dimecres, 24 de febrer de 2016

Isabel-Clara Simó – El gust amarg de la cervesa

Tenia ganes de tornar a la Isabel-Clara Simó d’El caníbal. Pensava, pobra de mi, que anava a trobar tres quartes parts del mateix. Eixa obra delicada, irònica, exacta… i tan similar i tan llunyana al mateix temps que la novel·la protagonista del post de hui.

Ja podem ben dir que l’autora és de les més camaleòniques que trobem al panorama literari valencià: igual t’escriu una adolescent Raquel, com s’atreveix amb un thriller “gastronòmic” o fa una recopilació de relats i d’estils a El gust amarg de la cervesa. En aquesta, els protagonistes són quatre, veïns d’un mateix carrer de la ciutat de Barcelona, que pivoten entorn un eix en comú, el primer dels personatges, Ramon, el rellotger tetraplègic i voyeur, culte però voyeur, quasi professional. A partir d’ell coneguem la seua particular visió de Laia, Vicenta i Jordi, i descobrim poc després la crua realitat de les seues vides i les relacions que es teixeixen entre si. 

Com ja hem dit, la novel·la és un vertader art en adaptar-se als personatges i al seu estil de contar i escriure la realitat que supura en el seu dia a dia: des del més erudit de Ramon, passant a un altre més poètic i fantasiós de Laia, o el registre directe i colpidor de Vicenta, fins el més barroer de Jordi. Al remat, és una obra complexa, gens monòtona i plena de referències a la música, la literatura i l’art. Vaig començar fent un llistat però quasi no tenia fi… Deixe al futur lector l’àrdua tasca però també curiosa d’anar identificant obres a mesura que va passant pàgines.

En un principi, quan vaig començar, tenia por que la novel·la es convertira en una mena de remake de les pel·lícules de voyeurs més conegudes, alguna amb l’ingredient de la minusvalia, com la de Christopher Reeve Rear window o l’anterior de Hitchcock, o fins i tot la recent La finestra di fronte, de Ferzan Özpetek. Però no. Perquè quan ja t’has habituat al lleig costum de Ramon, de sobte botem a la següent protagonista per veure la seua versió de la història, i així fins arribar al quart dels veïns. 

Tot i valorant el mèrit de l’autora, la seua tasca de documentació i l’immens vocabulari emprat, he de reconéixer que se m’ha fet un poc bola. Per a mi les històries de Ramon i Laia no han acabat de funcionar… Massa farcides i pomposes, més lentes. En canvi, la de Vicenta m’ha semblat vibrant i sublim, amb un retall de la dura vida de les dones del segle passat, mentre que la de Jordi l’he digerida de pressa pel seu vocabulari assequible. Per a mi ha estat, per tant, una novel·la desigual, i de la què sent que m’ha valgut la pena per una quarta part d’ella. De tota manera, no pense desistir amb aquesta autora!

Ens llegim en el següent post!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada