En ocasions he debatut amb
alguns companys sobre si hi ha llibres que s’escriuen ad hoc per a ser best-sellers
o si el best-seller es fa després, l'editorial o els lectors, em té igual,
una vegada ja al mercat. Una qüestió similar a la de “què va ser primer, si l’ou
o la gallina?”. Jo pense que els autors saben molt bé el que escriuen i per a
qui escriuen, per tant, ells són els que tenen en el cap la fòrmula per a un èxit
en vendes: són obres molt “guionitzables” i fàcilment portables al cine,
personatges molt estereotipats i plans, amb un caràcter molt marcat i
previsible, llenguatge molt assequible (inclús, de vegades mal escrits, com l’horror
de Katherine Pancol, Els ulls grocs dels
cocodrils), trames un tant enrevesades però al mateix temps poc profundes, sensiblones
i cursis, i sobretot, ràpids de llegir (i potser d’escriure?). En definitiva,
molta lletra però poca literatura. Això, a grans pinzellades.
Crec que aquest llibre ha pecat un
poc de tot el que he dit dalt. M’esperava més de l’autora de Chocolat. Referències molt fàcils com el
riu, com a metàfora de la vida, o un peix difícil de pescar, com a Big Fish o El río de la vida. Molt repetitiu i inclús pesat en alguns
fragments (crec que al llarg del llibre queda prou clar el caràcter de cadascú,
no cal repetir-ho cada cinc pàgines). I molt poc creïble. Segons el meu punt de
vista, clar. No cal ser un endeví per a dir que no m’ha enganxat en cap moment
i que no m’ha acabat d’agradar, escepte alguns detalls puntuals.
L’autora ens intenta presentar la
vida d’un poble francés en el moment de l’ocupació alemanya durant la Segona
Guerra Mundial. Però també vol mostrar-nos el mateix poble en l’actualitat,
Angers, vist pels ulls d’una antiga habitant que se’n va haver d’anar per
col·laboracionista. El passat manté un intens diàleg amb el present d’aquesta
dona, que es veu constantment atacada pels seus remordiments.
A banda de tot açò, el més
interessant per a mi ha estat l’aparició de Luc. Al marge de qui és aquest
personatge, cosa que no anem a spoilejar
ací, per a mi suposa la metàfora del que ja va dir al seu dia Claude Fischler
sobre la cultura de l’snack i el fast-food. Amb el seu somriure californià,
Luc és capaç d’amenaçar la crêperie
de Boise, malgrat que el menjar que aquest serveix està prefabricat, és oliós i
a més, es menja sense cap calma i amb tot el soroll del món al carrer. Tot al
contrari de a Chez Framboise, on les
receptes tradicionals, els vins guardats a bodegues i les confitures de fruites
de l’hort del costat sublimen les taules del restaurant.
Una altra cosa que m’ha agradat,
i que sempre em crida l’atenció quan ho detecte, és el nom dels personatges.
Mirabelle els posarà als seus tres fills nom de fruits: Cassis (la grosella
negra), Reine-Claude (una variant de la pruna) i Framboise (el gerdó en català,
la frambuesa en castellà). Cassis ja
no mantindrà aquesta tradició per als seus fills, Reinette no va tindre descendència, però
sí Boise: les seues filles seran Pistache (pistatxo) i Noisette (avellana). Al
mateix temps, aquestes seguiran el costum, així que els fills de la primera
seran Ricot (abreviatura d’haricot en
francés, bajoqueta) i Prune (una altra pruna), i de la segona, serà Peche
(bresquilla). Són guinys simpàtics, com els noms dels protagonistes de La tenda dels suicidis, de Jean Teulé:
el pare és Mishima, la mare, Lucrècia, el fill major Vincent, i la filla
mitjana Marilyn. Que cadascú averigüe el per què d’aquestos noms...
Tornant a
Boise i a la seua prole, també m’ha resultat curiós comprovar una vegada més
com la part femenina d’una família és la garant d’unes tradicions, en aquest
cas culinàries, i com les receptes passen de mares a filles junt a una manera
de comportar-se a la cuina.
Però para de contar. Ací s’acaben
les parts més atractives per a mi d’aquesta novel·la. És possible que li done una altra oportunitat
a aquesta autora, perquè l’idea principal de la pel·lícula de Chocolat, molt a l’estil de Como agua para chocolate, en el sentit
de que el menjar és capaç de transformar el nostre estat d’ànim, o nosaltres
influir sobre ell, m’agrada prou. En Cinco
cuartos de naranja no he vist aquesta influència tan marcada, llevat dels
efectes de l’olor de taronja sobre Mirabelle (s’arriba a explicar clarament l’origen d’açò en algun moment?), les comparacions d’emocions i colors amb aliments, el
llibre de receptes de Mirabelle com a herència única i valuosa per a Boise, i
poc més. Potser el problema era meu, que tenia massa esperances de que m’agradara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada