Stendhal – El roig i el negre

Fa un instant que he acabat aquesta grossa novel·la. I puc dir, malgrat fer-me a partir d’ara algun que altre enemic, que ja era hora. No veia el moment de tancar-li les tapes. Quan vos parlava d’Emma ho feia en els mateixos termes. No sé què em passa últimament amb els clàssics de la literatura universal, potser la famosa frase de “no eres tu, sóc jo” seria la més apropiada. No és que no m’agraden les lectures que exigesquen calfar-se el cap, i si repasseu alguns dels posts veureu que res més lluny de la realitat. Potser és l’estil d’ambdues. Massa rodejos, massa circumloquis, un estil enrevessat...

Reconec que la novel·la fa un exhaustivíssim repàs de la societat de principis del s.XIX (i tant!), de la política i de l’alta societat francesa. També de la baixa. Així com de la mateixa manera comprenc que l’autor excava en les profunditats i les misèries de l’ànima humana. Sobretot en la de Julien Sorel, el protagonista. He llegit que aquesta no és altra cosa que una història d’amor, per tant, podria ser també una anàlisi de com ens comportem davant de les incerteses, d’anar d’amagades tipus Romeu i Julieta, quan per fi accedim a l’ésser estimat o si per desgràcia ens rebutja...

Però bé, no vaig a fer-ho més llarg: no m’ha agradat l’estil de narrar-ho tot plegat, se m’ha fet avorrit i repetitiu, i fins i tot he sentit la temptació per primera vegada en la meua vida de lectora de passar a la següent pàgina perquè estava segura de que no m’anava a perdre en l’argument. M’he avorrit sobremanera seguint els pensaments de Julien, Mathilde o Mme. de Rênal. M’han sobrat moltes pàgines: potser amb el mateix argument, però amb el contingut més sintetitzat, l’obra m’haguera agradat més. Segur. Però bé, no sóc jo ningú per criticar una obra que té quasi 200 anys... només he exposat els meus sentiments i les meues raons. Si d’ací uns anys em trobe en una etapa de la meua vida diferent, i la torne a reprendre, potser començaré a apreciar els matissos de les aventures i desventures de Julien per Paris o Verrières.

Comprendreu que després de tot açò, i quasi un mes amb Stendhal (amb les úniques i breus pauses de Pérez-Reverte i Jo no tinc por), tinga ganes, i moltes d’agafar alguna coseta lleugera. Ens llegim d’ací res!

PD: Sé que hi ha una pel·lícula dels anys 50. He pogut veure que dura unes 3 hores. No sé el que em pot aportar aquesta nova experiència, però ja sabeu l'auto-obligació imposada de veure les pel·lícules basades en llibres que em llegisc.