dimarts, 5 d’agost de 2014

Michela Murgia – L’acabadora

Estic temptada a fer un post més llarg que d’habitual. El llibre s’ho mereix. Però si em deixe portar per la verborrea, a més d’un espantaré. Per anar resumint, crec que és la millor novel·la que he llegit en temps, i si dic novel·la, dubte, perquè no sé si és una definició que es queda curta. També podria ser un crit autobiogràfic o un relat antropològic.

Michela Murgia es val d’un poble imaginat, perdut dintre de la Sardenya més tradicional, Soreni, en un context molt clar, anys 50, per a parlar-nos d’una figura que, tractada d’una altra manera, podria ser macabra i morbosa: així i tot, amb una gran finura i un llenguatge exquisit, se’ns presenta com una dona digna i sensible, convençuda del valor que aporta a la seua menuda comunitat. I és que no és fàcil per a Bonaria Urrai explicar-li a la seua fill’e anima Maria Listru, que es dedica a l’art d’ajudar a ben morir. Tots ho saben a Soreni, però ningú osa dir-ho en veu alta.

Argument, com veieu, no gens fàcil, però que entronca amb una Sardenya de les tradicions orals, la pobresa, els conflictes rurals, la qüestió de l’identitat, o millor dit, la pertanyença a un poble, les llengües minoritàries i minoritzades, el menjar, el rol de les dones o fins i tot, el mal que va fer a Sardenya la Segona Guerra Mundial (passegeu-se per l’illa, acabareu farts de veure monolits als centres dels pobles). 

He dit al principi que la novel·la podria tindre part de crit autobiogràfic. Jo no sé si l’autora es va topar en el seu moment amb alguna accabadora (altre tema: a principis dels 70, quan va nàixer, encara n’havia?) però sí que ha dit en algunes entrevistes que ella mateixa és com la Maria, una fill’e anima: “és així com diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra” (p. 7). És a dir, una família sense recursos cedia la cura i l’educació d’un dels seus fills a una dona que sí que puguera fer-se’n càrrec, sense perdre en absolut el contacte amb els pares biològics. És la intel·ligència de les comunitats rurals, la solidaritat fet vincle, que tal i com veiem no es reprodueix a les grans ciutats: és el període que Maria passa a Torí on es fa més visible que mai, i dit siga de pas, és el passatge que menys interés m’ha despertat del relat, però que comprenc que era necessari. Així que sí, la Murgia va viure en les seues carns ser una fill’e anima, i no és gens destrellatat creure que alguns pensaments de la Maria són o van ser els propis.

L’epíleg de Stefano Puddu Crespellani és altra de les xicotetes joies d’aquest volum de Proa, de lectura obligatòria una vegada t’has desenganxat abruptament i per força de les pàgines que contenen part de la vida de la Bonaria i la Maria. L’autor ens aproxima a la novel·la des d’un altre punt de vista, i és que, com bé diu ell, aquesta és un relat de mirades més que de paraules, de pertanyences més que d’identitats, de pietats més que de delictes, d’autoritat de la comunitat més que poder fàctic. Tot conservat dintre d’una coberta en blanc i negre, d’una xiqueta que somriu a la propietària d’una mà desenfocada, mentre porta una gerra i un poal a la vora d’una mar un poc llunyana. No podria ser més apropiada. 

Sardenya sempre és una illa que sorprén. Pots anar una i altra vegada, i no cansar-te’n mai. És el que més m’ha agradat d’aquest llibre: té sabor a una Sardenya pura, a un viatge de tornada on una vegada més, descobreixes una faceta nova, que no pots ignorar. I si jo no vos convenç, mireu l’apartat número 34 de 101 cose da fare in Sardegna almeno una volta nella vita (p. 106-107). I ja de pas, fullegeu tot el llibret. Perquè això de recomanar-vos anar a explorar l’illa, tant l’interior com la costa, no cal, no?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada