dissabte, 3 de maig del 2014

Vicent Borràs – Notes finals

El dietari de Bernat Bonet arrenca amb l’inici de curs d’un institut d’una localitat indeterminada valencianoparlant. Bernat és un professor solitari, de valencià, interí, el nou arribat, el que ha de descobrir els intríngulis del centre, i el que es va a emportar la pitjor part, sempre parlant dels horaris, és clar. El relat podria ser anodí si no fóra perquè un fet trenca la quotidianitat d’aquest professor enamoradís: la desaparició d’una de les seues millors alumnes. Tot apunta a ell, i a partir d’ací, el malson es fa realitat.  

Crec que Vicent Borràs ha agafat aquest tema de la desaparició de Mamen, que en algun moment s’esvaeix, com una excusa per a contar el que és l’ambient a l’interior d’un institut, des del punt de vista del professorat. Utilitzant una gran ironia ens parla de la sala de professors (el tanatori), dels seus companys i els clitxés associats a les diferents matèries (reals com la vida mateixa) i a les diferents professions associades a l’institut (el bar del cantó, el bidell), i com no, la vida als corredors i a les aules, amb els alumnes com a protagonistes. La novel·la compta amb el valor afegit de que a l’estar escrita i publicada en temps on el que existia era l’EGB, BUP i COU, a alguns lectors ens venen records d’antigues pressions i pors.  

Sense dubte, altre dels atractius del diari de Bernat són les contínues referències a autors de la literatura en català (Joan Pla, Vicent Andrés Estellés o Jesús Moncada són els primers que se m’ocorren), però també les reflexions sobre el que suposa ser professor, a més, el de valencià. En general, el llibre no està mal, es deixa llegir sense massa problemes, fins i tot arriba a transmetre l’angoixa en els moments més confusos i delicats, però així i tot he trobat a faltar alguna cosa, o inclús alguns comentaris m’han paregut massa forçats, sobretot els de la llengua. M’ha agradat, tot siga dit, la manera que ha fet còmplice al lector a través de la inclusió d’un personatge que pel nom i per la descripció recorda molt al mateix autor de la novel·la, Vicent Borràs; també hi contribueix a eixe guiny la nota final de l’editor, molt interessant per descobrir el procés de publicació del dietari i la vida després dels protagonistes.

En síntesi, un llibre recomanable a professors d’institut, sobretot per a alguns sofrits de valencià; també per a alguns alumnes nostàlgics que no saben encara massa bé com funciona la ESO i que pensen que res com aquell sistema d’ensenyança en el què apreníem a base de bacs, quan els treballs en grup es feien amb les enciclopèdies de la biblioteca pública municipal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada