dilluns, 26 de maig de 2014

Esperança Camps – Col·lecció particular

La curiosa novel·la de la menorquina va caure a les meues mans quasi per casualitat, per una suggerència de la meua biblioteca més propera. No la coneixia, fins i tot dubtava de que fóra una novel·la, no sé si pel format en si del llibret, sense resum (per cert, molt difícil de trobar per internet), de grandària més bé prima i menuda, i el que més em cridava l’atenció: un sol paràgraf que semblava durar 137 pàgines (les de la publicació). Així que d’interés n’havia prou, i d’expectatives, ninguna, només el factor sorpresa i la mínima garantia de que l’autora era Esperança Camps.

I allà que em vaig posar, un poc asustada de perdre’m en els pensaments de Xavier, amb les seues argumentacions pro i contra les estatuetes de Lladró, herència de la seua mare, i que tant abominava. Però no. Una vegada acabada (quasi sense adonar-me’n), la sensació que et queda és de que el format, aquell que et plantejava tantes incerteses, no podia ser el més adient; que el paràgraf en bloc, escrit d’una manera impecable, és l’únic que et permet botar de pensament en pensament, fluint de manera natural. A l’igual que ens anem movent de Dénia a València o Alzira, i en un salt a Ciutadella. En definitiva, no sé com ho ha fet, però el resultat no podia ser més coherent, però atrevit i innovador, immillorable. 

Pel que respecta a l’argument, sabeu que poques coses solc dir. Hui em mulle un pèl: sabeu que Esperança Camps és una periodista molt activa a les xarxes socials, i que per les desafortunades circumstàncies que ens estan fent viure uns quants desaprensius, es troba al centre d’un dels temes que més mal ens estan fent com a valencians, i és la destrucció de la ràdio i la televisió valencianes. Junt Empar Marco, recentment ha publicat Vertigen, una novel·la que parla de tot el procés de desestructuració dels canals d’informació públics. Doncs bé, si tenim en compte el que acabe de dir, no ens vindrà de nou que a Col·lecció particular res sembla el que pareix a priori, i el que amaguen les obres d’art de Xavier Moran, amb la seua vida aparentment perfecta (amb dona, amant, exdona i filla incloses) és la trama política més pudenta i corrossiva que ha colpit la terreta des de la implantació de la democràcia. Cal pronunciar la paraula maleïda, tot siga dit, en alemany? A bon entenedor…

Una novel·la densa, que ens deixa moltes coses amb les que pensar, i més si tenim en compte que hui és dia de ressaca post-electoral, però al mateix temps fresca per la seua estructura, a la que val la pena dedicar-li unes horetes. Només una pega minúscula: la variant balear ha pesat sobretot en algunes formes verbals i paraules concretes (al·lota, moix), el que està molt bé per a apropar-nos a les illes, però si els protagonistes són valencians, resta un xic de credibilitat. Com ja dic, un detall, però que no resta interés a aquesta col·lecció, no sé si particular de la vessant mediterrània de la Península Ibèrica.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada