La part frívola de mi va voler llegir aquest llibre pel títol i per la preciosa coberta. Realment no sabia què m’anava a trobar, volia que fóra sorpresa, encara el que sí que m’esperava era que el relat estiguera dirigit per una tassa de xocolate, o moltes. El xocolate calent és sinònim de comfort, tranquil·litat, d’estona agradable. I era això el que necessitava.
Efectivament, ha resultat una agradable sorpresa. El que menys podia esperar és que el llibre fóra un compendi de relat màgico-metafísic, amb pinzellades de psicologia i autoajuda. Açò reconec que pot asustar, i jo seria la primera en tirar-me enrere si llegira aquestes quatre paraules juntes, però el conjunt no queda malament del tot. És… bonic. No es fa pesat ni moralitzant del tot, perquè les idees resten en equilibri.
I d’idees, hi ha unes quantes. De primeres, he vist algunes que em sonaven i altres que directament es mencionen: els autors beuen de Haruki Murakami i la Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, El Petit Príncep (Antoine de Saint-Exupéry), Las Nueve Revelaciones (James Redfield), La inutilidad del sufrimiento (Mª Jesús Álava Reyes) i El Secreto (Rhonda Byrne). Hi ha frases, relats, experiències o pensaments tretes directament, i segurament d’altres que jo desconeixeré.
També la música juga un paper importantíssim al llarg del viatge iniciàtic d’Iris, amb la banda sonora dels Beatles (The End), Leonard Cohen (I’m your man), Feist (Secret Heart), els Rolling Stones (As tears goes by) i una banda que deu ser amiga dels autors, Hotel Guru. Les notes d’aquestes melodies acompanyen Iris per un recorregut per si mateixa: fa poc més de tres mesos que els seus pares han mort en un accident de trànsit, es troba sola a la casa familiar, té una feina que no li agrada, es veu amb 36 anys i sense algú a qui estimar, només el passat i els seus records. Podem dir que Iris se sent fent equilibris enmig d’una corda fluixa. Però just en el moment en el què tot podia canviar, ho fa, però precisament no de la manera que ella anava a provocar.
La casualitat l’encamina a un bar, amb el mateix nom que el títol del llibre, on coneixerà una sèrie de personatges que l’aniran guiant a l’autoconeixement i a la resolució dels seus conflictes interns. Les etapes, separades per un dia de diferència cadascuna, estan simbolitzades per les sis taules del bar: la primera, la taula dels pensaments, que en si no són ni bons ni roïns, i a més, són totalment controlables; la segona, la taula del passat, la taula de les coses que t’han fet feliç i que no deuries d’haver oblidat; la tercera, la taula que ens demostra que fins i tot en els moments més crus, s’amaga la bellesa; la quarta, la taula del perdó, sobretot a nosaltres mateixos; la cinquena, la taula de la senzillesa, del despreniment d’allò més superflu, exemplificat amb els haikus; i per últim, la sisena, la taula dels acomiadaments.
No vaig a contar molt més de la trama, perquè ja ho he fet més que en altres ocasions. Només alguns apunts per remarcar: com no, una de les coses que més m’ha agradat i ha complert en les meues expectatives era la presència del xocolate calent en els moments en els què Isis es troba amb Luca, un dels seus xamans per a la recerca de la felicitat; però a més, Olivier suposa el contrapunt per a la protagonista, i ho fa amb el menjar japonés, que sabeu que adore, i també el que suposa beure té (verd) per a la cultura nipona. També m’ha agradat l’ambient màgic que ha envoltat tot el relacionat amb el bar, amb la figura del Mag al capdavant, i el missatge positiu que trasmet. Els contres: el refregit i la repetició d’idees dels llibres que vos he dit més amunt, i la falta de credibilitat que em donen tant el personatge d’Olivier i el fet de que en sis dies Iris siga capaç de trobar la clau per superar la seua depressió.
Però bé, està bé per al que és. No s’espereu una gran novel·la i una alta literatura. Només una lectura de diumenge o per a un dia especialment trist, quan no teniu ningú amb qui parlar i necessiteu un extra per a remuntar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada