Com a bon perfum, aquest relat de Stefan Zweig ve donat en xicoteta dosi. És difícil parlar del seu argument sense revelar-ne algun detall: en general, i a grans trets, pense que aquesta xicoteta novel·la es mou entre dues aigües ambigües, les de l’oblit i les de la permanència, les de la fràgil memòria i la persistent presència dels llibres físics; com no, les de l’evasió i les de la cruel realitat, i els avantatges i els inconvenients d’unes i altres; les de la solidaritat de la comunitat i de l’artesania, amb el respecte que atorga la coneixença, front el nou ordre de les coses, amb uns nous interessos i una major mecanització i alienació i crueltat humana.
En un principi em vaig incomodar en la seua lectura perquè tenia la sensació de que Zweig pretenia fer una crítica ferotge a tots aquells que s’abstrauen del seu entorn mitjançant la lectura, sense ser-ne partíceps. Però una vegada acabada, he canviat d’opinió, i pense que realment, és més bé el contrari, i al final, ens conta com la lectura ens dóna la llibertat per ser nosaltres mateixos i dels perills que per a alguns comporta. I si no, que li ho pregunten al pobre Mendel, personatge particular de la Viena de la Primera Guerra Mundial que es refugiava entre milers de llibres dintre d’un café.
Lectura molt recomanable ràpida, menuda, curta, però que té al seu interior tot el verí que també se serveix a l’interior d’algunes xicotetes ampolles. Aneu en compte quan l’obriu, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada