José Saramago – Ensayo sobre la ceguera

Se’n recordeu d’aquella pel·lícula dels 90, Algo pasa con Mary? “És súper divertida”, “no pares de riure en els X minuts que dura”, “no has vist mai res igual”, o almenys era el que deien els que ja l’havien vista. Supose que deu ser el mateix que ha passat amb totes les de la família de Ocho apellidos vascos, però no puc opinar d’ella encara perquè no he tingut ocasió.

Bé, tot aquest circumloqui per a confessar que durant la lectura de Ensayo sobre la ceguera he tingut exactament la mateixa sensació. Pensava a ser un dels llibres que no m’anara a canviar la vida, però sí que no anava a voler que s’acabara. No ha sigut així. Les expectatives eren massa elevades. 

Reconec la originalitat del tema (un grup de gent primer, la humanitat sencera després, es queda cega súbitament i ha de sobreviure), així com, efectivament, el domini absolut del lèxic i la novetat en el format de la narració. M’ha agradat molt que el personatge més destacat fóra una dona i que després del virus blanc que afectava la vista, tot ho coneguérem gràcies als seus ulls, com també el recurs a l’anonimat de tots els personatges i les seues someres pinzellades per caracteritzar-los, o la tècnica d’emprar voluntàriament l’atemporalitat i la geografia on es desenvolupa l’acció. També m’han semblat interessants les conseqüències que pot tindre per al gènere humà la desaparició d’aquest important sentit, més enllà de les incomoditats quotidianes, com les implicacions empàtiques, l’animalització dels comportaments, l’egoïsme, l’organització social i familiar, etc. En aquest sentit, és un llibre molt similar al que ja vam comentar per a El orden alfabético, de Juan José Millás. Ací, el vocabulari ens fan més humans, allà, la vista. Un altre pro ha sigut el joc amb les paraules, en concret amb les relacionades amb la vista i les seues expressions, que poblen la nostra parla més del que puguem pensar.

No obstant tot el que acabe de dir, m’ha resultat un llibre pesat, sobretot a partir de l’última cinquena part. És un llibre realment dens, on no hi ha treva (a escepció de quan els mateixos cecs fan broma amb les expressions relacionades amb el sentit de la vista), i de vegades resulta tan agobiant com la visió blanca, que ho plena tot. Amb tot açò, amb la quantitat de situacions angoixants, és un llibre que definiria com trist, amb poca esperança de salvació moral per a l’espècie humana. Així i tot, reconec que si en algun futur molt llunyà arribara a ocórrer el que Sampedro proposa al seu assaig, la realitat seria molt fidel al que es narra. El final, per a acabar-ho de relatar, per a mi careix de lògica i fa que em pregunte el sentit de tot plegat.

La versió cinematrogràfica està prou ben aconseguida fins els seus últims 20 minuts i segueix relativament bé el fil del llibre, encara que com és habitual, posa més èmfasi en les relacions interpersonals. No seria una pel·lícula que recomanara (tampoc el llibre), però malgrat tot el que he comentat, m’ha agradat saber de què va la història per l’originalitat que he mencionat, i no per l’aparent crítica social, per a mi, encara poc ferotge i tot. Potser el secret està en que estem en Nadal i aquestes dates requerisquen lectures més amables… Per a la pròxima ja veurem!