dilluns, 14 d’abril del 2014

Guillaume Sorel i Laurent Seksik – Els últims dies de Stefan Zweig

La casualitat ha volgut que ahir descobrira la pel·lícula La llegenda de 1900. I dic casualitat, perquè just ahir també vaig trobar Les derniers jours de Stefan Zweig: ambdues comenen exactament igual, o almenys amb les mateixes vistes de Nova York, en el cas dels primers, apropant-se; en el cas dels últims, allunyant-se’n. Trenta-sis anys separen una imatge de l’altra, precisament unes dècades essencials per comprendre la història d’Europa i del món.

Parèntesi: per a qui no ho sàpia, The legend of 1900 és l'adaptació al cine de la novel·la Novecento, d'Alessandro Baricco, les dues recomanadíssimes. Tanque parèntesi.

Però bé, tornem a Stefan Zweig i a la novel·la gràfica que se n’ocupa dels últims sis mesos de vida d’aquest autor austríac. O jueu. Tal i com diu a la pàgina 26, “jueu a Alemanya, alemany a Anglaterra. Estranger a tots els llocs. Ja en tinc prou, d’ésser l’enemic del gènere humà”. Aquesta idea l’aturmenta: és una persona massa sensible, ja cansada, potser idealista. Ell es coneix molt bé, però la resta del món sempre està a punt per a jutjar-lo, i això el fatiga. És un bon exemple del que conta Amin Maalouf a Les identitats que maten.

Al llarg del relat de Seksik i els dibuixos de Sorel, donem una ullada a l’angoixa de viure per part de Stefan Zweig i la seua dona, Lotte. La malenconia dóna pas en ocasions a alguns reflexos d’il·lusió i d’optimisme. Això sí, ben pocs al llarg de les menys de 90 pàgines. La nostàlgia sempre es troba per damunt de tot, les ganes de tornar a casa, a Viena, a abraçar els seus éssers estimats, a passejar per les avingudes que ja coneixen. La solució final és una mostra de la poca fe del gran autor en l’espècie humana, és una denúncia de la guerra i la crueltat humana. I el que és pitjor, és l’evidència de que aquest món, cada vegada més salvatge i cruel, no està fet per a les sensibilitats, per a l’humanisme que ell tan bé representa. Per a Zweig, ja s’ha acabat la bellesa, la literatura, la filosofia, l’art… i se les han emportades les persones que ell va conéixer i que per culpa d’una guerra atroç, ja no estan. Per això, no val la pena seguir lluitant, el món s’ha convertit en un lloc massa desagraït. No li falta raó.

El traç de Sorel és fluid i càlid. Amb poques línies retracta el personatge. El guió és fresc, clar i directe. Encerta a l’hora de definir una personalitat tan complicada i erudita com la que degué de ser Stefan Zweig. Es tracta l’autor com una eminència, com un ésser molt conegut i influent. Però al mateix temps jo em quede sorpresa pel desconegut de la seua figura i del seu llegat hui en dia. Jo mateixa reconec haver llegit només dues obres d’ell, Carta de una desconocida i Novela de ajedrez. La segona em va entusiasmar per la febrilitat (existeix aquesta paraula?) que emana, la bogeria en estat pur. No sé per què no he seguit amb aquest autor, m’ho pose com a deures no sé si d’estiu ja a estes alçades de l’any. En aquest sentit, em sembla genial un comentari fet a un post dels blocs de El País, on diu que els best-sellers ja no són el que eren. I açò em ve al fil del mediocre Harry Quebert, que per a contar una història (també mediocre i poc profunda) es tira més de 650 pàgines. Amb la novel·la dels escacs de Zweig tens claríssima la personalitat del personatge i la trama, rica, brillant, demencialment ben escrita en menys de 100 pàgines. 

Així i tot, i torne (altra vegada) a l’obra que ens ocupa m’ha paregut que li falta alguna cosa. No sé si és que els personatges ens resulten massa distants, jo almenys no he aconseguit simpatitzar del tot amb el matrimoni Zweig. Potser és la tristesa, que ho impregna tot, malgrat estar visquent en eixos moments en un país tan viu i colorit com Brasil. Crec que els tons marrons ho han envait tot massa. És una opinió personal, perquè en si, m’ha agradat la història, i m’ha servit per a aproximar-me una mica a la figura d’aquest autor. 


No vull anar-me’n sense deixar una mínima constància, sense revelar res, de les últimes pàgines. M’ha agradat molt la delicadesa i el bon gust en el tracte d’una seqüència tan difícil, d’un moment tan íntim i únic. Quasi quasi com una melodia de piano tocada amb sentiment en el primer terç del s.XX…



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada