El dietari de Bernat Bonet
arrenca amb l’inici de curs d’un institut d’una localitat indeterminada
valencianoparlant. Bernat és un professor solitari, de valencià, interí, el nou
arribat, el que ha de descobrir els intríngulis del centre, i el que es va a
emportar la pitjor part, sempre parlant dels horaris, és clar. El relat podria
ser anodí si no fóra perquè un fet trenca la quotidianitat d’aquest professor
enamoradís: la desaparició d’una de les seues millors alumnes. Tot apunta a
ell, i a partir d’ací, el malson es fa realitat.
Crec que Vicent Borràs ha agafat
aquest tema de la desaparició de Mamen, que en algun moment s’esvaeix, com una
excusa per a contar el que és l’ambient a l’interior d’un institut, des del
punt de vista del professorat. Utilitzant una gran ironia ens parla de la sala
de professors (el tanatori), dels seus companys i els clitxés associats a les
diferents matèries (reals com la vida mateixa) i a les diferents professions
associades a l’institut (el bar del cantó, el bidell), i com no, la vida als
corredors i a les aules, amb els alumnes com a protagonistes. La novel·la
compta amb el valor afegit de que a l’estar escrita i publicada en temps on el
que existia era l’EGB, BUP i COU, a alguns lectors ens venen records d’antigues
pressions i pors.
Sense dubte, altre dels atractius
del diari de Bernat són les contínues referències a autors de la literatura en
català (Joan Pla, Vicent Andrés Estellés o Jesús Moncada són els primers que se
m’ocorren), però també les reflexions sobre el que suposa ser professor, a més,
el de valencià. En general, el llibre
no està mal, es deixa llegir sense massa problemes, fins i tot arriba a
transmetre l’angoixa en els moments més confusos i delicats, però així i tot he
trobat a faltar alguna cosa, o inclús alguns comentaris m’han paregut massa
forçats, sobretot els de la llengua. M’ha agradat, tot siga dit, la manera que
ha fet còmplice al lector a través de la inclusió d’un personatge que pel nom i
per la descripció recorda molt al mateix autor de la novel·la, Vicent Borràs;
també hi contribueix a eixe guiny la nota final de l’editor, molt interessant
per descobrir el procés de publicació del dietari i la vida després dels protagonistes.
En síntesi, un llibre recomanable a professors d’institut, sobretot per a alguns sofrits de valencià; també per a alguns alumnes nostàlgics que no saben encara massa bé com funciona la ESO i que pensen que res com aquell sistema d’ensenyança en el què apreníem a base de bacs, quan els treballs en grup es feien amb les enciclopèdies de la biblioteca pública municipal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada