divendres, 9 de maig del 2014

Ferran Garcia-Oliver – La melodia del desig

M’ha costat el meu temps poder desentranyar fins l’última nota de la partitura que Ferran Garcia-Oliver ens ha compost sobre la València medieval. Crec que l’autor de Beniopa ens ha mig enganyat a tots: segons el que es desprén del resum de la contraportada, pensava que l’argument principal anava a ser una història d’amor, i no és així, almenys, no del tot. 

Pense que Genís, l’orguener, i Magdalena, la monja cistercenca, no eren més que l’excusa. La història de la seua passió impossible podria haver sigut, a mans d’altre autor menys expert, un relat més limitat i simple. Però no. Perquè el que no pot evitar el que escriu, és que la seua professió passe desapercebuda, i és que a banda de novel·lista i assagista, Garcia-Oliver és medievalista.

Jo particularment ho agraïsc: fa uns anys, després del boom de la novel·là històrica arran l’èxit de Dan Brown i tots els que vingueren darrere, em vaig prometre a mi mateixa que ja no perdria més temps amb aquest gènere, que tantes alegries m’havia donat amb El nom de la rosa (Umberto Eco), Sinuhé, el egipcio (Mika Waltari) o fins i tot Los últimos días de Pompeya (Edward Buwler Lytton). Però retrobant-me tan gratament amb ell gràcies a aquesta novel·la i abans, amb la de Josep Lozano, he començat a pensar que el problema el tinc realment amb els best-seller etiquetats com a tal. Garcia-Oliver fa novel·la històrica, efectivament, però no és de la que estem acostumats a veure dia a dia a les llibreries: açò és quelcom més, no es nota un relat buit i prefabricat, ans al contrari.

Percibim que el que diu l’autor de la Safor, això que li ha dedicat els seus cinc bons anys per elaborar-la, és totalment cert. I no diré que se’n requereixen tants per llegir-la, ni molt menys, però sí que pense que el pas de les seues pàgines no ha de ser precisament apressurat: cal mirar la fotografia que tenim al davant, d’aquella València de primer quart del s. XV, i ensumar les olors que afloren dels carrers, fins i tot sentir pena per aquell gos amedrentat a pedregades per una colla de malfeiners, o si cal, notar-se la farina als dits d’aquell matí d’amagades al molí, quan desccobrires al mateix propietari gaudint de plaers no massa ben vistos encara a dia d’avui.

Sí, ben mirat la dolça i noble Magdalena i el formós Genís no són més que els acomodadors del teatre que sempre és València. Sense desvetllar massa, he de dir que la descripció que es fa a les últimes 20 o 30 pàgines d’aquell camí cap a la mar, i amb l’encontre del cavaller misteriós (que pense que no és altre que el mateix Ausiàs Marc, allà cadascun), m’han semblat d’un lirisme conmovedor, un homenatge a tots aquells paratges perduts, a aquell món rural que lluita per perviure, a una bellesa que tenim al davant i que moltes vegades cal que ens l’amenacen per comprendre el que tenim davant.

No podia acabar aquest post, que podria ser molt més llarg, sense fer menció a aquesta deformació professional de l’autor i que com ja he dit un poc més amunt, jo preferisc. Parlar amb aquesta naturalitat del justícia de la ciutat, de les càrregues fiscals com el delme, de la figura del notari, m’ha semblat un valor afegit que altres novel·les del gènere no tenen, i que a l’època devia de ser el pa de cada dia. No en va, l’autor coneix les fonts, i les domina a la perfecció, i ha fet que encaixe una a una les peces del puzzle que suposen les diverses figures reals del moment, a l’igual que els llocs (sí, el monestir de Magdalena, conegut com el monestir de la Saïdia o Santa Maria de Gratia Dei va existir). Com no, l’estil impecable, la sensació al llegir cada frase que totes les paraules elegides i emprades eren les més adequades per al context, les úniques que podien ocupar aquell precís lloc a la pàgina. 

No seria jo si no em reservara unes línies per a parlar de l’edició de Bromera, en aquest cas. La coberta m’ha semblat espectacular, amb un dels àngels renaixentistes de la volta de la Catedral de València, músics per a més inri, en concret l’encarregat de fer sonar la cítara. Les pàgines, la grandària de la lletra, i l’acabat de la tinta, es mereixen la més sincera enhorabona, que fa que els diners invertits hagen superat amb escreix el valor del volum. En definitiva, un conjunt immillorable.

Una obra, per tant, acuradíssima, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut, apta per als lectors àvids i exigents, amb temps i ganes per a assaborir-la a poc a poc, que és com crec que millor es pot fer. Un plaer per als sentits i per a la imaginació. Si estiguérem en un país normal diria: per a quan la pel·lícula?


2 comentaris:

  1. EStic molt d'acord amb tu. El gran coneixement de Ferran sobre l'edat Mitjana aporta a la novel·la un valor afegir que pocs escriptors podrien arribar a aconseguir. Per sort, ha sabut dosificar el seu vast coneixement de manera que l'ambientació detallada no destorbe la trama sinó que l'enriquisca, de manera que la València que retrata amb tanta autenticitat siga una companyia sempre present però cordial i amicable per als personatges, que mai no els resta el protagonisme. I sí, tens raó, la descripció de l'horta de València cap a la mar, eixe espai meravellós que hauria de ser un patrimoni de la ciutat i que els depredadors del territori s'han encarregat de devastar i urbanitzar, assoleix un lirisme melangiós que ens toca la fibra més sensible a tots els valencians i valencianes que estimem aquesta terra.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel teu comentari, Isabel! Com no estar d'acord amb el que tu mateixa apuntes :)

    ResponElimina