dissabte, 27 d’agost de 2016

Marianne Fredriksson – Las hijas de Hanna

Em vaig acomiadar en l’última entrada dient que estava sense propostes lectores-literàries damunt de la meua tauleta de nit. Entre que he estat llegint llibres d’altre caire i que per un costat el protagonista del post de hui em va costar de decidir, i per l’altre, se m’ha fet un poc bola, porte més de dos mesos de paró blogger. Retorne al món virtual amb Las hijas de Hanna, un relat qualificat com a “saga familiar”. Però ningú que s’espante: no anem a trobar a cap membre dels Buendía ni res similar. Jo no acabe d’estar del tot d’acord amb l’etiqueta que li han posat. Simplement, és la història de tres dones d’una mateixa família, que pertanyen a tres generacions molt diferents.

En aquest sentit, és una novel·la senzilla de llegir, que vol fer-nos pensar en el paper de les dones al si de la (nostra) família. Un paper aquest que és una eina de dos talls: mentre que és la garant de les tradicions i dels coneixements, la que marca el caràcter de tots els membres del seu voltant, mantenidora de fils i nexes, també és sempre el pilar bàsic de la vida, forta i inconformista, que té el poder (o la capacitat) de trencar amb tot el que no li agrade, sempre i quan les circumstàncies l’acompanyen.

L’autora ens endinsa primer en la plenitud vital de Hanna (finals del segle XIX), Johanna (primera meitat de la passada centúria) i Anna (la més “actual”, anys 60), després en la seua senectud. Les tres, iaia, filla i néta respecticament, ens mostren les frustracions i les realitats del moment des del prisma econòmic, polític i social que els ha tocat viure. Com no, se li posa l’èmfasi especial a la vida privada, i com els afecta en diferent grau l’amor, el matrimoni, el sexe, les relacions amb altres membres del seu entorn familiar, l'infermetat i la mort, el treball, la consciència de classe o la religió.

Personalment és una lectura que no m’ha acabat d’entusiasmar. L’estructura no és problema perquè la solució fàcil hauria sigut fer un relat linial, i no és el cas en absolut. Les vides de les tres protagonistes es van entrellaçant en el pas de les pàgines botant de manera més o menys irregular cap avant i cap enrere, sobretot quan a Anna, la que reuneix les seues avantpassades, és la que parla. No obstant això, hi ha passatges on el relat es fa un poc tediós i repetitiu, especialment la part de Hanna, una mena d’Eva antològica (encara que tampoc ens queda tan llunyana: de segur que a més d’una lectora nascuda als 80 Hanna li ha pogut recordar a la seua pròpia iaia), una Eva que representa el treball des d’adolescent, amb una relació amb Déu de temor, amb la creença de que a la vida s’ha vingut a patir i no demanar molt més del que t’ofereix, per a bé o per a mal, una dona sotmesa a la voluntat de l’home, i en el cas particular de Hanna, la dona portadora d’un greu pecat segons els ulls dels seus veïns, amb parts i embarassos difícils, predint el que li ocorrerà a la seua descendència femenina. Johanna i Anna, en canvi, pertanyen a realitats diferents, amb grans guerres i nazisme pel mig, conquesta de drets elementals, etc., però això no evitarà el xoc generacional, que es farà cada vegada més evident.

Una cosa que m’ha semblat interessant és que la història de Suècia va al compàs de la vida d’aquestes dones, pel que podem conéixer aquella realitat de l’Europa nòrdica, que tan lluny ens queda, amb una manera de pensar, actuar i sentir que no podem arribar a comprendre del tot (o no). A més, encara que no té més importància de la que en té, l’editorial podria haver procurat en posar més cura en les errades tipogràfiques al llarg del llibre i algunes traduccions d’estructures que queden poc naturals per a la lectura en castellà. Amb tot, el pas de les seues poc més de 400 pàgines s’han fet de desitjar, pel que ara passaré a una altra cosa amb ganes! Vos trobaré en el següent post!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada