Peter Mayle – Lliçons de la bona vida.

I continua el subtítol: Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Ja feia molt de temps que no llegia res igual: divertit, mordaç, fresc i diferent. És impossible no passar els ulls per aquest recull de fires i peripècies per França sense un somriure i unes ganes boges d’haver acompanyat l’autor als pobles, vinyes i esdeveniments més surreals que des del punt de vista del paladar existirà al país veí.

Maratons de gourmets, restaurants on el millor és presentar-se sense roba, fires per a avaluar i admirar les millors vaques, pollastres, granotes i caragols de la zona, sempre acompanyats amb concursos de bellesa femenins, sense comptar, clar, amb les degustacions dels crus més afamats de la Borgonya.

El punt de vista del narrador és sense dubte una de les coses més interessants d’aquest llibre: un anglés assentat a França (no diu on exactament), i amant del bon menjar, reconeix les mancances de la cuina anglesa, contagiat, això sí, per un pèl de xovinisme que se li haurà apegat de tant d’estar envoltat per très grands gourmands. Amb les seues descripcions i les seues experiències se’ns amplia la visió de que els francesos són gent simpàtica i oberta, amb un gust pel menjar per damunt de totes les coses i que ho regeix tot, qüestió aquesta segona que no posem en dubte.

M’ha agradat moltíssim, i l’he llegit àvidament. Oblideu-se de lectures que cataloguen de fresques, o per a l’estiu (encara recorde el desastre de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra). Hi ha alternatives a tot això, i aquest recull de peripècies n’és un bon exemple. Jo no sóc en absolut amant de la cuina francesa (si dic que està sobrevalorada potser se’m tira algú al damunt) però he gaudit desentranyant els secrets dels plats més sofisticats i els costums més arrelats a la gastronomia gal·la. 

Fins i tot he arribat a començar a comprendre, gràcies a la descripció del caràcter dels habitants d’aquest país en qüestions d’estòmac, alguns llibres com Une gourmandise, de Muriel Barbery, el programa del chef étoilé Guy Martin a TV5, Épicerie fine, o el sentit del Bocuse d’Or (que podeu veure des del punt de vista espanyol al documental El pollo, el pez y el cangrejo real). Sense oblidar, és clar, la divertidíssima pel·lícula de 1976 L’aile ou la cuisse, la novel·la gràfica que ja comentàvem ací, Les ignorants, o l’anunci per a no parar de riure del cassoulet. Vos el deixe baix, està en francés, però el sentit de tot plegat crec que s’entén perfectament.

Ben mirat, Peter Mayle té el seu punt de raó. No conec altra cultura que li haja dedicat tantes plataformes al fet de menjar, perdó, al bon menjar. I al cap i a la fi, aquest llibre va sobre açò. Perquè a que per a dir que algú viu bé és requisit indispensable considerar que sap disfrutar d’un bon plat i d’un bon got al davant?