Cristina López Barrio – La casa de los amores imposibles

No m’agraden els acomiadaments, i si és d’una persona de les grans, encara menys. Davant de notícies com la d’avui, el món s’hauria de parar. Però un d’eixos móns s’ha parat segur: Macondo. No li queda més remei. Està de dol. Un món en el que només hem tingut la sort de viure-hi uns quants: un món de sagues familiars, de passions i d’exhuberància. De caràcters marcats, de circumstàncies extremes i de supervivència difícil. A Macondo podem trobar generals que viuen immersos en un laberint personal, nàufrags que s’enfronten amb taurons i la fúria de la mar de la millor manera possible, pobles sencers que oculten secrets, amors més que prohibits, incestuosos, morts sabudes per tots menys pel directament afectat o coronels que esperen una carta que mai arriba. A Macondo ja li falta el seu fundador, el seu pare.

Per això especialment el dia de hui, 18 d’abril, em dóna certa malícsia llegir algunes opinions a blocs on comparen Cristina López Barrio i aquest relat amb Cien años de soledad, encara que també algunes altres novel·les exponents del realisme màgic, com La casa de los espíritus, d’Isabel Allende (a algú li recorda el títol amb el de hui?) o Como agua para chocolate, de Laura Esquivel. Però ho sent, amics, amigues. La casa de los amores imposibles no s’arrima ni de lluny a Macondo ni a les seues poblacions veïnes. Realisme màgic perquè apareguen esperits, rises o flors als llocs més inhòspits? 

Ho vaig a dir clar: l’estil embafa, avorreix i ofega, i això és el que fa que gran part del relat es caiga. Mai en la vida haguera imaginat que anava a llegir una novel·la en la qual a cada frase anava a haver una metàfora o una comparació. Es fa molt pesada i empalagosa. La història té arrancades de rossí i parades de burro, així explicat, com li agradaria a l’autora. De sobte la història avança uns anys en dos línies (cosa per la que no li lleve mèrit, és difícil aconseguir-ho) però es deté paràgrafs sencers en descriure el color dels ulls d’un personatge, o el frec d’una tela, o la proliferació de plantes al jardí. I el vocabulari? Què me’n dieu? Algú podria dir que per la quantitat de paraules diferents que es troben entre les seues pàgines, l’autora és que domina el llenguatge. Però no: una cosa és agafar el diccionari i apuntar-se un llistat de paraules boniques que t’agradaria que plenaren les pàgines i altra dominar el llenguatge: dominar el llenguatge és saber quan una descripció és prescindible, o un diàleg essencial. És posar la paraula justa al lloc adequat. I això, López Barrio no ho fa. De fet, sobren pàgines, més de 50 i més de 100: el relat s’alleugeria i el lector que espera trobar el realisme màgic promés ho agraïria. Per això deduïu que m’ha semblat un relat més que desigual i prefabricat, més semblant a un catàleg de mots que una narració on és necessari que A vaja davant de B. Tenia ganes d’acabar-lo per passar a una altra cosa més important o altra lectura que m’enriquira més a nivell personal. 

No vaig a detindre’m més en ell, ni a fer una mínima sinopsi, perquè pense que ja ho he dit, clar i senzill, i perquè teniu centenars de blocs que copien el resum de la contraportada. I si li pose un 1/5* és perquè la història de l’últim personatge me l’he llegida ràpid, no sé si perquè veia que faltava poc per a acabar o perquè està més sintetitzada. Ha sigut una setmana i mitja que se m’ha fet llarga. Ara a altra cosa. 

I perdone’m, Gabo, per mesclar-lo a vosté en este post. Anit la sorpresa de la seua desaparició ja em pillava al llit a punt d’anar-me’n a dormir, i promet que ha sigut casualitat que hui acabara el llibre. Servisquen aquestes línies per donar-li eternes gràcies per haver-me acompanyat en cent hores de soledat, quan no tenia a ningú a qui escriure. Vosté m’ha fet plorar i riure, tremolar i quedar-me bocabadada, i sempre tindre ganes de posar un llibre amb el seu nom entre les meues mans. Bon viatge allà on vaja. Afortunadament, ens ha deixat senyalitzat el camí que ens portarà a Macondo. DEP.