Fa uns dies, deixàvem a la nostra
tauleta de nit Guadalajara. Ara La conquista de la felicidad serà l’elegit
per fer-li companyia al de Quim Monzó. Sota aquest títol un tant pretensiós (com són d’importants, els títols!),
s’amaga una gran veritat, i és que qui vol la felicitat, com qualsevol altra
cosa a la vida, un se l’ha de treballar.
Però no anem cremant etapes tan
prompte. En aquestos temps tan difícils que els de dalt ens estan fent passar,
la felicitat personal és un tema més que seriós. Si et trobes feliç, eres capaç
de tirar endavant qualsevol adversitat que es presente. Deu ser per això per què
constantment ixen a la llum resultats d’enquestes sobre les possibles causes de
la felicitat (per cert, alguna vegada s’heu preguntat a qui li fan eixes
enquestes? Perquè a mi mai m’han demanat opinió!!). En l’última d’aquestes,
elaborada per la beguda de l’espurna de la vida, se’ns revel·la una dada que
ens podíem imaginar, i és que la feina es troba al primer lloc del pòdium. Com no, no poden faltar la resta de components de
la tríada: la salut i l’amor.
Tots recordem la famosa cançó Felicità d’Al Bano i Romina, els dos
cantant a les xicotetes coses de la vida, o aquell inici de la pel·lícula Amélie, on se’ns resumeix quines coses
fa la parisina de Montmartre per gaudir un poc més del dia a dia. I per els més “sisenters”
està la versió made in Spain del
tema, l’ingènua però encertada Tres cosas
de Los Stop. Especialment els dos primers casos van ben encaminats segons les
indicacions de Bertrand Russell pel que a la conquesta de la felicitat respecta:
les xicotetes coses són els ingredients essencials per què la recepta de la
Felicitat (en majúscula) es coga a poc a poc, i només un grapadet de cadascuna
d’elles per què el resultat final siga més que apetitós.
Malgrat que el llibre fa més de 80
anys que es va publicar, i que alguns conceptes estiguen desfasats, és
impressionant que l’autor retracte la condició humana passada i actual amb tal habilitat.
Es nota que és un clàssic. Inclús jo diria que podria ser el precursor d’Emilio
Duró o Eduardo Stamateas. A més, tots incideixen en el mateix (per tant, haurem
de fer-los cas!): no som el centre del món, i en relació a l’Univers, els
nostres problemes, la major part del temps, són més que insignificants. Cal
aprendre a relativitzar-los. A partir d’ací, tot pot ser més fàcil.
A banda, estan els temes eterns i
estretament lligats a la trilogia que hem esmentat amunt: la família,
l’il·lusió, l’estima i les aficions. L’alegria és possible, segons aquest matemàtic,
si tenim un poc de cadascun. I no passa res si hem d’enfrontar-nos amb
optimisme a la competència, l’avorriment, el cansanment, l’enveja, el sentiment
de “pecat”, la mania persecutòria o la por al que diguen els demés. Vaja, recopilant-los,
sembla que hi ha més factors per ser desgraciats que dels primers.
Rellegint blocs, podeu trobar
milers de frases que el filòsof (sí, també era filòsof) deixa caure com bombes.
I més d’un ens hem sentit identificats amb comportaments, o coneixem algú del que
hem pensat que segur que és infeliç
perquè fa/diu exactament això que posa ací. Jo he optat per no copiar-ne
cap, a pesar de que temptada he estat, ja que seria impossible triar-ne només
unes quantes. A més, quasi que reproduïria el llibre sencer ací, i aquest no és
l’objectiu.
Només un però, potser fruit de les circumstàncies actuals: les bases que
posa l’autor que hem de presuposar per a tots no són del tot reals. No tot el món
disposa d’una bona salut, una situació sentimental estable o menys encara, una
feina! Per tant, hi ha molts dels aspectes que poden ser reciclats per al s. XXI,
i altres que caldria adaptar, però així el llibre no tindria l’encant de ser
una publicació d’entreguerres.
Altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció
és que de vegades es posa èmfasi en què
no és un llibre d’autoajuda, perquè és un assaig d’un filòsof. Què passa, que
la filosofia no ens pot tirar una maneta per a eixir de l’adversitat quotidiana?
Està més clar que mai que no són bons temps per a les Humanitats en general i per
l’amor per la saviesa en particular.
Potser no siga un llibre d’autoajuda a l’ús, però ja m’agradaria a mi que el
promocionaren com a tal, per veure si l’etiqueta cola i acaba a les bosses de
compra de més d’un. Per a acabar-ho d'adobar, és molt fi i molt barat, fàcilment vendible!
Si hi ha dues conclusions que
extrac de la seua rica lectura, és en primer lloc, que l’alegria i/o la falta d’ella
és el que mou el món. I en segon lloc, que la felicitat humana és un tema que
interessa, i molt. Felicitat vol dir salut, vol dir vida plena, és l’objectiu
al que tots volem arribar. És el que tots volem ser quan siguem majors. Per què
no comencem a guanyar-nos-la ja mateix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada