloc inventat dintre de la vasta geografia xinesa, veiem que allà on hi ha una casta política (ignorant, insensible, injusta) hi ha corrupció. És un tema que després de més de 20 anys de la seua publicació continua estant latent. I és un fenomen que ocorre ací, i a la Xina popular, com diu el dit. Espanya fa olor a all (també València), un tuf quasi insuportable. I quan una cosa fa una olor insuportable, la persona que seu al teu costat se’n s(v)ol anar, quan més lluny de tu millor. En aquesta línia, estem farts de llegir missatges dels nostres amics, persones qualificades i amb dos dits de trellat, comunicant-nos que com ací no es pot ni estar, s’exilien a altre lloc on la fetor no els faça plorar.

Hi ha pel web molts resums de la novel·la, uns més encertats que altres. Jo ni ho vaig a intentar, perquè la complexitat i la magnitud del que es conta és tal que sempre hi ha algun aspecte que es queda sense analitzar. Fins i tot, crec que es mereix una segona relectura, perquè al principi em va costar entrar. No sabia ni del que em parlaven. Però després, a poc a poc, em vaig sentir lligada als destins de cadascun dels protagonistes, de vegades entenent-los, de vegades maleïnt el seu mesinfotisme. Aquesta és la història del que podria haver passat a finals dels anys 80 a la Xina, però és també la història del que ens està passant ara a nosaltres. Almenys, tenim l’opció de volar, dirien alguns, encara que això supose separar-nos dels nostres éssers estimats i encetar una nova vida a un nou lloc, amb noves regles i nous costums. “Esperit aventurer” segons alguna ment preclara amb dret a micròfon. Ja! O és que voleu que tots ens convertim un poc en Mo Yan, que és un pseudònim que en xinés significa “no parles”?

De retorn al llibre, una de les coses que més m’ha cridat l’atenció de Las baladas del ajo ha sigut l’exaltació dels sentits: l’olor a all ho inundava tot, provocant de vegades una lleugera agonia (per què no dir-ho?); els colors maragdes i turqueses, rojos i roses, daurats dels camps han sigut un plaer per a la imaginació, inclús representava al meu cap com podia ser la fotografia d’aquest llibre si el transformaren en pel·lícula (pensant-ho millor, seria preferible que no). No obstant, la història és vertaderament desagradable i dura, des de que comença fins que acaba. No hi ha pau per a Gao Yang, Gao Ma o Jinju, fins i tot ni per al rapsoda Zhang Kou. Els artistes i intel·lectuals, així com les classes mitjanes i baixes, solen ser els objectius d’unes classes polítiques atrevides en la seua desconeixença, quasi analfabetes i minses, no només en cultura, sino també en sentiments i en empatia humana. Em figure que des de les seues elevades poltrones és difícil veure i escoltar el poble, i ja ni pensem  en l’impossibilitat d’ensumar la fetidesa de l’all podrit que tenen als seus peus i que ells mateixos han expandit.

Hiromi Kawakami – El senyor Nakano i les dones

Ho promet: aquesta vegada no he sigut jo. El llibre m’ha trobat a mi, jo no l’he buscat. I sí, entre altres coses, podem considerar que és un llibre de cuina. Però també d’amor, de frustracions, de mort, i de sentiments mai expressats. També de segones oportunitats.

Diuen que hi ha vida més enllà de Murakami, pel que fa a la literatura japonesa. Uns diran: “Buf, menys mal!”, perquè és un autor que no sol agradar a tot el món. Jo, que només he llegit Kafka a la platja, no puc opinar massa, encara que recorde que em va semblar una lectura diferent, i per això vaig decidir donar-li una altra oportunitat per a més avant. Efectivament, Kawakami no té res a veure amb Murakami. Si alguna cosa caracteritza la seua prosa és la senzillesa, la pinzellada, el detall en el relat. Un flash. Després d’alguna afirmació important, la mateixa Hitomi ens contava el rumor que feia alguna tela al moure’s, o l’olor que li venia del plat de fideus que estava menjant. La vida segueix, tot és relatiu, les coses existeixen en l’intensitat i importància que nosaltres els vulguem atorgar.

Diuen que és una novel·la curta, on no passa res, però que malgrat això, t’agrada. Jo no estic d’acord amb les dues primeres afirmacions. Sí, és cert: en quatre dies tens de sobra per a llegir-la, gaudint-la. A poc a poc, per a visualitzar aquells aromes o colors que evoca l’autora. Els capítols tenen nom de productes que arriben en diferents circumstàncies a aquesta tenda de segona mà. A través d’ells, descobrim un món paral·lel al nostre occidental, que és el Japó del segle XXI. Són objectes que pertanyien sobretot a persones del veïnat que han mort, però que passen a formar part de les prestatgeries de la tenda per a tindre una segona vida, per a no formar part de l’oblit. Al cap i a la fi, t’adones de que els objectes són l’excusa per a parlar-nos d’un món immaterial i mental que existeix en els fils que mouen Nakano, Hitomi, Takeo i Masayo.

I tots aquestos debats interns sobre l’amor i el perdó, sobre el lament i l’oportunitat, van, com no, regats d’abundant sake o te, acompanyats de plats de fideus amb porc,  algun canapé de gambes o un, o dos, pastissets de poma. El vi serà la metàfora que servirà per a tancar una etapa de la brocanteria i obrir-ne una altra. El vi, una beguda ancestral, mediterrània per excel·lència, que conta la història de la navegació fenícia i la “civilització” dels pobles, una vegada més com el pont per a l’occidentalització. En aquest cas, com sempre, és un final trist. Un raig de sol entra per la finestra de l’habitació.

Joanne Harris – Cinco cuartos de naranja

En ocasions he debatut amb alguns companys sobre si hi ha llibres que s’escriuen ad hoc per a ser best-sellers o si el best-seller es fa després, l'editorial o els lectors, em té igual, una vegada ja al mercat. Una qüestió similar a la de “què va ser primer, si l’ou o la gallina?”. Jo pense que els autors saben molt bé el que escriuen i per a qui escriuen, per tant, ells són els que tenen en el cap la fòrmula per a un èxit en vendes: són obres molt “guionitzables” i fàcilment portables al cine, personatges molt estereotipats i plans, amb un caràcter molt marcat i previsible, llenguatge molt assequible (inclús, de vegades mal escrits, com l’horror de Katherine Pancol, Els ulls grocs dels cocodrils), trames un tant enrevesades però al mateix temps poc profundes, sensiblones i cursis, i sobretot, ràpids de llegir (i potser d’escriure?). En definitiva, molta lletra però poca literatura. Això, a grans pinzellades.  

Crec que aquest llibre ha pecat un poc de tot el que he dit dalt. M’esperava més de l’autora de Chocolat. Referències molt fàcils com el riu, com a metàfora de la vida, o un peix difícil de pescar, com a Big Fish o El río de la vida. Molt repetitiu i inclús pesat en alguns fragments (crec que al llarg del llibre queda prou clar el caràcter de cadascú, no cal repetir-ho cada cinc pàgines). I molt poc creïble. Segons el meu punt de vista, clar. No cal ser un endeví per a dir que no m’ha enganxat en cap moment i que no m’ha acabat d’agradar, escepte alguns detalls puntuals.  

L’autora ens intenta presentar la vida d’un poble francés en el moment de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Però també vol mostrar-nos el mateix poble en l’actualitat, Angers, vist pels ulls d’una antiga habitant que se’n va haver d’anar per col·laboracionista. El passat manté un intens diàleg amb el present d’aquesta dona, que es veu constantment atacada pels seus remordiments.

A banda de tot açò, el més interessant per a mi ha estat l’aparició de Luc. Al marge de qui és aquest personatge, cosa que no anem a spoilejar ací, per a mi suposa la metàfora del que ja va dir al seu dia Claude Fischler sobre la cultura de l’snack i el fast-food. Amb el seu somriure californià, Luc és capaç d’amenaçar la crêperie de Boise, malgrat que el menjar que aquest serveix està prefabricat, és oliós i a més, es menja sense cap calma i amb tot el soroll del món al carrer. Tot al contrari de a Chez Framboise, on les receptes tradicionals, els vins guardats a bodegues i les confitures de fruites de l’hort del costat sublimen les taules del restaurant.

Una altra cosa que m’ha agradat, i que sempre em crida l’atenció quan ho detecte, és el nom dels personatges. Mirabelle els posarà als seus tres fills nom de fruits: Cassis (la grosella negra), Reine-Claude (una variant de la pruna) i Framboise (el gerdó en català, la frambuesa en castellà). Cassis ja no mantindrà aquesta tradició per als seus fills, Reinette no va tindre descendència, però sí Boise: les seues filles seran Pistache (pistatxo) i Noisette (avellana). Al mateix temps, aquestes seguiran el costum, així que els fills de la primera seran Ricot (abreviatura d’haricot en francés, bajoqueta) i Prune (una altra pruna), i de la segona, serà Peche (bresquilla). Són guinys simpàtics, com els noms dels protagonistes de La tenda dels suicidis, de Jean Teulé: el pare és Mishima, la mare, Lucrècia, el fill major Vincent, i la filla mitjana Marilyn. Que cadascú averigüe el per què d’aquestos noms... 

Tornant a Boise i a la seua prole, també m’ha resultat curiós comprovar una vegada més com la part femenina d’una família és la garant d’unes tradicions, en aquest cas culinàries, i com les receptes passen de mares a filles junt a una manera de comportar-se a la cuina.

Però para de contar. Ací s’acaben les parts més atractives per a mi d’aquesta novel·la.  És possible que li done una altra oportunitat a aquesta autora, perquè l’idea principal de la pel·lícula de Chocolat, molt a l’estil de Como agua para chocolate, en el sentit de que el menjar és capaç de transformar el nostre estat d’ànim, o nosaltres influir sobre ell, m’agrada prou. En Cinco cuartos de naranja no he vist aquesta influència tan marcada, llevat dels efectes de l’olor de taronja sobre Mirabelle (s’arriba a explicar clarament l’origen d’açò en algun moment?), les comparacions d’emocions i colors amb aliments, el llibre de receptes de Mirabelle com a herència única i valuosa per a Boise, i poc més. Potser el problema era meu, que tenia massa esperances de que m’agradara...

Ens llegim a la propera recepta.

Elizabeth Gilbert – Come, reza, ama

Crec que és la primera autora anglosaxona que va a ser la protagonista d’un dels meus posts... encara que una part mínima de la seua història transcorre a un país d’aquesta cultura. Elizabeth (sí, és una obra autobiogràfica) decideix posar terra de per mig per solventar els seus problemes, i traslladar-se primer a Itàlia, després a l’Índia, per a acabar a Indonèsia, quatre mesos a cada destí. En total, un any. Tres països que comencen per “I”: curiosament, en anglés, “I” és la primera persona del singular, jo. L’autora diu que no va ser fet a posta, i ens ho creem.

El jo era el que necessitava Liz. Trobar-se amb ella mateixa, i com ja anuncia el títol del llibre, a través d’una bona dosi de menjar, de resar i d’estimar. Sense terme mig. I per aquest ordre; crec que no vos costarà endevinar on va fer cada cosa.

No sabem si l’autora és víctima de la mercantilització de la cultura i espiritualitat índia que ja anunciava Gita Mehta a Karma Cola el 1970. Siga com siga, aquest viatge idíl·lic promet, i malgrat semblar que en algun moment la protagonista ho enviarà tot en orris, podem dir que acompleix el seu objectiu. Normal... així qualsevol! Tant de bo tots tinguérem eixos recursos per a desaparéixer del món durant un any per a dedicar-nos a la vida contemplativa!

La primera part, la que precisament parla d’Itàlia, és la que més pesada em va resultar. I qui m’ho anava a dir a mi, amb tanta varietat de gelat, pizza i suculentes pastes, que prometien fer-me la boca aigua i m’invitaven a alçar-me del seient a la recerca d’algun bon restaurant italià proper. No obstant, tot aquest menjar no va atreure la meua atenció. No sóc de les que es deixen lectures per acabar; en algun punt vaig estar buscant informació, per veure el que em podia esperar si continuava. Les opinions no eren massa bones, més bé, tot el contrari. Però al no llegir-ne cap ben fonamentada vaig optar per seguir avant.

Pense que en part molts comentaris negatius (i destructius) provenen del desconeixement. La gent que parla malament tem que mai ha caigut en una espiral d’autodestrucció i de tristesa (millor per a ells); o potser són persones que ho arreglen tot amb Prozac o anant-se’n de festa amb els amics. No està mal, cadascú té dret a triar el seu flotador salvavides. Però Elisabeth va decidir fer una cosa diferent: solventar-ho tot des de dins. Anar a l’arrel mare dels problemes, on va començar tot. La solució venia per buscar (i trobar) la seua essència i la seua pau personal. Coneix-te a tu mateix, com resa el famós aforisme del temple de Delfos. Aquesta és la clau. Per tant, comprendre per què Elisabeth va decidir enfocar-ho mitjançant la cura de la seua part espiritual i la meditació els resulta difícil, sent impossible empatitzar amb ella, no tenint en compte que aquest mètode és l’utilitzat per molta gent per superar el dia a dia, i que més, li funciona. Resultat: com passa moltes vegades, es desqualifica tot allò que és diferent “al normal” o que s’ignora. S’agrava amb aquesta era d’Internet i les noves tecnologies: ara tot el món té accés a un teclat i una connexió, i un fòrum on expressar les seues idees. I que conste que respecte que haja persones als que no els haja agradat, que els haja paregut una lectura prescindible, mal escrita... però el que no comprenc és que es parle des del desconeixement i damunt, mal expressat.

La part indonèsia també ha tingut el seu encant. De tota manera, m’ha semblat massa redona en la seua perfecció. En fi, als americans els solen agradar els finals feliços, i aquest no ho podia ser menys.

Qui m’anava a dir a mi que d’aquesta lectura anava a treure tantes frases i reflexions? Potser Liz m’ha ajudat un poquet a conéixer-me a mi mateixa. He envejat les experiències metafísiques que relata, perquè algun dia voldria experimentar-les en la meua pelleta. Ahí sabré si són tan vives i superlatives com ella les pinta. No sé si començaré a meditar... perquè potser no és precís seure’s en la postura del lotus i tancar els ulls fixant la vista en un punt més amunt de l’entrecella. Potser alguns aconsegueixen la pau interior mirant crepitar un foc, com la mateixa Gilbert comenta en algun punt del seu viatge, o, per què no... llegint tranquil·lament. Cadascú ha de buscar la seua manera personal!

En definitiva, que en aquest any que va durar la seua experiència l’heroïna va aconseguir equilibrar el seu interior i fer les paus amb el seu passat. Earl Hickey a My name is Earl, i Kim Lange a Maldito karma, per exemple, també ho intentaren d’una manera  be diferent. Hem dit que cadascú ha de tindre el seu estil, no?

Andreas Staïkos – La amante gourmet

Diu el neurocientífic F.J. Cudeiro Mazaira a Paladear con el cerebro que els motors que regeixen el sexe i el gust pel menjar al nostre cervell són més o menys similars. Tots tenim guardat a la nostra retina, tant per la pel·lícula com per la novel·la, les conseqüències, de vegades nefastes, de vegades eròtico-festives, del menjar de Tita a Como agua para chocolate, que depenien del seu estat d’ànim quan cuinava.

En aquesta línia, i deixant a banda el realisme màgic, han transcorregut les aventures culinàries de Demetrio i Democles a La amante gourmet. Unes vegades enemics, altres vegades aliats, la competició per l’amor de, i les nits de passió amb Naná ha trascorregut més entre el calor dels seus respectius fogons que entre els llençols dels seus llits. Potser Naná era (és) una supergustadora, potser Naná accedia a l’amor a través dels plats dels seus amants.

Naná, una típica femme fatale, un personatge massa frívol i pla per al meu gust, que ha encaixat, això sí, en aquesta obra fàcilment teatralitzable. Encara que si algun director intrèpid s’hi atreveix, que no s’oblide de posar a punt tots els sentits, essencials per a gaudir d’un bon menjar; no estaria de més que féra partíceps als assistents dels suculents àpats que els cuiners preparen, no? Olives, sardines, fulles de parra, carbassons farcits, eriçons de mar... tot regat amb una bona dosi del millor oli d’oliva i un toc de jolivert.

Si alguna cosa puc dir d’aquest tema, és que a mi també m’han conquerit, entre altres coses, a través del gust. Espècies, nous cereals i pastes, infusions i ingredients en general han passat a formar part de la meua nova dieta. Cada menjar és un espectacle, i així dóna gust. Inclús gaudisc d’una torrada de pa amb sal i oli amb uns allets tallats per damunt, finament. Abans, menjava per menjar. Ara menge per enamorar-me cada dia més. La meua part de Naná aflora cada vegada que em pose a la taula, però no deixe que sobrepasse aquest límit. En això sí que som massa diferents.

Gillian Gill – Agatha Christie, vida y misterio

 Ja fa un temps em vaig començar a obsessionar per llegir biografies, i no recorde per culpa de què o de qui. I aprofitant que vaig veure una edició a bon preu de la vida d’una de les autores més traduïdes i llegides del món, Agatha Christie, la vaig comprar. Una altra de Marie Curie va caure en la mateixa tanda.

M’atrauen les vides de personatges femenins. Veure com solventaren les seues carreres cap a un èxit fulgurant en els seus respectius camps, perseverant en un món d’homes sense decaure. Com sol passar, de vegades sacrificant de manera conscient o no aspectes de les seua vida privada. Realment els anys no han fet canviar massa aquesta situació.

També buscava respostes: quin era el factor que els va fer arribar aquest èxit, com trobaven la seua inspiració. Així que després de la lectura de la seua biografia puc dir que aquest aspecte no se m’ha quedat massa clar. O bé, sí, potser sí: que en el cas de l’autora de Diez Negritos (una de les que més m’agraden d’ella) va ser el talent innat. Bé, això ens lleva un poc d’esperança a aquells que no en tenim tant o gens. No hem d’oblidar la seua gran dedicació i hores de feina, cosa ben comprensible, això sí.

El llibre es fa molt pesat en alguns moments, encara que em sembla original recórrer als relats de la mateixa autora per a explicar les seues experiències (que, per altra banda, reconec que desconec en absolut, per ser històries dels primers moments de Christie, o perquè no són novel·les de misteri). Pel que sembla, va recórrer prou a l’escriptura com a remei dels seus mals. De tota manera, pense que l’autora del llibre recorre de manera excessiva a aquesta tècnica, i de vegades tenia la sensació de no estar realment llegint el que buscava.

També m’interessava veure la vida d’Agatha amb Max Mallowan, un important arqueòleg britànic del moment, i com dues personalitats tan fortes i tan cultes havien acabat acoblant-se per esdevenir una parella sòlida i amb un carisma reconegut a nivell mundial. Ven y dime cómo vives es un testimoni preciós de primera mà de la Christie amb el seu marit, encara que discret com ella i ple de fi humor anglés, de quan ell treballava i ella li tirava un cop de mà a algunes excavacions al Proper Orient. M’imagine que la famosa frase de “casa’t amb un arqueòleg etc” vindrà d’aquesta època.

La propera serà Marie Curie, no sé quan. I en aquest cas exigiré respostes!