dissabte, 29 de març de 2014

Étienne Davodeau – Los ignorantes

Vaig a la biblioteca a recollir aquesta novel·la (gràfica), trobada per pura casualitat però que des del primer moment deduisc que és més que afortunada. Arribe a casa amb el volum, de quasi 300 pàgines i de gran grandària. L’obric per fullejar-lo, fer-me una idea de l’estil del dibuix, de l’ambient que em vaig a trobar… i cau un paper doblat per la meitat. És una partitura. Malgrat el títol en ciríl·lic, aconseguisc averiguar (no sense un poc d’ajuda) que es tracta del Rondo en A Menor, de Mozart.

No sé si aquesta melodia tindrà alguna relació o no amb el contingut de la novel·la. En tot cas, decidisc ajornar-ho per a més tard, ja ho comprovaré quan comence a llegir-la. Alguna cosa m’ha dit que és millor que m’espere a estar tranquil·la, quan la jungla del dia haja arribat, quasi, a la seua fi.

No anava desencaminada. Los ignorantes. En un primer moment, el títol em semblà una elecció infeliç. En la cultura valenciana, quan es diu que u és ignorant s’agafa per la pitjor acepció, quasi, o sense el quasi, com un insult. Així i tot, cal parar-se a pensar en què significa realment ser un ignorant: pel poc que recorde de les meues classes de llatí (i potser clave la pota) gnoscere vol dir conéixer, mentre que la i nega l’afirmació posterior. Per tant, qui és ignorant és aquell que no sap alguna cosa. I ara em pregunte jo: què té de mal, no saber? Així que, pensant-ho millor, aquest títol no està mal del tot, no? Tots som ignorants en moltes coses, i no passa res. Ja ho deia Albert Einstein, tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Té la seua guasa que un personatge com aquest ens amolle aquesta màxima. En fi. D’aquesta manera, en aquesta novel·la (gràfica) ens trobem a dos personatges que són una eminència en el seu camp, però que per altre costat, són uns complets igorants en altres. Eixos són Étienne, l’autor del volum, dibuixant, i Richard Leroy, un viticultor de Montbenault (Anjou, França) prou particular i amb molt d’èxit.

L’idea parteix d’una col·laboració. Si es vol, d’una complementació. De fet, el subtítol és Relato de una iniciación cruzada. Durant un any, Richard i Étienne descobreixen que els seus respectius àmbits tenen més en comú del que a priori pot semblar. 

I ho dic ja perquè no m’aguante més: l’obra en si és una pura delícia. Acompanyar aquestos dos artistes pels camins que deixen les seues vinyes i els seus traços ha significat per a mi la desconnexió total a peu de coixí, quan estava a punt d’anar-me’n a dormir. És una obra vibrant, però també relaxant i reflexiva, rica en matissos, de diàlegs espumosos i traç senzill, però definitori. Jo, que sóc una ignorant també, em sent molt atreta per aquestos dos universos pels que els dos personatges ens passegen. Étienne se sent fascinat pels colors dels camps, per les seues línies horitzontals, eternes, i verticals. Richard acaba per caure a les xarxes de la imatge relatada, de les històries en blanc i negre, o a color, que Étienne li presta o li regala. No falten referències a la genial Watchmen o Maus, per exemple; no ens oblidem de tastar les diferents variants de raïm (merlot, cabernet sauvignon). Toquem la terra, aprenem de roques i de textures. Ens fan un curs introductori a la biodinàmica, a la història de les vinyes, a la utilitat del sofre per a la fermentació del raïm; visitem impremptes, comparem colors, anem a convencions, coneguem els autors de primera mà. També estan com a contrapunt els subtils tocs d’humor que hi ha dispersos al llarg de les pàgines. Al final, ens acabem d’un glop el llibre, abans del que pensàvem (o del que ens haguera agradat). Ens deixa un bon sabor de boca, lleugerament astringent, però agradable. Volem més.


Mozart també s’acaba. L’he posat desenes de vegades mentre passava les planes. Feia un bon maridatge, en definitiva, amb Étienne i Richard, i això que de música a penes se’n parla. Ni tansols citen aquesta obra, per tant, no sé d’on ha eixit la partitura. Com a senyal d’agraïment, la torne dins del volum. El proper que l’agafe prestat de la biblioteca, sabrà que se’n farà d’ella. Jo, almenys, li he donat un bon ús i espere que els altres també ho facen. I me’n vaig no sense recordar una altra frase d’un altre científic eminent, Isaac Newton: el que sabem, és una gota d’aigua; el que ignorem, l’oceà. I sabeu què? Per a mi, l’ignorància no és mala, el mal és no voler bucejar. Llegiu Los ignorantes, feu el favor. I després, si voleu, veniu ací i m’ho conteu.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada