dimarts, 6 de març de 2018

Gioconda Belli – La mujer habitada

Després de dos dies d’haver desfet les maletes, puc dir que el viatge a Faguas encara em dura. No busqueu el país a un mapa convencional. Millor feu-ho en un on també estiga Macondo. Per cert, les casualitats em porten a escriure hui aquest post, així que felicitats allà on estiga, Gabo!

Faguas és el país de Gioconda Belli, i crec que podria dir que molt al seu pesar. És un país de contrastos ferotges, on el ciment i les carreteres sense asfaltar intenten obrir-se pas entre la frondositat i exuberància vegetal. És un país habitat: homes i dones, amb diferents ideals i realitats. Uns, ben còmodes amb l’status quo, s’exhibeixen com paons en clubs socials; altres, amb els peus calçats a dures penes, veuen la seua situació com un carreró sense sortida, perquè escolta, la vida és així. A l’ombra, ni en un lloc ni en l’altre, sinó just enmig, es troba Lavinia: el cos el té en un lloc, la ment en l’altre. És una dona habitada. 

L’habiten projectes arquitectònics, l’habita Felipe Iturbe i la seua amiga Sara i els seus pares benestants, l’habiten dubtes, promeses i l’empenta per canviar el seu país. L’habiten els companys del Movimiento i els ulls espantats del fill del General; i també l’habita Itzá, la gota de roser, el suc de taronja que corre per la seua sang, una dona lluitadora com ella, guerrera com moltes en degueren d’haver enfrontant-se a les armes, nous bacteris i tàctiques brutes dels invasors imperialistes espanyols, allà pel 1500.

La mujer habitada és, definitivament, una novel·la de lluita per la llibertat i per la identitat fora dels rols culturals, plagat de miralls i els seus reflexos distorsionats, de duplicitats, de yin i yan. Pau i guerra, mascle i femella, riquesa i pobresa, resignació i acció, compromís i nihilisme. I tot ben regat amb reflexions entorn el masclisme i el lloc de la dona. Recordem: allà als anys 70, que és l’època entorn la qual se situa l’acció (basada en fets reals a la Nicaragua de Somoza, i fins i tot autobiogràfics, per tant ben documentats) va ser quan començaren a sonar les primeres veus contra el patriarcalisme imperant. I ara em permetreu que em pregunte si calen 40 anys més per a acabar contra certes estructures mentals que alguns tenen ben ancorades al cervell.

Tornant al comentari del llibre, el realisme màgic al qual acudeix l’autora no molesta, més bé al contrari: és d’agrair. La veu d’Itzá és un oasi enmig del desert, malgrat que el que conta en moltes ocasions és molt dur, però el seu estil és suau i dolç, quasi poètic. Del millor de la novel·la, sense cap dubte. 

Després del que vos acabe de contar, no cal que vos diga que vos recomane la seua lectura. Això sí, agafeu maletes per a un temps. Les necessitareu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada