divendres, 1 d’agost de 2014

Mo Yan – La vida y la muerte me están desgastando


Torne al bloc al cap de més d’un mes i amb aquest títol més que sorprenent o suggerent. Sol passar amb Mo Yan. Amb aquesta nova novel·la que llegisc de l’escriptor xinés m’esperava rialles desbordants i moments frescos abans de fer la migdiada. No sé si és per la propaganda que li han fet com a tal o si és un error que s’ha anat repetint al llarg dels comentaris que es lligen per Internet, com a fruit de la reiteració sense contrastar. I això només es fa d’una manera: llegint.

No és un llibre d’humor. Té tocs surreals i inesperats, això sí. Els animals parlen, pensen, tenen voluntat i comportaments més que raonats, però això no vol dir en absolut que ens trobem davant d’un relat on l’actitud més predominant del lector vaja a ser el riure. En absolut. Com a tots els escrits de Mo Yan, podem trobar algun moment puntual on el gag que es relata pot fer-nos treure un somriure. Poc més. Perquè ja s’encarrega Mo Yan, tant per activa com per passiva, de que no ens oblidem que estem davant d’una història de supervivències, de condicions de vida dures, de la tradició front la modernitat, d’enfermetat, de fam, d’injustícia, però també una èpica en la qual l’amor ho pot tot en el temps i en l’espai, on podem tremolar davant la bellesa d’una fàbrica, i, on per damunt de totes les coses, trascendint la vida i també la mort, es troba el Destí.

Llegir Mo Yan és com llegir Murakami. Tenim els mateixos elements, però combinats de manera diferent, i per tant, amb resultats diferents, i no per això menys colpidors. Amb Mo Yan, trobem la crueldat de la vida, la marcada vida camperola, el pes del comunisme en les xicotetes comunitats rurals; violència, tradició, injustícia. Però també paisatges evocadors, preciosos, colorits, que de tant en tant ens poden recordar als móns perduts de El Viaje de Chihiro de Miyazaki. Com no, l’ironia, el riure davant situacions més que despiadades (i sorprendre’t a tu mateix), la veu dels que normalment no tenen veu, com els animals, i en La vida y la muerte me están desgastando, la veu del mateix escriptor, que és un dels personatges secundaris més actius i amb una vessant còmica més marcada. Així, Mo Yan passa a ser real dintre de la província de Gaomi Nordest, contribuint a la complicitat amb el lector.

En definitiva, lectura no gens fàcil, densa, del transcurs de la història de Xina des de la Revolució Cultural fins els nostres dies. La història s’exemplifica a través de l’esdevenir de la família Ximen i narrada per les veus del patriarca. No és que aquest els sobrevisca a tots, no: és que després d’una mort violenta i inesperada, ressuscita com a ase, bou, porc, gos i mona, que sempre estarà en un lloc prominent de la família, i per tant, convertint-se en espectador de luxe. 

Al final, la conclusió que traurem, és que tot canvia. Tot, menys el pobre albercoquer, que sempre romandrà estàtic, benèvol, quan no immisericordiós amb les urpes esmolades de les seues branques primes.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada