dissabte, 24 de maig del 2014

Isabel-Clara Simó – El caníbal

Em vaig deixar portar per la foto de coberta i per la meua intuïció: un cuiner de renom que acaba esdevenint antropòfag… Que les delícies culinàries a l’abast de qualsevol mercat ja no eren prou per a ell? Què el va moure a donar eixe pas tan esfereïdor i definitiu? Va notar que ho havia provat tot en aquest món i que els tabús i l’ètica deixaven de tenier importància?

A mesura que lliges aquesta novel·leta de la d’Alcoi, veus que tot és més simple. O més complicat. Històries sobre cuiners amb un gran ego i poca humiltat en coneguem unes quantes del món del cinema (l’alemanya Bella Martha, o Fuera de carta, de Javier Cámara), o fins i  tot a la narrativa (l’infumable Sal de vainilla). Què té de diferent la història d’en Blai, el gran xef de Lloret de Mar i educat a Barcelona? Que conta el que altres no, i és el procés d’aprenentatge en aquest laberint que poden ser els restaurants de renom, a la recerca d’estrelles de guies que jo només pensava que eren de marques de pneumàtics. Posteriorment, l’èxit, la configuració de la personalitat definitiva. La solitud. Però sempre en aquestes històries, un tema en comú: a la vida li manca alguna cosa, eixa sal, eixe rerefons de passió, d’amor per les persones. Perquè deu ser que quan algú té èxit a la vida, en qualsevol camp que siga on destaque, ha de deixar enrere amics, família, parella. Quan deixar-ho per a després ja pot significar “massa  tard”.

Pel que al títol respecta, la narració pot semblar un punt avorrida arribat un cert moment. Et preguntes quan comencen a menjar-se ací a la gent. I quan t’ho planteges, quasi te’n penedeixes. No revele massa, només dir que una cosa pot ser veure-ho a alguna sèrie de televisió (no vaig poder acabar l’Hannibal de la NBC) però altra cosa és llegir-ho. I crec que açò últim és molt pitjor, i de bon tros.

El que més m’ha agradat: l’estil i la fina ironia de l’autora. També el procés, el naixement del geni, les experiències i les persones que el fan ser com és. Com no, el ben documentat que es nota que està cada tall, si m’ho permeteu dir així. La sensació de rebuig a l’hora de llegir, de voler parar però al mateix temps tindre ganes de veure què serà el següent. Una bona lectura de cap de setmana, amb l’extensió justa per a que no embafe ni enganye. Al cap i a la fi, deixa un sabor agredolç, però de rerefons agradable. I això asusta un poc.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada