dimarts, 17 de desembre de 2013

Arturo Pérez-Reverte – El francotirador paciente



Em resulta difícil escriure aquest post. Sempre em passa quan el tema m’apassiona, perquè tem no poder expressar el meu entusiasme i coneixements, no ser capaç de trobar les paraules adequades en el moment precís. I em passa amb l’últim llibre de l’autor de La tabla de Flandes o La reina del sur, perquè qui em coneix, sap la meua atracció quasi magnètica cap al món de l’art urbà. Així, no és d’extranyar que m’haja apresurat tant a l’intentar agafar de la biblioteca aquest exemplar acabat de sortir de l’imprempta (he sigut un poc impacient, a diferència del títol) i que a més, tinguera la sensació de que l’autor ja em tenia guanyada abans de començar a llegir. Perdoneu la meua següent subjectivitat.

M’he hagut de dosificar per gaudir-lo, per imaginar-me de manera prou viva els escenaris i els colors, les textures i les olors. Perquè si he de posar algun però (bé, n’he de posar un altre més) és que es fa massa curt. L’altre es queda prou dissimulat a mesura que avança la trama, ja que sobretot al principi, l’ofici de Pérez-Reverte queda massa clar per al lector, i sembla més bé que estigues llegint una entrevista a un magazine dominical. Més avant la cosa ja millora i es torna més interessant i perillosa, i junt Lex i la seua travessia per Lisboa, Verona i Nàpols anem desvetllant la personalitat misteriosa i egoïsta (¿?) d’aquest guerriller que s’amaga sota una caputxa als carrerons bruts i humits de qualsevol ciutat.

Per a mi, Sniper era un grup de rap francés. Pensava, oh, il·lusa de mi, que potser l’autor de Cartagena havia sentit aquell Du rire aux larmes i fent un clin d’oeil li havia posat aquest nom a l’enigmàtic grafiter que Lex Varela va perseguint per mitja Europa. Res més lluny de la realitat: m’encanta llegir perquè pots estirar del fil. Amb un poc de curiositat, i si el tema t’atreu però també si el llibre té una mínima qualitat, pots aprendre coses que mai hagueres imaginat. Resulta que googlejant “sniper” vaig comprovar, estupefacta, que sniper vol dir franctirador en anglés. Tan senzill com això.

No recorde si així apareixia plasmat a La tabla de Flandes, però en aquest cas sí que ho he vist molt palés: és l’interés que té Sniper, o Lex, o no sé si el mateix autor en plantejar l’etern debat de si les pintades poden ser considerades art, qui decideix què és art, què es fa amb ell, com es gestiona, i qui es beneficia de tot aquest mode de vida, a l’igual que s’humanitza més i es posa de manifest la complexitat de les relacions entre aquestos soldats de l’il·legal o del “mal vist”. També posa sobre la taula qüestions per a reflexionar (represes per Banksy i altres grafiters) sobre l’espai de la ciutat, qui és el propietari, què és bonic i què pretenen els artistes quan actuen.

Deia que li havia trobat dos punts negres. N’afegiré un més: no sóc experta en el tema, però sí que és cert que he llegit i vist algunes cosetes sobre aquesta subcultura (¿?). He tingut la sensació llegint algun paràgraf de que alguna resposta de Sniper quan Lex, una doctora en Història de l’Art, especialitzada en art urbà, quan parla amb ell i l’incita al debat, de que, repetisc, Pérez-Reverte ha estat prenent bona nota sobre el que es diu al documental Exit through the gift shop, sobre el que es diu a Banksy. Wall and piece, o fins i tot, sobre el poc que se sap de les accions i la filosofia d’aquest writer.

Mentre reflexionem amb un altre llibre a la mà, amb un muntó de notes sobre pel·lícules (jo ja tinc a punt Thirty seconds over Tokyo), llibres, pintures, geografia, menjar i vins, escenaris (que m’han fet les dents molt i molt llargues) vos deixe per a que gaudiu d’aquesta xicoteta mostra sobre el que es pot fer al carrer, amb molta imaginació i uns quants recursos. Qualsevol dia açò pega un boom!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada