Valerià Pujol i Bosch – Els conys saborosos

Reconec que no sóc una lectora massa escrupulosa: crec que m’agrada pràcticament tot el que cau a les meues mans. Però per altre costat, és cert que intente mesclar una mena d'intuïció amb una selecció prèvia del que cau a les meues mans. Entre totes les possibilitats, per cada moment trie el que el cos més em demana. Em guie sobretot per opinions de coneguts i internautes, mal fet, per cert, però també per la curiositat personal i per llibres als que els tinc ganes des de fa un temps. Raons que, tot siga dit, no són excloents entre elles.

Els conys saborosos estava a la llista sobretot per les referències positives d’un conegut, aficionat als relats eròtics. És més: solc tindre en bona consideració tot el que opina. Per això les meues expectatives eren prou altes. Així les coses, ja avance que no sé el que ha fallat. Admet que està magistralment escrit, amb un ús impecable del llenguatge. I la temàtica en si no em molesta: sí, jo sóc una de tantes de les que ha caigut amb 50 ombres de Grey (per poder participar de les conversacions més que res, eh?) o el divertit Sexualment de Núria Roca.

Fa un parell de dies o tres que me’l vaig acabar i continue analitzant els motius que han fet que la seua lectura m’arribara fins i tot a incomodar en alguns moments puntuals. Afortunadament, després de pegar-li algunes voltes al cap, he tret alguna conclusió. La més important de les raons per les quals he arribat a rebutjar alguns dels contes és perquè el punt de vista que en el què es narren és en el 90% dels casos, és masculí. Amb aquest recurs, sabem què pensa el protagonista en cada moment, els seus impulsos per fer el que fa i pensar com pensa, i això té com a conseqüència que li agafem simpatia o almenys l’arribem a comprendre. I açò no seria cap problema, ni diferiria massa de la resta de novel·les on l’home és l’heroi principal, si la situació que es descriu és, almenys per al meu parer, desagradable, censurable i totalment il·lícita. No m’ha agradat llegir el divertiment que pot obtenir un voyeur o un pederasta. Tampoc un professor per la seua alumna, o un assassí de prostitutes transexuals. En tots els casos que he descrit, la dona apareix com una viciosa, gaudint del seu cos o almenys mostrant-lo al protagonista de cada relat, en actituds i circumstàncies, com ja he dit, totalment anòmales i de vegades penades o èticament reprotxables. Per tant, no arribem a conéixer mai el que pensa la dona (o la xiqueta), només la veiem abocada al plaer, sense importar res més. I això quan no hi ha episodis de zoofília (també amb una dona, motivada pel seu propi home). O siga: en aquestos casos, el que fa la “mala acció”, o indueix a la mateixa, és l’home, però sabem el que passa pel seu cap i podem arribar a simpatitzar amb ell, deixant-lo a ell eixir-se’n de rosetes, mentre la dona es presenta com un ent depravat que li tira a tot. Des d'aquesta perspectiva, podria dir-se que és una percepció un tant masclista i possessiva de les relacions.

Un altre aspecte que m’ha desconcertat, i açò sé que és una opinió molt personal, és que l’acte purament sexual (o de vegades el seu arrenc) apareix sense transició, de sobte el narrador o la narradora et fa partícep del que està tocant, del que li proporciona plaer en eixos precisos moments. I de vegades, en concret recorde el cas de Ratlles, es recorre a un circumloqui descriptiu un poc marejador, en aquest cas d’una casa, sense que les característiques d’aquesta siguen determinants en la història.

Sé que fa més de 25 anys que es va publicar el llibre, i que la mentalitat d’aleshores era diferent a la d’ara, i que podia ser un recull transgressor per a eixos temps, però així i tot, no cola. Almenys per a mi. Per a dir-ho d'una manera més clara, vol ser tan transgressor que se'n passa. Eixa sensació de malestar que tenia mentre passava pàgines i pàgines ja no me la lleva ningú. I per ser justos, hi ha alguns (molt pocs) en els què la veu en primera persona és femenina, i ahí, bé, ja sí, un poc millor, encara que peca de l’etern fal·locentrisme, però bé, ho passem i inclús ho acceptem com a natural.

Per a mi, ha estat una lectura estimulant només pel que fa a l’ús de l’idioma, de les paraules, d’una manera exquisida, ho reconec. O siga, el com ha estat bé, i m’ha agradat. Però el què és el que m’ha fallat de totes totes, o de quasi totes totes. En fi, una lectura per oblidar, i que em farà reconsiderar des del respecte i el sentit de l’humor les opinions literàries de certes veus de confiança.