Hiromi Kawakami – El senyor Nakano i les dones

Ho promet: aquesta vegada no he sigut jo. El llibre m’ha trobat a mi, jo no l’he buscat. I sí, entre altres coses, podem considerar que és un llibre de cuina. Però també d’amor, de frustracions, de mort, i de sentiments mai expressats. També de segones oportunitats.

Diuen que hi ha vida més enllà de Murakami, pel que fa a la literatura japonesa. Uns diran: “Buf, menys mal!”, perquè és un autor que no sol agradar a tot el món. Jo, que només he llegit Kafka a la platja, no puc opinar massa, encara que recorde que em va semblar una lectura diferent, i per això vaig decidir donar-li una altra oportunitat per a més avant. Efectivament, Kawakami no té res a veure amb Murakami. Si alguna cosa caracteritza la seua prosa és la senzillesa, la pinzellada, el detall en el relat. Un flash. Després d’alguna afirmació important, la mateixa Hitomi ens contava el rumor que feia alguna tela al moure’s, o l’olor que li venia del plat de fideus que estava menjant. La vida segueix, tot és relatiu, les coses existeixen en l’intensitat i importància que nosaltres els vulguem atorgar.

Diuen que és una novel·la curta, on no passa res, però que malgrat això, t’agrada. Jo no estic d’acord amb les dues primeres afirmacions. Sí, és cert: en quatre dies tens de sobra per a llegir-la, gaudint-la. A poc a poc, per a visualitzar aquells aromes o colors que evoca l’autora. Els capítols tenen nom de productes que arriben en diferents circumstàncies a aquesta tenda de segona mà. A través d’ells, descobrim un món paral·lel al nostre occidental, que és el Japó del segle XXI. Són objectes que pertanyien sobretot a persones del veïnat que han mort, però que passen a formar part de les prestatgeries de la tenda per a tindre una segona vida, per a no formar part de l’oblit. Al cap i a la fi, t’adones de que els objectes són l’excusa per a parlar-nos d’un món immaterial i mental que existeix en els fils que mouen Nakano, Hitomi, Takeo i Masayo.

I tots aquestos debats interns sobre l’amor i el perdó, sobre el lament i l’oportunitat, van, com no, regats d’abundant sake o te, acompanyats de plats de fideus amb porc,  algun canapé de gambes o un, o dos, pastissets de poma. El vi serà la metàfora que servirà per a tancar una etapa de la brocanteria i obrir-ne una altra. El vi, una beguda ancestral, mediterrània per excel·lència, que conta la història de la navegació fenícia i la “civilització” dels pobles, una vegada més com el pont per a l’occidentalització. En aquest cas, com sempre, és un final trist. Un raig de sol entra per la finestra de l’habitació.

Joanne Harris – Cinco cuartos de naranja

En ocasions he debatut amb alguns companys sobre si hi ha llibres que s’escriuen ad hoc per a ser best-sellers o si el best-seller es fa després, l'editorial o els lectors, em té igual, una vegada ja al mercat. Una qüestió similar a la de “què va ser primer, si l’ou o la gallina?”. Jo pense que els autors saben molt bé el que escriuen i per a qui escriuen, per tant, ells són els que tenen en el cap la fòrmula per a un èxit en vendes: són obres molt “guionitzables” i fàcilment portables al cine, personatges molt estereotipats i plans, amb un caràcter molt marcat i previsible, llenguatge molt assequible (inclús, de vegades mal escrits, com l’horror de Katherine Pancol, Els ulls grocs dels cocodrils), trames un tant enrevesades però al mateix temps poc profundes, sensiblones i cursis, i sobretot, ràpids de llegir (i potser d’escriure?). En definitiva, molta lletra però poca literatura. Això, a grans pinzellades.  

Crec que aquest llibre ha pecat un poc de tot el que he dit dalt. M’esperava més de l’autora de Chocolat. Referències molt fàcils com el riu, com a metàfora de la vida, o un peix difícil de pescar, com a Big Fish o El río de la vida. Molt repetitiu i inclús pesat en alguns fragments (crec que al llarg del llibre queda prou clar el caràcter de cadascú, no cal repetir-ho cada cinc pàgines). I molt poc creïble. Segons el meu punt de vista, clar. No cal ser un endeví per a dir que no m’ha enganxat en cap moment i que no m’ha acabat d’agradar, escepte alguns detalls puntuals.  

L’autora ens intenta presentar la vida d’un poble francés en el moment de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Però també vol mostrar-nos el mateix poble en l’actualitat, Angers, vist pels ulls d’una antiga habitant que se’n va haver d’anar per col·laboracionista. El passat manté un intens diàleg amb el present d’aquesta dona, que es veu constantment atacada pels seus remordiments.

A banda de tot açò, el més interessant per a mi ha estat l’aparició de Luc. Al marge de qui és aquest personatge, cosa que no anem a spoilejar ací, per a mi suposa la metàfora del que ja va dir al seu dia Claude Fischler sobre la cultura de l’snack i el fast-food. Amb el seu somriure californià, Luc és capaç d’amenaçar la crêperie de Boise, malgrat que el menjar que aquest serveix està prefabricat, és oliós i a més, es menja sense cap calma i amb tot el soroll del món al carrer. Tot al contrari de a Chez Framboise, on les receptes tradicionals, els vins guardats a bodegues i les confitures de fruites de l’hort del costat sublimen les taules del restaurant.

Una altra cosa que m’ha agradat, i que sempre em crida l’atenció quan ho detecte, és el nom dels personatges. Mirabelle els posarà als seus tres fills nom de fruits: Cassis (la grosella negra), Reine-Claude (una variant de la pruna) i Framboise (el gerdó en català, la frambuesa en castellà). Cassis ja no mantindrà aquesta tradició per als seus fills, Reinette no va tindre descendència, però sí Boise: les seues filles seran Pistache (pistatxo) i Noisette (avellana). Al mateix temps, aquestes seguiran el costum, així que els fills de la primera seran Ricot (abreviatura d’haricot en francés, bajoqueta) i Prune (una altra pruna), i de la segona, serà Peche (bresquilla). Són guinys simpàtics, com els noms dels protagonistes de La tenda dels suicidis, de Jean Teulé: el pare és Mishima, la mare, Lucrècia, el fill major Vincent, i la filla mitjana Marilyn. Que cadascú averigüe el per què d’aquestos noms... 

Tornant a Boise i a la seua prole, també m’ha resultat curiós comprovar una vegada més com la part femenina d’una família és la garant d’unes tradicions, en aquest cas culinàries, i com les receptes passen de mares a filles junt a una manera de comportar-se a la cuina.

Però para de contar. Ací s’acaben les parts més atractives per a mi d’aquesta novel·la.  És possible que li done una altra oportunitat a aquesta autora, perquè l’idea principal de la pel·lícula de Chocolat, molt a l’estil de Como agua para chocolate, en el sentit de que el menjar és capaç de transformar el nostre estat d’ànim, o nosaltres influir sobre ell, m’agrada prou. En Cinco cuartos de naranja no he vist aquesta influència tan marcada, llevat dels efectes de l’olor de taronja sobre Mirabelle (s’arriba a explicar clarament l’origen d’açò en algun moment?), les comparacions d’emocions i colors amb aliments, el llibre de receptes de Mirabelle com a herència única i valuosa per a Boise, i poc més. Potser el problema era meu, que tenia massa esperances de que m’agradara...

Ens llegim a la propera recepta.

Elizabeth Gilbert – Come, reza, ama

Crec que és la primera autora anglosaxona que va a ser la protagonista d’un dels meus posts... encara que una part mínima de la seua història transcorre a un país d’aquesta cultura. Elizabeth (sí, és una obra autobiogràfica) decideix posar terra de per mig per solventar els seus problemes, i traslladar-se primer a Itàlia, després a l’Índia, per a acabar a Indonèsia, quatre mesos a cada destí. En total, un any. Tres països que comencen per “I”: curiosament, en anglés, “I” és la primera persona del singular, jo. L’autora diu que no va ser fet a posta, i ens ho creem.

El jo era el que necessitava Liz. Trobar-se amb ella mateixa, i com ja anuncia el títol del llibre, a través d’una bona dosi de menjar, de resar i d’estimar. Sense terme mig. I per aquest ordre; crec que no vos costarà endevinar on va fer cada cosa.

No sabem si l’autora és víctima de la mercantilització de la cultura i espiritualitat índia que ja anunciava Gita Mehta a Karma Cola el 1970. Siga com siga, aquest viatge idíl·lic promet, i malgrat semblar que en algun moment la protagonista ho enviarà tot en orris, podem dir que acompleix el seu objectiu. Normal... així qualsevol! Tant de bo tots tinguérem eixos recursos per a desaparéixer del món durant un any per a dedicar-nos a la vida contemplativa!

La primera part, la que precisament parla d’Itàlia, és la que més pesada em va resultar. I qui m’ho anava a dir a mi, amb tanta varietat de gelat, pizza i suculentes pastes, que prometien fer-me la boca aigua i m’invitaven a alçar-me del seient a la recerca d’algun bon restaurant italià proper. No obstant, tot aquest menjar no va atreure la meua atenció. No sóc de les que es deixen lectures per acabar; en algun punt vaig estar buscant informació, per veure el que em podia esperar si continuava. Les opinions no eren massa bones, més bé, tot el contrari. Però al no llegir-ne cap ben fonamentada vaig optar per seguir avant.

Pense que en part molts comentaris negatius (i destructius) provenen del desconeixement. La gent que parla malament tem que mai ha caigut en una espiral d’autodestrucció i de tristesa (millor per a ells); o potser són persones que ho arreglen tot amb Prozac o anant-se’n de festa amb els amics. No està mal, cadascú té dret a triar el seu flotador salvavides. Però Elisabeth va decidir fer una cosa diferent: solventar-ho tot des de dins. Anar a l’arrel mare dels problemes, on va començar tot. La solució venia per buscar (i trobar) la seua essència i la seua pau personal. Coneix-te a tu mateix, com resa el famós aforisme del temple de Delfos. Aquesta és la clau. Per tant, comprendre per què Elisabeth va decidir enfocar-ho mitjançant la cura de la seua part espiritual i la meditació els resulta difícil, sent impossible empatitzar amb ella, no tenint en compte que aquest mètode és l’utilitzat per molta gent per superar el dia a dia, i que més, li funciona. Resultat: com passa moltes vegades, es desqualifica tot allò que és diferent “al normal” o que s’ignora. S’agrava amb aquesta era d’Internet i les noves tecnologies: ara tot el món té accés a un teclat i una connexió, i un fòrum on expressar les seues idees. I que conste que respecte que haja persones als que no els haja agradat, que els haja paregut una lectura prescindible, mal escrita... però el que no comprenc és que es parle des del desconeixement i damunt, mal expressat.

La part indonèsia també ha tingut el seu encant. De tota manera, m’ha semblat massa redona en la seua perfecció. En fi, als americans els solen agradar els finals feliços, i aquest no ho podia ser menys.

Qui m’anava a dir a mi que d’aquesta lectura anava a treure tantes frases i reflexions? Potser Liz m’ha ajudat un poquet a conéixer-me a mi mateixa. He envejat les experiències metafísiques que relata, perquè algun dia voldria experimentar-les en la meua pelleta. Ahí sabré si són tan vives i superlatives com ella les pinta. No sé si començaré a meditar... perquè potser no és precís seure’s en la postura del lotus i tancar els ulls fixant la vista en un punt més amunt de l’entrecella. Potser alguns aconsegueixen la pau interior mirant crepitar un foc, com la mateixa Gilbert comenta en algun punt del seu viatge, o, per què no... llegint tranquil·lament. Cadascú ha de buscar la seua manera personal!

En definitiva, que en aquest any que va durar la seua experiència l’heroïna va aconseguir equilibrar el seu interior i fer les paus amb el seu passat. Earl Hickey a My name is Earl, i Kim Lange a Maldito karma, per exemple, també ho intentaren d’una manera  be diferent. Hem dit que cadascú ha de tindre el seu estil, no?

Andreas Staïkos – La amante gourmet

Diu el neurocientífic F.J. Cudeiro Mazaira a Paladear con el cerebro que els motors que regeixen el sexe i el gust pel menjar al nostre cervell són més o menys similars. Tots tenim guardat a la nostra retina, tant per la pel·lícula com per la novel·la, les conseqüències, de vegades nefastes, de vegades eròtico-festives, del menjar de Tita a Como agua para chocolate, que depenien del seu estat d’ànim quan cuinava.

En aquesta línia, i deixant a banda el realisme màgic, han transcorregut les aventures culinàries de Demetrio i Democles a La amante gourmet. Unes vegades enemics, altres vegades aliats, la competició per l’amor de, i les nits de passió amb Naná ha trascorregut més entre el calor dels seus respectius fogons que entre els llençols dels seus llits. Potser Naná era (és) una supergustadora, potser Naná accedia a l’amor a través dels plats dels seus amants.

Naná, una típica femme fatale, un personatge massa frívol i pla per al meu gust, que ha encaixat, això sí, en aquesta obra fàcilment teatralitzable. Encara que si algun director intrèpid s’hi atreveix, que no s’oblide de posar a punt tots els sentits, essencials per a gaudir d’un bon menjar; no estaria de més que féra partíceps als assistents dels suculents àpats que els cuiners preparen, no? Olives, sardines, fulles de parra, carbassons farcits, eriçons de mar... tot regat amb una bona dosi del millor oli d’oliva i un toc de jolivert.

Si alguna cosa puc dir d’aquest tema, és que a mi també m’han conquerit, entre altres coses, a través del gust. Espècies, nous cereals i pastes, infusions i ingredients en general han passat a formar part de la meua nova dieta. Cada menjar és un espectacle, i així dóna gust. Inclús gaudisc d’una torrada de pa amb sal i oli amb uns allets tallats per damunt, finament. Abans, menjava per menjar. Ara menge per enamorar-me cada dia més. La meua part de Naná aflora cada vegada que em pose a la taula, però no deixe que sobrepasse aquest límit. En això sí que som massa diferents.

Gillian Gill – Agatha Christie, vida y misterio

 Ja fa un temps em vaig començar a obsessionar per llegir biografies, i no recorde per culpa de què o de qui. I aprofitant que vaig veure una edició a bon preu de la vida d’una de les autores més traduïdes i llegides del món, Agatha Christie, la vaig comprar. Una altra de Marie Curie va caure en la mateixa tanda.

M’atrauen les vides de personatges femenins. Veure com solventaren les seues carreres cap a un èxit fulgurant en els seus respectius camps, perseverant en un món d’homes sense decaure. Com sol passar, de vegades sacrificant de manera conscient o no aspectes de les seua vida privada. Realment els anys no han fet canviar massa aquesta situació.

També buscava respostes: quin era el factor que els va fer arribar aquest èxit, com trobaven la seua inspiració. Així que després de la lectura de la seua biografia puc dir que aquest aspecte no se m’ha quedat massa clar. O bé, sí, potser sí: que en el cas de l’autora de Diez Negritos (una de les que més m’agraden d’ella) va ser el talent innat. Bé, això ens lleva un poc d’esperança a aquells que no en tenim tant o gens. No hem d’oblidar la seua gran dedicació i hores de feina, cosa ben comprensible, això sí.

El llibre es fa molt pesat en alguns moments, encara que em sembla original recórrer als relats de la mateixa autora per a explicar les seues experiències (que, per altra banda, reconec que desconec en absolut, per ser històries dels primers moments de Christie, o perquè no són novel·les de misteri). Pel que sembla, va recórrer prou a l’escriptura com a remei dels seus mals. De tota manera, pense que l’autora del llibre recorre de manera excessiva a aquesta tècnica, i de vegades tenia la sensació de no estar realment llegint el que buscava.

També m’interessava veure la vida d’Agatha amb Max Mallowan, un important arqueòleg britànic del moment, i com dues personalitats tan fortes i tan cultes havien acabat acoblant-se per esdevenir una parella sòlida i amb un carisma reconegut a nivell mundial. Ven y dime cómo vives es un testimoni preciós de primera mà de la Christie amb el seu marit, encara que discret com ella i ple de fi humor anglés, de quan ell treballava i ella li tirava un cop de mà a algunes excavacions al Proper Orient. M’imagine que la famosa frase de “casa’t amb un arqueòleg etc” vindrà d’aquesta època.

La propera serà Marie Curie, no sé quan. I en aquest cas exigiré respostes!

Muriel Barbery – Una llepolia

Parlant-vos l’altre dia dels caquis i de les delícies japoneses d’Amélie Nothomb a Ni d’Eva ni d’Adam, no vaig poder evitar enrecordar-me de Pierre Arthens. I és que aquest home, que tots haguérem detestat en vida, conforme ho va fer René (la portera de La elegancia del erizo), és un vell antipàtic, desagradable i arisc. Però si hi ha alguna cosa que el porta a l’excel·lència és precisament el menjar. Només quan recorda els sabors, les olors i les imatges de la seua infància i adolescència es transforma en la persona que una vegada va ser.

Si alguna cosa li hem de reprotxar a l’autora és que realment no explica com aquest gran crític literari es va convertit al costat oscur, sent el particular Darth Vader o el Ciutadà Kane de la Rue Grenelle, martiritzant la seua família. Potser l’objectiu d’aquest recull de records en 160 pàgines no fóra aquest. És probable que Barbery vuiguera fer-nos veure que dins de cada monstre hi ha una sensibilitat, hi ha una història. I així, qual pel·lícula que diuen que es veu abans de morir, Arthens no recorre la seua vida ni amb el cor ni amb el cap, sinó amb el paladar.

Dir que he gaudit aquesta novel·la és dir ben poc. He sentit en cada papil·la lingual el gust del pa, daurat i cruixent; el del sashimi, de tall selecte i certer; i què dir  del dinar improvisat a una casa de camp amb uns desconeguts, amb els ingredients del mateix terreny dels propietaris. Com un de tants plaers que descriu Philippe Delerm a La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules.

Pierre Arthens, aquest “rei a la taula” de gust exquisit i actituds sobèrbies, no obstant, passa les seues últimes hores gitat al seu llit, buscant EL sabor i EL moment. I jo crec que la majoria conicidim amb ell. Aquell sabor i aquell moment es troba en l’infància. Jo no deixe de rememorar el cous-cous de la meua iaia. Ningú el fa com ella, ni tansols ma mare. Jo ho he intentat mil i una vegades, ella m’ha trasmés el seu secret, però l’olla es rebel·la. He tingut la sort de poder tastar coses delicioses, però res com aquell gust que t’omplia la cavitat bucal, que sabia a ingredients senzills combinats amb algun ardit alquímic i misteriós. Com que l’enigma segueix perseguint-me, continuaré intentant-ho, per si de cas algun dia es fa la màgia al foc.

Amélie Nothomb- Ni Eva ni d’Adam

Conta l’Antic Testament que Eva va ser la responsable de portar el pecat original a l’humanitat. La serp la va temptar amb la poma, i ella, dèbil, va caure i li la portà a Adam, que seduït per l’idea, va mossegar el fruit prohibit. Quan Déu es va assabentar, els va expulsar als dos del paradís i els va portar al món terrenal, sense abans maleir la raça humana amb grans penúries.

Qui no ha trobat en un moment determinat de la seua vida el seu paradís particular? Pot ser una platja, la cima d’una muntanya, o fins i tot (per a gustos, colors) un centre comercial. Però... i si el paradís puguera ser un estat mental? Sí, una mena de nirvana en el que els inconvenients es veuen des d’un altre prisma, no hi ha problemes, o si els hi ha, es minimitzen, perquè res en absolut pot desfer el món de meravella en el que vius.

Si seguim fil per randa el que Amélie Nothomb relata a la seua novel·la, sembla que va estar un temps al seu paradís particular, Japó, entre els braços del seu Adam, Rinri, això sí, amb els ulls un poc més esquinçats que el de les Sagrades Escriptures. També va sofrir la temptació: una vida comfortable, només accessible a través del seu amant. Tenim poma: uns quants caquis, saborosos, acabats de collir. I el menjar japonés del que dóna compte de manera detallada, quina delícia.

M’incline més per pensar que el paradís no és un lloc. Impossible. Un jardí de les delícies col·lapsat de gent de totes les èpoques. No té sentit. A més, mentre que per a uns, els més pudorosos, la manca de vestimenta seria el pitjor dels seus malsons, d’altres n’estarien encantats... Sense tenir en compte que cadascú exigiria el seu paradís, fet a la seua manera i gust, convertint-se tot plegat en un estat anàrquic, capritxós i  insostenible.

Per això cada vegada estic més convençuda de que no hi ha més Edén que el que nosaltres ens creem en vida: ens envoltem dels nostres èssers estimats, anem als llocs que més ens agraden, passem el nostre temps lliure fent les coses que més ens plenen, i si tot fóra ideal, tots rebríem una remuneració per treballar gaudint de les nostres passions. Però els gustos canvien: el que als 15 anys et semblava fascinant, pot no ser-ho als 17, ni molt menys als 30. I què fer quan de sobte et sents atrapat pel teu paradís? Hem de ser valents, agafar les regnes de la nostra vida i  prendre les decisions que ens portaran al que nosaltres busquem.

Crec que no seré l’única que s’ha sentit plenament reflexada amb les aventures que viu la protagonista a les terres del Sol Naixent i els sentiments que hi va experimentar: situacions desesperants, de vegades producte del xoc cultural, divertides, comprometedores, i inclús desgarradores, sempre assaonades amb seu particular toc d’humor i esperit crític. I per si això fóra poc, aquesta autobiografia ens ha servit per a albirar quant a penes la complexitat d’una de les civilitzacions més fascinants i mil·lenàries: la nipona. Quina enveja he experimentat al llarg de les narracions en les què el menjar japonés era el protagonista, amb la delicadesa pròpia de les seues receptes, i els sabors de mar i de terra que, de ben segur, omplien les estances que compartien Rinri, Amélie, i els seus acompanyants.

Si bé m’han entrat ganes immediates d’agafar el proper avió a Tòquio per l’evocadora descripció dels paisatges, el llibre té un moment en el que vaig sentir una gran angoixa: la nit en la que la protagonista quasi se’n va a l’altre món per congelació, degut a una terrible tormenta de neu al Kumotori Yama, un mont japonés. Alguna cosa va passar aquella nit, potser una onibaba bona la va salvar al refugi? (per cert, tindrà alguna cosa a veure el nom de la bruixa Yubaba d’El viatge de Chihiro? Desconec per complet la resposta) Dit siga de pas, no entenc com una experiència tan aterradora sembla no afectar-li massa a la protagonista, almenys després ni ho torna a mencionar. Jo quedaria traumatitzada per a sempre.

Si alguna cosa ens ha quedat clara després de llegir aquesta novel·la és que ningú es banya dues vegades en el mateix riu.  El que és segur, o almenys sembla després de veure la trajectòria d’aquesta autora, és que la decisió final va ser la correcta. Al cap i a la fi, pel poc que he llegit d’ella, sembla que és una de les poques afortunades que  finalment ha sigut capaç de trobar el seu paradís en aquesta jungla. Que no és poc.