Elvira Lindo – Lo que me queda por vivir

Quan la setmana passada em preguntava què havia fallat en la novel·la de Margaret Drabble, La piedra de moler, per a que la seua lectura em resultara del tot indiferent, apuntava la possibilitat de que fóra que no havia res, o molt poc, que les peripècies entorn la maternitat no prevista de la protagonista em somogueren per dins. No vaig percebre canvis sustancials, ni plantejaments vitals en Rosamund, i això em xocava, i continue sense entendre-ho.

Però vet aquí que la següent lectura que trie, Lo que me queda por vivir, d’una autora més coneguda fins ara per la seua producció destinada al públic infantil i juvenil, és la versió contrària a la de Rosamund del Londres dels anys 60. Ara l’escenari és Madrid, i el context temporal són els anys 80, en plena Movida. Antonia (molt poques vegades al text es menciona el seu nom) és una mare molt jove, de 21 o 22 anys quan es queda embarassada de la seua parella, amb la qual manté una relació complicada. Nosaltres la coneguem ja fregant la quarantena, una dona adulta amb una visió més serena de la seua vida, i que ha pres distància de les persones i les situacions que la varen canviar per a sempre. La novel·la és, per tant, una reflexió contínua sobre la seua infantesa i adolescència, el poble i la ciutat, la mare, les ties i el pare, els germans quasi absents, la feina i la precarietat de la seua situació econòmica, els seus amants i el seu marit. La mort, però també la vida, i el sosté d’eixa vida. No em queda massa clar si l’espurna que pren foc a la realitat de la protagonista és una causa, o moltes, o totes alhora: la primerenca mort de sa mare després d’una llarga malaltia o les continuades infidelitats del seu home. En qualsevol dels casos, massa per a una ment analítica i ultrasensible, extremadament creativa com la d’Antonia.

El to del text és solemne i seriós, fins i tot poètic; molt carregat, però líric. A pesar de que m’ha agradat molt, la sensació de no haver treva a la vida d’Antonia m’ha pesat molt: els moments de tristesa són omnipresents, cosa que es junta amb un desordre cronològic ben meditat per part d’Elvira Lindo, farcit de records i d’el·lipsis, que m’ha provocat l’augment del desconcert temporal que he sentit al llarg de la seua lectura. Només agafava aire quan Gabi apareixia entre les pàgines, crec que com la mateixa Antonia, i imaginava les seues mans fresques mentre m’abraçaven pel coll i em tocava la seua galta redona.

Així i tot és una lectura que recomane, però és cert que no crec que agrade a tots. Ens veiem en el proper post!