dijous, 31 de desembre de 2015

DD.AA. – Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias

Teniu a mà alguna guia turística? Té igual, d’una ciutat o país qualsevol. Fem un repàs del que hi trobem: un bon plànol és el primer; després, una breu introducció històrica; com no, són essencials els monuments i edificis més emblemàtics, amb una descripció, i si en tenen, horaris d’apertura i preu de l’entrada; els hotels i els llocs on anar a menjar, amb un llistat dels plats típics, no poden faltar; a banda, si tenim ja la xarxa de metro i autobús, més algunes frases en l’idioma, ja podem donar la guia per una compra excel·lent. Però jo d’aquestos llibres sempre trobe a faltar el mateix: què hi ha de les persones que conformen eixa ciutat i que més enllà d’escultures i façanes, li donen el caràcter que té?

És una pregunta un poc metafísica, ho sé. Però com a visitant d’un país o d’una ciutat, de vegades el que he buscat és viure-la conforme els seus habitants la viuen, tindre una experiència per a desactivar el mode turista, en definitiva, en lloc d’una foto més a la memòria de la càmera. I és seguint aquest sentit que he llegit amb molt de gust Valentia, 1 ciudad, 36 autores y 23 historias: en resum, aquesta novel·la gràfica múltiple (¿?) és com una guia que m’ha ajudat a redescobrir València, amb històries i personatges que estan en el nostre imaginari, o llegir sobre microrelats quotidians que desconeixia. Altres, en canvi, provenen de la imaginació de cada autor, però que no ixen desenfocats en la gran fotografia que resulta en conjunt. Tot plegat ajuda a que mirem d’una altra manera els nostres monuments i places. 

I per tant què veiem? Una València contradictòria, tan cruel com humana, tan seriosa com divertida, tan culta com mesinfot, igual d’orgullosa del seu passat com reivindicativa en el seu present. De totes les facetes que ens han mostrat els autors, jo em quede amb les més hilarants i gamberres, com per exemple Mafiosi Falleri (Richard Vilbor i René Parra), o Fuera de ruta (Luis Ponce i Victor Santos), encara que és difícil deixar enrere altres de més tendres -La fuente del Turia, d’Ana Garía i María Lorenzo-, nostàlgiques -La paella, de Damián, Javier Hernández i Miguel Hernández-, i reflexives/reivindicatives -Ipama, de Santi Selvi i Baltasar Castillo; Sobre toros y tumbas, de Damián i Paco Zarco; Invisible, de Victor Pastor Giner i Rafa Fonteriz; Asterión, de Richard Vilbor i Ricar González; o Una pequeña historia, de Sergio Belda.

Deixe a part les que tenen un enfocament històric, on he vist un tractament desigual. Crida l’atenció que malgrat que la recopilació tinga un nom que remet al 138 a.E., no hi haja cap història que tinga lloc durant la República romana; menys una excepció, la majoria es desenvolupen a l’edat mitjana i alguna a finals de segle XIX o principis del XX. D’entre les primeres, que són les més abundants, he detectat algunes errades que podrien haver-se subsanat fàcilment. Per a això, recomane la lectura de Fer Harca: històries medievals valencianes, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache. 

Per exemple, a Peccadrius (Richard Vilbor i Adrián Bago), entre altres, el que més m’ha cridat l’atenció és que un personatge li diga a l’altre que a la pròxima el convidarà a un arròs valencià, quan el conreu de l’arròs al segle XV no estava gens establert a la ciutat, a banda de que les dones es representen de la terreta, quan la gran majoria d’elles no eren valencianes; en el cas del Corso Montenegro, d’Eduardo García-Ontiveros Cerdeño i Manuel Benet, un error prou greu és el d’adjudicar per a la ciutat de València un port per a l’any 1270. Haurem d’esperar molts anys per a que el port de la capital del Túria fóra una realitat; en canvi, i perdoneu que siga tan directa, Lo Rat-Penat de Narciso Martín i Javier Bolado, m’ha semblat un despropòsit historiogràfic en si mateix, ja que es recull una terminologia arcaica i rància (a més d’incorrecta) que els professionals actuals intenten esmenar ja d’una vegada. Parlem de la noció de “reconquesta”. És curiós també que en el únic lloc on apareixen mencionats de passada els musulmans es faça en eixos termes, atorgant-los actituds malignes, i a més, plantejant que la presa de València (Balansiya) haguera requerit una lluita cos a cos, quan la ciutat es va rendir després de diversos mesos de setge. Aquestes connotacions, a més de ser cridaneres perquè veiem quina és la noció que tenen els no professionals de la història sobre el tema, són perilloses perquè difonen idees erròries i a banda, plenes de mirades subjectives. Ja ho vam comentar per a La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana. A més, per a acabar-ho d’adobar, ens adonem al final del relat que realment és el relat d’un personatge (un historiador segur que no!) a uns xiquets, narrant una història falsa i cercant clarament el sensacionalisme. És precisament això el que cal evitar!

Una crítica que li faig, per posar-li un altre contra, és el poc ús del valencià, només emprat a algunes frases més comunes limitat en un parell de relats, o el nostre mundial Xe!, però castellanitzat (quin calfred!!). Si ho continuem escrivint així, qualsevol diria que estan dient el che argentí!

Així i tot, no vos quedeu amb aquestes últimes puntualitzacions, que val molt la pena passar més d’una estona entre les pàgines de Valentia! I més sabent que aquest projecte ha tirat avant gràcies a un grup de dibuixants novells. Tenim bona fusta a prop i no precisament per a fer una falla. 

Entre tanta València, falles, València, crítica, fusta i humor, m’ha vingut al cap aquesta cançoneta de Toni de l’Hostal. Així, aprofite l’ocasió per a desitjar-vos moltes i felices lectures per al nou any que d’ací a unes hores comença!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada