Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.