dilluns, 4 de maig de 2015

Joan Sales – Incerta glòria (II) i El vent de la nit

L’edició que ja fa un temps vaig prestar de la meua biblioteca no tenia la versió del tercer personatge en discòrdia, Cruells, el retor roig. Quan vaig agafar la segona part, que pensava que era la que contenia exclusivament El vent de la nit, em vaig endur una grata sorpresa. La història de Trini, Soleràs i Lluís continuava, aquesta vegada des d’un punt de vista extern.

Cruells és un personatge particular, d’aquells que a més d’un li pot trencar els esquemes sobre els bàndols a la Guerra Civil espanyola. Com es pot comprovar amb el seu testimoni, la pertanyença a un o altre era més que difusa. Cruells és sensitiu i observador, amb una càrrega que silenciosament porta al damunt, que és pesada i no manifesta en cap moment. Però és dels que viu situacions marcianes i que el porten a obsessions, unes més discretes que altres, i que el marcaran quasi la seua vida sencera. No parlem dels astres i del color i brillantor dels ulls, bàsicament de les dones, que també, sinó obsessió per dues persones totalment antagonistes, però que són les dues cares d’una mateixa moneda: Soleràs i Lamoneda. Amb aquest últim, que coneix en Incerta glòria al seu desgrat i que es retroba a El vent de la nit, manté extensíssimes converses que ratllen el deliri per esbrinar el parador del primer, un dels seus grans amics de la guerra, el qual tenia una personalitat magnètica malgrat el seu caràcter conflictiu. 

Lamoneda és capaç de portar a un personatge tan tranquil i taciturn com Cruells als seus límits. Igual que una guerra, que a mesura que passa el temps (trenta anys) i el ja sacerdot va reflexionant sobre els seus efectes, es desvetlla més absurda i ridícula que mai. I igual que Cruells, acabem desitjant que desaparega, i que ens preguntem com poden existir persones com ell xafant la terra. 

En general, El vent de la nit, la contiuació dels fets de finals dels anys 30 i principis dels 40 que es narren a Incerta glòria, és l’exemple de com una persona que ha viscut uns fets tan macabres i colpidors és capaç de sobreviure’ls i de sentir-se culpable per trobar a faltar certs moments de companyerisme. Perquè fins i tot en la tristor i en la desesperació es pot trobar la bellesa. O diríem la “incerta bellesa”?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada