dimecres, 6 d’abril de 2016

Noah Gordon – El celler

El món del vi és un referent recurrent per a la literatura universal: ací, ja hem parlat de l’exquisida novel·la gràfica Los ignorantes, l'hilarant Lliçons de la bona vida, la boja La república del vino, o la més recent, Les dones de la Principal, aquestes dues últimes amb traços de novel·la detectivesca. Ara hem d’afegir-ne altra en la nostra particular llista, El celler, de l’arxiconegut autor de best-sellers Noah Gordon.

Podríem pensar que la temàtica és del tot inusual per a una ment que va ser capaç de crear El metge, L’últim jueu o Xaman, entre altres. Aquesta opinió, juntament a que la protagonista del post de hui és una de les obres menors i fins i tot de les més roïns de Gordon, sembla ser la que més impera per la xarxa, encara que no falta qui diu que és una obra per a degustar-la a poc a poc. Per a mi, ha estat aquesta la manera de llegir-la, com una copa d’un bon vi. 

I això que acabar-la del tiró pot ser del tot fàcil: la lectura és més o menys amena, amb situacions i anècdotes variades, amb un llenguatge assequible i uns capítols molt curts. No obstant això, jo he trobat que malgrat que aquestos podien ser punts positius i que, a banda, la base era bona, la simplificació ha sigut excesiva, i la divisió per capítols massa breus i anecdòtics, amb els corresponents títols, de vegades puerils, i amb una resolució dels conflictes, alguns d’ells greus, excessivament simplista i feliç. Els millors retalls, sense dubte, cal buscar-los en el tema principal de la novel·la: el treball de recuperació de la vinya i l’elaboració de vinagre i vi per part de Josep, un camperol de finals del segle XIX que torna a la seua vila natal a Catalunya després d’un exili forçat al sud de França. Totes les demés, segons el meu parer, són històries supèrflues que serveixen per dotar a la història del toc obligat d’intriga i d’amor que se suposa que tot best-seller ha de tenir. 

Així i tot, la lectura tracta de ser amena i donar una visió de la Catalunya decimonònica, amb el seu món rural, front a eixa Barcelona que comença a despuntar gràcies al vapor, el microcosmos dels mercats, també la seua platja i els seus personatges particulars, amb la germanor o les enemistats que els uneixen. Al final del llibre, Noah Gordon diu que aquest és el resultat d’un xicotet homenatge que vol fer-li a una terra que estima: Catalunya. Malgrat tots els inconvenients que presenta la novel·la, es nota que l’ha escrita amb amor i amb una bona dosi de converses i documentació d’especialistes de diversos temes. Tot plegat, no m’ha desagradat però tampoc m’ha acabat d’entusiasmar (tot i que reconec la particular bellesa dels passatges on es descriuen les vinyes o el xafat del raïm), pel que per una bona temporada ja tinc la meua ració de grans-vendes… Fins la propera lectura!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada