Havia una vegada un poble que es deia Macondo. Era un poble on passaven coses quasi impensables, on una família va donar al gènere humà unes persones capaces de tot: de meravellar-se al tocar el gel, de jurar venjança eterna, de menjar-se la calç de les parets, de promoure més de trenta guerres en pro d’una vida millor i perdre-les totes. Una família que ratllava la mitologia, i que estava condemnada a desaparéixer de la terra en cent anys. En els seus orígens, a l’igual que la seua maledicció, pesava també l’endogàmia i la passió sense fre. La soledat i la devastació lluitaven constantment per obrir-se pas. Ocupen la casa pairal, la dels Buendía, però també els carrers polsosos de Macondo, on una vegada havia ametllers, el Carrer dels Turcs, l’Escola, l’estació. Els gringos, blancs amb les seues cases i robes immaculades, van voler establir una companyia bananera. Un belga va voler que arribaren biplans. Tot va fracassar, a Macondo, menys eixa via de tren, portada per un Buendía i que tantes i tantes bogeries i desgràcies va portar al poble i a la pròpia família. Les papallones grogues ho impregnaren tot, les formigues roges anaven cavant la seua sortida cap a la superfície. Les dones cegues les podien notar, les que anaven per a reina les intentaven frenar, les que ja no podien més van abandonar. Ara les veus, ara no les veus. Dictadors, homes lliures, clarividents, coronels, homes nugats sota un castanyer. Tots units sota el mateix sostre, tots separats pel silenci; una única història que es repeteix de manera cíclica amb noms no massa diferents, i que té el misteri d’una de les llengües més antigues que es coneixen. I si vos diguera que Macondo no està tan lluny com sembla?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada