Jesús Moncada – El Cafè de la Granota

Arribats a aquest punt, estarem tots d’acord en que als pobles poden arribar a passar coses fantàstiques: d’això ja havíem parlat ací, però amb el títol de hui, aquesta sensació no fa més que confirmar-se. 

El Cafè de la Granota és un recull de contes portat de la mà de l’autor de la grandíssima Camí de Sirga, pel que d’ací tot el que podia sorgir només podia ser bo. I ha sigut més que això: és una novel·la (novel·la?) plena de situacions serioses (la mort, l’estafa, l’adulteri, la traïció, l’assassinat) però que si les llegim i les analitzem des del punt de vista de Moncada, no podem fer més que riure. A més a més, totes elles formen un conjunt coherent que retraten la vida d’un poble, la Mequinensa dels anys 50, amb les seues misèries, els seus costums, la seua economia, els seus personatges, tot portat a l’absurde o a la sàtira.

En total tenim un marge de 14 relats curtíssims per posar noms, sons, olors i cares a aquest xicotet poble d’Aragó, encara que ja amb el primer ens serveix com a introducció del que va a tractar. Els 14 contes són coherents dintre d’un estil i d’un moment, amb noms que es repeteixen, a l’igual que els llocs (el Cafè de la Granota és un d’ells), però sobretot, si hem d’elegir un tret en comú és el sentit de l’humor, a l’igual que el final sorprenent, on, amb l’última frase, i de vegades fins i tot l’última paraula, comprengues el sentit últim de la narració. Aquesta tècnica el que suposa és que vullgues tornar a rellegir el conte aquesta vegada sí amb el total comprés.

M’han agradat pràcticament tots, perquè m’han fet riure; si he de descatar-ne algun, potser serien el de L’assassinat del Roger Ackroyd pel poder de la lectura i les contínues referències a Agatha Christie, així com el de Un enigma i set tricornis, per ser una típica història, d’eixes mítiques, que només poden passar als millors pobles. En canvi, no m’ha acabat de convéncer la lleugera misogínia que traspuen els relats (és una opinió personal) i la falta de visió femenina en la vida del poble, però sobretot el conte elegit per a posar fi al recull, que pense que no pega al sentit finat, pel sabor agre que et deixa, totalment injust.

En definitiva, una bona elecció si el que teniu és ganes de disfrutar amb el vocabulari de Moncada, les històries amb rerefons, i l’humor fi i intel·ligent d’un dels grans autors del segle XX.