dilluns, 17 de març del 2014

Pere Calders – L’ombra de l’atzavara

Atzavara: planta de la família de les agavàcies, de grans fulles basals, rígides i carnoses, espinoses, i amb una gran panícula floral portada per un robust escapus que es desenvolupa un sol cop, als deu o quinze anys de vida de la roseta foliar, originària de Mèxic i extensament naturalitzada a la costa mediterrània (segons el diccionari de l’IEC)

L’atzavara es transforma en la millor metàfora d’aquest llibre tan particular de l’autor català: espinós a l’igual que carnós, i amb unes flors que estan ahí, a l’aguait. Només cal esperar uns deu o quinze anys per veure la bellesa salvatge d’aquesta planta mexicana, que a les nostres terres és més un element ornamental que una altra cosa.

Disfressada amb tocs d’humor, aquesta història és tràgica i amarga. I el que és pitjor: després de més de 50 anys de la seua publicació, és més actual que mai. Qui ho haguera dit? La història inacabable d’un exili forçat per causes majors, en aquest cas per motius polítics, i que per tal de sobreviure d’una manera digna, un s’ha d’adaptar al país al que va, en principi només temporalment, mentre l’enyor de la terra promesa, la seua, es fa patent en cada gest i paraula que pronuncia. Sempre està l’esperança de tornar, sempre s’actua per a que cada moviment siga un dels últims passos que li resten, però sembla que és més bé al contrari, i sense voler, emportat per la voràgine del país que acull, les petjades que es deixen són més bé les pròpies d’un cranc.

No és violent, això? No ens equivoquem: el que conta Pere Calders en veu de Joan Deltell encara ocorre a les nostres cases. Per desdir alguna ministra, els joves no ens n’anem per esperit aventurer, ni mobilitat exterior. Ens estan exiliant, ens obrin les portes amablement i ens demanen que ens n’anem (per a no tornar). No vull parar-me a comptar quants amics s’han vist forçats a buscar-se la vida lluny de la seua gent, perquè la xifra em donaria vertigen. És més: cada dia veig més proper el haver d’anar-me’n jo. No comprenc el mal que li hem fet a la societat i als polítics per a que ens tracten així, i per què, en canvi, es queda un perfil molt concret a casa nostra. Això, tot plegat, com dirien els d’Orxata, és violència.

Però la violència no acaba ací: també la trobes quan arribes, quan et consideren un pobre mort de fam, quan pensen que et poden explotar per la teua condició de desesperat, quan l’únic que fas és trobar a faltar la teua família i pensar quan agafaràs l’avió de tornada a casa. En definitiva, l’exili és el pitjor que uns polítics despietats li poden fer a la seua societat, perquè creen persones frustrades, que al mateix temps s’emporten el seu talent i la seua riquesa fora de les seues fronteres. Exili és mediocritat moral i econòmica per a les persones que el promouen.

Tornant a la frustració, el personatge principal de L’ombra de l’atzavara és el màxim exponent d’aquest sentiment. També impotència. I com no, la reflexió amb potes de quina actitud és la millor a l’hora d’enfrontar-se a un dilema com aquest: o portar la teua lluita com una motxilla al lloc on el teu cos s’ha deixat caure, o lliurar-se a la corrent i gaudir de les vistes. 

La meua relació amb Deltell ha fluctuat entre la simpatia, passant per la compassió, per a acabar amb un gran desacord i incomprensió. El més trist de tot és que és una obra divertida (al principi), plena d’ironia. Els malentesos entre les dues cultures no fan més que treure’ns somriures, quan no carcallades, però a poc a poc l’ingenuïtat de Deltell se’ns fa incòmoda, i es va transformant en incredulitat amb actituds que el lector més bé censura. Per què cedeix i es fa partícep en la voracitat del sistema? Per què no és capaç de fer-se respectar? Per què s’aboca ell sol a la trampa mexicana, tant per la seua vessant personal com per la professional? He de reconéixer que és l’únic però que li pose a aquesta novel·la. Deltell m’ha arribat a exasperar en més d’una ocasió. És inevitable pensar que si a la primera s’haguera plantat, altre gall li haguera cantat.

Així i tot, llibre altament recomanable, diria que quasi necessari davant la cojuntura a la que ens han fet arribar. Mentrestant, vaig resant per què no m’haja de separar gaire de l’ombra dels tarongers. Encara que per a això, primer hagen de canviar moltes, moltes coses.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada