Comfort food és el títol original d’aquesta novel·la de Kate Jacobs, més coneguda per ser l’autora de El club de los viernes, que no he llegit. La traducció literal de la protagonista de seria més o menys “menjar que consola”. Curiós que aquestos siguen els origes de la paraula “restaurant”, on s’anava a “restaurar” els ànims a través del menjar i de la beguda.
Els protagonistes d’aquesta història tenen una relació especial amb el menjar. Hi ha per al que és la seua manera d’entendre la vida i interactuar amb els demés, altres el veuen com un negoci mesclat amb records o interessos familiars, o els que pretenen escalar i adquirir notorietat pública gràcies als aliments. En canvi, hi ha qui no té cap interés particular o menja qualsevol cosa que se li passa per davant, potser com a senyal de que alguna cosa no va bé en les seua vida.
L’editorial va decidir fer un gir en espanyol, i traduir la novel·la i vendre-la amb el títol que teniu dalt de tot. Una decisió una vegada més poc encertada per dos motius: un, perquè tot no són “amigues” el que es reuneixen entorn els foguers, perquè també hi ha uns quants homes; i segon, perquè les relacions entre aquestes persones no és d’amistat. Uns sí que són amics (la minoria), però altres són enemics declarats, familiars, o simplement coneguts i companys de treball. Imagine que es vendrà més d’aquesta manera, sota l’etiqueta de chick-lit gastronòmica, i més si li sumem el fet d’una suggerent i bonica foto de coberta.
Però anem al moll de l’os: respecte a l’argument i als personatges, tot és un destrellat de principi a fi. Gus Simpson és una presentadora exitosa d’un programa de cuina, que per diferents circumstàncies entra en una crisi professional i personal. Els productors li encomanen un nou format, amb nous marmitons, entre els quals es troben professionals dels sector, familiars, una ex miss Espanya sevillana amb més ambició que sabates té a l’armari, i una veïna amb un passat misteriós. Però aquest no és l’únic fil. Per si mostrar-nos la part del darrere de les càmeres en un plató de cuina no fóra poc (qüestió original perquè no havia llegit cap novel·la que tractara el tema), comencen a mesclar-se les històries personals de tots i cadascun dels actors d’aquesta telerealitat, més a banda altres fils més bé terciaris i que al final t’adones que no han implicat res per al desenvolupament de la trama ni del programa en si. A més a més, aquestos personatges no poden ser més superficials, perfectes, rics i formosos, per suposat, estereotipats i poc creïbles, amb diàlegs que ratllen el ridícul. De fet, és un dels pocs llibres que vaig estar a punt d’abandonar quan portava cinc minuts de la seua lectura, però vaig seguir per tractar-se d’una “gastronovel·la”.
Podria dir que ha sigut una pèrdua de temps la seua lectura, però això no m’agrada pensar-ho perquè crec que sempre rescate algun aspecte. De tota manera, és preocupant (ho és?) la baixa qualitat de la literatura, o de les novel·les, relacionades amb el menjar. Poques arriben a tindre connotacions majors, amb un interés perquè els lectors podem aprendre alguna cosa, o trencar-nos algun esquema, o fins i tot poques tenen un llenguatge més elaborat.
Arribats a aquest punt, pense que passaré el que resta d’estiu a llegir altres menesters. Potser un clàssic, que no solen fallar? Ho sabreu al meu Twitter o al següent post. Bones lectures!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada